09.03.2024 - 21:40
|
Actualització: 10.03.2024 - 12:19
Ens trobem amb Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua, per parlar de les propostes de l’entitat per a capgirar la situació difícil que es troben els catalanoparlants quan van al metge o a qualsevol centre sanitari. Ell és metge i cap de cirurgia maxil·lofacial de l’Hospital Universitari Parc Taulí de Sabadell i explica que, aquests darrers anys, ha vist falsificar les proves de C1 per a metges, en què es feien exàmens que no ho eren per saltar-se la llei. Les propostes de la Plataforma, tal com llegireu més avall, són clares i resolutives. Volen posar fi a la situació actual i fer que els pacients es puguin expressar en català sense represàlies. Escuder explica que lluitar per aconseguir-ho no és solament una qüestió de drets lingüístics sinó també de seguretat mèdica. Si es complís allò que demanen, la situació es revertiria. Ara només fa que agreujar-se i com més va més metges entren al sistema sense saber català i sense haver-hi cap garantia que n’aprendran. Aviat veuran el conseller Balcells, les propostes són a l’abast del Parlament de Catalunya i seria d’esperar que els partits catalans se les fessin seves.
La Plataforma per la Llengua, amb més de 25.000 socis, ha capgirat la manera amb què la societat civil afronta la persecució del català. Aquesta entitat ha apoderat la ciutadania en la defensa dels seus drets lingüístics i l’ha dotada d’eines útils per a la denúncia i per a recuperar la dignitat. Per perdre la por de reclamar els drets lingüístics. Però Escuder també vol esperonar la responsabilitat dels catalans per a aconseguir que la situació de la llengua deixi d’anar cap avall. Recorda que encara un 80% de catalanoparlants canvia al castellà quan s’hi adrecen en aquesta llengua, tot i que sigui evident que l’interlocutor l’entén, i que això ha de canviar. Al final de l’entrevista, li demanem com li va sorgir l’estima per a la llengua i ens sorprèn amb la resposta. A dotze anys va decidir de parlar en català a tothom i no en recorda ben bé el motiu.
Però això no era el final de l’entrevista. Una polèmica sobre les eleccions de l’entitat, que fa l’assemblea el dia 16 de març, ens la fa reprendre telefònicament. L’altra candidatura que s’havia presentat ha estat anul·lada per la comissió electoral. Escuder respon per telèfon les preguntes sobre aquesta qüestió, que trobareu al final de tot.
—“Decebut, emprenyat i indignat”, això és el que vau dir quan valoràveu les mesures de la Generalitat de Catalunya per a millorar l’ús del català a la sanitat.
—Sí, sí, és un tema molt greu i no es fa prou bé. Cada cop el problema és més gros i no s’hi posa remei. Les dades ho demostren, una enquesta molt recent del Col·legi de Metges de Catalunya diu que un 13% de metges que treballen aquí no entén el català. Això és un metge de cada set o vuit, no parlem d’una cosa anecdòtica.
—I les denúncies també han crescut molt?
—En un sol any a Catalunya hem rebut 221 denúncies, i tots sabem que és ben bé la punta petita de l’iceberg. Hi ha un fotimer de vegades que els pacients canvien directament de llengua si el metge els parla en castellà i si són mig maltractats no ho denuncien. Per tant, no és que hi hagi hagut 221 casos, hi ha hagut 221 casos prou emprenyats per a venir i adreçar-se a nosaltres. Per tant, sí, estem indignats, emprenyats i decebuts.
—Decebuts per la poca ambició d’allò que va anunciar el conseller?
—Sí, és una llàstima. El que es va anunciar està bé, però és clarament insuficient. S’ha de deixar clar que hi ha un camí per a canviar la situació. La manca de metges no és un problema dels Països Catalans, no ens passa res que no passi almenys a tot Europa. Evidentment que no ens volem quedar sense metges i infermeres, però tothom que comença a treballar aquí ha de saber català al cap d’un temps raonable. Primer, quan arriben, han de saber on són, que moltes vegades no ho saben. Tenim molta gent que ha vingut d’uns altres països de totes les puntes del món, com aquell qui diu, i té un punt de normalitat, fins i tot, que no sàpiga on han anat a parar, però algú els ho ha d’explicar. I no han de ser només els companys de feina. Hi ha d’haver un protocol que quan es col·legien o quan els contracten, els expliquin on són i també que sàpiguen que al cap d’un cert temps raonable, però no infinit, han de dominar el català, perquè és la llengua d’un gruix molt important dels qui seran els seus pacients.
