Òscar Escuder: ‘Hi ha por de fer polítiques decidides i desacomplexades a favor del català’

Òscar Escuder (Barcelona, 1968) és el president de la Plataforma per la Llengua, que la setmana passada va presentar l’InformeCAT 2020, l’estudi anual que recull cinquanta indicadors sobre l’estat del català arreu del país. En paraules seves, la llengua té uns indicadors estables, però es troba en situació d’emergència. Escuder demana a les institucions que espavilin i facin polítiques valentes de protecció i promoció del català, perquè no es fa prou.

—Llegint l’InformeCAT, com escrivia Pau Vidal, hom té una sensació de muntanya russa sobre l’estat del català.
—Cada any hi ha unes dades que estan raonablement bé i unes altres que no. Enguany hem millorat les dades de transmissió intergeneracional, de més parlants que els darrers quinze anys. Hi ha dades positives d’Andorra i l’Alguer, però molt negatives pel que fa a la justícia, el cinema i l’audiovisual, i com sempre, també en el reconeixement de l’oficialitat del català.

—La justícia i el món audiovisual són dues fortaleses inexpugnables per al català en la situació actual?
—Sí, això no és pas per una raó de mercat, en el cas de l’audiovisual, perquè el català té traves que llengües molt menors no tenen. I a la justícia el problema fa anys que s’arrossega. Allà on el català no té traves i té les mateixes oportunitats que una llengua normal, s’hi desenvolupa com a tal. A internet, Twitter, la Viquipèdia… Fins i tot, en la transmissió intergeneracional anem raonablement bé, però quan els estats poden influir directament, sigui l’estat espanyol o el francès, s’hi posen de valent. Lluitar contra això és molt complicat.

—El català es troba en una situació d’emergència, asseguràveu la setmana passada.
—La UNESCO diu que una llengua que es parla per sota del 30% del seu territori és en risc de desaparició. El català, si tenim en compte tot el territori de parla catalana, està per sota. Una altra cosa és que fa anys que estem més o menys així. L’emergència lingüística, salvant les distàncies, és com l’emergència climàtica. El món no està a punt de convertir-se tot en un desert, no som en aquest punt, però sí en un moment que els científics ens avisen que o bé fem polítiques de sostenibilitat o bé anirem pel pedregar. En el tema lingüístic és igual. Tenim una llengua mitjana, el català és entre les cent llengües més parlades del món, i som la desena llengua de la Unió Europea. No som una llengua petita, que és una de les coses que ens han volgut fer creure sempre. Si no posem remei en els referents culturals, en la justícia i el funcionariat, anem malament. Les xifres de la ciutat de València, on menys d’un 15% parla habitualment el català, són per posar-se a plorar, però hem de treballar perquè això canviï. La gent respon molt, però sobretot hem de demanar responsabilitats i feina efectiva als governs. És inadmissible que a les webs se separi el català del valencià. Si fos per ignorància, seria terraplanisme. Però no és ignorància, és voluntat de dividir.

—Quina interlocució teniu amb les Generalitats i el govern de les Illes?
—Ens reben i parlem, però una cosa és rebre’ns i parlar i una altra fer-nos cas i fer polítiques lingüístiques. Fa anys que ens volen fer creure que som una llengua petita i hiperprotegida, hipersubvencionada. I això és hipermentida. És exactament al revés. El govern espanyol ha invertit 384 milions d’euros en sis anys a subvencionar el cinema en castellà, i cap euro a subvencionar el cinema en català. Paguem els nostres imposts a l’estat, però no ajuden el català. No hi ha cap llengua a Europa que tingui deu milions de parlants i estigui tan desprotegida legalment com el català. El fet de no ser una llengua oficial de la Unió Europea és un handicap gravíssim. El perjudici més gran és que la Unió Europea té moltes lleis i directives que a la pràctica dificulten l’ús de llengües no oficials. Normalment aquestes normes fan referència a l’àmbit del consum, i es dificulta l’ús del català al propi territori.

