Òscar Camps: “El problema d’aquest país no és la migració”

Aviat farà un mes que el vice-president i ministre de Transports italià, Matteo Salvini, fou absolt pel segrest del vaixell d’Open Arms el 2019. Els magistrats van considerar que els fets presentats per la fiscalia, que demanava una condemna de sis anys de presó, no se sostenien. Òscar Camps, director i fundador de l’ONG, reconeix que l’absolució no se l’esperava ningú. Diu que ha estat una sentència política, no pas judicial, i que l’extrema dreta hi ha tingut un paper clau.

Conversem amb Camps del cas Salvini, sobre si és un precedent perillós, de les amenaces que planen sobre Open Arms, sobre com hauran de treballar d’ara endavant, de la política migratòria europea, de la crisi dels refugiats i dels discursos esbiaixats i deshumanitzadors que difon l’extrema dreta. Camps té ben clar el paper de l’ONG en els rescats: “No penses en responsabilitats de després. Són vides, no es poden deixar morir. Els rescates i punt.”

—Us esperàveu que el jutge absolgués Salvini?
—No s’ho esperava ningú, ni tan sols Salvini, ni Giulia Bongiorno, la seva advocada, perquè van xisclar, es van aixecar, es va abraçar.

—Quina estratègia seguireu d’ara endavant? Teniu previst de presentar-hi algun recurs?
—El jutge té noranta dies per a justificar la seva decisió. Suposo que, com el ministeri fiscal, esperem a veure què diu el jutge, en què es va basar per prendre aquesta decisió. Veurem si el ministeri fiscal vol presentar-hi recurs o no. Nosaltres continuarem.

—Salvini va centrar molt l’estratègia a dir que defensava les fronteres italianes. Aquest argument ressona a tot arreu.
—De fet, paradoxalment, són tres anys de judici, trenta vistes, quaranta testimonis. Tot el discurs i el plantejament de la seva defensa va anar variant d’acord amb la situació política que hi havia. En un moment deia que era una decisió del govern. Després va testificar Conte (ex-president del consell de ministres d’Itàlia), Lamorgese (ex-ministre d’Interior), el ministeri i tot l’equip de govern, i van dir que no, que estava sol en aquesta decisió. Llavors va canviar una mica dient que no hi havia segrest, que era normal que ens tinguessin vint dies a la deriva sense informació. Canviava el discurs segons com anaven els testimonis. Estem sorpresos per tal com va anar tot. Era impensable que hi hagués una absolució. Tots crèiem que hi hauria una sentència mínima, i ens ha sorprès perquè tots els testimonis havien testificat dient que era una decisió seva, no pas del govern. Ell no tenia la capacitat de tancar ports perquè no era ministre de Transports, ara sí. En aquell moment l’única cosa que havia de fer era adjudicar un port. En tots els desembarcaments s’ha de preparar l’arribada a terra. Es necessita policia, organitzacions. Decidir quin lloc és més segur correspon al Ministeri d’Interior. Fins i tot la guàrdia costanera de Lampedusa va dir que estaven preparats per a actuar, però que no es decidien.

—El cas de Salvini és un precedent perillós? Hi pot haver fet un efecte dòmino a la resta d’Europa?
—És perillós que hagi estat una sentència política. No és una sentència judicial, és una sentència política. Cinc estaments judicials i el senat van trobar-hi indicis de delicte i, abans de jutjar-lo, quatre jutges van haver d’examinar el cas i veure si hi havia fonaments de delicte. Al senat, ell tenia la immunitat parlamentària i la hi van haver de prendre. Sorprèn, i hi ha hagut molta pressió. Fins i tot Elon Musk va escriure uns piulets dient que els nostres donants havien de ser investigats. Meloni es va entrevistar dues vegades amb ell quan acabava de veure Trump. S’ha alineat tota l’extrema dreta, hi ha molta pressió, el jutge i el fiscal van haver de demanar protecció per les amenaces que van tenir. Tot ha estat molt estrany.

