Pau Alabajos: ‘Les nostres armes són les paraules, el diàleg i la cultura’

Pau Alabajos ha publicat el seu vuitè disc: Les hores mortes (RGB, 2020). El presentarà el 18 d’abril al Barnasants de Barecelona, el 23 d’abril a la universitat de Tolosa de Llenguadoc, el 25 al Festival Strenes de Girona i el 26 al Teatre el Micalet de València, entre més. És un treball íntim i reivindicatiu fet partint de l’amor i, en alguns casos, de la ràbia. Inclou cinc cançons seues, una poesia musicada de Maria Mercè Marçal, una d’Apel·les Mestres i tres de Miquel Martí i Pol. VilaWeb hi ha parlat per descobrir-ne alguns secrets i per parlar de la seua manera de fer música i de les seues lletres, que traspuen sempre un compromís social, polític i cultural fort.

—Per què heu titulat el disc amb un vers de Miquel Martí i Pol?
—Perquè hem fet una adaptació musical de tres poemes d’Estimada Marta i el primer comença així, ‘Des de les hores mortes, talaiot’. És un vers que m’ha agradat molt per donar un fil vertebrador a les cançons del disc perquè conté una reflexió sobre el pas del temps i pensava que eixa reflexió era transversal a totes les cançons.

—Publiqueu sempre històries molt personals. I les vostres cançons d’amor i desamor són molt descriptives, com ‘Kintsugi‘, que obri el disc.
—La major part de les cançons, sobretot les més íntimes i personals, són autobiogràfiques perquè jo valore el fet creatiu com un acte d’honestedat i sinceritat. I, per tant, allò que pots descriure millor, allò que pots expressar millor amb música o paraules són aquelles coses que has viscut en primera persona. I des d’eixe punt de vista, totes aquestes cançons més personals tenen una part de mi.

—‘Sagrada família‘, de fet, explica una relació impossible que vau tenir a Barcelona. En escoltar-la, vaig pensar que sou un exemple evident que les relacions socials, econòmiques i culturals al país són ben naturals.
—Sí, sí. Des que vaig començar, ara fa divuit anys(poca broma), sempre he tocat amb molta naturalitat a tots els territoris del domini lingüístic i no he canviat ni una coma del discurs que faig dalt de l’escenari. És a dir, que pels treballadors i treballadores de la cultura això mai no ha estat un problema; si ho ha estat és per certs polítics i una part de la societat que és xenòfoba, bàsicament.

—Al disc hi ha sintetitzadors, baix elèctric, violí i violoncel, acordió, bateria i percussió, i més. Quan escriviu, penseu en la formació completa o en la guitarra sola?
—Quan escric, no. Quan entre a l’estudi, vaig amb unes cançons escrites de guitarra i veu, i enregistrades amb una gravadora de mà, molt senzilleta. En el cas de l’anterior treball i del disc nou hem gaudit de la producció artística de Santos&Fluren; el vestit de diumenge li l’hem posat entre els tres. I això implica parlar i pensar com ha de sonar. Mireu, quan vaig enregistrar als Estats Units amb el productor Brad Jones, em va dir una frase que se m’ha quedat: ‘Una cançó conta una història, és com un film, i la banda sonora ha de parlar, per ella mateixa, de què explica la història. Per tant, la producció que decideixes ha de basar-se en allò que vols expressar.’ Eixa és la nostra feina, parlem de què diuen les cançons i les portem per un camí o per un altre, a escala estètica.

—L’arranjament musical de les tres poesies de Martí i Pol cerca una unitat estètica.
—Sí, tal qual. Té un puntet teatral. Al primer acte presentes la cosa, és més lent i bàsic, al segon hi ha el nus i puja un poquet la intensitat a l’hora d’explicar les coses, i el tercer és molt més rítmic. Crec que eixe crescendo de les tres cançons també es veu en els tres poemes del tema d’Estimada Marta. A ‘Mar de marbre‘ també es veu claríssima aquesta intenció d’adequar-ne l’arranjament: La lletra parla sobre les famílies que encara no han pogut fer el dol dels assassinats de la dictadura franquista. I eixa tristor, eixa ràbia, l’has d’expressar en sons, en sonoritats: Eixos greus, tan vibrats, com si fos un violoncel enfadat, transmeten molta ràbia. Crec que l’arranjament expressa allò que diu la lletra ja del primer acord.

—‘Vuit de març‘ transmet optimisme i és la més encomanadissa, té aires d’himne. No hi canteu però hi canta Gemma Humet, Meritxell Gené i Marta Rius. Com va sorgir aquesta col·laboració?
—’Vuit de març’ és un manifest feminista en vers. Maria Mercè Marçal parla per a totes les dones. És com un crit col·lectiu d’apoderament de la dona. Per tant, és un tema que els homes hem de tractar, però en el cas de l’enregistrament vaig pensar que em tocava fer un pas enrere i que el protagonisme d’eixes veus fossen tres cantautores amb qui he col·laborat i he tocat en molts escenaris i que admire i respecte moltíssim. És una de les cançons que més em colpeix quan l’escolte, i la veritat és que estic molt orgullós de la manera com ha quedat. És la més alegre i crec que obri una finestra d’esperança. Algunes altres són un poquet més fosques i són més vistes en la ràbia. I, en aquest cas, crec que és una celebració de la lluita feminista, d’un punt de vista molt optimista i amb ganes de menjar-se el món.