—Heu destapat que durant aquests anys s’ha esquivat la llei amb proves com de broma, simulacres molt fàcils per a obtenir el C1. Una farsa…
—Fa vint-i-dos anys que la llei diu que quan es dóna plaça pròpia s’ha de saber català, mira si anem endarrerits. Quan els donen plaça pròpia, tant metges com infermeres han de tenir el C1 de català. En general, el que ha passat –les excepcions deuen ser comptades– és que en els llocs que no eren de l’ICS, això senzillament no es feia i ningú no ho reclamava mai. No feien ni el simulacre. No es demanava cap nivell de català, ni el C1, ni el B2. Et contractaven, et feien la plaça i a córrer. I en els llocs de l’ICS, que potser eren més conscients que això calia per llei, a qui no podia justificar el C1 –almenys últimament, i no sé des de quan–, se li feia fer un simulacre d’examen. Exàmens que no és que fossin una mica més fàcils, és que feien riure. Consistien que l’interessat es preparés una redacció a casa. Vaja, que ningú no el vigilava. Es preparava la redacció i llestos, ja tenia el C1. Això ha passat almenys aquests últims anys, en centres de l’ICS.
—Com que sou metge, ho heu vist de prop?
—Sí, m’han arribat diverses versions que amb l’únic que difereixen és en la longitud de la redacció preparada. Hi ha hagut gent que m’ha parlat d’una redacció de quatre línies i una altra que m’ha dit que era de mitja pàgina. Vaja, sigui com sigui, això no és un C1 ni de bon tros. Als administratius, sí que a molts llocs els han demanat un C1 de veritat; a les infermeres, segons els llocs, més o menys; i als metges, que jo sàpiga, no els n’han demanat mai enlloc. No hi ha hagut cap metge que hagi suspès aquest simulacre d’examen. Pot haver-hi excepcions, no ho sé tot, però parlo d’hospitals molt grans. No parlo d’un centre sanitari on treballen quatre persones. Parlem del gruix de l’ICS, d’uns quants milers.
—I per això va com va, que cada vegada hi ha una atenció més dolenta en aquest sentit i els pacients se senten violentats?
—Cada any s’incorpora un gruix de gent que no domina la llengua a qui ja has donat la plaça i no la pots obligar a res. L’objectiu, insisteixo, no ha de ser que ens quedem sense metges, no ha de ser perjudicar ningú, però sí que ha de ser que tothom que treballa al sistema sanitari, però especialment el públic, tingui uns coneixements raonables de català, que pugui atendre sense que els pacients canviïn la llengua. I això és especialment important en nens i gent gran. Però ha d’aplicar-se a tothom, perquè un dia un metge haurà de llegir un informe d’un radiòleg que l’haurà fet en català, o seràs el radiòleg i hauràs d’entendre una petició que és feta en català, i no pararia de donar-te exemples que ho fan imprescindible. El que no pot ser és que, com que n’hi ha uns quants que no saben la llengua, tot el sistema deixi de fer servir el català.
—…
—I permet-me que afegeixi que no és una qüestió solament de drets lingüístics, que també, sinó de seguretat mèdica. No dominar una de les dues llengües de l’entorn on treballes pot acabar portant problemes mèdics als pacients. I no parlo d’una cosa teòrica que no ha passat mai. Al Canadà, hi ha un estudi molt bo que demostra que quan el metge no domina la llengua del pacient, aquest pacient en paga les conseqüències: estades hospitalàries més llargues, més complicacions. No és cap caprici, és una cosa que té repercussió en el benestar de les persones, i fins i tot en els diners que ens hi gastem. Al final, més complicacions són més diners. Aquest cas, tot i que seria l’últim a tenir en compte, l’hem de considerar. Tenir un gruix important de sanitaris que no saben la llengua ens acaba costant temps, salut i diners.
—Ens podeu concretar la vostra proposta?
