Pep Cruanyes: “Marlaska treballa per amagar la repressió política i les tortures”

Durant el franquisme es deia que la Model de Barcelona era el purgatori i que la prefectura de la Via Laietana era l’infern. Les tortures i maltractaments, que podien allargar-se molts dies, feien que els detinguts veiessin l’entrada a la presó com un alleugeriment. Ningú no ha pagat mai per aquests fets ni s’ha aconseguit que la prefectura deixi de ser un espai policíac, però la lluita contra l’oblit continua viva. Per això ahir es va fer el primer d’un seguit d’actes per reivindicar que l’edifici es converteixi en un centre de memòria i interpretació de la repressió. Tot i que és una iniciativa impulsada el 2005, encara no ha reeixit, i no fa gaire que el ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, va refusar la proposta.

Parlem de tot plegat amb l’historiador Pep Cruanyes, president de la Comissió de la Dignitat, que, juntament amb la Sectorial de Persones Represaliades de l’Assemblea Nacional Catalana i més entitats memorialistes, han impulsat aquests actes reivindicatius. És previst que s’expliquin casos concrets amb la presència de represaliats i que es facin el primer i el tercer dimarts de mes –tret de l’agost– a les 19.00, davant la prefectura. Les entitats també fan una crida a tothom qui hagi rebut tortures o maltractaments a la Via Laietana perquè s’adreci a la Comissió de la Dignitat i expliqui el seu cas en aquestes concentracions.

—Fa molts anys que es demana que la prefectura de la Via Laietana es converteixi en un espai de memòria. En quin moment del procés som ara?
—Darrerament hi havia hagut pronunciaments i acords a les corts generals que deien que es crearia una comissió mixta i que ho estudiarien. No deien ni que no ni que sí, però la resposta la va donar el ministre Grande-Marlaska, que va dir que no, que necessitaven l’edifici per a la policia. Això és una burla, perquè tothom sap que aquell edifici és pràcticament inactiu i buit i que l’edifici operatiu és a la Verneda. A més, ens preocupa que hagin anunciat que es gastaran dos milions d’euros a reformar l’edifici. Temem que vulguin desnaturalitzar-lo, com van fer amb la División General de Seguridad a Madrid, a la Puerta del Sol. Van fer-hi desaparèixer totes les cel·les perquè no quedés ni rastre de què havia estat allò: un edifici de detenció i repressió. Temem que vulguin fer això mateix a la Via Laietana…

—Com us l’expliqueu, aquesta resistència?
—Difondre la memòria de la repressió no vol dir res més que reparar les víctimes que van rebre tortures allà, reconèixer la repressió política. Per tant, entenem que no comparteixen aquesta anàlisi. Quan parlen de memòria històrica acaben parlant d’agafar un mort i portar-lo amunt i avall i poca cosa més. Res de coses concretes. Totes les ciutats del món ho tenen. Si vas a Berlín hi ha l’edifici de l’Stasi, si vas a Budapest hi ha l’edifici que en diuen del terror, i expliquen la repressió política en l’època comunista, en l’època nazi… Això volem per a aquest centre.

—Seria una cosa semblant? 
—S’havia parlat que l’arxiu de la Brigada Político-social de Catalunya es retornés allà i fos un centre de documentació i estudi de la repressió política. I també que es poguessin visitar els llocs on es feien les detencions, les cel·les, els llocs on es feien les tortures, que s’expliquessin quines tortures es feien, que projectessin vídeos de persones que expliquessin el seu testimoni… El que es fa arreu del món.

—Quin paper creieu que hi tenen els sindicats de la policia espanyola en aquesta negativa a convertir-se en un centre de memòria? 
—Des que vam començar a reivindicar-ho els sindicats van sortir a dir que això era un maltractament contra la policia. Quan reaccionen així, la primera cosa que penses és si no se senten continuadors d’aquella policia. Si jo sóc un jutge alemany i critiquen un jutge nazi, no em sentiré al·ludit. Si se senten al·ludits és que se senten continuadors d’allò i els sap greu que es parli d’allò que feia aquella gent. Doncs que s’ho facin mirar… Es veu claríssim que Via Laietana és un símbol, però hauria de ser un símbol compartit. Com la presó Model, que serà un símbol i la gent de les presons no se sentirà al·ludida. Ells s’ho prenen com un símbol de defensa de què? D’aquells torturadors? És l’única conclusió a què arribes. Via Laietana és un símbol de què no ha de ser la policia.