—‘Lletania‘ parla de la violència masclista i quotidiana, i té aquest aspecte fosc que dieu, malgrat el ritme ràpid.
—Sí, és el pol oposat. Diríem que és un tema complementari perquè és l’altra cara, la de les dones que han sofert violència masclista. Aquesta cançó és de l’any 2008, del segon disc Teoria del caos, produït per Toni Xuclà. I allò que fa feredat és que el tema és completament vigent; no ha canviat ni una coma, ni un punt, de la lletra. Les xifres de dones assassinades per violència masclista continuen pujant i la societat no pren consciència. I per això hem volgut tornar a enregistrar-la i pujar-la als escenaris, que és l’objectiu.

—’Vencerem’ va ser un encàrrec per a celebrar els cinquanta anys de trajectòria artística d’Antoni Miró i és l’únic videoclip que heu presentat, de moment. De què parla, exactament?
—Es basa en un quadre homònim d’Antoni Miró que representa la lluita afroamericana pels drets democràtics. I és una cançó que tracta la repressió d’una manera transversal: Hi ha una reflexió sobre la repressió de molta gent en molts països perquè volen canviar el seu país o aconseguir els seus drets democràtics de manera totalment pacífica. Era el cas dels afroamericans als Estats Units, el dels manifestants a Hong Kong, i el dels catalans i les catalanes en l’1-O. I el director Pol Fuentes s’emporta el videoclip a la repressió franquista.

—Pol Fuentes n’ha fet un videoclip molt fort.
—És un videoclip molt arriscat. És una reflexió sobre la repressió de què és víctima molta gent pels seus drets democràtics. Fer-lo partint de l’òptica de la repressió franquista em semblava molt bona idea perquè si s’haguessen fet els judicis de Nuremberg ací, si s’hagués fet un judici dels crims contra la humanitat de la dictadura, i no hi hagués hagut una llei de punt final que l’única cosa que ha fet és mantenir les ferides en carn viva, doncs, potser, ara no tindríem aquesta situació en què l’augment de l’extrema dreta demostra que no es van fer bé les coses en eixa transició de Los mundos de Yupi que ens venen.

—D’una altra banda, sorprèn la veu greu que poseu quan canteu ‘No passareu‘, d’Apel·les Mestres, i l’arranjament un pèl inquietant.
—Quan puges als aguts, una cançó sona més brillant i perd la tenebrositat que volia expressar en aquest tema, eixa languidesa. Volia que quedàs un nuc a l’estómac i, si hi posava més aguts, que hauria estat més còmode per al meu registre de veu, perdia el punt de neguit. I quan sona eixe altre so de la veu, constant, genera una situació de nerviosisme que és la que buscàvem.

—Tinc entès que el vau musicar en escoltar la recitació de Jordi Cuixart al tribunal.
—Sí. La primera volta que el vaig sentir va ser de la mateixa veu de Jordi Cuixart, al Tribunal Suprem. Em va parèixer un crit tan clar, nítid, tan potent, que vaig posar-me de seguida amb la guitarra i un paper en blanc. Més tard, quan ja l’havia compost, em vaig assabentar que hi havia més versions prèvies, de Xavier Ribalta, i de Mesclat, però no tenien aquest tractament de neguit, que venia de donar la sensació d’una persona que no ha fet res més que portar la veu dels catalans i les catalanes als carrers, i que estiga davant el tribunal Suprem expressant un missatge amb eixa potència poètica perquè, al final, allò que va fer és recitar-los uns versos, posar-los la cultura com a arma. Bàsicament els demostrava, durant tota la seua declaració, que les nostres armes són les paraules, el diàleg i la cultura.

—Parlant de Cuixart, recorde que el 20 de setembre de 2017 vau viatjar fins a Barcelona per cantar a l’escenari davant la conselleria.
—La sensació d’eixe dia va ser molt colpidora. Recorde que mirava les imatges i la indignació i la ràbia era tan gran que, quan vaig rebre una telefonada d’Òmnium dient ‘busquem tants músics com siga possible’, no m’ho vaig pensar ni un minut, els vaig dir: “Vinc ja cap allà, posa’m dels últims perquè tinc tres hores i mitja en cotxe.” Vaig cantar ‘Utòpics, idealistes, ingenus‘, que parla d’eixa sensació de la gent eixint al carrer, tot creient en els seus ideals per a canviar les coses de manera pacífica. I, després, vaig cantar una versió de ‘Què volen aquesta gent’ perquè era això que feien: Tocar a la porta en nocturnitat i traïdoria per segrestar les institucions democràtiques de Catalunya.

—Per cert, i ja per acabar: Sempre dieu que política i música van juntes. Però últimament sembla que us acusen de ser un cantat polític.
—Això em fa molta gràcia. Tu i jo hem parlat una bona estona sobre cançons personals i íntimes, i tinc algunes cançons polítiques però us diré que les íntimes són més celebrades que no les altres. La cançó que més s’escolta és ‘Inventari‘. Tot el món és condicionat per la política, la cultura i la creació artística també. Quan un grup tria un tema o un altre per fer una cançó, pren una decisió política en el sentit que, si no tractes qüestions escabroses perquè tenen punxes és perquè, deliberadament, per acció o per omissió, et deixes portar pel riu, perquè et pot tancar una porta en els mitjans de comunicació. Quan els artistes ens expressem, ho hem de fer d’una manera més sincera, més honesta i la més lliure possible. I, per tant, jo parle dels temes que em preocupen, siga a escala personal o col·lectiva, i en faig eixe tractament de manera espontània i natural.