—El 2019 el tenim una mica lluny. Per a qui no ho tingui present, com es van viure aquells dies?
—Cap de les intervencions que fan les ONG a la Mediterrània, no les fa pel seu compte. Sempre estan coordinades per les autoritats italianes, en tots els casos. A nosaltres ens van avisar que hi havia dues embarcacions. Mentre esperàvem port, la guàrdia costanera de Malta ens va avisar d’una altra, i hi vam haver d’intervenir. Mentre fèiem aquest rescat, ja feia nou dies que teníem la primera i segona embarcacions a bord de l’Open Arms. Ja feia molts dies i les autoritats de Malta ens van dir que podíem desembarcar l’última embarcació. Això va portar molts maldecaps. En la darrera barcassa hi anaven algerians, egipcis i tunisencs, blancs casualment. I els que dúiem a bord, no. Per tant, desembarcar només un grup de blancs que acabàvem de rescatar no ens semblava gens segur i vam dir a les autoritats que no. A partir d’aquí, tot va ser un enrenou. Salvini va treure un decret que ens prohibia l’entrada en aigües territorials italianes. Vaig haver d’anar a Itàlia a impugnar-lo. Vam guanyar, ens van permetre l’entrada a les aigües territorials italianes. Un cop allà, el desembarcament era responsabilitat del govern italià. Vam denunciar al Tribunal de Menors de Palerm que dúiem seixanta menors no acompanyats a bord, va donar l’ordre de desembarcar-los immediatament, vam desembarcar algun cas mèdic greu i la resta van ser retinguts per decisió absoluta de Salvini. I imagina’t cent seixanta persones amb dos lavabos, un espai una mica més gran que aquesta sala, al mes d’agost, a trenta graus, al sol, durant vint dies. Va arribar un punt en què la insalubritat era flagrant. I no va venir ningú, ningú no es va interessar per la nostra situació, no va venir ni l’ambaixador ni el cònsol.

—Us vau sentir sols?
—Sí, absolutament. Llegíem als mitjans de comunicació algun comunicat de Pedro Sánchez, un altre de Salvini, però vam haver d’estar allà aguantant aquella situació completament sols fins que va pujar el fiscal d’Agrigent, que va ser l’única persona que va pujar, ell i el seu equip mèdic de forenses i psiquiatres. En vint minuts en va tenir prou per a dir que desembarcàvem tots, que allò era absolutament inhumà. I a partir d’aquí, ell mateix va prendre les accions legals com a fiscal.

—Com haureu d’actuar ara a Itàlia?
—En aquests moments, estem sotmesos a tres detencions del decret de Meloni del Piantedosi, que és absolutament il·legal. S’utilitza la maquinària administrativa d’un estat per prendre posició en contra del dret marítim internacional, els convenis de salvaments, els convenis internacionals, fins i tot de la Convenció de Ginebra. Però ets a les seves aigües i te l’apliquen. Hem recorregut contra aquestes detencions i sancions. N’hi ha hagut tres. Si ens arrisquéssim a una altra, seria indefinida, segons aquest decret. Havíem d’haver tingut resposta dels nostres recursos fa un parell de mesos, però la justícia italiana va ajornar-ho a final de gener o començament de febrer, m’imagino, per no modificar l’escenari polític amb la sentència de Salvini. A Metges sense Fronteres ja li han acceptat el recurs. Per tant, hi ha un precedent.

—És a dir, no podeu fer salvaments en aigües italianes?
—Amb l’Open Arms, no. Amb l’Astral, sí. Sortirem d’aquí a un parell de setmanes, si tot va bé i la meteorologia és favorable, i continuarem fent això que hem fet fins ara.