—El primer pas ha de ser que, quan comencen a treballar, els expliquin que aquí hi ha dues llengües i tenen tants drets els qui parlen una llengua com els qui parlen l’altra. Que tothom que vulgui treballar aquí sàpiga que no té cap dret de fer cap cara rara als pacients, ni a faltar-los el respecte i encara menys a maltractar-los mèdicament perquè li parlin una llengua o una altra. I això, explicat així. Crec que poca gent pot dir que no està d’acord a tractar igual tots els pacients. Aclarir això és ràpid, fàcil i barat. Cal aplicar aquest protocol a tothom en el moment de col·legiar-se o de tenir contracte.
—Això és la primera cosa que demaneu, i les altres?
—Proposem una novetat legislativa, que és que, independentment de si tens plaça o no, al cap d’un any d’haver treballat aquí hagis de demostrar que tens un B2. Que ens sembla que per a gent que ha estudiat, infermeria o medicina, és un nivell molt assumible. No demanem res de l’altre món. També hem demanat que el C1 es faci complir en un període màxim de dos anys des que són al sistema, no des que tenen plaça, perquè llavors potser parlem de cinc anys, i no calen cinc anys per a tenir un C1. La idea bàsica és: que és demani B2 al cap d’un any d’exercir aquí i C1 al cap de dos anys. I també demanem que els casos de discriminació que hi hagi es tractin de manera adequada, individualitzada.
—Hi ha d’haver sancions?
—L’objectiu no és sancionar sinó que es prenguin mesures perquè no passi. Però tampoc pot ser que com a resposta a les denúncies diguin: “Em sap molt de greu” i prou, que no diguin que posaran mesures, en el sentit de fer formació, cursos d’assertivitat… No ens podem conformar amb un “ens sap molt de greu”, perquè si ho fem, la setmana que ve tindrem un altre cas. Penseu que les 221 queixes que hem tingut són quatre casos la setmana.
—D’això dels cursos, en van anunciar 2.500 places…
—Un estudi del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya diu que cada any en caldrien 1.600, o sigui que amb 2.500 no arribem ni a cobrir dos anys. Comencem amb un retard molt important. Que hi posin facilitats ens sembla perfecte, que s’ofereixi formació, perfectíssim. Però és decisiu que tothom sàpiga, el dia que el contracten, que al cap d’un temps raonable ha de tenir prou domini de la llengua, i que això és de debò. S’ha de fer el que fan a Andorra. A més, passa a tot Europa. Per exemple, conec uns metges catalans que són a Dinamarca i que han estat un any sense poder treballar perquè no dominaven prou el danès. Sabien anglès i tots els danesos també en saben. Però no pots treballar al sistema danès de salut fins que no domines el danès.
—La realitat és que ara, quan has d’anar al metge, ja t’agafa aquesta ansietat de qui et tocarà i com et tractarà.
—És com una mena d’angoixa preventiva, t’estresses abans de viure la situació. Sí, això m’ho diuen diferents persones. En comptes de pensar en què li explico, com li explico, quant de temps fa, si em fa mal als matins, a les tardes o no sé quan, doncs pateixo per si li parlaré en català o no. Això és inadmissible.
—Com veieu la situació del català a la resta dels Països Catalans, amb aquests governs de Vox i el PP tan agressius? El president de l’Obra Cultural Balear deia que una de les millors notícies era Sanitaris per la Llengua.
—El que passa al País Valencià i a les Illes és lamentable, t’ho miris com t’ho miris. A tots dos llocs hem tingut governs més o menys afins a la llengua en els últims vuit anys, però tant els uns com els altres han estat incapaços de revertir completament els greuges o les rebaixes legislatives dels governs hostils a la llengua, com els d’ara. Han estat governs més o menys proclius, però extremadament tímids i porucs a l’hora de revertir les bestieses que havien fet els governs anteriors. I ara vénen uns altres governs que encara fan més bestieses. Necessitem Sanitaris per la Llengua, que formen part d’aquests ciutadans conscienciats lingüísticament que a la Plataforma sempre hem reclamat, però també necessitem polítics que apliquin normatives, lleis, mesures desacomplexades, decidides i efectives en favor de la llengua. I, evidentment, ara al País Valencià i a les Illes hi ha tot el contrari. Potser això servirà per a tenir més ciutadans conscienciats lingüísticament, i benvinguts siguin. Però ens cal tot. Ens calen els ciutadans conscienciats i els polítics que facin el que toca i no el que no toca.
—La Plataforma per la Llengua ha introduït el concepte de “emergència lingüística”, i a la Generalitat no li agrada gaire.
