P.A.W.N. Gang: “Si no haguéssim fet renúncies, ara seríem al ‘top’ del món”

El 2022 celebraven deu anys de trajectòria marcant un punt d’inflexió amb la Mixtape RESPAWN. Ara, dos anys més tard, publiquen el disc Asho ke li diuen trap, tota una declaració d’intencions en una indústria que no els ha acabat d’entendre mai ni els ha reconegut el mèrit d’haver estat els primers d’obrir pas a la música urbana, etiqueta que rebutgen del tot. Si ara hi ha artistes d’aquesta mena de música que tenen èxit a tot arreu del país ha estat, en part, gràcies a la P.A.W.N. Gang (sigles de Pretty Ass White Niggas, “negrots blancs de cul bonic”), que molt abans que ningú va portar el so del trap en català.

Amb aquest nou disc, la P.A.W.N. Gang –formada per Monra Straps (Ramon Reñé), Teuma Thug (Mateu Reñé), Lil Guiu (Guiu Solé), Good Jan (Jan Solé), Willfree (Guillem Roca) i Yung Mare (Dídac Garsaball)– recupera la sonoritat del començament i el segell de la KrakHaus, del productor i també membre de la banda Hacha Dastral, que, després d’un temps fent rehabilitació, ha tornat a l’esfera pública. Potser per això s’insisteix tant a dir que Asho ke li diuen trap és el retorn definitiu de la banda després d’uns quants anys de davallada, sobretot després de la pandèmia. De tot plegat, en parlem amb Yung Mare i Hacha Dastral, que confessen que amb aquesta nova etapa deixen enrere les drogues i que tornen amb la intenció de professionalitzar-se sense deixar de fer equilibris per no caure en la indústria comercial, a què tenen poca estima.

—S’insisteix a dir que amb aquest nou disc, Asho ke li diuen trap, comenceu una nova etapa. Què deixeu enrere?
—Yung Mare [Y. M.]: Per a nosaltres, cada àlbum que traiem és com un retorn, perquè tenim la vida que tenim, no ens n’hem amagat mai. Amb els nostres alts i baixos i la poca estima que tenim cap a la manera de fer de la indústria, sembla que cada vegada desapareixem, tornem… Però, en realitat, no ens n’hem anat mai. Més que deixar enrere coses, les hem deixades a un costat, perquè a vegades no deixen de ser al nostre dia a dia, però sí que hem agafat una mica de distància, sobretot amb les drogues. Ens hem conscienciat. Són molts anys. I, bé, tenim ganes de continuar vius, que per a alguns és un miracle que encara ho siguem. Ara, la nostra filosofia encara és la mateixa.

—Es podria dir que aquest ressorgiment de la P.A.W.N. Gang va lligat a un ressorgiment personal, també?
—Y. M.: Jo crec que sí.
—Hacha Dastral [H. D.]: Sí. Bé, més que ressorgiment musical… Nosaltres no hem deixat mai de fer música. Cada cop que deixem de fer coses i en comencem a fer unes altres és un inici nou per nosaltres, perquè tornem diferents, amb una altra manera de veure la vida.

—La P.A.W.N. Gang no s’ha mort mai, però sí que va tenir un moment de davallada que justament va coincidir amb l’explosió de nous artistes de música urbana en català i d’acceptació d’aquest gènere per part del sector. Va ser difícil gestionar-ho, havent-ne estat els pioners?
—Y. M.: És que vam deixar de gestionar-ho. Vam passar el llegat a tots els grups que sortien en aquell moment. També és veritat que el nostre moment crític va coincidir amb la pandèmia, així que vam gestionar-ho com vam poder. No estàvem gaire per a gestionar res, estàvem més per nosaltres mateixos.

