17.11.2019 - 21:50
Owen Martell (1976) és un escriptor, periodista i traductor gal·lès, que actualment viu a França. Va debutar quan només tenia vint-i-quatre anys amb la novel·la Cadw dy Ffydd, Brawd (2001) i dos anys després publicava Dyn yr Eiliad, obra de referencia en llengua gal·lesa. El 2013 va debutar en llengua anglesa amb la novel·la Interval, que ara es presenta traduïda al català per Marc Rubió i editada per Edicions de 1984. Aquesta obra es basa en el reconegut pianista de jazz Bill Evans, nord-americà d’avantpassats gal·lesos. La setmana passada Martell va rebre VilaWeb a Barcelona per parlar del País de Gal·les, de Bill Evans i de política.
—Vau néixer en una família que parlava gal·lès?
—Vaig créixer parlant gal·lès amb la meva mare i anglès amb el meu pare, que va acabar aprenent gal·lès. De petit, vaig anar primer a una escola en anglès, però no era gaire feliç i vaig canviar-me a una escola en gal·lès. Cada vegada n’hi ha més, d’escoles en gal·lès, de fet bilingües, i al País de Gal·les és impossible que un nen acabi sense aprendre anglès.
—La vida social la feu en gal·lès?
—Diria que quan sóc al País de Gal·les, el 70% o 80% de la meva vida social és en gal·lès. Cada vegada és més comú. Jo vaig créixer en una part del País de Gal·les on l’idioma no es parlava gaire. Si vas cap al nord, hi és molt més present. El gal·lès va estar en declivi la major part del segle XX, fins que a la dècada dels seixanta les escoles van començar a ensenyar-lo. Ara el govern té per objectiu arribar al milió de parlants el 2050. Sobre el paper sembla positiu. Però això són xifres oficials. Una cosa és tenir un milió de persones que ha anat a escola en gal·lès i una altra és tenir un milió de parlants.
—Sou escriptor i vau ser periodista de la BBC. Els vostres pares provenen d’aquest món?
—Sí i no. Tots dos són gent molt interessada en la literatura, l’art, la política. Ma mare va ser mestra durant molt de temps. I el meu pare també, fins que va passar al món de les finances. Assessor financer, per a fer pujar la família.
—Arribeu a quaranta anys i passeu d’escriure en gal·lès a escriure en anglès. Per què?
—Vaig escriure el primer llibre en gal·lès quan tenia vint i poc anys anys. I va anar tan bé que em van animar a fer el segon. Però jo amb l’anglès també hi tinc una relació íntima, és la llengua amb què parlo amb el pare. Suposo que escriure en anglès era una manera de demostrar que també podia fer-ho.
—Quines diferències hi ha entre les dues llengües?
—Escriure en anglès té un punt de manca de sinceritat. I m’explicaré. Les estructures en anglès són tan ben travades, i des de fa tants anys, que sempre pots picar d’aquí, d’allà, d’un autor o d’un altre. Mentre que en gal·lès, especialment de la manera com escric jo, tens la sensació de ser el primer. O que inventis. És més divertit, i un desafiament més gran, escriure en gal·lès que en anglès. Cosa que no vol dir que no gaudeixi en anglès.
—Quines característiques de la llengua gal·lesa són particulars?
—Tenim un sistema de mutacions. Les primeres lletres de les paraules sovint canvien depenent de què els precedeix. Per exemple, ‘casa’, la ‘meva casa’ o la ‘teva casa’, són la mateixa paraula, amb començaments diferents. En adjectius, diferenciem entre masculí, femení, plural. Conjuguem verbs.
—Ara presenteu Interval, llibre de ficció basat en el pianista nord-americà Bill Evans. Hi té a veure el fet que tenia avantpassats gal·lesos?
—Al començament, sí. Em va interessar. Als Estats Units és molt habitual dir que tens avantpassats irlandesos o escocesos. Però és difícil de trobar-ne de gal·lesos. Era el cas del pare de Bill Evans. Però després vaig veure que tampoc no en sabia pràcticament res, ell mateix. I pel que fa a la família de la mare, venien de l’Europa de l’est. Això em permet de tractar dels immigrants d’arreu del món que es converteixen en americans. Un fenomen misteriós.
—El llibre és dividit en quatre parts. Un capítol per familiar: germà de Bill Evans, la seva mare, el seu pare i Bill Evans mateix. I comença amb la mort del bateria Scott La Faro, col·lega d’Evans. Aquest llibre parla de Bill Evans, d’una família, del jazz?
