19.09.2019 - 21:50
El 25 de juny, va començar una mena de malson per a Paula Rotger. Explica que va patir discriminació lingüística per part d’un agent de la Guàrdia Civil a l’aeroport de Palma, on ella treballa per a Acciona i és delegada sindical. Va presentar-hi una denúncia, però la van rebutjar. El cas no va acabar aquí, sinó que, a més, es va trobar amb la resposta de la Guàrdia Civil: la denunciaven acusant-la d’haver provat d’esquivar el control de seguretat. Aena, l’operador aeroportuari espanyol, sí que va atendre aquesta denúncia i va retirar l’acreditació de Rotger per a accedir a l’aeroport durant trenta dies. Si no fos prou, la setmana passada, va ser víctima d’un atac contra el seu vehicle, que va aparèixer amb pintades de color groc.
—Quan i com us comuniquen que Aena us sanciona durant trenta dies i no podreu tornar a treballar fins al 12 d’octubre?
—L’11 de setembre, mentre sóc a Acciona fent feina i gairebé he acabat el meu torn. Em criden i em diuen que he de passar a parlar amb el responsable del meu departament. Jo treballo per al departament de passatge d’Acciona. Vaig a un despatx on també hi ha el responsable de recursos humans d’Acciona. Tots dos em traslladen la sanció que Aena ha fet arribar al delegat d’Acciona a Palma. Tot, per mitjà d’una carta.
—Us ho diuen amb una actitud de solidaritat?
—No hi va haver cap paraula d’ànim ni de suport cap a mi. M’ho van comunicar i punt. Ni en la pràctica ni en la teoria, no han fet res perquè això es resolgui d’una altra manera. Tristor, per veure quina mena de cap tenim a Acciona.
—Què sentiu en aquell moment?
—Quan m’ho comuniquen no sento ràbia. Mai, és un sentiment que va en contra d’un mateix. Vaig procurar d’agafar-m’ho amb la serenor més gran possible; amb un sentiment d’indefensió; d’incredulitat, perquè no creia que fossin capaços de sancionar-me sense ni tan sols haver mirat unes imatges que demostren que no he fet allò que diuen; i també un sentiment de tristor per la manera com va anar la reunió.
—Teniu suport del vostre sindicat?
—Sí. Jo estic afiliada a Som Sindicalistes. Em donen molt de suport. Van dirigir un escrit al director d’Aena reclamant les proves d’aquesta sanció, que són les imatges enregistrades a les càmeres de seguretat, i el testimoni dels companys i treballadors que aquell dia anàvem a una reunió sindical. Érem molts, i poden explicar què van veure.
—La Guàrdia Civil diu que vau incomplir les instruccions de seguretat i que vau provar d’esquivar el control de seguretat.
—[Riu] Això no té ni cap ni peus, tot és completament mentida.
—Anem a l’incident. Què va passar aquell 25 de juny?
—Vaig arribar a l’aeroport per anar a una reunió amb la resta de delegats sindicals del comitè, havíem de constituir la taula per les eleccions sindicals. L’oficina és dins la zona restringida de seguretat i per accedir-hi has de superar un control. Allà hi havia dues noies de l’empresa de seguretat de Trablisa. Van passar dos companys davant meu i després jo. Vaig passar, l’arc va sonar. Em van demanar que hi tornés. Ho vaig fer i va tornar a sonar. Com a procediment normal, després d’haver sonat dues vegades, es fa un escorcoll. Em va escorcollar el cap, els cabells… Ho remarco, això, perquè diuen que em vaig negar que m’escorcollessin la part alta del cos, i això no és cert. Després es va posar darrere meu i vaig notar que m’estirava el coll del vestit de punt que duia. Em vaig girar i li vaig demanar que no me l’estirés, que era molt fràgil i el meu cos podia quedar al descobert. Li vaig oferir de treure’m la jaqueta perquè em poguessin escorcollar millor, però ella em va dir que no.
—Tot això parlant en català?
—No, tota aquesta conversa va ser en castellà. L’altra companya que vigilava el monitor em va dir que tot estava bé, que podia passar. ‘Endavant’, em va dir. Si no m’ho haguessin dit, jo no hauria passat. Però em van donar permís! Al cap de mitja hora, en un recés de la reunió, vàrem sortir a fora de l’oficina. Tot d’una, vaig veure que venia caminant tranquil·lament una parella de la Guàrdia Civil. Van demanar per mi i em van dir que els acompanyés fins al control. Pel camí, em demanaren el DNI i l’acreditació. ‘Sap, vostè, que per passar per aquí cal portar l’armilla groga?’, em van dir. Jo els vaig dir, continuant en castellà, que tenien raó. Però que havíem passat unes vint-i-cinc persones i ningú la duia, l’armilla, perquè anàvem a una oficina que era molt a prop. Una vegada al control, van tornar a comprovar els meus documents i un tercer guàrdia civil em va dir: ‘Que li sabria greu tornar a passar per l’arc?’ No va sonar, vaig recollir la meva bossa de mà , em va dir que tot estava bé, que podia passar, i va dir a les seves companyes que tot estava en ordre. Li vaig dir ‘moltes gràcies’, en català. Només aquestes dues paraules. I es va exaltar moltíssim. ‘Cómo? A la autoridad se le habla en español’. Jo em vaig quedar perplexa.
