Pau Obrador: “Si hem de salvar res, és Menorca, no el turisme”

El debat sobre la massificació excessiva ha planat sobre Menorca aquest estiu. Platges plenes, aparcaments a vessar i centres de pobles i ciutats atapeïts de turistes. Aquest panorama ha agafat, en certa manera, desprevinguts tant els actors del sector turístic com les autoritats i, sobretot, els habitants de l’illa, que transmeten una sensació de cansament.

Una de les novetats que més ha sobtat ha estat el canvi en el perfil dels visitants. Amb el mercat anglès tancat, els nous turistes que han omplert Menorca són gent de poder adquisitiu molt alt, francesos, la major part, però també espanyols.

De tot això, en parlam per videoconferència amb el menorquí Pau Obrador, sociòleg i geògraf, i professor de turisme a la Universitat de Northúmbria, a Newcastle. Acaba de tornar al Regne Unit després d’unes quantes setmanes a l’illa.

—Què ha passat aquest estiu a Menorca?
—Bona pregunta, per començar… Vivim en un moment “Dragon Khan”. Passam del tot al res. Pensàvem que enguany no hi hauria turisme i n’hi ha hagut molt. Això que ha passat és un procés de desglobalització. És a dir, els fluxos turístics s’han encongit i això ha “beneficiat” Menorca. Dic beneficiat entre cometes. Abans, els francesos anaven al nord de l’Àfrica i ara ja no hi poden anar. Anaven al Carib i ja no hi poden anar… Hi havia molts espanyols que anaven molt enfora, i ara no hi poden anar. De fet, l’encongiment és tal que els anglesos ni tan sols han arribat. En principi, això es veu amb la pandèmia, però hi ha més elements que fan pensar que la cosa va per aquí, que el món del futur és menys global. Els canvis turístics són molt ràpids i impacten molt en el discurs.

—De quina manera?
—Fins ara, estàvem a la fase que no hi havia turisme i n’havíem de trobar. I, de cop i volta, en tenim massa. Constatam que hi ha un canvi turístic a Menorca, però ve d’abans i no té rea a veure amb això que ha passat aquest estiu. Però la pandèmia ho ha accelerat. Desapareix el turisme de masses tal com l’entenem, estructurat a partir d’uns turoperadors, i, en canvi, s’ha reforçat molt un turisme més independent, que podríem qualificar de més immobiliari, que ha avançat molt gràcies al turisme francès, i l’espanyol s’ha quedat dins les fronteres del país.

—Podeu definir l’expressió “turisme immobiliari”?
—Cada vegada més, i ve d’abans, el centre de l’activitat turística és a les propietats individuals. I això es pot comercialitzar de diferents maneres. Per una banda, molta gent compra segones residències, cosa que té molt a veure amb el capital francès que va fugir del nord de l’Àfrica i ha aterrat a Menorca. Per una altra, cases que es lloguen de manera legal o no legal. Són propietats que, en principi, eren per a viure-hi o per a ser segones residències, però no un element hoteler. Fins i tot, els hotels de ciutat que trobam dins Ciutadella s’assemblen molt a una casa, perquè ho són. I no són més que comercialitzacions d’elements immobiliaris no hotelers.

—Vàreu escriure una piulada que deia: “El turisme només sobreviurà si aprenem a dir que no a moltes coses.” A quines coses s’ha de dir que no?
—El perfil turístic que ara tenim és de poder adquisitiu molt alt, és el perfil que desitjarien moltes destinacions. Per a cuidar-lo, necessites limitar. Tu no véns a Menorca pagant 4.000 euros o 5.000 per una setmana per haver d’estar fent cua per a anar a una platja. La qualitat del nou perfil turístic que ve a Menorca depèn en bona part de la capacitat de posar límits. L’èxit depèn de saber limitar i saber cuidar, no només per la sostenibilitat de l’illa, sinó per l’èxit turístic mateix. I aquí hi ha un parell de coses que voldria destacar.

—Digau.
—Una és que, fins ara, la política turística sempre s’ha basat en màrqueting, i això em sembla un error. Nosaltres no hem de vendre, sinó que hem de gestionar. S’ha de canviar el xip i passar de vendre a gestionar. No es tracta de vendre platges sinó de gestionar correctament les que tenim.

