Patrycia Centeno: ‘Els polítics de Vox diuen que són homes d’ordre, però no saben ni fer-se el nus de la corbata’

Patrycia Centeno és la periodista que hi ha darrere del popular compte de Twitter @politicaymoda, que analitza la comunicació no verbal dels polítics. Nascuda a Galícia, ha viscut tota la vida a Catalunya. Explica que sempre li ha fascinat la política i la moda i que, quan va decidir d’unir aquestes dues passions com a investigadora i periodista, ningú no en va entendre la relació. Ella considera que la moda no és una cosa supèrflua, sinó cultura i llenguatge, i que amb un vestit es pot comunicar molt més que no pas amb les paraules. A partir d’aquesta passió va descobrir el món de la comunicació no verbal, malgrat que diu que és una afecció que li ve ja de petita. ‘Sempre he estat molt curiosa, i a més percebo la realitat de manera molt visual’, explica. Ens hi trobem en un bar de Barcelona per parlar del seu nou llibre, Sin decir ni mu. Transmet passió per allò que explica, però alhora parla amb un to suau i dolç, una manera d’expressar les idees més associada a la feminitat que considera que hauria de reivindicar-se.

—Quins són els punts clau que permeten d’analitzar allò que no diuen les paraules?
—Les emocions, el llenguatge corporal, la indumentària i la posada en escena. Donem una importància brutal a la paraula, quan només ocupa un 7% del total del missatge. Hi ha un 38% de comunicació paraverbal (el to, els silencis, les pauses, el ritme…) i un 55% de comunicació no verbal, de llenguatge silenciós. Conscientment o inconscientment, sempre comuniquem alguna cosa, fins i tot quan no volem comunicar res. Igual que es prioritza la paraula, també es prioritza la raó per sobre de les emocions, i la comunicació no verbal és tot emoció i intuïció. Hi ha molta gent que intenta criminalitzar les emocions perquè hi ha un populisme que s’aprofita de les que són negatives: la por, la frustració, l’odi… Hi ha qui creu que en política no et pots emocionar. Jo crec que sí, que, si no, deixem de ser humans i ens convertim en monstres.

—Aquesta qüestió ha estat d’actualitat darrerament. Ada Colau ha rebut moltes crítiques per haver plorat mentre era entrevistada. Què en penseu?
—És molt més difícil de fingir amb els gests que no pas amb les paraules. És veritat que Hitler assajava els gests que acompanyaven el seu discurs d’odi, por i frustració, però és molt difícil d’impostar un gest. Colau va plorar dues vegades: durant el ple de constitució i quan va parlar dels seus fills en una entrevista. Crec que amb aquestes segones llàgrimes va haver-hi molts pares que hi van poder sentir empatia i considero que no van ser impostades. Tenia els ulls vidriosos i vermells i després li van començar a caure llàgrimes. Ella va intentar reprimir-les mossegant-se el llavi i fins i tot va arribar a demanar perdó per haver-se emocionat. El dia de la investidura va ser al revés: va intentar plorar, però no va caure cap llàgrima. Se les eixugava, però no n’hi havia. Al cap de dos segons van sonar Els segadors i ja s’havia recuperat.

—És fàcil de detectar, doncs. Si plores en sec, no són llàgrimes. 
—Pots intentar retenir-les, però els ulls se’t posen vermells. A Obama també li va passar. Em molesta molt, però, de moment, els referents de la feminització de la política han estat homes, com Obama o David Fernàndez. Alguns assessors d’Obama deien que hi havia emocions que no es podien permetre perquè dins la política l’emoció sempre s’ha vist com una vulnerabilitat. Ara es canvia aquest concepte i la vulnerabilitat és poder. Has d’estar molt segur de tu mateix per a permetre’t el luxe de fer un somriure sincer o posar-te a plorar i que no passi res.

