Pablo Hasel: “Junts i ERC es van comprometre a ajudar i no ho han fet”

Demà farà un any que el raper Pablo Hasel és tancat a la presó de Ponent, condemnat per les lletres d’unes cançons i el contingut de diversos piulets. El seu empresonament va tenir un gran ressò internacional i va motivar nombroses manifestacions, en què hi va haver aldarulls, violència policíaca i detencions. Però passat un temps, la mobilització es va apaivagar i tampoc no hi ha hagut avenços en la reforma dels delictes d’opinió ni en la petició d’indult que va registrar Podem arran del seu cas. Tot i que el raper va concedir diverses entrevistes des de la presó els mesos que van seguir a les protestes, ara feia temps que cap declaració seva no ocupava titulars.

VilaWeb va enviar un qüestionari a Pablo Hasel, les respostes al qual van arribar al cap d’uns dies i us oferim completes a continuació. Novament, Hasel es mostra molt crític amb Podem, però també amb ERC i Junts i amb la política penitenciària catalana. Continua decidit a denunciar la repressió des de la presó i demana més solidaritat, persistència i mobilització al carrer.

—Com esteu, després d’aquest any d’empresonament?
—Em sento encara amb més força, refermat i millorat amb reflexió, formació i esport. Estic animat per continuar lluitant i content perquè la decisió de quedar-me aquí ha servit. Això no treu el dolor tan dur d’estar segrestat en un lloc com aquest, però ajuda a prendre-m’ho bé.

—Quan us van empresonar us imaginàveu que un any després seríeu a la presó?
—Sí. Estava mentalitzat a passar anys a la presó, conscient de l’estat de feixisme encobert que patim i de la falta de més lluita per a conquerir més llibertats. Sabia bé que encara hi ha massa complicitats que permeten que s’imposin barbaritats com el meu empresonament.

—Us han afegit setze mesos de presó per no haver pagat les multes de la sentència i us van ratificar una condemna de sis mesos i una altra de dos anys. Què en penseu, d’aquests casos, i com ho heu rebut?
—Demostra que si ets ric, evites molta presó. Ho deixen molt clar les elevades multes que podria haver assumit amb solidaritat, però que no vaig assumir com a desobediència. També que hi ha una operació d’estat evident i descarada per a afegir-me molts anys de presó com a càstig exemplar per no haver-me agenollat i per a atemorir la resta. Tinc més judicis pendents en què em demanen més presó per haver-me manifestat o haver fet un concert per la llibertat d’expressió. És un assetjament constant, obsessiu. La condemna de dos anys és per haver denunciat un fals testimoni utilitzat per encobrir la brutalitat policial contra un company que enganxava cartells a favor el referèndum. Vaig difondre fotografies públiques d’aquest fals testimoni en què apareixia amb armes de foc i feia una crida a la violència feixista, però en aquest estat el delicte és denunciar-ho!

Aquestes notícies, les he rebudes amb molta ràbia i impotència, però ben decidit que també paguin un preu per haver-ho fet. La repressió, quan no claudiquem i hi responem amb fermesa, es pot tornar contra els opressors. M’han donat encara més motius per a aprofitar el temps perquè sigui així.

—Quan us van empresonar, Podem va demanar que us indultessin. De moment, no hi ha hagut més passos. Us han contactat? I algun altre partit? 
—Ningú d’Unides Podem no s’ha posat en contacte amb mi, tampoc no ho esperava, veient com actuen. Estan massa ocupats parlant bé, fins i tot, del rei Felipe. Van dir que lluitarien per l’indult per mirar de desmobilitzar, com totes les falses promeses que han fet. Era molt mediàtic i s’hi havien de pronunciar, però estant al govern espanyol no han fet absolutament res per a alliberar-me, o perquè Valtònyc pugui tornar. Tampoc no han tombat els delictes d’expressió del codi penal i d’altres lleis repressives, com deien que farien per guanyar vots.

Cap partit parlamentari ha pressionat amb força per derogar els delictes d’expressió. Com a molt, ho defensen tímidament i, en el cas d’ERC, després sostenen el govern espanyol que no compleix ni allò que promet. Només tinc contacte amb la CUP, que fan alguna cosa més. Però com tantes altres qüestions, és massa insuficient. La immensa gravetat de l’existència de milers de represaliats i la vulneració sistemàtica dels drets i les llibertats fonamentals exigeix molta més denúncia i contundència.

—Penseu que prosperarà aquest indult?
—Per voluntat pròpia, és evident que no. Com tot, dependrà de la pressió popular. Sigui com sigui, nosaltres reivindiquem que s’eliminin els punts del codi penal amb els quals ens empresonen. En cas contrari, quan sortim al carrer ens podran tornar a empresonar, a nosaltres o qualsevol. Aquest cap de setmana, hi haurà mobilitzacions a Catalunya i a la resta de l’estat contra aquestes lleis repressives i per l’amnistia total.