—Torneu amb l’essència més real de la P.A.W.N. Gang. Per què heu decidit de recuperar la sonoritat del principi?
—Y. M.: Sempre ho fem tot perquè volem. Si no és així, no ho fem.
—H. D.: A veure, també és veritat que ara mateix la nostra generació i els qui havíem viscut una mica aquella època de gestació i de tot el bullici que hi havia estem nostàlgics. Tornem a tenir contacte amb un munt de gent de l’època. Diem: “Amb què s’ha convertit, això? Collons, nosaltres vam ser-hi.”
—Y. M.: La gent que no té escrúpols i que li és igual si té essència o no –i que l’única cosa que li interessa és tenir reproduccions– ha fet que la cosa vagi com va. Aleshores, nosaltres ara tenim la missió de tornar a com vam començar: a carregar-nos tot allò que és políticament correcte, perquè, si no, ja no és trap –de fet, tampoc és rap. Per mi, el trap o l’urban han de tenir un punt de connexió amb l’actualitat, amb el barri, amb el que passa de debò, no només parlar d’una cosa idíl·lica o d’una nit de festa a l’estiu. No és això.

—Una de les novetats és el vostre retorn al grup, Hacha. Què va passar i com és que heu tornat?
—H. D.: Se’m pregunta molts cops: “Buf, has tornat? Com és que has tornat?” Realment, no vaig marxar mai, però sí que vam tenir camins musicals diferents. Ara, ens continuàvem veient diàriament, som amics. Aquest any, després d’un procés molt llarg –perquè me’n vaig anar del cap fa molts anys–, de no saber ben bé ni qui era ni on era… No podia prendre cap mena de decisió ni enfocar les coses lúcidament. En acabar el procés [de rehabilitació], vam tornar a ajuntar-nos. Va ser natural. Fèiem un disc, però tot era molt a l’aire. Vam començar a ordenar-ho tot, gravar-ho a diferents estudis, i vam dir: “Donem-hi un so KrakHaus.” Vam recollir totes les pistes i vam treballar-ho junts.
—Y. M.: Home, l’Hacha ens ha ajudat molt, naturalment. Pensa que la P.A.W.N. Gang som set integrants, comptant-lo a ell. No som pocs i cadascú és més boig que l’altre, i això a vegades fa molt difícil el procés creatiu. No pel procés creatiu en si –un cop a l’estudi tot flueix–, sinó per a poder quedar conjuntament. És complicat. Però bé, que hi sigui l’Hacha ens ajuda, és una màquina. Tots escrivim i componem la nostra part, però tècnicament som un zero a l’esquerra. I aquí entra l’Hacha i fa que la sonoritat agafi una mica la maduresa que té aquest projecte. Quan hi fot canya es nota, és tot molt més homogeni. Per això podem dir que és un àlbum.

—Sou un grup en què les drogues han estat molt presents: com es viu que un company passi per un procés de rehabilitació? Han canviat les dinàmiques, o heu hagut de posar límits a l’hora de treballar junts?
—H. D.: A veure, jo vaig trigar a ajuntar-nos un altre cop a l’estudi.
—Y. M.: A venir als concerts…
—H. D.: Tenia por. Pensava: “Podrem continuar creant sense fer el que fèiem?” De mica en mica, vam veure que sí. Són els meus amics. Quan sóc amb ells, sento que em donen suport. Alguna vegada m’ha passat de ser en un backstage, o on sigui, amb ansietat de consum, fins que he de marxar. I em respecten, m’entenen, truquen a un taxi o m’acompanyen a casa i me’n vaig a dormir tranquil·lament. Són batalles que un ha de lluitar cada dia, i si ets amb la gent correcta i et donen suport, les batalles són més fàcils.
—Y. M.: Hi som per tot allò que calgui. Som una squad, una gang, una família. És una cosa que no es pot separar.
—H.C.: També et dic que el nivell ha baixat molt. No m’incomodo, està molt apartat, el tema.

