Oriol Yuguero: ‘Si les institucions no han fet els deures, no poden exigir responsabilitat als ciutadans’

Oriol Yuguero ha esdevingut sense voler-ho un portaveu de la situació sanitària de Lleida i de l’hospital Arnau de Vilanova, on treballa a urgències. D’ençà del rebrot del mes de juliol, que va acabar amb la ciutat confinada, Yuguero ha fet recomanacions i alertes i ha desmentit rumors de col·lapse a Twitter. Parlem amb ell, reposadament, perquè ens expliqui en quina situació de control es troba el rebrot.

—El risc de rebrot ha tornat a créixer a Lleida respecte del començament del mes d’agost, quan es va començar a doblegar la incidència del rebrot que hi va haver al juliol. Per què costa tant d’aplanar la corba?
—Tenim la incidència controlada, però, és clar, amb el moviment dels ciutadans, el risc de rebrot creix perquè el virus té una transmissivitat molt alta i, per tant, amb una simple reunió social o una trobada n’hi ha prou perquè creixi. Ara veiem que hi ha xifres molt importants de pacients que són portadors asimptomàtics. Si tenim gent que, essent positiva, com que es troba bé ha mantingut la rutina, imagineu-vos els que no saben que tenen la malaltia…

—Quin pes tenen els asimptomàtics?
—Depèn de cada regió. A Lleida avui s’ha sabut que són un 5%. Persones que continuen fent vida social, fent sopars, dinars i disseminant la malaltia mentre no ho saben. Això fa que el risc de rebrot sigui molt alt i, encara que puguem ser optimistes i la situació hospitalària estigui controlada, no hem d’abaixar la guàrdia de cap manera.

—A grans trets, podem dir que Lleida i el Segrià són en una situació d’altiplà més que no pas en un descens?
—Sí. A Lleida la situació s’ha estabilitzat. Ara mateix, la bona notícia és que no tenim ingressos hospitalaris de manera gaire exponencial i elevada. En vam arribar a tenir més de dos-cents a mitjan juliol, i ara són uns noranta. Ens anem mantenint en aquesta xifra i tenim tants ingressos com altes.

—I catorze pacients a l’UCI. Això és poc?
—Bé, a la primera pandèmia vam arribar a tenir-n’hi seixanta. El principal problema que té Lleida, i per això ens hem hagut de fer el confinament, és que només hi ha un hospital. No som com Barcelona, que té no sé quants hospitals públics i privats, amb centenars de llits d’UCI. Nosaltres tenim un hospital, que té l’UCI que té, i el suport de l’hospital universitari de Santa Maria, que en té cinc. Tenim els llits que tenim i si ens haguéssim trobat amb la situació del maig, hauria estat difícil de controlar. Aquest és el nostre risc. La construcció de l’hospital annex serà per a poder encarar un augment de covid-19 si convingués.

—Pensàveu que hauríeu arribat al setembre amb més bones condicions?
—Ningú no pensava que tindríem aquest rebrot a l’estiu. Preparàvem l’hospital i els serveis per a un brot a partir de final de setembre-octubre. Per això a començament de juliol l’hospital feia obres a tres plantes. El problema és que ens preparàvem per a una onada que ja teníem a sobre. A banda, els pacients amb una patologia no-covid han continuat venint. Al març va ser diferent perquè no teníem pacients que no fossin covid –ni infarts, ni ictus, ni accidents–, perquè la gent no es movia. Però ara, evidentment, tot continua i, juntament amb les patologies normals, tenim els pacients covid-19, cosa que dificulta de fer circuits separats. Ens falta infrastructura.

—Dieu a les xarxes que us ha anat molt bé pensar en la pitjor possibilitat. Què voleu dir?
—L’última setmana de juny, la de Sant Joan, vaig tenir una guàrdia igual que el mes de març. Vaig pensar: ‘Ostres, això torna a anar malament. Què passarà?’ La direcció de l’hospital ens va fer cas i ens vàrem preparar com si fóssim al març. I era una cosa de bojos, perquè no passava enlloc mes de Catalunya i els de Lleida semblàvem els estranys. Però és que realment tornàvem a veure molts casos i amb un perfil molt diferent del que havíem tingut. Per això vam aturar l’activitat de l’hospital, vam aturar els ingressos i les operacions que es poguessin demorar i vam restringir l’organització del personal per a encarar la situació.

—I aquí va ser important la instal·lació del pavelló a l’exterior.
—Sí, per això vàrem instal·lar un pavelló exterior. L’únic objectiu era fer una sala d’espera diferenciada per als pacients que vinguessin amb símptomes covid i no haver-lo de posar en una mateixa sala on, per exemple, hi podia haver una embarassada. Tothom en feia burla, del pavelló, i deien que s’anava buidant. Doncs encara sort! Vam complir l’objectiu de tenir molts espais per a garantir la separació de circuits i per evitar que quan la gent vingués a urgències s’encomanés la malaltia. Això era el que ens tocava fer i si deien que érem uns exagerats, per ells feien.