—Com vau viure els indults als presos polítics independentistes i què en penseu?
—En el seu cas, van col·laborar amb l’estat i amb el govern espanyol per aconseguir-los. Estaven acollits als beneficis penitenciaris que es donen quan hi ha un canvi de conducta. Jo no en tindré perquè he rebutjat el programa de tractament penitenciari amb què pretenien que assumís que he actuat malament, és a dir, que manifestés penediment. Cosa que és totalment inacceptable per qualsevol pres polític conseqüent. Per tant, si la solidaritat no ho evita, compliré la condemna sencera sense cap reducció.

Els presos del procés van pregonar la submissió just després de l’1-O i els seus partits van col·laborar amb la repressió i la desmobilització. Això, afegit al fet que ERC sosté el govern del règim, tenia un premi. No va ser cap conquesta de la lluita, va ser el premi a la claudicació més vergonyosa, en què fins i tot van criminalitzar molts manifestants que es jugaven la pell contra les seves sentències. Catalunya podria esdevenir ingovernable per a l’estat, com l’1-O, i aquests líders empresonats, amb tota la seva gran influència, van ajudar molt a calmar la situació. Aquest va ser el principal motiu dels seus indults, per sobre de la pressió europea. Quan un es domestica, deixa de ser perillós.

No em van sorprendre, per tot això i per l’operació del PSOE-Podem amb l’objectiu de vendre un fals diàleg, blanquejar l’opressió i controlar els carrers evitant revoltes. També ho vaig viure amb fàstic perquè, a part del que he comentat, no van reivindicar la llibertat de la resta de presos polítics, mentre el seu govern em tenia en règim d’aïllament encobert sense respectar ni la meitat d’hores de pati que em corresponien.

—Els dirigents polítics que van denunciar el vostre empresonament us han vingut a veure?
—Pocs. Junts i ERC ho van fer per rentar-se la cara davant la repressió que també practiquen contra independentistes, antifeixistes, etc. Els vaig rebre, precisament, per demanar coses que no complirien, denunciar les condicions infrahumanes a la presó… Ara puc dir que es van comprometre a ajudar i no ho han fet. Com deia, els primers cinc mesos van tenir-me amb una doble condemna en un mòdul minúscul, amb pocs presos i sense gairebé poder sortir al pati. Una tortura que, si no fos per la pressió solidària i la meva lluita aquí, encara sofriria. Així “ajudaven” un pres polític!

—Després del vostre empresonament, també es va impulsar la reforma per a despenalitzar alguns delictes d’opinió. Confieu que hi haurà canvis?
—Si ho haguessin volgut de debò, ja ho haurien fet. Tot va ser per les fortes mobilitzacions. Si haguessin continuat, potser s’hauria conquerit aquesta reforma. Quan els carrers es van apagar, els partits que deien que la impulsaven ja no en van parlar més, o en van parlar ben poc. Hi haurà canvis si la lluita els hi obliga.

—No hi ha hagut grans mobilitzacions d’ençà del vostre empresonament. Com valoreu aquesta aturada de les protestes? A què creieu que respon?

—En general, hi ha molta desmobilització, però la repressió, la misèria o els preus no han deixat d’augmentar. Aquestes mateixes condicions objectives motivarien moltes més lluites amb un govern espanyol de PP i Vox. Però quan s’imposen en nom de l’esquerra, molts moviments socials estan massa aturats –amb honroses excepcions–, i encara és més greu. Passa igual amb el govern català, que ha desmobilitzat l’independentisme. Cal organització al marge dels desmobilitzats per a omplir els carrers de lluita, en qualsevol àmbit. També cal assumir que per a guanyar –i això va lligat a l’organització– cal molt més esforç, constant i perllongat, que no el d’anar a quatre manifestacions.

—Sentiu que s’ha oblidat, en part, el vostre cas?
—S’ha normalitzat massa, com tota repressió quan és sistemàtica. Però no s’ha oblidat com l’estat voldria, perquè hi ha molta solidaritat i cada dia hi ha persones que fan una gran tasca, menys visible, lluitant pels drets i les llibertats democràtiques. Les mobilitzacions són necessàries i més visibles, però no és l’única cosa que cal a la lluita.

—Van avançant, les causes judicials d’alguns manifestants que van detenir durant les protestes pel vostre empresonament. A més, la vostra mare ha estat citada a declarar per haver organitzat una manifestació per la vostra llibertat. Com viviu tots aquests casos?
—Demostren que sota aquest règim no hi ha llibertat ni per a exercir la solidaritat. Amb aquest terrorisme volen evitar que hi hagi una resposta a tanta repressió i aïllar els represaliats. Per tant, exigeix encara més resposta. Des de la victòria del cop feixista, l’estat ha estat assetjant també els familiars, amics i solidaris dels represaliats. Forma part de la seva guerra bruta. La meva advocada també ha sofert la seva repressió. No paren de vulnerar el dret de manifestació, entre més. No ho podem permetre. Cal que tot aquest terror encara generi més lluita, perquè així no aconseguirem l’objectiu que busquem en exercir-la constantment.

