Paula Hawkins: “Tots cerquem com narrar la nostra vida, que tingui sentit, i això a vegades implica no dir la veritat”

L’escriptora Paula Hawkins (Zimbàbue, 1972) publica L’hora blava (Grup 62), la seva cinquena novel·la negra, ambientada a l’illa fictícia d’Eris, a Escòcia, que resta totalment aïllada i inaccessible quan puja la marea. En aquesta illa hi viu durant un quant temps la protagonista de l’obra, l’artista plàstica Vanessa Chapman, una dona que la crítica descriu com a freda i arrogant, i que acaba morint de càncer. Anys abans, el seu marit, Julian Chapman –amb qui tenia una relació tòxica–, va desaparèixer en estranyes circumstàncies, presumptament quan anava cap a Eris. La novel·la comença quan la Tate Modern descobreix que l’os utilitzat en una de les escultures més famoses de la cèlebre artista és humà i no d’un animal, com es creia. A partir d’aquí, totes les mirades se centren en ella i en la misteriosa desaparició de Chapman.

—Tot comença en un viatge, fa anys, a la Costa de Granit Rosa, a Bretanya. Què hi va passar?
—Exacte, tot va començar quan passava les vacances a la Bretanya francesa, l’any 2017. És a dir, va començar molt abans que realment em posés a escriure la novel·la. Allà, hi ha un munt d’illes d’aquestes que tan sols són accessibles un parell de vegades el dia i que depenen de la marea. Un dia passejava per la platja i, en un moment de marea baixa, en vaig veure una amb una sola casa. Saps aquella sensació que tens quan se’t posen els pèls de punta? Vaig pensar: “Això és perfecte per a escriure una novel·la negra, una novel·la de misteri!” És un lloc on et pots trobar atrapat i, alhora, em vaig quedar amb la intriga de saber si algú voldria fugir-ne, d’aquesta illa. Qui voldria anar a viure en un lloc així?

—Però a la novel·la l’illa és a Escòcia. Què té aquest paisatge, que el faci tan útil com a metàfora i com a escenari principal d’una novel·la negra?
—No hauria ambientat mai la meva novel·la a França, perquè passo molt de temps a Escòcia, sobretot a la costa occidental, que és un lloc que m’atreu moltíssim. Vaig pensar que també atrauria la personalitat d’una artista, perquè quan hi passeges hi ha literalment centenars d’illetes com aquestes. Amb molta tempesta, molta foscor… És un ambient que t’evoca, que et transporta a aquesta mena de novel·les. A més, no hi viu gaire gent, la majoria són buides. És un paisatge molt salvatge. Era el lloc ideal per a ambientar-hi aquesta novel·la: una illa que depèn de la marea.

—Normalment, comenceu el procés d’escriptura ideant el crim i el personatge. Aquesta vegada ha estat a partir del paisatge. Ha estat molt diferent el desenvolupament posterior de la novel·la i els personatges? De quina manera hi ha influït?
—Haver triat primer el lloc on ambientar la novel·la ha determinat tota la resta, perquè després havia de pensar qui hi voldria viure. Quan creo el personatge de la Vanessa, en realitat ja ve una mica conformat per l’escenari que he triat primer. I, és clar, això té un impacte en la resta de l’argument i marca una mica el camí de la resta de personatges. Per exemple, pensava: com és una persona com ara la Grace, que fa anys que viu en un lloc com aquest? A més, el lloc és un personatge més amb el qual la resta de personatges es relacionen.

—Parlem de Lee Krasner, que també va ser clau en el desenvolupament de la novel·la. Com vau descobrir-la i què vau descobrir-ne, d’ella? De quina manera us va influir?
—A Londres vaig anar a veure una exposició d’ella que va ser molt interessant. He de dir que, abans d’aquesta exposició, jo no en sabia gairebé res, de la figura de Lee Krasner. Vaig descobrir que tenia una manera de treballar especial. Feia quadres meravellosos. Quan, pel que fos, no li agradava el que feia, el destruïa! El llançava per terra i el feia miques. Però, després, a partir d’aquells trossos de llenç destrossats, feia un collage. Em va agradar, aquesta idea, perquè jo ja tenia al cap que l’artista que volia crear a la novel·la faria art a partir de coses trencades. Després vaig canviar-ho una mica i, en lloc de peces trencades, n’utilitzava de trobades, objectes robats, però tenia clar que la part de la destrucció volia que hi fos, al llibre. També em va impressionar molt una frase literal d’un dels mestres que havia tingut Krasner i que vaig llegir a l’exposició. Deia: “Pinta tan bé que no t’hauries imaginat mai que això ho hagués pintat una dona.” Això em va impressionar molt! I vaig pensar que també volia incloure com s’havia tractat les artistes. En el paper de la Vanessa, hi plasmo la manera com l’artista es relaciona amb les crítiques, el sexisme de què eren víctimes… Volia que el masclisme hi fos present.