—S’ha apartat per què us heu fet grans?
—Y. M.: Ens vam fer grans molt joves. Ja ho hem viscut. Som gent curiosa a qui sempre li ha agradat provar coses noves, però això ja no és nou per a nosaltres, ja no ens interessa. Hi ha gent que ara intenta d’entrar al trap i a la mala vida, i és gent que potser en té una de bona! Nosaltres ho hem fet al revés, que per mi és la manera lògica: sortir de la cosa dolenta i buscar la bona. No pot ser d’una altra manera. Si és d’una altra manera, és per poc temps [riu].
—H. D.: Et diré una cosa: sincerament, no tinc res en contra de la droga. Passa que jo no la sé fer servir. Ja no la puc fer servir, perquè tinc una malaltia que es diu addicció. És una cosa que duc en mi; és una relació tòxica. Això no vol dir que qui la sàpiga fer servir –durant un temps, perquè això de saber-ho fer servir també s’acaba–… Jo no et jutjaré ni t’acusaré de res perquè et droguis. Simplement, jo ja no ho faig, i segurament tindrà conseqüències en la nostra relació, que et droguis davant meu, però no qüestionaré què fas o deixes de fer.
—Y. M.: Nosaltres no som jutges ni volem ser policies. Som els primers que hem gaudit de la nostra llibertat i que no hem dit “d’aquesta aigua, no en beuré”, però tampoc no hem fet mai apologies. Moltes vegades ens han acusat de fer apologia de la droga, nosaltres simplement hem fet apologia de la llibertat individual. Vull dir: cadascú amb cap i consciència, nais [mira a càmera per donar el consell]. Hi ha molts casos de gent que ha viscut en una bombolla tota la vida i, quan la bombolla ha petat, se n’ha anat a la merda o ja no ha pogut gestionar-ho perquè s’hi ha enganxat de gran i no sap com parar-ho. Quan ho fas de més jove, et porta a situacions curioses, però després ja ho tens après.

—Quant a la música, torneu amb la idea de professionalitzar-vos?
—H. D.: Ho hem intentat sempre. Sempre diem: “Això ho hauríem de fer una mica més bé.” Sense l’ajuda d’una discogràfica que ens guiï i ens foti canya… Si fos per nosaltres, faríem música, la trauríem i faríem concerts. És com ens ho passem bé. La burocràcia s’allunya molt de la nostra diversió.
—Y. M.: No sé si ho hem intentat, però sí que ho hem tingut present en tot moment. Som conscients que no sempre ho hem fet de la manera més professional, però és que justament això és el que més ens defineix. Al final, la música, perquè sigui música, no pot ser només una cosa estratègica i programada amb dates i calendaris, també ha de sortir de dins. I surt quan surt.

—Se us fa difícil no caure en el circuit de música comercial?
—Y. M.: És molt difícil. És una lluita interna molt bèstia per a nosaltres. No ens agrada la música comercial. No és que no ens agradi perquè sigui comercial, sinó per tot allò que implica el procés per a fer que un tema sigui comercial. Ens fa perdre les ganes i la il·lusió de fer-ho. Ens passarà sempre, però bé, ara com a mínim ho provem, perquè no quedi dit.

—Ara també faríeu renúncies per no passar pel tub?
—H. D.: Ja ho hem fet. Ho fem constantment.
—Y. M.: Si no, ara seríem en el top no tan sols de Catalunya o d’Espanya, sinó del món. És així.

—El nou disc es titula Asho ke li diuen trap. És una declaració d’intencions, una picada d’ullet a la falta de reconeixement per tot el que heu fet?
—Y. M.: És irònic, com pràcticament tot el que fem. També volíem enllaçar-ho amb l’àlbum Al final es asho.
—H. D.: Que va ser el primer disc que vam fer com a àlbum editat [el 2016]. El vam fer per poder començar una gira. Ens deien: “Per tancar una gira és recomanable que feu un disc”, i la solució va ser fer-lo.
—Y. M.: Ja havíem fet altres treballs, però sempre eren en format de recopilació –que també vam ser els pioners de portar-ho aquí. Aquest nou disc és una mica més treballat, més conceptual, però tampoc canvia tant de quan fem una recopilació. La gent segur que trobarà la nostra essència i li agradarà. “Això que li diuen trap“ fa referència al panorama actual, perquè, com bé dius, sembla que ara se’ns tingui en consideració, però fa dotze anys que traiem música! És una manera de dir: “Mira, com vulgueu dir-ne”.
—H. D.: Deixem clar que el trap no és un gènere sinó una manera de viure la vida i d’entendre les coses.

—Com valoreu l’escena actual?
—Y. M.: Per una banda, està bé, perquè hi ha molta música i està molt bé que sigui en català i que la gent es pugui guanyar la vida amb això. Per una altra banda, si ens preguntes si ens agrada la música que es fa… Potser no tant. Nosaltres no la consumiríem, però és que crec que, en general, no hem consumit mai música d’aquí. Les nostres influències sempre han estat dels Estats Units, perquè és el bressol d’aquest moviment. A partir d’aquest àlbum, tenim pensat fer senzills amb un so més contemporani, que ja n’havíem fet el 2011, però volem aprofitar-ho, perquè en aquell moment estàvem tan avançats que ningú ens va entendre.

