22.10.2024 - 21:40
Palmer ha aterrat com un torrent en el panorama musical en català del País Valencià. Lletres provocadores, molta sàtira, molt d’autotune i una escenificació diferent per a cada avinentesa. Defineixen el seu estil de “transfolk”, un concepte que pretén transformar el folklore i adaptar-lo als sons actuals. Abans de crear el grup, els dos integrants no es coneixien. Jordi Palau era la reconeguda veu d’Orxata Sound System, un grup que va marcar tota una generació. Mentrestant, Aina Monferrer es dedicava a escriure la seua tesi sobre Vicent Andrés Estellés i no havia anat mai a cap concert d’Orxata. També és possible que si us heu preparat per a la certificació de català, hàgeu fet servir els seus vídeos. Tots dos es van trobar per casualitat, quan Monferrer va publicar el seu primer disc el 2020, i van connectar. D’ençà de llavors, han fet un disc per any. A més, tenen un pòdcast junts, Xusma Deluxe, juntament amb dos col·laboradors més, en què entrevisten personatges reconeguts servint-se de l’humor negre. Han arribat, fins i tot, a fer cantar albades a l’ex-president Ximo Puig.
Ens trobem a l’horta de Meliana (Horta Nord), el poble de Jordi Palau. Aina Monferrer ha vingut de Borriana (Plana Baixa). Tots dos tenen ganes de xarrar i d’explicar el seu nou treball, Conxorxa. Vuit cançons i vint-i-cinc minuts que recuperen sons i cançons tradicionals sobre bases electròniques, i introdueixen unes lletres distòpiques però carregades de crítica política. Cada nota té un sentit. La seua energia es trasllada a l’entrevista, que transcorre entre bromes i reflexions profundes sobre la valencianitat i el moment actual. I acabem fent-los fotografies amb una cabra. Per a sucar-hi pa.
—Qui són Jordi Palau i Aina Monferrer, i com arribeu a crear Palmer?
—Jordi Palau [J. P.]: Jordi Palau és ella.
—Aina Monferrer [A. M.]: Jo em dedique, com a treball principal, a ensenyar valencià. Sóc titular de la Universitat de València de didàctica de les llengües.
—J. P.: Des de fa tres dies, eh, no us penseu.
—A. M.: Calla, però volia lluir-me, que he aprovat ara la plaça. De xicoteta vaig fer música fins a divuit anys. Després m’ho vaig llevar perquè volia traure una plaça i tenir una faena seriosa. I a partir dels trenta, quan la vaig tenir, vaig tornar a la música.
—J. P.: Seriós entre moltes cometes, la música és seriosa.
—A. M.: Sí, i vaig publicar primer un disc a soles el 2020, Psicopompa, molt pop oníric, rar, introspectiu, filosòfic. A partir del segon disc, Fallanca, ja hi havia pel mig aquest senyor que jo no coneixia de res, però que es veu que tenia un grup que diuen que era famoset.
—J. P.: Des d’Orxata, que és el 2014, no havia fet música, perquè n’havia acabat molt fartet. Però ens vam conèixer i vam veure que sintonitzàvem, en el terreny estilístic i del que volíem fer. Teníem química i bona entesa, i vaig entrar a fer el següent EP, i després ja un altre disc, i un altre disc, i un altre disc. Un disc per any.
—Conxorxa, segons el diccionari català, és un tracte, maquinació, entre dues persones o més, encaminat a mal fi. Com definiu vosaltres aquest disc?
—J. P.: Molt paregut a això. Sempre intentem buscar una paraula que resumisca l’esperit del disc. Al principi volíem posar-hi Solatge 2, perquè era com una espècie de revisitació del disc Solatge, que també partia de la música popular. Però aquest té el component més polític, més explícit, de fer xarxa, d’obrir-nos als moviments socials a sac i baixar a terra, enllardar-nos, posar-nos en mode batalla pel context sociopolític en què estem, que no és igual que amb el Botànic, evidentment.
—A. M.: Tot i que ja ho advertíem en el Botànic.