—Meloni té la voluntat de deportar immigrants en centres a Albània. Una estratègia que sembla que Ursula von der Leyen normalitza i vol reproduir gestionant la immigració amb camps fora la UE. Com ho valoreu?
—Després de l’experiència dels CIE espanyols i dels camps de refugiats de Grècia, on es vulneren absolutament els drets humans, bàsics i fonamentals, la decisió de Von der Leyen dient que vulnerarem drets fora de les nostres fronteres per poder dir que no som nosaltres, però ho financem nosaltres, és un “vinga, endavant”, no? Ja ho han fet. La prova la tenim a Líbia, on financen les milícies. La Unió Europea els ha donat embarcacions i uniformes per mitjà d’Itàlia. I els ha nomenat guàrdia costanera i són milícies que pertanyen a grups armats, finançats per la Unió Europea mateix. Ja sabem què passa, ho han dit les Nacions Unides i ACNUR. Els tanquen en camps de detenció on es tortura, es viola i s’esclavitza. I aquests diners d’Europa no s’utilitzen per mantenir aquestes persones, sinó per finançar les milícies que fan la guerra. Si això ja ho fem a Tunísia, on Von der Leyen i Meloni van viatjar i van reconèixer el dictador que ha arribat al poder amb unes eleccions fraudulentes… Anys enrere, nosaltres vam rescatar policies amb les famílies que fugien de la persecució política d’aquest senyor. Uns mesos després del primer viatge de Meloni a veure aquest senyor, quinze mil persones procedents de Tunísia van arribar a l’illa de Lampedusa. Quinze mil en catorze dies. Com s’amaguen quinze mil persones al port de Sfax, on hi havia la guàrdia costanera de Tunísia? Quants autocars necessites per a moure’ls? Quantes barcasses? Quina connivència hi ha amb tot plegat? Llavors es van renegociar les condicions, hi van viatjar Von der Leyen i Meloni. I no sabem encara en quins termes s’ha redactat l’acord, però ens passa això mateix amb Mohàmmed VI. No sabem els acords ni què li donem. Així funciona la política migratòria europea. Paguem a Erdogan, a Mohàmmed VI, a milícies, a Tunísia i aquest estiu a les Balears ja han tingut la pressió d’Algèria, que suposo que es deu fregar les mans esperant que li caigui la seva part.

—A les Illes, la situació és molt crítica. El 2024 va ser l’any en què van arribar més barcasses que mai.
—Si el flux passa de Líbia al desert a Tunísia i aquest cobra per retenir-los: els apartarà o els enviarà al desert perquè morin abandonats, com ja fa. O s’escaparan cap a Algèria i aquest gestionarà la gent com millor li convingui per poder negociar amb Europa unes condicions econòmiques favorables. Això és el que va fer Erdogan el 2016 amb Europa. Sis mil milions d’euros ens va costar. Aquesta és la política migratòria de la Unió Europea. Treballem a l’origen, no establim ni vies legals ni segures perquè la gent pugui accedir al dret de refugi. En canvi, acceptem quatre milions de refugiats ucraïnesos i cap país no es despentina, ningú no protesta. També tenim cent mil persones atrapades a Grècia de fa cinc anys que no podem absorbir. És una decisió, més que política, religiosa i racista. No volem musulmans ni negres. A Espanya, ja ho tenim clar. L’11% de la migració irregular el 2022 va arribar amb barcassa. Però si escoltes el discurs de l’extrema dreta, sembla que ens envaeixin des del nord d’Àfrica. D’on prové el 89%? De Veneçuela, de l’Amèrica Central, de l’Amèrica del Sud. Blancs, catòlics, parlen castellà.