—Què voleu dir?
—Y. M.: Hi ha gent que fa música amb beats que nosaltres fèiem servir el 2010 o el 2011 i ara es considera nou. Aleshores dius, doncs ho tornaré a fer jo, a veure què passa. Ho hem d’aprofitar.

—Així i tot, al nou àlbum no hi ha cap col·laboració amb artistes actual, a part de Pink Kardashian i Saky.
—Y. M.: Si ja és complicat, a vegades, fer temes amb sis artistes, imagina’t si a sobre hi afegeixes dues col·laboracions o tres… Al final, acabaríem essent els apòstols.
—H. D.: Nosaltres fem temes amb qui és amb nosaltres. Per a nosaltres és molt íntim, fer música, i ens sembla una mica violent fer-ho amb algú que no coneixem. Som molt més de fluir.
—Y. M.: Sí, ara sona una mica hippie, però som molt més punks. Ja hem vist que la música i les xifres no van de bracet. El mainstream és una altra cosa, no ha de ser necessàriament música. No tot allò que sona a la ràdio és música.

—Paral·lelament a la P.A.W.N. Gang, tots heu fet carrera pel vostre compte. Com ho valoreu? Individualment, us heu pogut guanyar la vida amb això, o sempre ha estat més fàcil com a grup?
—Y. M.: Costa, sobretot quan estàs acostumat a tenir el suport del grup. Té els seus inconvenients. És molt diferent escriure un tema entre sis que un tot sol, però també és bonic. Nosaltres no ens hem posat mai barreres a l’hora de crear, però d’aquesta manera et sents totalment lliure d’expressar-te com tu vulguis. A mi m’agrada molt. Hi ha hagut èpoques de tot, però qui més qui menys també ha hagut de treballar, buscar-se la vida com sigui. Hi va haver èpoques en què ens va anar molt bé.
—H. D.: Sí, funcionava, però ara és més difícil. És això que dèiem, que la indústria avui en dia està bé perquè hi ha moltes oportunitats, però alhora hi ha moltes portes tancades. Hi ha molt mercat. És difícil, ja no es paga igual. Per exemple, és difícil que entenguin que som set persones que ens hem de moure pels concerts. De mica en mica, picant pedra, anirà funcionant la cosa, però…

—Em sorprèn que digueu que no es paga igual que abans, perquè ara mateix hi ha grups amb pressupostos altíssims, no?
—H. D.: Depèn de qui. Hi ha persones que tenen uns pressupostos que no entenc. Molt cars. I els els paguen! I nosaltres… Doncs som aquí.
—Y. M.: Estan ben proporcionats els caixets? Bé, per a qui tingui la sort de ser el qui està de moda i tothom el vol a cada festival… I no cal dir qui, oi? A nosaltres ens molestarà més o menys, però al final dormim tranquils. No ens faltaran diners, els sabem fer, tota la vida n’hem sabut.

—La P.A.W.N. Gang sempre ha dut el segell del barri de Gràcia de Barcelona. La gentrificació i la crisi d’habitatge també l’ha expulsada del barri?
—Y. M.: Tinc una frase que diu que “si em quedo en el barri em faré aquí una mansió“, però avui dia és difícil pensar de tenir-hi un habitatge digne. Jo penso més a anar-me’n al Japó que una altra cosa.
—H. D.: Jo visc fora de Barcelona…
—Y. M.: I he estat el primer d’aquí, de BARSiRiA, de Falsalona, de Carcelona, com vulguis dir-ne. La ciutat amb mil noms. Com ja es deia abans que nasquéssim, “és bona quan la bossa sona”, però en aquests moments ja és desorbitat. Sembla que la ciutat se la quedaran els turistes, i que fins i tot seran els turistes els qui tindran els pisos de lloguer turístic.
—H. D.: Ja passa, de fet.
—Y. M.: La gent d’aquí tindrem poques oportunitats.