—J. P.: Sí, ja es veia un poc venir. Però vam dir: “Cal que fem una gran conxorxa.” I no és que la vulguem dirigir ni res de semblant, sinó que ens agradava la paraula perquè creiem que hem de crear un clima d’això, una espècie de pacte per posar fi al mal o, com a mínim, plantar-li un poquet de cara.
—A. M.: I sent conscients que juguem amb desavantatge, que és com juga normalment la gent que fa una conxorxa per aconseguir coses. En som poquets contra molts i, en principi, marginats socials. Per això també la paraula “xusma”, que fem servir al pòdcast. La xusma són els més pobrets de la societat, els mariners, els que remaven en les galeres. És a dir, els que menys cobraven, els que més esforç feien. Conxorxa, xusma, són paraules que en principi tenen una connotació negativa, però que tenen parts positives també.
—J. P.: Un complot per a unir-nos, perquè, si no, ho liquidaran tot, bàsicament.
—En les lletres hi trobem referències crítiques al moment actual, picant l’ullet a les lluites socials pel territori, l’habitatge… Quin és el vostre missatge?
—J. P.: El de fons, el que vehicula tot el disc, és la conxorxa. Després hi ha això de fer costat a certes minories marginades, vilipendiades, perquè també en formem part de manera cognitiva. Som persones neurodivergents, com aquell qui diu. També ens travessa, com a tot el món, l’estat d’ultraprecarietat laboral, de minorització cultural, dels atacs al territori… En cada cançó hem pivotat cap a un d’aquests elements.
—A. M.: Fallanca, Solatge i Derelicte són discs que es pensen a partir d’allò que és personal, tot i que allò que és personal és polític, i sí que advertim que les coses van malament. Sobretot Fallanca és escrit en pandèmia, que tenim problemes, que no tot és tan bonic com a vegades pareixia quan governava el Botànic. I Conxorxa ja és post-Botànic, en un sentit de crida a l’acció. No solament alerta que ens la peguem, sinó que ja som en la merda. Ara què? Ens organitzem? Què fem?
—J. P.: En lloc de quedar-nos en el pessimisme i el derrotisme, constatem que estem mal, tristes, hi ha molta gent que està fatal, però la solució pot ser organitzar-nos, fer conxorxa i plantar batalla.
—Com és el procés creatiu de compondre les cançons?
—A. M.: Solatge i Conxorxa segueixen un procés creatiu d’allò que intentem que s’anomene “transfolk”, que és entendre la cançó per capes: timbre, ritme, melodia, harmonia i lletra de cançó. I a partir d’això veure en quins estrats entra la part tradicional i va dialogant amb altres sonoritats i temàtiques més actuals. Cada cançó, directament, és una espècie de transconstrucció d’una cançó tradicional.
—J. P.: Ens vam passar mig any treballant com dos friquis amb tot el tema: fonoteca de materials, anant a pobles a preguntar als iaios…, per a intentar xuplar tota la part de música tradicional que poguérem, sobretot descobrir coses que no foren molt gastades. En aquest disc hem fet tota la música i després hem adaptat les lletres, sense escoltar la música, amb la idea que se’ns havia quedat al cap, perquè a l’hora de gravar fóra molt orgànic i fresc.
—A. M.: I les lletres tenen parts més de rap perquè en els discos anteriors jo tenia més protagonisme, i en aquest, que és el cinquè, ja podem donar una miqueta més d’espai a Jordi.
—Electrònica, cultura popular i autotune es mesclen en la vostra música. Aquests darrers anys han sorgit grups i artistes que recuperen cançons i sons tradicionals. Quin lloc ocupeu en el panorama?