—Per ser honestos tampoc vam ser els primers que ho vam dir, la Carme Junyent ho havia dit abans, i potser algú altre. Potser vam ser els primers a qui van fer cas o vam tenir prou repercussió. Fem servir aquest concepte perquè ho comparem amb l’emergència climàtica. No som en un perill d’extinció imminent, perquè tenim més de 10 milions de parlants, per tant, és impossible que d’aquí a deu anys o vint s’hagi extingit el català, però, en canvi, sí que sabem que l’ús social del català ha anat baixant molt aquestes darreres dècades. Ho hem de revertir, anem baixant i si no comencem a pujar, al final de la baixada hi ha el zero.
—La Plataforma ha introduït un canvi, que és que bona part de la ciutadania passa de la resignació a l’acció?
—Això ho hem intentat sempre, forma part de la nostra filosofia. Des de fa molts anys, fem una crida perquè els ciutadans parlin en català sempre; si l’altre no t’entén, ja t’ho dirà. Una xifra que no som capaços de millorar és que encara el 80% dels catalanoparlants quan els parlen en castellà, contesten en castellà. En canvi, molt per sobre del 90% de la gent a qui contesten en castellà entendria la resposta en català. La gent ha de prendre consciència que si l’altre no l’entén ja li ho farà saber. Si no li parles català li ho poses més difícil per a aprendre’l. Hi ha dades que demostren que molta de la gent que ha vingut de fora vol millorar el català, no té rebuig cap a la llengua. Les culpes són compartides. Hi ha la situació social i política, però una part de la culpa és dels catalanoparlants.
—Respecte del català a Europa, sou molt crítics amb el govern espanyol. Teniu molt clar que haurien pogut fer més?
—No formem part de les converses, però ens sembla molt evident la seva responsabilitat. Quan els estats negocien alguna cosa que els importa de debò ho aconsegueixen –i, a més, una cosa que en el pitjor dels casos val 130 milions d’euros, per a totes tres llengües. Cal recordar que tot el cost del tema lingüístic és el 0,2% del pressupost europeu, que passi a ser el 0,21% no és significatiu. També hem de fer memòria que el parlament balear i després el parlament català, l’any 1987, ja van demanar que el català fos oficial a la Unió Europea. No és una reivindicació que quatre grups polítics s’han tret de la màniga, és una reivindicació de la societat civil dels Països Catalans de fa molt de temps. Té tota la lògica del món que una llengua de més de 10 milions d’europeus sigui oficial a la Unió Europea. De les 24 llengües oficials, 12 tenen menys parlants que el català. Això sol és molt fort, per tant, si n’hi ha 12 amb menys parlants, que algú m’expliqui per què el català no ha de ser-hi. El gaèlic em sembla que té 300.000 o 400.000 parlants, i el maltès, més o menys el mateix. No tinc res contra el gaèlic ni el maltès, però són dades que ho expliquen tot. Em sembla molt bé que hi siguin, però nosaltres també hi hem de ser. No ser-hi és una vulneració claríssima dels nostres drets i he explicat moltes vegades la gravetat de no ser-hi.
—S’aconseguirà? De qui depèn?
—Depèn de la voluntat política del govern espanyol i, per tant, sembla que depèn només dels vots que els calguin dels partits catalans, de la pressió que facin els partits i de la pressió que faci la societat catalana.
—Hi ha tants problemes de què hauríem de parlar que no donem l’abast. Un dels darrers que heu tractat és el del català a l’FP.
—És una mancança greu i ens hem posat d’acord amb la UGT tant del Principat com de les Illes i hem fet un manifest en què demanem a les respectives conselleries que facin ensenyament de català a la formació professional. Al Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya sembla que ha tingut bona rebuda i sembla que a partir del curs que ve la situació pot millorar a les Illes, tot i que encara no n’hem tingut resposta.
—Ara m’heu respost del punt de vista de Països Catalans, sou de les poques organitzacions que tracteu el país sencer en les actuacions.
—Sempre treballem pel català en tots els territoris, ara funcionem al País Valencià, a les Illes, a Catalunya, a Catalunya Nord i a l’Alguer. Som a punt de crear la Plataforma per la Llengua d’Andorra, hi ha un grup de socis i voluntaris que s’hi volen implicar més i és un pas endavant. Volia aprofitar l’oportunitat per fer una crida per crear la Plataforma a la Franja.