—I David Fernàndez?
—És una persona que, tot i la seva constitució, que és molt grossa, i la teòrica radicalització i ideologia antisistema de la CUP, parla d’una manera molt dolça. Aquesta cosa d’abaixar el volum, que no necessitis cridar o imposar-te. Necessites que la gent et respecti, i va aconseguir que tots els grups polítics respectessin la veu de la CUP sense necessitar aquella agressivitat d’alguns altres companys seus. Anna Gabriel, per exemple, és molt més agressiva, més ‘mascle alfa’ –utilitzant els adjectius que normalment s’han donat al masculí i al femení. Els seus gests a vegades són agressius i autoritaris. Fernàndez és una persona que s’abraça a tothom, que plora, que s’emociona… Ens han venut que la força física o econòmica és poder i no, el poder és la vulnerabilitat, acceptar-nos, intentar que tots estiguem bé. Hem de feminitzar la comunicació política.

—I en què es tradueix?
—No vol dir que tots els polítics hagin de ser dones –que estaria bé– sinó enfocar la comunicació d’un altre prisma. Hem provat durant milers d’anys el lideratge i la comunicació política alfa i dictatorial, la de sotmetre i conquerir l’altre, i ara ens provem de relaxar. En el ressorgiment del populisme també es veu aquesta tendència de fer campanyes més dures. En comunicació sempre s’han de transmetre emocions i els populismes s’aprofiten de les negatives. En les seves campanyes mai no hi ha il·lusió ni esperança: és odi, frustració, por… Quan un poble està baix de moral és quan tenen èxit. Si no hi ha ningú capaç de transmetre’t il·lusió, aniràs sempre a les emocions negatives. Les campanyes polítiques són cada vegada més ràpides i, per tant, es necessita que provoquin emocions fortes ràpidament. És per això que es trien les negatives.

—Sobre els populismes, expliqueu que els gests de polítics com ara Trump, Bolsonaro, Salvini o Ortega Smith són molt similars als de Hitler o Mussolini. Quins serien?
—Els de conquesta. Ortega Smith sempre adopta postures volent ocupar tot l’espai, com un superheroi, i alhora assenyalant les seves parts íntimes. Per ell, el poder masculí resideix a tenir ous… Gests d’odi són també els ulls súper injectats, els punys tancats o fins i tot el gest de picar-se el pit. Són gestos molt hooligans. Realment és com el gag del ‘Polònia’!

—També parleu del paper de la moda en la política. Què en penseu, per exemple, de les samarretes dels militants de la CUP?
—La CUP fa anys tenia molt poca repercussió mediàtica i només tres diputats. Si la gent llegeix el missatge de la teva samarreta, tens part de la feina feta, però corres el risc que no escoltin què dius. Amb la roba es pot evidenciar molt més el teu discurs, ideologia i valors. Triguem entre vint segons i quatre minuts a fer un judici d’algú que no coneixem. Quan la tenim davant, la primera informació és la roba i dóna moltes dades: sexe, estatus social… Els polítics tenen l’obligació que la seva roba sigui coherent amb què diuen, i això la majoria no ho fa.

—Qui no ho fa? 
—Pablo Iglesias, per exemple. La gent d’esquerres pot vestir bé i fins i tot car, però cal exigir que la seva roba transmeti els valors de l’ecosocialisme, que és una ideologia que han acceptat. No pot ser que passi com a Rufián, que va anar a una entrevista amb Risto Mejide amb una americana de Zara després d’haver criticat Amancio Ortega. Es va intentar defensar dient que ‘tothom compra a Zara’, però no tothom cobra 6.000 euros al mes ni té responsabilitat política. Volent justificar la humanització del polític, s’obliden que han de ser referents, no influenciadors. Jo no vull que la persona que em lidera sigui pitjor que jo, sinó que em digui ‘aquest és el camí’. Quan sorgeix la socialdemocràcia i l’eurocomunisme, l’esquerra deixa de banda algunes idees que tenia i també part de la seva estètica i acaba mimetitzant-se amb la dreta. Felipe González primer portava quadres, patilles, pana… I el primer dia de president, vestit i corbata. Iglesias igual. Semblava l’enfant terrible de l’esquerra, però va anar als Goya amb un esmòquing. És una indumentària que ve històricament del poder, de l’aristocràcia i la burgesia, mentre que el vestit, la corbata o la camisa vénen dels sans-culottes, de la Revolució Francesa. L’esquerra sempre ha refusat aquesta indumentària: Mandela, Carrillo, Allende…