—Els límits de què parlau, qui els ha de posar? Hi ha les eines necessàries per a posar-los?
—Per a simplificar la qüestió, podríem parlar de tres o quatre límits. Hi ha un dret hoteler, un dret turístic. En segon lloc, hi ha un dret urbanístic. Després, podríem parlar d’un dret d’ús, per exemple, de cotxes. I, finalment, hi ha un dret de propietat. Sobre el dret hoteler, podem discutir quantes places volem, però el tenim prou ben limitat. El dret urbanístic es va limitar molt amb el PTI [Pla Territorial Insular]. Tu, per molt que tenguis un hortal, no pots fer una casa, i per molt que tenguis un lloc, no pots fer una urbanització. Amb la llei de la Reserva de la Biosfera parlem dels drets d’ús, si vols. Per exemple, els dels cotxes. Quants cotxes poden venir a Menorca és un límit molt interessant que crec que a mitjà termini, a quatre, cinc, sis anys vista, pot tenir molts beneficis. Però és molt difícil posar límits al dret a la propietat. La constitució espanyola i el dret de la Unió Europea donen llibertat per a comprar i vendre. I és molt difícil limitar-ho. És a dir, si un senyor francès de París que té molts de doblers vol comprar casa teua, i tu la vols vendre, no hi ha manera legal d’impedir-ho.

—Això encareix els preus i pot xocar amb el dret de l’habitatge.
—No dic que m’agradi com està el dret de la propietat, dic que és lliure. Pots vendre i pots comprar. El turisme en si mateix, no és res. No és més que gent que es mou. El turisme no és el causant de res. El turisme sol exacerbar i augmentar problemes. El problema de l’estat espanyol, en la seua totalitat, i del nostre país més concretament, és que no tenim habitatge social. No tenim lleis de protecció. Això ve de molt enfora. El turisme fa créixer el problema.

—Això que ha passat a Menorca aquest estiu és un fet únic o és un fenomen mundial?
—És un fenomen que passa a més bandes. No tenc present què ha passat enguany, però algunes illes italianes i franceses han passat per processos similars. A França, tenen elements jurídics més forts per a combatre aquests problemes, però també els ha passat.

—Aquest estiu, el debat s’ha centrat sobre un subjecte que ha impactat molt en l’opinió pública: la galeria Hauser & Whirth de l’Illa del Rei.
—Això és reduir moltíssim el debat. Crec que el 99,9% d’ajuntaments d’aquest país al·lucinarien en colors si els caigués una galeria com la de l’Illa del Rei, és a dir, un Guggenheim. Menorca i, sobretot la ciutat de Maó, han tingut una sort bàrbara de trobar algú que hagi volgut restaurar un edifici irrestaurable, que hi hagi posat quatre milions, que hi hagi posat una galeria amb noms de primer nivell, i que ho hagi deixat fet una meravella. Això és una sort perquè la galeria és molt més interessant, per exemple, que no l’Hermitage que volen posar a Barcelona i que també origina debat. El tema de l’Illa del Rei dóna visibilitat a un canvi de model. Aquest és el tema. Fa visible allò que ja passava. No hi ha res de nou. Ha tingut un impacte més emocional que no real. És la demostració que Menorca ha canviat molt, ara hi ha un turisme de poder adquisitiu molt alt, que no vèiem, però hi és.

—Aquest era el turisme de qualitat que fa anys que es reclamava. Potser l’illa i els illencs no estaven preparats?
—Crec que ha fet molt de mal un discurs molt potent de la dreta, aquesta idea de creixement, de vendre, de màrqueting, que en el fons és un discurs que denota una manca d’autoestima. Menorca té unes condicions absolutament immillorables per a triomfar. Per tant, has de gestionar l’èxit, no provar de salvar el fracàs. Què vol dir, gestionar l’èxit? Si saps que el producte és bo i es vendrà bé, has de cuidar-lo, gestionar-lo, que no hi hagi excessos. Amb la pandèmia, hem estat molt obsessionats: amb la caiguda del PIB del 20%, amb què hem de salvar… A Menorca, no hem de salvar res. Està més que salvada turísticament. Allò de “SOS Turismo”, que deien els hotelers. Si hem de salvar res, és Menorca, no el turisme.

