16.02.2024 - 21:40
Vestit amb faldilla llarga i agafant un ram de flors amb totes dues mans, Pau Vinyals es balanceja al ritme de “Soy rebelde”, de Jeanette. Quan s’apaguen els llums, la platea aplaudeix, s’aixeca i xiula com a símbol d’ovació. La reestrena d’El gegant del Pi ha estat un èxit. Després d’un any rodant per tot el Principat –ha passat per Manresa, Badalona, Girona, Olot, Banyoles, Agullana, Calella i molts més municipis–, El gegant del Pi torna a la gran ciutat, Barcelona, per formar part de l’Off de la Villarroel fins el 25 de febrer. L’espectacle va ser aclamat la temporada passada: va guanyar el premi de la Crítica a millor espectacle de petit format i el premi BBVA a millor espectacle teatral. Tot i això, segons Vinyals, és una obra que potser als programadors encara els fa por de posar-la per al gran públic. “No sóc un actor mediàtic i omplir un teatre de tres-centes persones cada dia és molt difícil”, diu.
El gegant del Pi és una autoficció que explica la història d’en Pau, un home de trenta-cinc anys que s’acaba de comprar un pis al barri del Raval de Barcelona amb la seva parella, la Judit. En Pau, que es considera antifeixista, anticapitalista, antiracista i feminista, tenia un avi franquista. A partir d’aquesta premissa, l’obra transcorre durant una hora i mitja mentre cerca respostes a preguntes com ara: es pot fugir del passat familiar? De què seríem capaços per a defensar les nostres propietats? Quin paper ocupen els néts dels qui van viure la guerra del 1936-1939? Pau Vinyals visita VilaWeb per explicar-nos com ha estat aquesta aventura creativa, però també personal.
Històries universals
“Des de sempre he sabut que el meu avi era franquista. A casa no s’amagava”, comenta contundentment. Un fet que l’ha confrontat amb el seu jo i que explica sense embuts a l’obra. “És possible d’haver estimat una persona feixista?”, es pregunta. “Qui d’aquí té un avi franquista?”, demana mirant directament al públic. Una pregunta que, involuntàriament, acaba convertint-se en retòrica perquè gairebé ningú no s’atreveix a aixecar la mà per respondre. Però la història que explica Pau Vinyals dalt l’escenari és la història de molts.
L’actor situa el públic a Ravós del Terri (Pla de l’Estany), el seu poble natal, d’on també era el seu avi, que va aconseguir molt de patrimoni “gràcies a la cultura de l’esforç”. Així i tot, considera que la seva és una història universal: “La gent de Barcelona està acostumada que tot passi a Barcelona, però també s’emociona amb històries que passen a Pequín o als Estats Units. Per què no s’haurien d’emocionar amb una que passa a Ravós del Terri?” En aquest sentit, Vinyals lamenta que la manca de producció teatral en municipis que no són Barcelona deixa moltes històries fora. “Si es comencessin a produir obres professionals en aquests municipis o comarques, n’hi hauria que, per exemple, parlarien de pagesos, d’això que passa. I, potser, els entendríem més. En canvi, ara, queden moltes històries fora.” A més, també destaca que el sector de la interpretació els obliga a tornar-se urbanites per la forta centralització cultural a la capital. “La gent al·lucina que es pugui fer una història interessant, que enganxi i que parli d’un tema universal, però que passi a Ravós del Terri”, comenta. Però la seva autoficció entusiasma bona part de la gent que la va a veure.
Tot va començar abans de la pandèmia. Amb El gegant del Pi, era la primera vegada que Vinyals s’enfrontava al desafiament de la creació tot sol. “Tenia la necessitat interna de saber com era com a creador. Si em trobava sol, volia saber de quins temes podia parlar, des de quin lloc voldria estar a l’escenari, què em sortiria.” El resultat és un monòleg de petit format amb una posada en escena molt canviant i en què la música esdevé un personatge més. Així i tot, ha disposat d’un equip al darrere que l’ha ajudat amb l’escenografia, el so, el disseny de vestuari i la direcció. “El gegant del Pi és el resultat de totes aquestes preguntes que em feia, de saber qui sóc sobre l’escenari quan estic sol. De totes maneres, amb Companyia Solitària [companyia de teatre de la que forma part amb Pol López, Júlia Barceló i Júlia Molins] o les Impuxibles [companyia de les germanes Clara i Ariadna Peya] també m’he sentit molt creador. Però sí que és veritat que, en aquest cas, ha estat un exercici molt més intens en què m’he hagut d’enfrontar a mi mateix.”
