Pau Debon: “Seria incapaç de transmetre en castellà allò que transmet una lletra d’Antònia Font en català”

La dissolució d’Antònia Font, després de setze anys de carrera musical, va sorprendre tothom l’any 2013. El quintet mallorquí va fer el darrer concert el 27 de desembre al Teatre Principal de Palma i no va ser fins el 2018, en un concert a favor de la llibertat d’expressió, també a Palma, quan els vam poder veure reunits novament dalt d’un escenari. Pau Debon, el vocalista, explica que allà van sorgir les ganes de tornar a tocar junts. Uns quants sopars i moltes més converses després, van acabar posant en comú que era l’hora de recuperar els concerts i de fer un nou disc, tot mantenint l’essència que els caracteritzava. Barcelona, Palma i València són els primers concerts confirmats de la desena que faran el 2022. Debon ens rep virtualment en una oficina de Palma, un bocí de la nova vida que va començar lluny dels escenaris.

—Antònia Font es va tornar a reunir per participar en un concert per la llibertat d’expressió l’any 2018 a Palma. Justament, aquesta setmana, la justícia belga ha denegat l’extradició de Valtònyc. Com vau rebre la notícia?
—És una bona notícia per diversos motius, precisament per això vam fer aquell concert, per la llibertat d’expressió. Al final, que una persona se n’hagi d’anar d’un país per una cançó em sembla un fet tristíssim. I a més, que Europa qüestioni el que s’ha fet a Espanya. No conec personalment en Valtònyc, però sempre ha estat una persona que, com a mínim, ha tengut sentit comú amb el que feia i s’ha mantingut fidel als seus ideals i a la seva manera de fer, i ara li han donat la raó. Hem d’estar contents d’aquesta decisió.

—Les lletres que feu no són polítiques. Heu pensat mai a incloure-hi més contingut polític?
—Hi ha moltes maneres d’expressar què sents i de comunicar allò que tens ganes de comunicar. Hi ha gent que ho fa d’una manera més combativa, fent cançons de protesta, i em sembla fantàstic. La música i l’art són un bon mitjà per a expressar-te i rebel·lar-te i per a queixar-te de les coses que no t’agraden. Però també hi ha un altre camí per a comunicar altres coses. Nosaltres hem anat sempre per aquest altre camí.

—…
—Com a grup no dic que no pensem igual. Personalment, cadascú ha dit en públic què pensa, però com a grup hem dut un altre camí. Aquell concert i, sobretot, els darrers fets a Palma van coincidir amb la manifestació contra la llei d’educació que hi havia en aquell moment i ens vam posicionar, però no és el nostre modus operandi. Com a grup no tenim un missatge gaire polític.

—La gent esperava el llançament del primer senzill, “Un minut estroboscòpica”. Com n’heu viscut l’èxit?
—El llançament el vam viure amb expectativa que agradés i il·lusió. En general, ens agrada molt com ha quedat i vam veure molts missatges positius de gent que l’esperava. El que desprèn aquesta cançó et porta una mica a l’essència d’Antònia Font i és el que nosaltres intentàvem que passés.

—Joan Miquel Oliver s’encarrega de la lletra de les cançons. Quan us va ensenyar la d’aquesta, què vau pensar?
—Vam tenir aquesta sensació que deia. Ell ens ensenya la cançó amb la guitarra i veu. El resultat és diferent, òbviament, però la melodia i la lletra et transporten a una sèrie d’anys abans i a viure un poc allò que ens va fer pujar com a grup. La cançó base ja ho expressa, i des del primer dia sabíem que seria el senzill i la base del disc.

—El darrer concert confirmat és a València. La idea inicial era publicar un disc i fer uns quants concerts o teníeu al cap de fer una ronda com les d’abans? Joan Miquel Oliver deia en una entrevista que per tornar a començar calia buscar l’essència. També ho penseu?
—Hi ha moltes maneres de tornar, no hi ha una sola fórmula. El darrer disc, per exemple, va ser molt experimental i molt de joia. Vam decidir de provar coses que no havíem fet mai. I aquesta vegada vam coincidir que teníem ganes de fer un disc plenament conscients del que fèiem sense provar res. No sabíem gaire com sonaria. La primera idea de tornar va ser per reviure un poc allò de fa quinze anys. Intentar tornar a aquella època. I per fer-ho, calia tornar a l’essència d’allò que era Antònia Font.

—Qui va decidir de tornar? És meditat?
—La idea de tornar-nos a reunir va venir arran del concert de Palma del 2018. Ens vam ajuntar sense haver assajat. En Jaume era a Madrid i, per tant, vam escollir cinc temes i pràcticament els vam muntar damunt l’escenari. Va ser tan bestial, la connexió que vam tenir a la primera nota, que a mi em va impactar molt. Semblava que no ho haguéssim deixat mai. Després d’això, em va quedar una espina clavada, vaig sentir que la gent encara hi era. Quan s’acaba un grup, la gent t’enyora potser dos anys o tres, i aquí s’acaba, però en aquest concert molta gent va venir expressament a veure’ns i en tenia ganes. Això em va arribar.