—A començament de setmana, el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, demanava que es retallés en sanitat o pensions i que s’invertís en seguretat. Us fa por aquesta tendència?
—Amaguem informació a la societat civil i afavorim aquest discurs, que molts tenen ganes de creure, però que no és majoritari. Sabem tots que l’extrema dreta utilitza el discurs de la por i de la militarització i que l’enemic és el migrant. El problema d’aquest país i el problema d’Europa actualment no és la migració, és el problema laboral, el preu de l’habitatge, la privatització de la seguretat social, la corrupció dels partits polítics i el rescat dels bancs, que no sé pas quants milions que hi hem perdut. Això és realment el que s’hauria d’abordar. De migració sempre n’hi ha hagut. Si no ha estat del sud d’Espanya, ha estat d’una latitud d’una mica més del sud, però sempre n’hem tingut. La delinqüència sempre hi ha estat. Als anys setanta teníem la banda dels Correa, el Torete, el Vaquilla i tot el resultat de la immigració no regulada, que no es va escolaritzar i que va quedar al carrer. I hi havia robatoris i el mateix índex de violència que ara. Ara vinc de les Canàries, de parlar amb el govern, que tenen cinc mil menors no acompanyats. És un problema, perquè si no hi ha sortida i no els acompanyes els tindràs al carrer. I si acaben al carrer, hi haurà delinqüència. S’han de canviar les polítiques migratòries. És cert que Europa deixa sola Espanya, Itàlia i Grècia davant la pressió migratòria de la frontera sud. Amb una almoina, utilitza els tres països per retenir el flux migratori, que no vol quedar-se ni a Grècia, ni a Itàlia, ni a Espanya, perquè ningú dels que arriben aquí no es vol quedar aquí. Volen continuar el viatge, però els hem de retenir aquí. Només un 18% de tota la població africana que es desplaça vol arribar a Europa. La resta són desplaçaments interns. Ara tenim vuit milions de sudanesos a Etiòpia. Això és una bomba de rellotgeria. En qualsevol moment, aquesta gent escaparà. Què té Etiòpia per a acollir vuit milions de sudanesos? Qui causa aquest conflicte militar? Qui hi ha darrere els cinquanta-sis conflictes militars que hi ha al món i que la majoria són a l’Àfrica? Són els mateixos països. Militaritzar és una excusa. Per a què es vol militaritzar? Per a continuar explotant recursos naturals? Níger extreu el 90% de l’urani que utilitza França i el 20% que utilitza els Estats Units. L’ex-president cobrava un 20% de comissió d’aquesta extracció, perquè no la fa el mateix país, sinó que la té encarregada. L’actual president va dir que seria un 50% i li han muntat un compte d’estat. I tenim la pressió europea i Von der Leyen dient que hi haurà un blocatge a Níger. Els interessos geopolítics i estratègics són posats en aquests cinquanta-sis conflictes.

—La situació no és esperançadora.
—Aquest any he estat a Gaza, al Iemen, a Níger, a València i a les Illes Mayotte, arran del tifó. No sóc gens optimista, actualment. Aquesta generació està perduda. Si no treballem per informar i educar amb valors les noves generacions, estem perduts. Vaig ser educat amb Franco viu, m’ha tocat cantar el “Cara al sol” als maristes. Ho tinc molt present, però hi ha unes quantes generacions que encara es creuen que Hitler era comunista. No treballem per involucrar les noves generacions, que tinguin una vinculació i una responsabilitat política. Els de sempre guanyaran, tard o d’hora.

—Els joves es radicalitzen ràpidament, sobretot amb les xarxes socials. A Catalunya també hi ha un nou fenomen de l’extrema dreta amb Sílvia Orriols.
—Ella utilitza el mateix discurs que Vox. Els que tenim una edat, reconeixem els feixistes de lluny. Es disfressen de demòcrates. Ja sabem com va anar la transició i n’estem al corrent. Ara depèn de cadascú de nosaltres com educa els fills. Perquè l’extrema dreta, evidentment, no perd temps. Mira els nuclis on hi ha més votants de Vox. Al mapa, són les comandàncies i casernes. I ara vindran tres mil policies més, que seran set mil, entre dones i fills.

—Què falla?
—Caldria que la gent i la societat tingués més informació per a contrarestar els discursos xenòfobs i falsos. El llenguatge es perverteix per deshumanitzar. Ni tan sols s’hauria d’utilitzar la paraula “migrants”, són persones en moviment perquè només emigren els animals. Ens hem acomodat i ens hem adaptat a un llenguatge que ens han imposat, o que ens heu imposat, perquè els mitjans de comunicació aquí hi tenen molt a dir. Només cal que facin un al·legat o una proclama molt enrevessada perquè tots els altaveus estiguin posats en senyors de l’extrema dreta, i tots els que treballen per combatre-ho no en tinguin. Les xarxes socials són un pou d’odi. Steve Bannon és al darrere dels discursos de la dreta i Elon Musk ho finança tot. Ara amb Trump, veurem què farà. De moment, al Canadà ja li ha costat el president. El següent serà Mèxic. I l’OTAN i les Nacions Unides demanen més diners perquè els Estats Units deixaran de finançar-les, com va fer en l’anterior mandat. I de moment, van morint palestins i gent al mar.