—Més endavant parlarem d’aquest masclisme. Però abans volia demanar-vos si us ha passat mai, de voler estripar allò que heu escrit i, després, acabar-ho aprofitant per a una altra novel·la.
—Sí, per això em va captivar tant l’exposició de Krasner, perquè feia temps que intentava d’escriure una altra cosa i em passava això, que escrivia trenta mil paraules i veia que no funcionava. Ho llançava, tornava a començar… Fins que, després de dos intents o tres, vaig abandonar del tot aquell projecte. És a dir, el vaig esquinçar metafòricament. La idea de l’illa, que ja m’havia ballat pel cap, sí que la vaig recuperar de l’antic projecte. Allò que em va cridar l’atenció d’aquella exposició va ser precisament això, de dir: “Ostres, però si jo també ho faig!”

—La novel·la porta per títol L’hora blava, també coneguda com “l’heure entre chien et loup”, l’hora entre gos i llop. Per què diríeu que sempre ha estat tan captivadora aquesta hora per als artistes com la protagonista, Vanessa Chapman? I per què funciona tan bé en novel·la negra?
—L’hora blava és un moment molt bonic del dia, però també molt artístic. Hi ha una llum especial: s’ha post el sol, però encara hi ha llum blava al cel. És un moment que és molt difícil de capturar per als artistes. Els sembla atractiu, però també perquè és molt difícil de pintar o fotografiar, per exemple. En el meu cas, hi encaixava molt bé: em servia com a metàfora, però també literalment, perquè és un moment de confusió, confons les coses… A més, hi ha uns incidents a la novel·la que passen just en aquell moment del dia.

—La tensió entre la llibertat del geni creatiu i la pressió social és un dels temes clau en el llibre: viure intentant de complir les expectatives i demandes dels altres. També ho experimenteu, això, a l’hora d’escriure?
—Sí, en el meu cas hi ha pressions com els terminis de l’editorial, però també hi ha la gran pressió dels lectors: què esperen de tu.

—I què n’esperen, d’una escriptora de novel·la negra?
—El misteri. Hi ha un marc del qual no et pots escapar, però sí que penso que hi ha llibertat per a fer coses, hi ha molt espai. No t’has de sentir tan lligat per allò que has de fer, perquè si ho penses massa i sempre des d’aquesta perspectiva, no pots escriure. Cal tenir-ho present, però has d’agafar el teu camí. Sembla una mica estrany d’aconseguir, però es pot fer.

—Aquesta pressió, de quina manera pot afectar algú inestable o vulnerable, com és el cas de la protagonista?
—La manera que té la Vanessa d’enfrontar-se a això és apartar-se de la pressió i anar-se’n a viure a una illa, estar apartada de tota la resta del món. A mesura que es desenvolupa la novel·la, s’adona que aquesta no és la manera, que per ser una artista plena no pots viure completament aïllada, necessites una comunitat al teu voltant. Ella no aconsegueix mai aquesta independència total que potser havia desitjat, primer perquè ella mateixa necessita gent, i després perquè la gent no para d’anar cap a ella. És aquesta lluita constant, aquesta dicotomia entre el “vull estar aïllada” i, alhora,”vull estar amb la gent”.

—En un moment de la novel·la, un dels personatges diu: “Conservar el seny és una qüestió d’habilitat.” Què voleu dir, exactament? Com es preserva, el seny? És un tema recurrent dels vostres llibres.
—[Riu] És una frase que diu la Grace quan parla d’ella i de com ella aconsegueix de preservar el seny. Sí, és un tema al qual torno sovint, perquè m’interessa molt com algú explica el seu relat, la seva vida.