—A. M.: Aquest moviment pareix que visca un moment d’expansió, però fa molt de temps que hi és. En les músiques d’Andalusia, tenim Enrique Morente o Triana, tenim gent als anys setanta i vuitanta fent el que ara pareix que siga supermodern. En la nostra música, Orxata el 2005 ja agafava motius tradicionals i els reinterpretava amb electrònica. Si anem més enrere, Al Tall en el disc Tocs i vares fa transfolk, perquè té guitarres elèctriques i algun sintetitzador i va molt més enllà dels codis estètics de la música tradicional. Kortatu també feia això en la música tradicional basca el 89 o el 90. Ara hi ha una revifada de tot això, però segurament té un sentit d’estat d’ànim social després d’una pandèmia, en un moment en què es veu molt clar que les noves generacions no anem amunt i que hi ha una certa nostàlgia d’on venim, una desorientació identitària. A les xarxes socials cada vegada sabem menys qui som, tenim més espills i pantalles i perdem més la identitat. Aquesta nostàlgia per a trobar-se un mateix fa que sempre tires cap als orígens familiars i de la teua família sociohistòrica, que és la tradició. Té sentit que ara molts grups beguem d’eixe pou; en l’electrònica d’ací s’ha begut molt de temps de motius tradicionals de l’altra punta del món. Bevem del reggaeton o de la cúmbia, i no bevem d’una jota, d’una seguidilla, d’un fandango. És un camí que s’havia de desvelar. Tenim grups que el 2021 exploten en aquest sentit, com ara Califato 3×4, Ruiseñora, Le Parody, Rodrigo Cuevas, Baiuca, Boyanka Kostova, Chill Màfia… A partir de 2023-2024, amb la Maria, Sandra Monfort, Faixa, va desencadenant-se, i en altres identitats ibèriques també, però el moment es veu clarament el 2021-2022, i nosaltres estàvem connectats amb això.
—J. P.: Per a nosaltres té importància com es fan les coses. No només què es fa, sinó com es fa i com es diu.
—A. M.: Per exemple, el Niño de Elche o C Tangana per a nosaltres no és transfolk. Capitalitzen els motius tradicionals per a fer molts diners.
—J. P.: Venen la tradició com a reclam per a objectius que no són ni crear comunitat, ni fer poble, ni tenir un esperit crític. Nosaltres, si ens podem inscriure en una escena, és la que encara conserva un component polític i situat.
—A. M.: I una manera de fer col·laborativa.
—De fet, en la cançó “Bunker barraqueta” dieu que el futur és transfolk…
—J. P.: En el moment en què ens trobem, terrible, de colonialisme 3.0, amb les burrades que passen a Gaza, al Líban, amb tots els moviments descolonials hi ha com un retorn per esgotament al model uniformitzador de la globalització. Hi ha un moment que s’homogeneïtza tot tant, que es perd la raó de ser i no es troba l’ancoratge en la terra, hi ha un moviment de recuperació per necessitat.
—A. M.: Quan hi ha aquesta por social, tornar a eixa tradició té el perill que siga ultraconservadora. I més en la història d’aquest territori, en la qual hi ha hagut un franquisme, un nacionalcatolicisme que s’ha apropiat les tradicions. Eixe transfolk, aquesta idea de reapropiar-se-les a partir de les dissidències, de l’esquerra, del comunitarisme, és fonamental ara, perquè si no tornarem a la tradició entenent-ho com la Falange i “las juventudes de las mujeres costureras”.
—Podríem dir que sou l’antítesi d’Estellés?
—J. P.: Antítesi, tampoc. Aina és una megacrac mundial d’Estellés i jo com a usuari me l’he xamat tot. La qüestió és que hi ha un punt d’estellesitis, de falta de ganes de matar el pare. És bonic conèixer Estellés, però també has d’entendre que era un senyor que escrivia fa cinquanta anys. No s’ha de blanquejar la figura d’Estellés, ni dir que era un pare espiritual immaculat, que era pur, cast i espectacular. No, tenia coses que eren increïbles i coses que eren de dubtosa moralitat. El nostre punt de partida és: quedem-nos amb la part potent d’Estellés i portem-la més enllà, absorbim i fem solatge.
—A. M.: Si Estellés s’haguera quedat fent poemes perquè li encantava Ausiàs Marc i no haguera desenvolupat la seua manera d’expressar-se, no hauríem tingut un dels millors poetes europeus de mitjan segle XX. És una obligació dels creadors en català no quedar-se a viure dels codis anteriors, sinó intentar assimilar i –com diuen en termes de psicologia social– matar el pare.
—Com definiríeu un concert de Palmer?
—A. M.: Com un acte ritual i catàrtic.
