Oye Sherman: ‘Sortir a fer humor i humiliar-se és el privilegi d’algú que se sent segur’

Tothom la coneix com a Oye Sherman, però la realitat és menys èpica i es diu Maria Rovira (Barcelona, 1990). Tot i la seva joventut, fa dues temporades que és la ‘vice-presidenta’ del ‘Estat de Gràcia’, el programa de la tarda de Catalunya Ràdio, i enguany ha tastat la televisió a ‘La nit dels Òscars’, a TV3.

De petita, sempre havia volgut ser escriptora de novel·les –de fet, no hi renuncia–, però fa anys que es guanya la vida fent humor. Va saltar a la fama de les xarxes amb els vídeos humorístics ‘Es busca Oye Sherman’, fets conjuntament amb Ariel F. Verba per Minoria Absoluta. A partir d’aleshores, el seu nom no ha parat de sonar. Destil·la simpatia i humilitat, per això no li agrada parlar gaire d’ella, però pot ser negra i corrosiva com els contes de Saki que diu que admira. Provem de conèixer-la millor fent-hi un cafè en un bar de la part alta de Barcelona, abans no entri a treballar.

—De quin any sou?
—Del 1990. Tinc 28 anys.

—Déu n’hi do. I ja sou vice-presidenta de l”Estat de Gràcia’.
—Bé, és un càrrec bastant honorífic…

—Quan tituli aquesta entrevista poso Oye Sherman o Maria Rovira?
—Podeu posar Maria Rovira/Oye Sherman. Sí. Fa gràcia això del nom, perquè hi ha gent que es pensa que em dic Sherman de cognom; gent que sap que no em dic Sherman però que no sap com em dic ni per què em dic Oye Sherman; i gent que sap que em dic Maria Rovira però que em faig dir Oye Sherman. El cas és que va ser molt poc premeditat.

—Ho vaig llegir. Us agradava fer conversar dos pollets de Pasqua imitant una parella de pingüins del programa ‘El Món d‘en Beakman‘. I sempre començàveu amb la frase: ‘Oye Sherman‘. Maria Rovira us semblava poc mediàtic?
—Bàsicament, quan em vaig obrir un compte de Fotolog, sense donar-hi gaires voltes, em vaig posar aquest nom. Vaig pensar que ja m’ho canviaria més endavant. Però no ho vaig fer. Més tard, em vaig obrir un compte de Twitter i també em vaig posar aquest nom. I quan vaig arribar a la ràdio, em van dir que ja hi havia una Maria Rovira que treballa a la delegació de Catalunya Ràdio a Girona. I mira, va ser un motiu més perquè em quedés aquest nom.

—La Viquipèdia diu que us agrada la poesia des de petita.
—No tinc control sobre la meva entrada de Viquipèdia. I té molta informació, però que sàpiga no hi tinc control. Hauré d’editar-la, perquè m’agradaria poder dir jo a quin institut vaig estudiar.

—Súnion.
—Exacte. De fet, era aquí al costat [assenyala fora del bar]. Tornem a Josep Tarradellas. El cas és que no m’agrada recitar poesia. M’agrada escriure. Vaig tenir una època ‘emo’ d’escriure poemes en un document Word, suposo que com molta gent. Llavors, quan me’n vaig anar d’Erasmus, vaig obrir el bloc perquè ja m’havia petat el disc dur un parell de vegades i ja no sabia què fer d’aquelles vuitanta pàgines de Word. Després, vaig començar a escriure textos humorístics. Mai no he publicat res seriós.

—I com comenceu a fer monòlegs?
—Al Cabaret Literari, al Born. Hi recitava piulets. Estava molt orgullosa de la meva producció a Twitter, que bàsicament era una puta merda. ‘Antologia del més graciós del meu timeline, però que era una merda. I també hi colava algun text del bloc. Allà vaig conèixer l’Ariel, fundador del Cabaret i que enregistrava i penjava les actuacions que s’hi feien. A partir d’aquí, vaig passar a tenir vídeos de jo en un escenari llegint els textos del bloc, que ja s’assemblava a tenir el vídeo d’un monòleg. ‘Mira, tinc un vídeo!’ I així és com començo a fer monòlegs i vaig trobant el meu estil.