—És una novel·la, i les coses són com jo les he imaginades i no tant com eren. Per mi és un llibre sobre la família i la pèrdua. Aquest és el tema. Un llibre sobre relacions familiars. De com fem les paus amb les coses. No és un llibre sobre el jazz, si de cas és un llibre sobre música. Sóc un gran afeccionat a la música. El meu gran hobby. No gaire bon músic. Per mi era interessant veure com donem significat a les coses que ens passen. Ja sia música, nens, relacions humanes. En el cas de Bill Evans era interessant de veure que era un músic increïble i es troba que la gent amb qui tocava es mor aviat. I la relació amb La Faro es talla en sec. I com tots cerquem refugi en la música per trobar confort, gaudi. Què passa quan és un músic qui ho necessita? D’això parla el llibre.
—Us heu documentat gaire?
—He llegit un parell de biografies, articles, però no cal saber-ho tot. Per crear no cal saber-ho tot, cal saber-ne prou.
—Escriviu els capítols en primera persona, també el de la mare.
—No sóc pare, sóc fill. I per tant no és tan difícil d’imaginar-se ser la mare, si et prens la relació seriosament. I cada cultura és un món, en això.
—Al món llatí les mares poden ser realment omnipresents. I al món gal·lès?
—En l’imaginari popular gal·lès la mare és molt important. Al sud hi ha la figura del noi de la mare. Pot ser vist com un insult, una persona tova. La mare és una figura important. Jo la mare que dibuixo és de caràcter dur, molt centrada i dedicada al benestar dels fills. Espero que hi hagi tendresa, també. Va ser la part més divertida d’escriure. És una cosa de les boniques d’escriure. Pots exagerar, estirar, aprofundir, i jugar amb els diferents jos que tots tenim. I pensar-hi llarga estona. En el cas del pare escric sobre un home que no era fàcil. I el faig alcohòlic, que beure és el vici gal·lès. Bevedors de cervesa. Recordo que anys enrere, en cercles nacionalistes, hi havia una frase: val més llet gal·lesa que cervesa anglesa. No sé si hi estic d’acord. I pensa que ara podem tenir cervesa gal·lesa!
—La part de Bill Evans, com la feu?
—Per mi la part més difícil. De primer no volia que el personatge de Bill Evans digués res, perquè se’m fa difícil de posar paraules a persones famoses. I en aquest capítol tenia aquest repte. Però de la mateixa manera que Bill Evans es veia a través del filtre del germà (primer capítol), mare (segon) i pare (tercer) en aquest quart el filtre era jo mateix com a escriptor, la societat o la història del jazz.
—Per què tan pocs diàlegs al llibre?
—Perquè no sempre diem què pensem, ni pensem què diem. Per la mena de llibre, i per les coses que volia dir, era més vertader limitar les paraules i deixar-ho en accions.
—Per acabar, esteu al corrent del procés polític català?
—Puc parlar honestament?
—Si us plau.
—Per mi la independència de Catalunya i del País de Gal·les no són temes difícils. Hi estic a favor del tot. Crec que és natural i correcte que Catalunya sigui independent. I és molt estrany que hi hagi presoners polítics a Espanya al segle XXI. He vist com funciona l’estat espanyol i no em fa pensar en una democràcia oberta i progressista. Crec que el creixement de Vox, a Espanya, no portarà res de bo. Vaig veure per televisió el Primer d’Octubre. Ho vaig seguir tot el dia. I la manera com va reaccionar la policia espanyola feia por. Incomprensible. Del tot incomprensible que la UE no digui res.
—Viviu a França. Com ho veuen, ells?
—He discutit moltes vegades amb amics francesos. França ha tingut molt èxit neutralitzant cultures i nacions històriques. Tinc amics a la Bretanya francesa i se’m trenca el cor de veure tan derrotats els bretons, que són tan a prop nostre. França en aquest sentit és terrible.
—I el País de Gal·les, com el veieu?
—El moviment independentista gal·les creix. Però no sé si arribarem al referèndum. Sí que he vist, per a sorpresa meva, molta gent que no hauria dit mai que es fes independentista i se n’ha fet. A la darrera manifestació independentista que vaig anar érem milers. Anys enrere érem centenars. No estem al vostre nivell ni al dels escocesos. Però creix. I tant que creix.