—Aquest debat és permanent, no s’arriba a cap conclusió i la realitat atropella.
—Hi falten eines, però no siguem tan negatius. Vam fer un PTI, que va reduir 60.000 places. Tu, ara, posa 60.000 places a Menorca. D’ençà que som molt petit, a Menorca no s’ha fet ni una sola urbanització. S’han fet coses. Els aparcaments de les platges estan molt millor que no a la majoria de zones de litoral d’Espanya. D’instruments, en tenim, però és tan bèstia això que ens ve damunt que en necessitam molts més. No sé si estàvem preparats per a la transformació de la ciutat en un espai turístic. El cas més clar és Ciutadella. Si vas a Los Delfines [urbanització al nord de la ciutat], segurament està més buit que no fa quaranta anys. En canvi, el centre de Ciutadella no està ple, està allò que ve després… I això té aspectes positius, però no sé si estàvem preparats per a gestionar l’espai urbà com a espai turístic, per a tot allò que implica d’exclusió de veïns i de massificació d’espais.

—Heu fixat quatre anys pel cap baix per a parlar de la limitació de vehicles sobre l’illa.
—El debat s’ha de fer ara, però no en veurem els efectes fins d’aquí a tres anys o quatre. És una llei que ha d’aprovar el parlament, que s’ha d’aplicar… L’administració té la seua velocitat i amb una mesura tan innovadora és complicat. Crec que falta valentia. A vegades tenc la sensació que en el debat públic diem: “Volem gent valenta”, o dit d’una manera més masclista: “Volem gent que tengui collons de fer coses.” Sobretot necessitam molt bons gestors. Gent que sigui capaç de transformar una voluntat política en mesures concretes en un món que no és gens fàcil de gestionar. Avui dia és molt més difícil que no fa uns anys. Cap mesura és ràpida. Canviar una llei turística no es farà en dos dies. Per tant, aquestes enfadades d’estiu no van enlloc perquè el temps de la política és molt més llarg i es necessita molta constància.

—No n’hi ha haguda, de constància, aquests darrers anys?
—[Pensa.] A veure, hi ha coses que hauria fet diferent. A l’àmbit municipal, per exemple, es Mercadal, ha de fer més… S’ha de tancar Cavalleria, no és sostenible. Ara posam un guàrdia perquè passin, però fem un concert i que no vengui gent… Hi ha casos concrets de manca de voluntat, per exemple es Mercadal, Alaior… Uns altres s’han fet molt bé. Favàritx és impecable. Macarella, em trec el capell. Al Consell, s’ha revisat el PTI, en alguns temes s’hauria pogut anar més enfora, segurament. Però amb la correlació de forces actuals, dubt que sigui possible. Al govern balear sí que hauria anat més enfora. El tema de l’habitatge vacacional és complicat i no s’ha duit prou bé, però crec que som davant unes transformacions molt grans a una velocitat molt gran. Davant això, es necessita ser molt bo i no ho som. Reduir-ho tot al fet que els polítics d’avui no van bé no em sembla adequat. A la societat tenim un enfrontament molt gran entre aquells que diuen: “Decreixement i prou”, que no volen sentir a parlar de res més, i aquells que diuen: “Sou els del ‘no a tot’ i nosaltres hem de dir ‘sí’ a iniciatives perquè si no ens morirem de fam.” Tenim una manca de consens social molt gran, en aquest moment, tenim una dreta radicalitzada que, no ho oblidem, és la primera força a Menorca.

—Quins errors són a punt de cometre’s i seria imperdonable que es cometessen?
—[Pensa.] El gran error seria que ara pugés el PP amb el suport de Vox, que no és descartable, i que desmuntéssim el sistema de protecció territorial de Menorca i que tot el desastre que veiem ara es multipliqués per deu. D’un punt de vista social, em preocupa el dret a l’habitatge. Sense això, rompem el consens social i, segurament, la resposta dels que no tenen habitatge serà d’urbanitzar més, per a fer-ne més, i això seria un desastre. Em preocupa també la gestió dels espais agrícoles. És complicat. No és blanc ni negre. La idea no és de tornar a una Menorca on hi hagi vaques, però sí que s’ha de mantenir un espai agrícola que no es faci turístic en excés. Hi haurà d’haver una revisió de la mobilitat turística. Fer una autopista ara és un error perquè no tenim doblers i perquè ens ve damunt un canvi de mobilitat i hi hauríem de treballar més. Em preocupa el tema de l’ús hoteler dels habitatges vacacionals. Ara per ara, quedarà bastant ben regulada pel PTI. Que tot el centre de Ciutadella sigui habitatge vacaional no té sentit.