—I aquí neix l’Oye Sherman que ‘explica les seves merdes‘ en vídeos. Com va, això?
—El cas és que vaig fer el postgrau d’humor del Terrat amb l’Oriol Jara, guionista de Minoria Absoluta.

—Això no ho diu la Wikipedia.
—Per fi! Amb l’Ariel vam fer un vídeo per Ciclo Habitat, que es pot veure a YouTube, en què aparec al carrer de l’Argenteria llegint piulets sobre Ciutat Vella, el Born i no sé què més. L’Oriol Jara ho va veure i ens va preguntar si volíem fer una cosa pel canal de YouTube de Minoria Absoluta. I així és com vam començar a fer vídeos cada vegada més guionitzats, amb més intenció.

—Sempre heu tingut vocació de fer humor.
—Quan vaig estudiar guió pensava bàsicament a escriure guions. El postgrau acabava que fèiem les proves de guió per a treballar a ‘En el aire’, el programa d’Andreu Buenafuente. Però no em van agafar. Es van quedar dues persones, els cracs de la classe. I ara què feia? Havia estudiat el postgrau per a fer guió i presentar-me a les proves, però no les havia passades. Llavors vaig anar fent feines de merda, literalment. Amb tot el respecte, però de merda.

—Com què?
—Feia de guia d’un ‘Tapas Tour’ per a un senyor molt il·legal.

—I us cenyíeu al guió?
—Bé, havia de fer una mica de stand-up. I en anglès! Al principi pensava que ho tenia molt clar i que deia moltes veritats. Després comprovava a la Wikipedia que havia estafat vilment tota aquella gent. Al final, es tractava de fer un recorregut de bars i, pel mig, jo feia alguna aportació històrica. Com ara, que Barcelona va néixer el segle XV abans de Crist. Deu segles de regal.

—Heu tingut mai el temor de no fer gràcia?
—Bé, sempre el tens, no és un moment concret. És com una ombra d’inseguretat que plana sobre teu i que s’accentua en certs moments. Per exemple, a la televisió. I sempre que l’Ariel m’enviava un vídeo acabat d’editar, pensava: ja està, fins aquí. S’ha descobert el pastís, que sóc un frau. És evident que això no fa gràcia. Els quatre acudits que havia de fer ja els he fet, adéu. És com la síndrome de l’impostor constant. Però vas trampejant i vas vivint d’això. I el dia que no faci gràcia a ningú, doncs no tindré feina. Mentre hi hagi gent que em vulgui contractar i jo em vulgui esforçar, continuarem.

—A les xarxes s’han popularitzat altres humoristes, com els de la Sotana, Josep Català, Llimoo… Creieu que formeu part d’una mateixa generació, o simplement les xarxes permeten més popularitats en paral·lel que fa anys eren impossibles?
—Jo crec que és això. La cosa maca de Twitter és que és molt democràtic, en el sentit que qualsevol persona es posa a escriure, fa gràcia i el repiulen; tothom hi pot tenir un aparador. Crec que és molt transversal en el sentit que no has de formar part de la mateixa generació, perquè ara a Twitter tens des de Bru Esteve fins a Josep Català. Vull dir, que no som d’una mateixa generació, però sí que formem grups d’amics i grups de treball que abans no tenien cabuda. Twitter permet de posar en contacte gent i crear noves sinergies –la paraula– que, si no, no serien possibles.

—I us encanten les xarxes.
—Som molt addictes a Twitter, bàsicament. Crec que tots hem passat per la fase oficinista addicta a Twitter. Jo vaig piular molt en les meves pràctiques a EDB. I també vaig fer molta feina, és clar.

—Què us sembla l’etiqueta ‘humor intel·ligent‘?
—Humor intel·ligent?

—Sí. Recordeu els inicis d’Andreu Buenafuente? Tinc la sensació que va ser aleshores quan es va popularitzar aquesta etiqueta.
—Sí. Suposo que partíem d’una caspa tan gran… ‘Humor intel·ligent’ volia dir que no era Arévalo. Com un llistó. És humor, però intel·ligent; que no et vénen ganes de matar-te per dins de tan horrorós i caspós com és. Però és que l’humor absurd és meravellós, i l’estúpid també. ‘Humor intel·ligent’ suposo que només vol fer de separador entre Arévalos de la vida i la resta. Com un cordó sanitari. Però ‘humor intel·ligent’ s’ha dit a gairebé tot. Acostuma a ser l’humor que a la gent li agrada. No, t’agrada l’humor que et fa gràcia. Que et creguis intel·ligent és una altra cosa.