Però la jugada li ha sortit bé, perquè ha tingut tant el reconeixement de la crítica com del públic, i també el del sector. Tanmateix, Vinyals reconeix que li és difícil encaixar les bones crítiques. “Soc molt exigent amb mi mateix i em castigo molt amb la perfecció. I això, a vegades, és dur, complicat i va en contra de la feina. Per això va bé treballar en grup. Fer teatre és el que més m’agrada del món, però també em crea molts neguits.”
Guerra del 1936-1939, un tema recurrent
“El tema de la guerra civil i del feixisme sempre m’ha cridat molt l’atenció. M’ha colpit molt i m’ha emocionat molt”, se sincera Vinyals. En part, precisament, per ser nét d’un franquista. “Em genera molta impotència que no s’hagi fet justícia. Quan es va acabar el conflicte, la gent que el va viure el va tancar amb pany i clau dins seu i mai més se’n va poder parlar. Imagina’t totes les patologies que genera això, individualment, però també a la societat.”
Comenta que, amb tot, sent una gran responsabilitat per a canviar les coses. “La responsabilitat és molt important, més que la culpa, que no la tinc. La culpa paralitza i, en canvi, la responsabilitat t’apodera per canviar les coses.” Per ell, llegir, mirar documentaris, documentar-se i parlar-ne ha estat clau no solament per a entendre el passat i moltes de les decisions que va prendre el seu avi, sinó també per a comprendre el present. “Abans, hi havia un bàndol que reprimia l’altre i privava la societat de certes coses. Ara, també passa: tota l’estona privem la gent que s’expressi, per exemple. Totes les èpoques tenen coses dolentes.” Alhora, també alerta –i el preocupa– el creixement mundial de l’extrema dreta i, especialment, fora de la seva bombolla d’amics. “Quan vaig a passejar el gos i comparteixo espai amb gent de fora el meu cercle, m’adono que certes opinions són majoritàries. Opinions sobre els menors no acompanyats, sobre la gent que viu al carrer, sobre immigració… tot plegat fa una mica de por.”
Ravós del Terri o Barcelona?
Tant Ravós del Terri com Barcelona prenen molta importància a El gegant del Pi. L’un, és el poble que l’ha vist néixer, on té els pares i on ha pogut trescar lliurement pels camps del voltant vestit amb faldilles llargues i imitant els gegants. L’altra, és la ciutat que l’ha vist créixer i construir-se com a persona. “Per mi, tots dos llocs són casa. Ravós és d’on vaig marxar, és la meva infància, i Barcelona és on em construeixo. A tots dos llocs hi ha gent que m’estimo molt, però tenen funcions molt diferents a la meva vida.” A Barcelona, s’hi ha pogut comprar un pis –“molt i molt petit”– amb la seva parella, encara que, per ell, seria ideal viure en una cooperativa d’habitatge. A Ravós, hi ha tot el seu imaginari. “A Ravós hi ha el meu roure, els meus camps, els meus pares… d’allà surt tota la meva força creadora”, explica. Parlar del seu poble és emocionant perquè el recorda amb molta tendresa i aconsegueix de transmetre la felicitat i innocència de qualsevol nen petit. “Encara sóc aquell nen que corria i anava vestit de Spiderman o de geganta, que corria sense que ningú li digués res. Em passava hores i hores tot sol, i no me’n sentia gens, de sol.” És clar, doncs, que sense en Pau Vinyals de Ravós no hi hauria en Pau Vinyals de Barcelona, un noi que, a poc a poc, s’ha anat fent un lloc al món del teatre i la interpretació. S’haurà de veure si se’n farà, també, com a creador.