—En els actes que heu organitzat recollireu casos de detinguts a la comissaria de la Via Laietana, no solament durant el franquisme.
—Sí, cada setmana hi haurà un cas d’una detenció o tortura i cada vegada explicarem amb detall les tècniques de tortura. Ho explicaran els afectats o en llegirem els testimonis.

—Me’n podríeu posar cap exemple? 
—En la primera concentració hem parlat de les detencions de l’operació Garzón, dels Jocs Olímpics. Tot i que els van portar a Madrid, van ser detinguts aquí i les tortures sempre comencen en el moment de la detenció, amb els maltractaments, com es va comprovar en el cas dels detinguts del 23-S, que es veia que havien estat torturats psicològicament. En el segon acte es parlarà d’una detenció de final dels setanta amb testimonis dels qui van ser torturats. I en el tercer acte repassarem els testimonis de la repressió sindical.

—Sempre feien servir els mateixos mètodes o dinàmiques?
—Els mètodes de repressió política i tortura són universals, tot i que s’han anat sofisticant d’ençà de la Inquisició, que eren molt bèsties. Si parléssim de què feia l’Stasi, la KGB o policies americanes, la major part de mètodes de tortura són semblants: tortures psicològiques, tortures durant dies en què no es veu ni la llum ni el sol perquè el detingut perdi la noció del temps… Hi ha moltes tècniques que no són originals de la policia espanyola, tot i que és possible que alguna l’hagin practicat més. Per exemple, un dia parlarem de Jordi Carbonell, que el van torturar perquè no va voler declarar en espanyol, volia declarar en català.

—Qui més hi va passar?
—Molta gent. Quan es va constituir el Sindicat Democràtic als Caputxins de Sarrià hi havia Salvador Espriu, Pere Quart i Jordi Rubió, que van passar per Via Laietana. El cap de la Brigada Político-social en aquells moments era Antonio Juan Creix. Diuen que Pere Quart li va dir “Creix, però no et reprodueixis!” [Riu.] Entre els detinguts del segon acte que farem parlarem amb Agustí Alcoberro, vice-rector i professor d’història a la Universitat de Barcelona.

—Hi ha dades concretes sobre el nombre de persones que van ser torturades a la Via Laietana?
—No, per això també volem la documentació. A la Via Laietana, per exemple, es conservaven tots els llibres d’entrada de presos. Fins i tot conservaven els de l’època de la Generalitat Republicana, que hi va tenir la prefectura durant la República. El 19 de juliol el capità Escofet i el cap d’ordre públic de la Generalitat van dirigir la resistència contra els franquistes des d’allà. Era el centre d’operacions des d’on es va fer l’aturada de l’alçament.

—De fet, sovint es lliga la Via Laietana amb el franquisme, però també hi ha moltes coses per a explicar abans i després. 
—Sí, hi ha molts fets que malauradament van passar després del franquisme. Algunes detingudes durant els fets d’Urquinaona recentment han explicat que les van dur a la Via Laietana i que allà les van menysprear i maltractar com a dones. Això també ho explicarem de manera específica: les tortures a les dones, que no són les mateixes que als homes, sinó que s’enfoquen en l’aspecte del gènere, a menystenir-les i a humiliar-les per això.

—Totes les tortures han restat impunes, també les denunciades durant la democràcia. Què en penseu?
—A Estrasburg hi ha deu condemnes a l’estat espanyol per no haver investigat tortures denunciades. Una és dels fets dels Jocs Olímpics. I encara és més greu que moltes d’aquestes condemnes es refereixen al senyor Grande-Marlaska quan era jutge. I ara fa actuacions per amagar aquests fets. Això demostra que el fet que ell no investigués les tortures no va passar per casualitat, sinó que va treballar per amagar la repressió política i les tortures, i encara ho fa des del Ministeri d’Interior.