—Ho hem normalitzat.
—Sí, normalitzem el genocidi de Palestina. Ja ni se’n parla. I moltes altres coses. Mira l’Aràbia Saudita, que construeix aquesta ciutat de dos-cents quilòmetres en línia recta. Saps qui hi anirà a treballar? Saps qui travessarà el golf d’Aden, el Iemen, amb desert inclòs, per entrar a l’Aràbia Saudita i ser esclavitzat? Els sudanesos, eritreus i somalis. És la mà d’obra que necessiten, ja els està bé. Però no els porten pas amb avió. Els fan travessar amb barcassa i caminen per tot el desert. Les dones passen a la prostitució i els homes, a treballar. Aquí a Europa, som una mica més elegants, però no gaire més. També els utilitzem com a mà d’obra barata. L’Àfrica està absolutament militaritzada. I Europa finança molts grups armats, que després deixen de finançar i acaben desestabilitzant països i zones concretes perquè s’han de guanyar la vida. I tenim els russos del grup Wagner a la República Centreafricana, que se n’han fet els amos. Àfrica està feta un desgavell. Les conseqüències són els fluxos migratoris. Nosaltres som socorristes i l’únic que fem és la nostra feina. O rescatem a les platges o a quatre-centes milles enllà, però rescatem les persones i les entreguem a l’administració que toca. I punt, i aquí s’acaba la nostra responsabilitat. I, així i tot, ens criminalitzen. Ningú no vol que es faci, tot i que els convenis internacionals, el dret marítim, el conveni SAR i la convenció de Ginebra t’obliga a rescatar fins i tot els teus enemics. Com pot ser que criminalitzin una organització que és enmig del mar, en aigües internacionals, i que l’única cosa que fa és avisar que hi ha una embarcació a la deriva, intervenir quan són sol·licitats i desembarcar-los allà on els ordenen? On és el crim? Sempre hi perdo quan surto del meu discurs i entro al fang del migratori. S’han de defensar els drets d’aquestes persones tan vulnerables. Són centenars de milers de persones afectades en aquests moments.

—La vostra feina té moltes arestes i implica parlar de migració.
—Això és com un cirurgià que opera un fumador que té càncer de pulmó, que l’opera pel codi deontològic i li ha de salvar la vida. No entrarà en valoracions de si era fumador, si tornarà a fumar, si això genera un efecte crida perquè la gent fumi, perquè els operaran. Ningú no s’ho planteja, això. En canvi, en el nostre cas, sí. Ningú no es planteja que li tiraran el carro de l’anestèsia, que li prendran els instruments, que li apagaran el llum de la sala d’operacions. A nosaltres ens ho fan, tot això, perquè no salvem vides. Quan ho vius a primera línia, enmig del mar, a cent cinquanta milles de terra, amb una barcassa que veus que no aguantarà ni sis hores, que s’enfonsarà i moriran. Com et pots negar a rescatar-los? Els veus, els sents i els olores. Com et pots negar a rescatar-los? Ningú, del partit que sigui, no es negaria a rescatar-los. Si tu els trobes amb el teu vaixell, els rescates. No penses en responsabilitats de després: són vides, no es poden deixar morir. Els rescates i punt. Ja s’encarregarà l’administració de resoldre aquesta situació; per això els paguem i hi ha convenis internacionals. No pot ser que la responsabilitat reverteixi contra qui té l’obligació de rescatar. Per tant, és molt ingenu creure el discurs que es diu que anem a la costa d’Àfrica a rescatar-los. Som a vuitanta milles, la distància d’aquí a Mallorca. Imagina’t que et dono un vaixell al port de Barcelona i et dic que vagis rumb 180 a Mallorca. Si no tens una brúixola, no trobaràs l’illa ni de broma. Ara imagina’t Lampedusa, que és com una tercera part de Mallorca. No trobaràs res. Si passen de llarg de les Illes Canàries… Imagina’t un subsaharià, que vés a saber on va a parar. Cap de les embarcacions amb què van no hauria de sortir dels ports perquè les autoritats hi intervindrien, perquè no són legals, segures, són insuficients, van sobrecarregades. S’hi ha d’intervenir, no els pots deixar tots sols. Moriran, tard o d’hora. Davant de totes aquestes situacions, si la gent fos a l’escenari, ho entendria. Però, des de casa, la gent es creu el discurs que li arriba.