—Com definiríeu el vostre humor? Jo diria que us agrada analitzar els comportaments humans i treure’n les misèries.
—Sí, com aquella antropòloga que guanyava els Jocs Florals de petita. [Rumia uns segons.] Com es pot comprovar, em costa molt definir-me. Tinc un interès pels costums humans, tot molt urbà, amb un punt de pretesa lírica, perquè m’agrada molt pronunciar segons quines paraules, jugar amb referents literaris, utilitzar etimologia, la curiositat. Aquestes merdes, sí. I en els monòlegs vaig un punt més enllà i m’agrada ferir una mica més.

—Però sense posar noms i cognoms. No us agrada el cos a cos, oi?
—El cos a cos només amb gent que són una mena de referents, diria, universals. Tothom sap de qui parlo i a què apel·lo quan dic: ‘Poso una fulla de llorer a la salsa de tomàquet i em sento Sílvia Pérez Cruz’. O si dic que l’última persona que arribarà a l’apocalipsi serà Màrius Serra fent mots encreuats fins al dia del judici final. Vull dir, que si poso noms, són referents amb què tothom pot jugar.

—El feminisme també té molt pes en els vostres monòlegs. Per què heu decidit de donar-li aquest protagonisme?
—A banda que és una font d’acudits infinita, m’agrada molt fer acudits des de la indignació perquè deixa de ser una cosa merament narcisista. I amb l’humor, els missatges sempre arriben més. I si no arriben tant, com a mínim han fet gràcia. Vull dir que, tant si has vingut a riure com si estàs d’acord amb això que dic, t’agradarà. Penso que l’humor és un bon lloc des d’on enviar missatges feministes. I a mesura que hi hagi més dones humoristes, més s’estendrà. Penso que és important que no fem acudits només sobre la condició de ser dona, perquè si no, sembla que només puguem parlar de la nostra experiència com a dones i no com a éssers humans. Restringir-te només a parlar de la teva opressió és una altra cara de l’opressió.

—Preparant aquesta entrevista, una companya de la redacció em deia que un dels grans problemes de les dones humoristes és que, segons quins temes tractin, el públic no riu. Per exemple, el sexe. Noteu que hi ha certs temes que fan més riure o menys en funció de si en parla un home o una dona?
—No ho sé, perquè tampoc no n’he sentit tants, de monòlegs de dones sobre sexe, per emetre un judici. Monòlegs d’homes sobre sexe n’he sentit vuitanta mil. I n’hi ha molts que no fan gràcia, sigui perquè la perspectiva que tenen em sembla molt casposa o perquè els acudits no em fan gràcia. Però passa igual amb les dones. I sabeu què passa? Que digui el què digui, sempre em sexualitzaré. Per exemple, el Modgi fa poc va ensenyar el cul al mig d’un monòleg. Quan ho vaig veure, vaig pensar que jo això no ho podia fer.

—Per què?
—Perquè socialment es llegeix de manera totalment diferent. Les dones estem tan sexualitzades que si parlem de sexe, de seguida pot semblar que cridem l’atenció. Hi hauria gent que pensaria: ‘Ah, mira que punki. Però altres pensarien: ‘Però per què ens ensenya el cul? Què coi fot?’ Amb això, vull dir que tinc una càrrega i, si vull parlar de sexe, he de mirar com ho faig. I a Twitter també.

—Per què creieu que encara hi ha tan poques dones humoristes? És cert que mirant el panorama català, ara n’hi ha moltes més que fa deu anys, però el percentatge continua essent ínfim.
—Hi ha poques dones humoristes perquè, d’entrada, hi ha pocs referents. Crec que en aquest sentit funciona igual que els grups de música. Abans, les dones únicament podien ser entre el públic fent de groupie. Tan bon punt comencen a aparèixer grups de noies, els qüestionen, i si un és dolent, sembla que sigui la mort, tot i que de grups dolents d’homes n’hi ha un fotimer. A veure, és que s’ha de practicar. No? I amb l’humor, passa exactament igual. El cas és que hi ha menys dones humoristes perquè t’has de sentir molt segura per sortir a fer el ridícul.