—Però van passar tres anys.
—Va ser un sopar, un d’aquests convits que fem cada any. Jo ho vaig comentar i a partir d’aquí vam xerrar un poc de la manera com podíem tornar. Si havíem de fer un disc, quaranta concerts… Quines condicions posàvem cadascú i, a partir d’aquí, intentar trobar una solució perquè tota aquesta comunió anés bé. Una fórmula on tots estiguéssim còmodes.

—Va costar de decidir-ho?
—La veritat és que en un primer moment no ens vam posar d’acord. Les condicions que havíem posat cadascú ballaven un poc. En Joan Miquel i en Jaume, que toquen junts, ens van proposar la fórmula d’un disc i deu concerts, així podíem seguir amb les nostres vides. Jo, per exemple, no volia deixar la meva feina, i fer quaranta concerts és possible però és complicat de conciliar-ho. Ens vam tornar a reunir i aquestes condicions ens van anar bé a tots.

—Fa difícil de creure que sigui un retorn temporal.
—No ho sé. És molt possible que fem deu concerts, no m’estranyaria gens, com tampoc m’estranyaria que després diguéssim que tenim ganes de continuar perquè ha anat molt bé. També podria ser que féssim un altre disc i deu concerts més en dos anys. Però podria ser que no. Entre els membres d’Antònia Font tampoc hi ha una amistat de tota la vida. No ho vàrem deixar perquè ens baralléssim, però tampoc ens hem vist cada mes. Dic això perquè és molt important tenir ganes de fer una cosa. Si acabat aquest disc i la petita gira no hi ha prou material per a fer-ne un altre o no hi ha ganes de fer més concerts, podríem dir que aturem. No hem xerrat del que vindrà després, però pot passar qualsevol cosa.

—A Joan Miquel Oliver i Jaume Manresa els hem anat seguint en el món de la música, aquests anys, però què ha fet Pau Debon?
—El meu germà en Pere, el bateria del grup, li agrada molt la cuina i em va proposar de muntar un restaurant. Volíem recuperar el temps perdut, estar amb els amics i per això vam pensar a fer un menú només de migdia al centre de Palma. Cercant, vaig conèixer un home que tenia un museu amb vora set mil joguines de col·lecció. Havia condicionat un edifici al centre de Palma amb una restaurant i la resta de pis era un museu. Ens va entusiasmar el projecte i ens hi vam ficar. Va durar dos anys, va ser molt bonic, però ens va dur moltíssima feina. El projecte que teníem no era això, perquè a banda de servir menjars, fèiem visites culturals, educatives, concerts i presentacions de llibres. Era una feina tremenda i ens va cremar. Ja veníem d’un grup que també havia condicionat la vida social i era una dedicació molt gran.

—I després?
—Vaig entrar on sóc ara, a la Fundació Deixalles, sense ànim de lucre, on fem inserció sociolaboral de col·lectius en risc d’exclusió social mitjançant feines relacionades amb el medi ambient, sobretot residus. Els ciutadans ens donen mobles i estris de llar que no volen i nosaltres veiem si es poden reparar i els venem. Treballo en la part de comunicació i ja fa cinc anys que hi sóc.

—Amb el retorn d’Antònia Font ho podreu compaginar?
—Sí. Una de les condicions per a tornar al grup era no deixar la feina. M’agrada molt treballar per a una entitat social, és molt reconfortant. És una entitat que vetlla perquè els treballadors tenguin flexibilitat i conciliació familiar, ho tenen molt present. Els vaig comentar que hi hauria dies d’assaig i concerts i no em van posar problemes per combinar-m’ho.

—En el vostre cas, essent el vocalista, no deu ser fàcil passar de no cantar, pràcticament, a tornar-hi. Entrenareu la veu d’alguna manera?
—L’altre dia ens vam reunir per a planificar els assaigs i xerràvem de com seria el concert, les cançons que hauríem de tocar i vam fer una llista de les que no ens podíem deixar. En van sortir moltíssimes. El ritme del concert era molt alt i tothom em va mirar a jo. En Joan Miquel deia: “Jo puc estar unes quantes hores tocant la guitarra, però la veu és diferent”. És un instrument viu que es cansa. Jo crec que anirà bé, els assaigs m’aniran bé per a entrenar. Són vuit anys sense cantar de manera tan assídua. Aleshores fèiem concerts de més de dues hores i durant tres dies seguits i no em va passar res. Els cantants ja sabem quines notes o quina manera de cantar castren més i vas més amb compte. Hi ha trucs que faré uns dies abans per a cuidar-me la veu. De totes maneres, jo he anat cantant. Tenir infants et dóna això, és a dir, pràcticament cada dia els poso a dormir acompanyats de la guitarra. Toc, cant, potser no dues hores seguides, però sí que vaig tocant força.