—Abans d’acabar, unes quantes preguntes personals. Sou un metge que treballa molt, com traieu temps per ser a la Plataforma? Fa vint-i-dos anys que hi sou.
—Sóc el que hi posa la cara, el representat institucional, però tenim molts voluntaris que fan molta feina i un equip tècnic molt potent i preparat de quaranta-dos treballadors. Primer, perquè evidentíssimament no faig tota la feina de la Plataforma per la Llengua, ni de bon tros. A part d’això, no dormo gaire.
—I com vau sentir per primera vegada aquest vincle tan fort amb el català?
—Per orígens familiars havia estat molt motivat per la llengua. Els meus pares encara viuen a l’Hospitalet de Llobregat i jo feia l’EGB en una escola de la Zona Franca on de quaranta alumnes només quatre parlàvem català. Després, vaig anar a les Corts, al Pare Manyanet. La veritat és que no sé com va anar, però sí que recordo bé que quan tenia dotze anys vaig decidir que parlaria a tothom en català. I des de llavors ho he fet sempre que tècnicament ha estat possible i raonable, perquè fent de metge he de fer que els pacients m’entenguin.
—[Reprenem l’entrevista per telèfon.] Què ha passat amb la candidatura invalidada?
—Jo només sabia que la nostra candidatura era validada. La junta electoral va enviar un comunicat als socis, perquè els estatuts legals, que han estat validats per ells i per totes les institucions que toca, diuen que els candidats a representar les comissions específiques han de sortir d’aquestes comissions. I cap candidat d’aquesta candidatura que no ha estat validada no era de les comissions. Per tant, aquest requisit no es complia.
—Diuen que això és poc democràtic.
—Quan es van fer els estatuts la idea de posar aquest punt no era cap altra que la gent que es presentés a dirigir l’entitat fos gent que sabés com funciona i hi hagués participat. Són uns estatuts que es van fer fa molt de temps, i com et deia, amb la idea que qui s’hi presentés tingués un compromís previ amb l’entitat, que no fos gent que caigués des d’un paracaigudes. Pensa que cada comissió ha de tenir tres membres, i crec que gairebé totes en tenen més, per tant, podrien haver-hi moltes candidatures sense cap problema, això no les limita. Per exemple, la comissió de videojocs, té vuit membres. També han dit que no som prou democràtics perquè els representants del territori, com que els socis majoritaris són de Catalunya, no eren votats per la gent del seu propi territori. Això no és així, perquè els representants del territori els ha proposat la comissió o el territori que representen. No hem proposat mai ningú des d’aquí. Cada territori proposa el seu candidat. L’assemblea el ratifica, però són elegits en cada lloc.
—Teniu poca participació…
—Hem crescut molt de socis, però a les assemblees la participació no ha crescut amb la mateixa proporció. Per nosaltres, com més participació hi hagi, millor, tant a les comissions com a l’assemblea. Espero que en aquesta hi vingui més gent. Si el seu missatge és que ens fa por la participació, això no és cert, de cap manera. La base de la Plataforma ha estat el voluntariat, perquè encara que tingui quaranta treballadors i escaig, sense voluntaris no seria res. També és cert que els voluntaris no seríem tan eficients sense els treballadors, ens complementem mútuament.
—La junta és formada per voluntaris. No hi ha cap càrrec de la junta retribuït?
—Tots som voluntaris i no hi ha cap càrrec retribuït.
—Després de vint-i-dos anys de president, què us fa ser en aquesta llista?
—És innegable que fa vint-i-dos anys que sóc president, també és innegable que la meva dedicació a l’entitat no ha minvat, sinó que en els últims anys, a mesura que l’entitat ha anat creixent, la meva dedicació ha estat més gran. I tinc ganes de continuar. El que ha de quedar molt clar que no som una entitat presidencialista, això no és la república francesa. Tots els de l’executiva tenim un paper, tots els voluntaris de les comissions tenen un paper i quan es parla d’un tema de la seva comissió, en parla un representant. No és que defugim els personalismes, és que no en tenim. No tenim interessos polítics ni personals. No hi ha ningú que faci carrera, ni que sigui de manera tangencial. Tothom és voluntari amb totes les lletres, sense cap pretensió, per a ajudar la llengua i el país. Això és una part del nostre èxit com a entitat.