—Què voleu dir?
—És important com tu expliques la teva vida per a viure i per a poder tirar endavant –sobretot si et passa una cosa terrible. Has de mirar de trobar-hi sentit; si no, no t’aixecaries del llit. O, si has fet alguna cosa, mires de justificar-ho.

—Això ho fem tots, sense necessitat de perdre el seny.
—Tots, en una mesura o altra, i, evidentment, sense arribar als extrems d’alguns dels meus personatges. Però sí, tots cerquem com narrar la nostra vida de manera que tingui un cert sentit, i això a vegades implica no dir la veritat. D’això es tracta aquesta habilitat per a mantenir el seny.

—L’obra comença quan la Tate Modern de Londres s’adona que un dels ossos que apareix en una de les peces de Vanessa Chapman és humà. En aquest punt, m’ha semblat interessant com critiqueu “l’autoritat” de l’art.
—Sí, no crec que sigui tant una crítica com una reflexió. En general, crec que el món de l’art és bastant opac. Hi ha poca transparència.

—Ho podeu explicar més detalladament?
—Ens diuen: aquesta peça val tants milions. Bé, qui ho diu això? I d’on la treuen, aquesta xifra? De qui és? Si ara algú ve i diu que aquesta taula [assenyala la taula on fem l’entrevista] és un disseny de Picasso, segons quina institució ens ho digui, ens ho creurem. Evidentment, hi ha uns experts a darrere per a qüestionar tot això, no? Però, en general, el públic, ens ho creiem tot. A la novel·la, hi ha aquesta peça de Vanessa Chapman que ja fa temps que és exposada. De cop, algú la qüestiona, i això desencadena, sobretot, un problema per al museu. Això passaria més si ens preguntéssim sovint d’on ve l’obra, qui la tenia… Tot això és molt interessant del punt de vista d’un novel·lista.

—Reprenem el tema del masclisme. Com dèiem, és un dels temes recurrents en les vostres novel·les: la violència de gènere, les discriminacions cap a les dones, etc. Per què heu decidit de tornar-ne a parlar, en aquesta novel·la? És un recurs que serveix per a justificar els crims i les accions dolentes, etc.?
—Sempre tendeixo a escriure sobre dones, sobre les vides de les dones i, sobretot, dones que no acaben d’encaixar en la societat per un motiu o altre. M’interessen els conflictes amb què es troben aquestes dones: els judicis que en fa la gent, com les defineixen, etc. Els crims que passen a les meves novel·les, d’una manera o altra, s’inspiren en aquests punts de partida. Ara, no vull dir que totes les dones que tinguin una vida com aquesta hagin d’acabar mortes, ni hagin de ser infidels, ni res de tot això que explico, eh? Però sí que m’aboquen al conflicte. Vull plasmar, sobretot, el moment en què una persona es proposa de fer allò que finalment arriba a fer.

—Però també parleu de la violència implícita entre les dones. Per exemple, entre Vanessa Chapman –una dona bella, rica i elegant– i la Grace –lletja, pobra… Heu utilitzat la descripció física per a remarcar la jerarquia que hi ha entre les dues amigues? Al cap i a la fi, tenen una mena de relació tòxica…
—Sí, el llibre parla clarament de les dinàmiques de poder i dels tipus de poder que exercim. Hi ha el poder més dur, com és la part materialista –els diners, les possessions, etc.– i el poder tou, que serien coses com la bellesa, tenir més o menys classe, etc. La bellesa física de la Vanessa li dóna poder. No sempre, però en certes situacions sí que fa que la Grace se senti molt més feble i molt desavantatjada. En unes altres situacions, en canvi, la qui té les de guanyar és la Grace, perquè realment la Vanessa en depèn molt. Tot i que aquesta relació va canviant amb el temps, hi ha moments en què l’una necessita més l’altra, i al revés.

—El llibre l’obre una frase d’Hipòcrates: “La vida és curta i l’art és llarg.” Què vol dir i per què la hi heu posada?
—Aquesta novel·la és sobre art i, sobretot, sobre el llegat: d’allò que es deixa enrere i d’allò que realment importa en aquesta vida. És la frase perfecta per a remarcar-la al principi del llibre.