—Ell va dir que ho feia per respecte a la cultura…
—Què vol dir, que abans no ens respectava? No cal que tothom vesteixi igual, perquè, si no, seríem en una democràcia molt pobra. La primera cosa que fan els dictadors és mimetitzar estèticament tot el poble. Però no pots dir que és igual com vesteixis perquè ets d’esquerres. Jo no tinc cap problema amb cap indumentària ni amb cap ideologia. Em sorprèn que Vox vagi de feixista perquè els feixistes no vestien així. Primo de Rivera anava de vint-i-un botons i amb la camisa blava. Aquesta gent no sap ni fer-se el nus de la corbata. Ells, que diuen que són uns legalistes i uns homes d’ordre! Com Albert Rivera, que diuen que és el que vesteix millor. Comparem-lo amb Macron. Ell mai no serà Macron, igual que Abascal mai no serà Le Pen. No tenen aquest talent.

—Per què?
—Le Pen va passar d’anar vestida de Chanel a vestir de mercat per empatitzar amb la gent. Això també ho utilitza el populisme! Són missatges que hem de saber descodificar. Moltes vegades diuen que la moda és superficial, però una cosa que és realment superficial és la mirada, que és quelcom que s’ha d’educar. La roba és important per a tots, fins i tot per als anarquistes. Jo estic fascinada amb els higienistes de començament del segle XX, que deien que vestits de pobre demostrarien ser molt més poderosos que el patró. I en aquesta revolució d’esquerres i feminista de la indumentària sempre parlo de Coco Chanel. Va néixer en un hospici, no tenia res. En veure com vestia la gent rica, es va prometre que acabarien desitjant vestir de pobres. I va aconseguir-ho! La gent amb nivell adquisitiu va acabar posant-se samarretes de ratlles de pescador i volent estar morena.

—Una altra pregunta quant a la relació moda-política: Què en penseu, dels accessoris grocs arran de la demanda de la llibertat dels presos polítics?
—Han banalitzat i pervertit el símbol, que era un llaç groc. Jo sempre dic que la bellesa és equilibri. El llaç groc era un símbol brutal que va aconseguir el seu propòsit. Té un contingut que crec que és difícil de trencar del tot, però aquest merchandising li ha tret valor. Hauria de ser el llaç i punt, i com més petit millor. Els francesos tenien l’armilla groga i ja està, no van començar a fer pantalons i xapes grogues. Potser ha anat bé per recaptar per a la caixa de resistència, però restem valor al símbol.

—De Quim Torra s’ha criticat molt la seva posada en escena. Què en penseu?
—Jo pensava que després de Montilla no tindríem cap personatge igual, però crec que sí. És un desastre… I després hi ha aquesta autoimposició de creure que, per resultar presidenciable, t’has de posar un vestit i una corbata, quan tu no t’ho creus i no ets això. Me’l creuria molt més amb unes espardenyes i una camisa de màniga curta, perquè hi aniria còmode. Quan ets sents còmode i creus en la teva imatge, pots projectar aquesta credibilitat; si no, és impossible. Dir-li que s’ha de posar una corbata quan no sap fer-se’n el nus, quan porta una americana que li va gran, quan la camisa se li va obrir en una entrevista… A més, va amb mocassins, i dur-ne amb vestit és una cosa molt madrilenya, que només fa el rei i la caspa.