—Donant per fet que ni l’estat espanyol ni el francès faran res pel català, quines polítiques podrien fer els governs del país?
—Poden fer polítiques de sensibilització, amb contingut pràctic i continuïtat. Per exemple, a Catalunya hi ha una llei del cinema aprovada el 2010 i que ha passat pel sedàs del Tribunal Constitucional. És veritat que el Constitucional va rebaixar la quota del català del 50% al 25%, però és que estem per sota del 3%. Tenim 22 punts de marge per córrer i obligar realment que les empreses compleixin la llei. Podem anar a Netflix: la Generalitat de Catalunya ha gastat uns set milions d’euros per pel·lícules que no es veuen en català a Netflix. I no és culpa de Netflix, ni solament de la Generalitat, però es pot obligar les empreses a fer-ho, i no es fa. Les subvencions a la indústria musical i audiovisual tenen poc present la llengua. Una altra cosa pendent és el codi de consum, aprovat el 2010, que diu que tots els productes que es venguin a Catalunya han d’estar etiquetats en català. Això ho ha avalat el Tribunal Constitucional, però no es fa. S’incompleix la llei, i d’això fa gairebé deu anys. Les empreses ho incompleixen i ningú no hi fa res. Això ho hem dit a tots els consellers d’Empresa, i no ens en sortim. Hi ha una certa por de fer polítiques decidides de debò i desacomplexades a favor de la llengua. Som els ciutadans d’Europa amb una llengua mitjana amb els drets més vulnerats. No pot ser que hi hagi discriminacions quan anem a la policia, al metge… Tenim un registre rigorós, de casos demostrats, però això és només la punta de l’iceberg. La majoria de gent no sap que té tot el dret de parlar en català a la policia o no s’atreveix a fer-ho, de manera conscient o inconscient. Tenim un pòsit de la història que se’ns ha quedat, i això ho hem de canviar.

—Precisament reporteu un augment del 85,7% de denúncies per discriminacions lingüístiques de la policia envers els catalanoparlants, entre el 2018 i el 2019…
—Sí, i n’hi ha a tot el territori. S’atempta contra els drets lingüístics i contra la dignitat de les persones en molts casos.

—Una altra dada que sorprèn és que la meitat dels habitants de Catalunya no sàpiguen que el català, el valencià i el mallorquí són la mateixa llengua.
—Tinc tres fills adolescents. Tinc 51 anys i quan estudiava el COU, el primer tema de l’assignatura de català era el domini lingüístic. Al llibre hi sortia el mapa dels Països Catalans i on es parlava el català. Els meus fills això ho han vist a casa i prou.

—D’això ara alguns en dirien adoctrinament.
—És un escàndol. L’any passat va venir a casa una amiga de la meva filla gran i va veure un mapa de l’Alguer. Aquell dia va aprendre que a l’Alguer es parla català. I feia tercer o quart d’ESO… Entre això, la separació a les webs entre català i valencià… L’altre dia, Empar Moliner en parlava en un article. Vas al caixer automàtic i et dóna les opcions de català i valencià. Si ho diu el banc, per què no ha de ser veritat? Tots sabem per què ho diu el banc, és obvi. No hi ha cap lingüista que s’hagi atrevit a dir que el català i el valencià no són la mateixa llengua.

—Creieu que això ho agreuja el fet que institucions, partits i entitats com la vostra us referiu al català com a valencià a vegades?
—El nom no fa diferent la llengua. A l’Alguer aquest problema no el tenen, en diuen alguerès i ja està. Al País Valencià i a la Franja, amb el tema de la lapao, s’ha volgut fer un ús de mala fe política. La denominació de valencià s’ha fet servir molts anys sense mala fe lingüística, es pot fer sempre que quedi clar que parlem de la mateixa llengua. Un exemple seria el neerlandès i el flamenc: a ningú no se li acut de dir que la llengua que parlen a Anvers és diferent de la que parlen a Rotterdam.

—Un altre punt que destaca l’informe és la recriminació del Consell d’Europa a la Generalitat Valenciana per la llei del plurilingüisme, perquè no protegeix prou el català. En canvi, la dreta espanyolista se’n queixa pel contrari.
—Des del punt de vista de la docència i la pedagogia, no hi ha cap dubte que l’única metodologia que assegura que l’alumnat domina les dues llengües quan acaba l’etapa escolar obligatòria és la immersió. La majoria de mitjans i referents culturals són en castellà, a l’escola cal reforçar la llengua que està en inferioritat de condicions, i això només es pot fer amb la immersió.

—El PSC ha sortit del consens històric per la immersió lingüística.
—Miquel Iceta va fer unes declaracions que semblava que la llengua era només dels independentistes. És de les pitjors coses que ha fet el PSC a la seva història. La llengua ha de ser tant de l’independentista més eixelebrat com de l’unionista més patriòtic. No pot ser que es divideixi la llengua per voluntats polítiques, ha de ser una eina de tothom i tothom l’ha de sentir seva.