—Es va tardar massa a confinar Lleida a començament de juliol?
—Ens faltaven els rastrejadors i tots els gestors que en aquests moments sí que tenim. Quan teníem un cas, ja havíem après d’uns altres països que la solució era confinar selectivament, i que confinar tota la població té un impacte econòmic molt alt, i més en un territori com Lleida, que ja havia passat dos mesos confinada. Si passeges pel centre de Lleida, és una pena veure quantes botigues han tancat. La part bona que té un confinament és que és una mesura molt efectiva perquè atures la transmissió comunitària i es redueix el nombre de casos. Però a quin preu? Jo crec que si haguéssim començat el confinament a principi de juliol, potser hauríem anat millor, no ho sé, havíem d’evitar d’arribar a la situació del confinament total. El cas és que va arribar un moment en què o es confinava, o no hi havia manera de tallar la transmissió comunitària.

—Des d’avui s’han limitat les terrasses al 50%. Sou partidari d’aplicar més mesures?
—Sóc partidari que el ciutadà assumeixi la seva responsabilitat. Aquí ja s’han prohibit les reunions de més de deu persones, sigui en un lloc públic o privat. Si una terrassa permet que al seu espai no es puguin reunir més de deu persones, no entenc per què s’han de posar més restriccions. Cal fer responsable el negoci i el ciutadà, que generalment compleix les normes? Si anem restringint sense donar cap mena d’ajuda, al final ensorrarem tot el sector de lleure i d’hostaleria del país.

—Creieu que la gent és responsable?
—Jo crec que generalment, sí. És a dir, hi ha gent que compleix, i evidentment n’hi ha molta que no. Però això és com tot. També fem la recomanació que la gent no fumi i ho fa; o que es posin preservatiu i molts no se’l posen. És una situació diferent i crec que abans d’exigir responsabilitats als ciutadans, el govern ha de fer tant com pugui. Quan es culpava els ciutadans que no complia les normes i no portava màscara, el govern no tenia un sistema de rastrejadors preparat. Les institucions no poden exigir responsabilitat als ciutadans si no han fet els deures. Quan tu ho tinguis tot engegat i tot funcioni bé, llavors exigeixes.

—I aquest sistema, el de rastreig, creieu que no funciona com cal?
—Si cada vegada que hi ha un positiu el sistema té la capacitat, no solament de saber quins contactes ha tingut, sinó de tenir-lo tancat i d’assegurar que fa el confinament, perfecte, perquè aquesta és l’obligació de l’administració. Per això no es fa. Llavors, com es pot dir a un ciutadà que compleixi si la institució no ho fa.

—Us referiu al famós 45% de contactes de positius que asseguren que no compleixen el confinament.
—És que l’origen de la segona pandèmia a Lleida és molta gent que es feia la PCR però continuava fent vida social. I si tu et fregues, estàs pendent del resultat i vas a un dinar, això és un desastre. O tanta i tanta gent que sabem que ha d’estar a casa catorze dies confiada i que ve amb cremades perquè ha anat a la platja. L’administració s’ha d’assegurar que aquesta gent fa el confinament. No sé com s’ha de fer, si amb scouts, la guàrdia civil, voluntaris… Però no podem dir que tenim un 40% de gent que sabem que no compleix el confinament i ja està. Què fem? Ens estem plegats de braços?

—Sou molt actiu a les xarxes, doneu molta informació sobre el dia a dia de la situació sanitària de Lleida i us agrada fer recomanacions. És una teràpia?
—És que al segle XXI, quan tothom té tant accés a la informació, és important de donar la teva versió. Un dels problemes que teníem és que no es comunicava prou i durant un temps fins i tot no teníem secretari de Salut Pública. La gent necessitava que algú li expliqués què passava i quina era la situació. I jo només volia intentar d’explicar de manera planera tot allò que explico a casa i als meus familiars. I sobretot, que la gent pogués saber què passava a Lleida cada dia.

—I poseu èmfasi en les dades positives. Els mitjans destaquen excessivament les previsions negatives?
—També entenc que els mitjans han d’intentar que la gent no es relaxi i mostrar la part dura de la pandèmia. Sempre ho dic, no hem pas guanyat la guerra, però a vegades, les petites batalles guanyades, com quan vam baixar dels cent ingressos a planta, doncs s’ha de fer que la gent les sàpiga. Aquest és l’objectiu. Jo sempre he estat molt optimista. Sense entrar en el triomfalisme, cal reconèixer quan les dades són positives. Per exemple, d’aquesta setmana em quedo amb el fet que el personal ha pogut fer, generalment, vacances i tornen a treballar descansats. Hi tornarem a ser gairebé tots al 100%, en una situació en què ha disminuït el nivell d’ingressos i la taxa de pacient per covid-19 a urgències, també. Quant temps durarà? No ho sé, però gaudim del moment.