—Com heu rebut les darreres notícies sobre el procés judicial de Valtònyc? Va aconseguir que s’eliminessin les injúries al rei del codi penal belga, però ara demanen que es repeteixi el judici.
—L’estat espanyol fa molta pressió perquè l’empresonin, i segurament han comprat algú… En tot cas, dubto que el puguin extradir si a l’estat belga hi ha un consens que l’empara la llibertat d’expressió. Això fa enrabiar aquest règim perquè en posa en evidència les particularitats. M’alegra que no hagin aconseguit d’empresonar-lo i que des de la trinxera de l’exili també desemmascari el feixisme d’aquest estat putrefacte.

—Continueu pensant que la presó és més útil que l’exili en la lluita antirepressiva?
—Només vaig dir que en el meu cas i en aquest context concret, sí, cosa que s’ha demostrat. Però cada cas és un món i s’ha d’analitzar. De totes maneres, sempre he defensat que l’exili és respectable i que pot ser molt útil. Tot depèn de l’ús que un li doni. Tant la presó com l’exili poden ajudar a la lluita o tot al contrari. Abans posava l’exemple dels presos del procés, que van ajudar a desmobilitzar. El meu discurs és molt diferent del seu. Bé, i els meus fets. Jo no vaig criminalitzar la resposta al meu empresonament, ans al contrari. La combinació de lluita des de la presó, l’exili i els carrers és la clau. Cal lluitar des de tots els fronts possibles. Però lluitar de debò, és clar, no fer consignes buides de contingut que no van acompanyades de fets conseqüents.

—Què diríeu als qui defensen que amb la presó han aconseguit de silenciar-vos?
—Doncs que objectivament han donat més volum i força al missatge que volien silenciar i que no tan sols m’encarrego jo de difondre. Les cançons i els piulets pels quals m’han empresonat no estan entre reixes. I jo des d’aquí continuo manifestant-me. Aquesta entrevista n’és una mostra més.

—Com ha estat el dia a dia a la presó aquest darrer any?
—L’he passat llegint, escrivint, fent esport i parlant amb altres reclusos. El temps aquí sembla transcórrer més lent, hi ha massa monotonia i és angoixant. Però el fet de tenir tan poc espai o passar tantes hores en soledat l’he aprofitat de forma constructiva.

—Heu denunciat el tracte que van rebre els presos de Ponent després d’un brot de covid. Com ho vau viure? La pandèmia ha complicat gaire les rutines a la presó?
—Ho vaig viure amb ràbia i impotència, el tractament va ser inhumà. Molts presos van tenir forts atacs d’ansietat i no van ser atesos correctament, fins i tot, alguns van ser castigats. Passar dues setmanes o tres tancats a la cel·la sense sortir ni un minut al pati ha estat dur.

Amb el pretext de la covid ens retallen molt el temps de durada de les visites, que ja són molt poques. No té cap sentit, perquè la majoria són amb un vidre pel mig i els vis-a-vis familiars o íntims no tindrien més risc de contagi si en comptes d’estar-hi una hora i mitja hi estiguéssim dues. Però qualsevol excusa és vàlida per a retallar-nos més drets. Si això passa al carrer, imagineu aquí.

—Continueu sense poder enregistrar cançons a la presó, com vau denunciar fa un temps?
—No m’ho permeten, no, a diferència de la resta de presos. Ni tan sols cançons sense contingut reivindicatiu. Em neguen el dret a una activitat a la qual en teoria tinc dret com a pres. Aquesta és la “llibertat d’expressió” en una presó catalana. Per no parlar del pànic que tenen els presos de queixar-se, per les conseqüències. O de com Institucions Penitenciàries de la Generalitat va arribar a amenaçar qui m’entrevistava per a un documentari sobre els delictes d’expressió, perquè no hi apareguessin les meves denúncies sobre les lamentables condicions de la presó. Així les volen amagar. Si van poder entrevistar-me, només quaranta-cinc minuts i sota vigilància i amenaces, va ser perquè al documentari apareixen Valtònyc i Puigdemont, i si el govern ho impedia, quedava molt malament. Els interessa dir que a l’estat espanyol no hi ha llibertat d’expressió, però després el govern també la nega. No han deixat que altres mitjans m’entrevistin in situ a la presó.

—Continueu creant d’alguna manera?
—Sí, escric molts poemes i cançons de rap. Aviat sortirà el meu primer poemari escrit a la presó.