—Sou un referent als Països Catalans, sobretot per als grups que no s’atrevien a cantar en català.
—No sé si som referents, ens ho diuen, però no ens sentim referents. És veritat que a nosaltres ens ha anat relativament bé, perquè mai hem tengut por de cantar en català, sempre ho hem normalitzat. Hi ha grups que sempre han cantat en català, però han canviat la llengua per tocar a altres bandes o per arribar a més gent. Al final, com a espectador ja no te’ls creus. Si tu no t’ho creus, és impossible que l’espectador s’ho cregui. Sé xerrar-lo, però seria incapaç de transmetre en castellà el que transmet una lletra d’Antònia Font en català. Jo m’expresso en català, la meva llengua materna és el català i el sentiment que tenc és en aquesta llengua. La gent que rep aquesta transmissió ho han de notar, si és verdader o no. Anar a cantar en català a algun altre lloc amb por perquè no t’entenguin és una altra raó. No has de tenir por, jo mai he tengut por d’anar a Madrid o a Brussel·les perquè no m’entendrien. A mi m’ha passat de traduir una lletra i veure que és un desastre.

—Parlant de concerts, no sé si quan parlàveu de tornar hi havia sobre la taula la idea de fer grans concerts. Amb què us sentiu més còmodes?
—Tornarem a grans escenaris. Quan vam decidir de fer deu concerts, sabíem que seria així, perquè la gent té ganes de veure’ns. Si féssim com les darreres gires, que eren en teatres, ens haguéssim deixat molta gent fora. No era aquesta, la intenció. Tornem per nosaltres i per la gent, tot aquest conjunt ha de funcionar i era clar que els llocs triats serien grans. Com que no sabem si això continuarà, no volem que la gent es quedi amb ganes de veure Antònia Font perquè no hi havia prou entrades.

—La decisió de plegar també va ser meditada? La gent no entenia per què ho vau deixar.
—No va costar gaire de decidir que plegàvem. En aquest grup, si una cosa tenim, és que som honestos en tot allò que fem i crec que ho hem demostrat durant tota la carrera. Estàvem en bona forma, però estàvem cremats. Aguantar un espectacle artístic sense tenir-ne ganes és un error molt greu. Posar-te davant de gent i transmetre una lletra quan no en tens ganes ni la sents és com mentir-los. Feia un teatre i això no ho volíem. Tots vèiem que estàvem cremats, que ens costaria fer un altre disc i mantenir el mateix nivell de forces i ganes de transmetre mitjançant el directe. Per això vam dir que valia més aturar-ho, però va ser difícil, perquè era un moment molt bo com a grup.

—Ara justament farà vint anys del disc Alegria. Com us fa sentir ser un grup intergeneracional? En els concerts que vindran potser hi veureu pares i fills que comparteixen passió per la mateixa música
—Això sempre ens ha agradat molt. No sabem per què, però ens ha passat sempre. La nostra generació ha escoltat els discs, ens ha seguit com a grup i quan ha començat a tenir infants, a ells també els han agradat. Superar aquest límit generacional és molt bonic, perquè et permet gaudir d’un grup com a fill i com a pare. Molts d’aquests infants ens han escoltat al cotxe perquè els pares els posaven els discs, però molts d’ells, per edat, no ens han vist mai en directe. Això m’ha fet pensar també que era una bona idea tornar.

—Per què vau escollir l’escenari del Primavera Sound per al retorn?
—Després d’haver decidit la manera de tornar, el Primavera ens va fer una oferta i volia que Antònia Font hi toqués. Tenim bona relació amb els directius i sempre que hi hem tocat ens han tractat molt bé, i els feia molta il·lusió de fer alguna cosa amb nosaltres. Sempre ens han respectat, no només l’essència artística, sinó la manera de funcionar d’Antònia Font. Segurament tenim una manera de funcionar diferent perquè vivim en una illa i aquí va d’una altra manera. I aquesta manera de fer particular sempre ens l’han respectada.

—Per acabar, què en sabeu, de l’Antònia Font?
—N’Antònia Font era una amiga de la universitat i és una persona molt especial, una molt bona amiga. Són persones que segurament no veus durant molt de temps, però quan t’hi retrobes sembla que faci dos dies que les has vistes. Fa temps que no la veig, però mantenim el contacte. Per molt que no la veiem diàriament, sabem que hi serà. És una companya d’en Joan Miquel, en Pere i en Jaume. Aleshores ells tenien un grup de música universitari. A n’Antònia la vaig conèixer quan vaig començar al grup. Però ni ella ni nosaltres ens imaginàvem tot el que vindria després.