—Què li vau respondre?
—Ja no vaig parlar en castellà. Li vaig dir: ‘Disculpi’m. També sóc catalanoparlant i no veig que hi hagi problema a dir-li moltes gràcies. Només és un agraïment.’ Llavors em va dir que ja no passava, tot i que feia dos segons m’havia dit que sí. Tot això sense cap crit, però ja no escoltava què li deia i va continuar dient-me que no, que no passava. Els seus companys van fer pinya, corporativisme, i em van dir que me n’anés, que aquell dia no passaria. I vaig haver de sortir, sense queixar-me ni fer oposició. No els vaig dir res ni hi va haver cap enfrontament verbal. Vaig demanar al responsable de recursos humans si podia intercedir-hi. Es va posar en contacte amb un superior i em va dir que no podia fer-hi res. I se’n va anar.
—Què vau fer, aleshores?
—Vaig trucar a l’advocat del sindicat i em va dir que això que m’havien fet anava en contra de la llei i que havia de presentar una denúncia al jutjat de guàrdia, cosa que he fet mitjançant l’advocat de l’Obra Cultural Balear.
—En quin punt és ara mateix aquesta denúncia?
—Em va costar molt posar-la perquè només arribar em van dir que no podien registrar-la pas, que allò que m’havia passat no era cap fet delictiu. Jo els vaig dir que el dret de parlar la meva llengua era recollit a l’estatut d’autonomia de les Illes i a la constitució. ‘Com que no?’, els vaig dir. De molt mala gana me la van acabar posant. I al cap de dos dies, em van comunicar que l’havien desestimada perquè no hi havia hagut cap fet penal, per això el meu advocat ha recorregut contra l’arxivament.
—Mentrestant, Aena us ha sancionat i fins al 12 d’octubre no podreu tornar a la feina.
—Sí, em sanciona esgrimint que he incomplert una normativa que diu que és inclosa al pla de seguretat espanyol i a la qual els ciutadans normals i corrents no podem accedir. Em culpen d’haver incomplert una llei que no és accessible. Hi hem recorregut en contra. Per una altra banda, vaig portar una carta a Aena i vaig estar xerrant amb un directiu. I m’ho va dir així: ‘Allò que diu la Guàrdia Civil va a missa.’ Bé, doncs jo entenc que són persones i, com tothom, poden fer les coses bé, però també poden ser uns mentiders. No estan per damunt del bé i el mal.
—Així us ho justificava?
—Sí. Vaig presentar una carta perquè em lliuressin una còpia d’aquestes imatges o bé, si segons la llei de protecció de dades no podien fer-ho, que les guardessin amb cura i que les lliuressin a qui estigués autoritzat a veure-les. Però d’una manera més diligent. És que si només ho pot fer un jutge, jo puc esperar un any o dos, depenent del jutjat on caigui aquesta demanda.
—I si fos poca cosa, hi ha la denúncia a l’Agència de Seguretat Aèria espanyola (AESA), que dieu que us pot imposar una multa fins a 200.000. Ells ho neguen.
—Si ens guiem per la denúncia que va fer la Guàrdia Civil a AESA –de la qual encara no he rebut cap comunicació– i ens fixem en la llei que diuen que he incomplert, la multa econòmica va dels 90.000 als 200.000.
—La delegació del govern espanyol us ha dit res?
—La delegació del govern s’ha amagat. No han dit res. Imagino que han pogut veure les imatges i així i tot, han deixat que es cometés aquesta injustícia.
—I el govern?
—Gent de diverses institucions s’han posat en contacte amb mi, com ara el cap de la direcció de Política Lingüística. També d’algun partit polític, com Més i Podem. Però he trobat a faltar la implicació de la responsable màxima del govern.
—Francina Armengol.
—Sí.
—Què us dol més de tot plegat?
—La cosa que més em dol és que se sap la veritat, perquè hi ha unes imatges i uns testimonis; que el relat de la Guàrdia Civil no se sustenta de cap manera; i que no s’ha volgut comprovar res. És un missatge perquè la gent estigui atemorida: mira què et pot passar si et surts del guió marcat. És un cas de discriminació lingüística. No en tinc cap mena de dubte.
—Us van atacar el cotxe pintant-lo de groc. Heu patit més atacs?
—No. Però sóc vulnerable perquè saben on visc, saben quin és el meu cotxe. Hi ha gent que no és tolerant amb la discrepància d’opinions i de pensament. Estic exposada a l’opinió pública. Hi ha comentaris a la xarxa en què em diuen que sóc maleducada per haver parlat català. La meva honorabilitat i el meu relat són qüestionats, i la família també ho pateix. Tot plegat és un estrès. No és fàcil de tirar endavant, té un cost personal important. És dur. Ho passo malament, sobretot mentalment, perquè coi, a mi m’havien ensenyat a respectar les persones, no atacar-les, i em costa d’entendre que un cos de seguretat m’ataqui d’aquesta manera quan hauria de fer la cosa contrària. Poder assumir això és difícil. En quin sistema viuen?