—Si l’any que ve s’obren les fronteres i la gent ja pot viatjar més enfora, es repetirà això que s’ha viscut enguany a Menorca?
—El futur del turisme passa per la desglobalització, passa per l’elitització. Ara com ara, un professor universitari a Newcastle, amb una família de quatre membres, no podria venir el mes d’agost a Menorca a fer una setmana a un hotel. Hi ha també un canvi de gusts turístics, es valora molt més la natura, per exemple. La idea de turisme de masses ha perdut volada. Hem vist una provençalització de l’illa. Els francesos imaginen Menorca com la Provença i hi actuen dins com si ho fos. Passa que Menorca és molt ben situada. És una destinació segura, pròxima, que cada vegada més està al gust provençal… Per tant, el futur està garantit, no crec que hi hagi cap problema la temporada que ve. És possible que alguna gent no vengui pel desastre d’enguany. És possible que els preus pugin una mica més… Que l’estiu que ve s’assemblarà en aquest, no en tenc gaires dubtes. Encara pot ser pitjor, perquè poden tornar a venir els anglesos de turoperador…

—Com es pot arreglar la convivència entre els menorquins i els turistes?
—Us puc fer una pregunta? Us considerau una turista quan anau a Menorca?

—No.
—En part, aquest és el problema. Tant tu com jo som exactament allà mateix. En el fons, segons una certa definició, anam a Menorca a fer el turista durant un mes. Anam a la platja cada dia… El turista sempre és l’altre, però turistes ho som tots. I aquí hi ha la resposta a la pregunta. Els turistes s’han de considerar ciutadans. Tenen drets i deures. No podem tractar el turista com un ca, però tampoc no el podem tractar com un senyor. Si aquí diu que no s’hi pot passar, no hi pot passar ni el menorquí ni el turista. Els qui hi viuen tot l’any tenen uns drets adquirits que em sembla molt lògic que es respectin. Sobre la convivència, record unes campanyes que feia la dreta que deien: “Un turista, un amic.” Aquest plantejament és erroni i no fomenta la convivència. Els menorquins tenim una sensació d’invasió. Sobretot aquest estiu ha estat una mica excessiu a la banda de ponent. Si les coses es gestionen bé, la convivència anirà millor. Vull evitar el discurs que vivim del turisme, d’un turista un amic i, a la vegada, vull evitar el discurs tan desastrós que el turisme és horrorós. Quan diuen que no volen més turisme, jo els deman si a mi em deixaran passar o no. Amb quines lleis de la Unió Europea m’impedireu que vengui… Hem de gestionar. No hem de promoure Macarella, hem de gestionar com arribar-hi perquè es mantengui… Hi ha molts temes damunt la taula que requereixen molta feina i molta intel·ligència.

—D’això que ha passat aquest estiu i d’això que sembla que ve, quines idees en podem traure?
—La idea que podem decréixer, que podem transformar… És a dir, si tenim una galeria a l’Illa del Rei, per què no tiram baix els hotels de Son Bou? Com més límits posem, més valor tindrà el nostre turisme i més bo serà el que vindrà. Això no és un antiturisme, sinó una redefinició de la indústria. I aquí és on hi ha gent que falla, on hi ha discursos que no van enlloc. Pensar que Menorca pot viure sense turisme és una utopia senzilla. Una altra cosa és que pot viure amb un turisme diferent, millor. A vegades, quan parlam de turisme, hi ha un discurs de classe. Sempre fem aquella divisió entre turistes i viatgers. I els turistes sempre són els altres i els viatgers som nosaltres. Hem d’evitar-ho. Hem d’afrontar els temes respectant el dret al viatge, respectant el valor de les vacances, que són un dret.