—Què pot fer la gent per protegir i estimular la llengua?
—El més fàcil és parlar en català sempre i fer-lo servir a tot arreu. I després, tenir consciència lingüística a l’hora de prendre decisions. Tenim un ventall de situacions en què ho podem fer. Per exemple, comprar a llocs on l’etiquetatge, la web o la retolació siguin en català. I en altres situacions, com els tràmits administratius, quan parlem amb la policia o amb el jutge… Els notaris també tenen l’obligació de tenir tots els documents en català. I col·laborar amb organitzacions com la Plataforma per la Llengua.

—És més necessària l’acció individual o les polítiques de les institucions?
—En la situació que estem tot és necessari. Segurament, com més acció individual hi hagi, més farem veure a les institucions que si no fan res perdran vots, que a vegades sembla que sigui l’única cosa que els interessa. Històricament, les empreses han estat molt sensibles a rebre peticions de ciutadans perquè etiquetin en català. Això requereix un esforç, però els ciutadans sols no ho podem canviar tot. Cal que les institucions facin la seva feina. Als ciutadans no ens paga ningú per fer militància lingüística, als polítics sí que els paguem perquè prenguin decisions. Cal exigir que ho facin, i que ho facin bé.

—Un dels debats més vius aquests darrers mesos és el català a internet i el poc ús que en fan els influenciadors i youtubers. Com es reverteix aquesta situació perquè els referents dels joves també siguin en català?
—Igual que en el seu moment va haver-hi ‘Bola de drac’ i els començaments de TV3, i anys enrere el futbol en català a la ràdio, ara necessitem que hi hagi aquests referents en català a internet. És evident que el català no és l’anglès ni el castellà, i no diem que els joves no mirin sèries en aquestes llengües. Però les han de poder mirar també en català! És que ara passa que hi ha una desproporció enorme.

—Molts catalanoparlants que fan un producte audiovisual en castellà ho justifiquen per raons de mercat, diuen que d’aquesta manera tenen un públic potencial més ampli.
—En diferents àmbits ha quedat que això no és exactament així. Que si en català em veuen deu persones, si em passo al castellà el públic no es multiplicarà per quaranta. També hi ha un mercat local. Això passa amb la literatura, amb la música… Tenim escriptors i cantants que triomfen en català. La llengua no és pas un handicap. En el mercat castellà també hi ha una competència molt més gran.

—Un exemple clar és Miquel Montoro, tot i que ha tornat a fer vídeos en català.
—Una de les coses tristes d’això és que ell expliqués que es passava al castellà perquè li havien demanat moltes vegades. D’alguna manera, se l’ha pressionat perquè ho fes. És una d’aquestes situacions d’anormalitat que tenim. No m’imagino un youtuber danès pressionat per algú perquè faci els vídeos en alemany o anglès. En canvi, als catalanoparlants els passen coses com aquestes. Simplement volem que els catalanoparlants tinguem els mateixos drets que altres ciutadans d’Europa. No volem ser un cas estrany ni una llengua a protegir, volem ser normals i tenir les mateixes oportunitats que tothom.

—Fa uns dies, el Tribunal Suprem espanyol va publicar una sentència contra el català. Quina valoració en feu?
—Dues coses. Una, evidentment és un atac a l’autogovern de la Generalitat Valenciana, però també al de Catalunya i al de les Illes. Dues, el Tribunal Suprem no demana als governs que es comuniquin per carta en castellà, és una sentència sobre procediments administratius, que n’hi ha pocs entre governs. Sí que n’hi ha més entre governs i ciutadans; per exemple, un ciutadà de les Illes que fes oposicions per a ser mestre al País Valencià. Ell pot presentar tota la documentació en català, però en canvi, segons la sentència del Suprem, seria il·legal que la Generalitat Valenciana li respongués només en català. Això no atempta únicament contra l’autogovern, sinó també contra el sentit comú. Una de les coses que diu la sentència és que la instrucció que va fer el govern valencià parlava de sistema lingüístic, i el Suprem diu que això no és cap concepte jurídic i, per tant, no es pot fer servir. Això és agafar el rave per les fulles, és aprofitar-se d’un defecte de forma menor per atacar la unitat de la llengua i l’autogovern, una vegada més.