—J. P.: Performatiu. Intentem que tinga un component de performance molt bèstia, com mig cabaret, introduir les visuals prou experimentals, disfressar-nos, amb màscares, tot una miqueta carnavalesc. Ara, si toquem una hora, totes les cançons van empalmades, no ens agrada estar mitja hora introduint-les, sinó que parlen totes soles i fem com una sessió de DJ, sense deixar temps de respirar ni aplaudir. Aplaudir al final, no som fallers. Apaguem el cervell en el moment del directe, fluïm completament, ho deixem tot, expressem a mort el que portem dins i hi deixem la vida, toquem per a trenta o per a tres mil. No sabem fer-ho de cap més manera.
—A. M.: I sense perdre el punt punk raver.
—J. P.: Ens interessa que cada concert siga una miqueta únic. Això la indústria no ho fomenta molt, però per a nosaltres és innegociable. Eixe “hi he anat tres dies seguits i ha sigut cada vegada un viatge”.
—Diríeu que la sàtira n’és un element important?
—J. P.: Sí. Justament per aquest punt de sàtira, ens han malinterpretat algunes vegades.
—A. M.: És clar, és que fem l’himne de València.
—J. P.: Que si hi pares una miqueta d’atenció, veus que és una mofa brutal. Samplegem Cotino, el Jonqui dels diners…
—A. M.: I en recuperem la lletra original abans que la censurara el compositor de la música, José Serrano, la de Maximilià Tous.
—J. P.: Era recuperar el que es podia conservar, però girant-ho. És allò típic que passa quan et poses en pla irònic o sorneguer, que et poden malinterpretar. És un risc que ens agrada córrer.
—A. M.: A vegades una melodia ens pot causar la grandíssima fòbia, com l’himne de València. I si et poses a analitzar la història d’aquest himne dius: “Ostres, perquè se l’han apropiat els que se l’han apropiat, però originàriament té coses molt essencials de la identitat valencianista.”
—J. P.: Parteix del segle XV, és un himne de la València medieval. Hi ha coses que són molt alliberadores i emancipadores, com ballar temes que teníem prohibits en certs guetos polítics en mode rave, donant-ho tot i fent un pogo pegant colzades amb els amics. És com “buà, ho hem fet nostre, açò ja s’ha neutralitzat”. I en les lletres ens agrada molt posar-hi coses provocadores. Tot parteix de l’automofa. Del primer que ens burlem és de nosaltres mateixos, llevant-nos serietat. Hi ha molt de messies.
—A. M.: En aquesta cultura nostra s’ha tendit molt a creure que l’intel·lectual és una figura masculina desconnectada del cos, molt seriosa, que parla engolat, que va molt ben vestit…
—J. P.: Un pot ser il·lustrat i haver investigat, i al mateix temps ballar agarrat de cap a peus, fer twerking…
—Quina ha estat la reacció més rara que heu rebut?
—J. P.: Aina, quan tenia divuit anys, tocava en un grup de punk, i jo també vaig començar a setze anys de cantant i de lletrista d’un grup de punk. Tenim eixa essència. I, ara mateix, pots fer “tupà, tutupà, tupà, tutupà” amb guitarres ràpides i amb cresta, i no provocar, perquè fa quaranta anys que es fa. Però si crees una cançó que posa a tot el món en contra teu potser sí que provoques. Quan tocàvem l’himne de València, els blavers ens deien de tot, però és que els pancatalanistes ens deien de tot, i tots els que hi havia entremig també. Per a mi, l’anècdota més bèstia és en el Feslloc, tocant-lo a les set del matí, fent-se de dia, i gent ensenyant-nos el dit del mig, dient-nos de tot.
—A. M.: Com si fórem blavers, que no hi ha res que s’allunye més de la realitat.
—J. P.: Zero blaver en la meua obra, zero [riu]. De fet, m’han denunciat, m’han dut a judici i m’han amenaçat de mort tots els nazis i tots els blavers de València.