—En quin sentit ho dieu?
—Recordo que, d’adolescent, entre les noies sentíem una vergonya constant. Per exemple, si havíem d’anar a jugar un partit de bàsquet, anar pel carrer amb un xandall i passar per davant de certs grups, ens feia vergonya. Això, en un grup de nois, és impensable. I sortir a fer acudits és alta exposició; sortir a humiliar-se és el privilegi d’algú que se sent segur i que ja no li ve d’aquí. Doncs, per a una dona, això és doblement complicat. Al final, l’humor és actitud, i si tens inseguretat, perquè se’ns socialitza en la inseguretat, el teu humor no funcionarà.

—I el prejudici del segle passat, que ens fa pensar que les noies fan menys gràcia. Encara existeix?
—Hi ha una cosa curiosa. Tinc amigues que han vingut al Soterrani i m’expliquen que quan surt una noia a l’escenari, desitgen molt fortament que li vagi bé i que faci riure. Una amiga em deia fa poc: ‘Sé que és un prejudici horrible, però quan surt una noia, penso d’entrada que no ho farà bé. I pateixo. I després remunta i va tot bé.’ Vull dir que sí, que és un prejudici que està molt ficat en el nostre inconscient. Allò que diuen, que si en general les dones no fan tant riure, que no hi ha res més patètic que una noia sense fer riure. Aquest és un dels mantres inclosos en la nostra cultura.

—Us heu sentit discriminada en el món humorístic català?
—Jo crec que no, perquè precisament en el meu cas és una arma de doble tall. No sé on seria si fos un home, però com que hi ha poques dones fent humor, sí que tens més visibilitat.

—Us heu sentit quota?
—Penso que no. Penso. Però precisament, com que hi ha poques dones fent humor en llocs visibles, tens més visibilitat. Potser sí, si hagués estat un home, segurament, no seria on estic. És un benefici que trec d’una situació que és injusta. Em ve molt al cap el 8 de març, en què tothom et comença a trucar, tothom s’interessa per les noies que fan humor, les que fan música… D’acord, molt bé, però no és real.

—Hem vist casos de censura recents, com li va passar a la Sotana o, recentment, al programa La Resistencia. Us heu hagut d‘imposar un fre per a no ferir sensibilitats?
—Jo, per exemple, sé que puc dir més coses al Soterrani que no pas a Catalunya Ràdio. Això és evident. Però t’adeqües. Tampoc no acostumo a dir coses tan extremes o que se surtin del discurs acceptable perquè m’hagi d’autocensurar. Ara, per exemple, acudits sobre Carrero Blanco, no és que n’hagi fet, però pensava que no hi havia cap problema a fer-ne. I resulta que sí. A Twitter, on pensàvem que és on es podia desbarrar més, resulta que no pots dir segons què. I sempre contra els mateixos, sempre a favor d’uns. A mi em sembla molt més ofensiu el partit que ha fundat Ortega Lara que no la broma que li puguis fer.

—Segons sobre qui facis broma, pots tenir unes conseqüències o unes altres.
—Exacte. Però per això no crec que s’hagin de deixar de fer les bromes. S’ha de ser conscient per saber on som. En fi. Tothom s’omple la boca d’equidistància, però és evident que només es penalitzen les bromes contra la dreta. La dreta o el poder real.

—S’ha acabat ‘La nit dels Òscars‘. Què us ha semblat fer televisió?
—L’equip, genial, i m’hi he sentit molt còmoda. M’ha agradat, però és cert que has de prendre consciència de totes les lògiques de producció, on tot va més de pressa, requereix molta preparació i aleshores ve molt de gustar estar a l’altura. Però la ràdio és més casa. Com anar amb sabatilles, el monyo i sense dutxar.

—I a la tele et maquillen.
—Et maquillen i no estic tan còmoda en pantalla. Tinc la sensació que no sé on posar-me, no sóc actriu. El tema de la presència escènica no el porto gaire bé, però de tot s’aprèn. El cas és que estic molt contenta d’haver treballat amb aquest equip, i a veure què fan.