—No sé com heu vist el judici respecte de la comunicació no verbal…
—És molt emocional. La part més sorprenent és que el tribunal, la fiscalia i l’advocacia de l’estat posin sobre la taula gests de por, d’emoció, de cansament, d’avorriment, de menfotisme, de rancúnia… Si tu ets una persona de llei, per què necessites totes aquestes emocions? Els fiscals, el dia de l’al·legat final, es tocaven el pit, es miraven les ungles –que és com dir ‘m’importeu una merda’–, s’adormien… Professionalment i humanament és patètic. Fins i tot Vox ha estat gestualment més serè que no pas la fiscalia. Els gests d’odi, agressivitat i rancúnia són de la fiscalia.

—I, Marchena, com l’heu vist?
—Allò que més m’ha cridat l’atenció és la diferència de tracte amb els homes i les dones. Pressionava molt l’advocada de l’estat, per exemple. Li tremolava la veu cada vegada que havia de parlar perquè no parava d’interrompre-la i dir-li amb els gests ‘ets ximple’. També em va agradar molt la serenitat de les advocades dels presos, que responien amb un somriure i no queien en la trampa. Una eina molt intel·ligent per part de les dones és deixar que ells facin el ridícul, i crec que les advocades ho van fer. Això també és la feminització de la comunicació política.

—Per començar a familiaritzar-se amb la comunicació no verbal, de quina manera podem analitzar els gests dels polítics amb les mans, per exemple?
—El palmell de la mà cap avall pot suggerir certa autoritat o paternalisme, si les col·loques com si entreguessis alguna cosa; transmets submissió, un ‘Veus? Sóc bo’. Això Trump ho fa quan dóna la mà, encara que després la regira. Després hi ha el gest del dit cap amunt, que és d’imposició o amenaça i el gest d’apuntar amb el dit, que sempre és molt autoritari. Jodorowsky sempre diu que qui apunta amb el dit als altres s’ha de fixar que amb un dit apunten l’altra persona, però que n’hi ha tres que apunten a si mateix. És a dir, quan acuses algú, saps que la responsabilitat és compartida.

—Zapatero formava una espècie de triangle amb les mans. Què vol dir?
—Això és de Merkel i s’ha posat molt de moda. En principi vol dir que estàs molt convençut de què dius. Recordo que Carles Mundó sortia amb aquest gest a totes les fotografies. Però, si parla algú altre, això no ho pots fer. Si ho fas mentre parla el ministre de Justícia, transmets el missatge que tu creus en què diu.

—I allò que fa Rajoy d’ajuntar tots els dits cap avall?
—No té explicació! Hi ha gests que són innats, alguns altres de culturals i alguns que són individuals, com les quatre barres de Mas amb els dits.

—Parlem dels altres polítics: Pablo Casado. Què transmet?
—És un perfil molt coherent amb el seu públic objectiu, però té un problema gestual: el somriure, que és tan fals… És un rictus que espanta, com el de la pel·lícula La màscara. En compte de transmetre alegria o diplomàcia transmet rancúnia o por. A Hillary Clinton també li passava. Va tenir un assessor perquè el seu somriure semblés natural, però no se’n va sortir.

—I Pedro Sánchez?
—És molt correcte, però té poca de personalitat. Hi ha dies que imita Obama, dies que imita Macron, va començar imitant Kennedy… La gent diu que és molt guapo, però ningú no diu que és atractiu. Grates i no hi ha res.

—Fora de la política, una persona que agrada a tothom és Jordi Cuixart. Per què?
—Per les emocions. No és polític, però ha feminitzat la comunicació. T’ho diu tot, no amaga res. És sincer, sensible… Un referent. No és una persona que t’intenti imposar res. La seva lluita és el seu exemple. No diu les coses per dir, les demostra fins i tot amb la roba: aquella camisa blanca arremangada. Si pots definir una persona per la seva roba, allà tens un líder. És tot emoció, i emocions positives: il·lusió, esperança, optimisme…

—Per acabar, heu pogut analitzar alguna cosa de mi pel meu llenguatge no verbal durant l’entrevista?
—Sempre observo, però no tota l’estona, perquè, si no, no podria viure! [Riu.]