—A. M.: Jo em dedique a ensenyar català a la universitat i a les xarxes. He estat lectora de català a la Universitat de São Paulo. Tot el que he fet és innegable. La unitat de la llengua no és una cosa que no seguisca. Però una altra cosa són els registres. Una cosa és quan ensenye valencià per aprovar un C1, que es necessita la llengua estàndard. I una altra és quan faig música popular, que ni en les músiques tradicionals ni urbanes d’enlloc del món que no tinga una llengua en situació de diglòssia s’utilitza el mateix model de llengua per a una cosa o una altra. Passa que la situació de minorització del català fa que estiguem sempre acollonits perquè la norma siga només una i que no ens passe com a l’asturià o com al gallec, que Feijóo parla i no saps si parla gallec o castellà. Nosaltres no som en aquest punt i tenim una llengua col·loquial, fins i tot vulgar, que té molta vigència i des de la qual parlem amb autenticitat en registres com ara la música urbana. Doncs molta gent ens corregeix les faltes d’ortografia de les cançons.
—J. P.: La música tradicional sempre té el codi de llengua de poble, però el rap i el rock, a tot el món, també. Al valencianisme hi ha un nucli de mestres d’escola que és molt majoritari. Ostres, no fas unitats didàctiques per a l’ESO, fas cançons populars, per què no parles com parles en ta casa, o amb els teus col·legues en el poble? Estàs autocensurant-te, fins i tot l’accent. Gent que és de Xàtiva, d’Alacant, o de Pego, i no se’ls nota. La música popular ha de ser més a prop de l’expressió natural i autèntica del poble.
—Com valoreu el moment polític actual respecte a la cultura i la llengua?
—A. M.: Ací tenim un problema de fons molt gran, que és la societat de la informació tal com està actualment, que fa que les noves generacions consumisquen i es relacionen entre elles de manera extrema en castellà. Amb internet i, sobretot, amb les xarxes socials ha sigut un canvi de paradigma enorme. Això al català el perjudica moltíssim, independentment que hi haja creadors de contingut en la nostra llengua que hi treballen molt. Cada vegada és més difícil de contrarestar des de l’escola o amb ajudes públiques eixes tendències tan grans d’uniformització cultural en castellà i en anglès que patim ara d’una manera que no hem pogut ni preveure. Ara al País Valencià encara és més precari crear, siga audiovisual, música, literatura, en català. Tot i que en el Botànic no deixava de ser-ho excepte per a quatre. De fet, a nosaltres no ens va pitjor ara que amb el Botànic. Possiblement als quatre grups caps de cartell, que pertanyen a una promotora molt potent, els anava millor abans. El problema és tan estructural, tan de fons, que fins i tot manant Compromís seria difícil per a la cultura de la nostra llengua sostindre’s davant del tsunami enorme que són les xarxes socials en castellà i en anglès, i que tornen el personal tararot.
—J. P.: Ser dotze milions contra nou-cents és molt complicat. Ens hem d’emancipar d’aquestes lògiques mercantilistes de fer les coses per a folrar-se. Si ho fas és per amor als teus, a la teua cultura o a la teua llengua, perquè si no desapareixerem. Té un punt d’indígenes. Desapareixen grups a palades, perquè tenien uns models pels quals només podien sobreviure en unes condicions molt concretes d’ajudes institucionals. Ens hem de reconvertir a un model més auster a l’hora de la producció i la distribució, més d’ajudar-nos els uns als altres, menys piramidal, menys jeràrquic, que compartisca sinergies, i no anar al monopoli i a la brega de quatre productoretes i quatre megagrups. O ens plantegem fer-ho tot entre tots, o malament.
—A. M.: Hem de teixir xarxes fortes en llocs físics i que els concerts siguen espais polítics i de creació cultural en valencià, més enllà dels diners.
—J. P.: Jo desocuparia part de la presència d’internet, que molt és un activisme de clic, que no fa res. Baixa al carrer i participa, com deia aquell. Enganxem cartells, fem pintades… Som forts al carrer, posem-hi el cos, ocupem espais físics, que es note presència, que incomode i que fem múscul popular. Notem que no hi ha una gran massa acrítica que ens segueix, sinó persones individuals que les coneixem pràcticament una a una, i que ens entenen molt bé.
—A. M.: Som una conxorxa de xusma, però de xusmeta bona.
—J. P.: Palmer, la teua secta de confiança. Apunta-t’hi.
