Oriol Serrano: ‘Les xifres de les editorials en català són modestes, en general’

Enguany, per primera vegada, la Setmana del Llibre en Català va destacar amb el premi Trajectòria la tasca de dos històrics del món de l’edició, en l’àmbit de la distribució, Margrit Lömker i Oriol Serrano: ‘Pels més de cinquanta anys de tasca al capdavant de la distribuïdora les Punxes, modèlica per la seva innovació i compromís empresarial i personal amb el món del llibre, d’on són baula essencial.’ Per això ens hi hem acostat i, en representació de tots dos, ha parlat Oriol Serrano. És una entrevista on es parla molt del funcionament intern del món del llibre, de les seves peculiaritats, del mercat del llibre en català i també de quina manera l’era digital, des del monopoli de les grans tecnològiques, pot transformar el sector.

—En el context de la Setmana del Llibre en Català, es van fer públiques les darreres dades de l’edició en llengua catalana, corresponents al 2018. Aquestes dades, optimistes, diuen que s’ha crescut un 1% i que la facturació ha assolit els nivells d’abans de la crisi. En canvi, hi ha la sensació que la gent compra (i llegeix) menys llibres que abans de la crisi. Quina és la vostra percepció des de la distribuïdora les Punxes?
—El llibre català ha anat creixent, aquests últims anys. S’edita molt, potser més que no caldria, perquè el mercat no creix tant. I per què no creix tant? Per la mateixa raó que el llibre castellà: les xarxes socials i el temps que s’esmerça en les noves tecnologies van en detriment del llibre en paper. Això és claríssim. Només cal veure, al metro, que la gent ja no té un llibre entre les mans, la gent hi té un mòbil. Tot i això, ara s’acaba de fer la Setmana del Llibre en Català, tothom diu que gaudeix de bona salut, és veritat, però…

—Però aleshores, com hem d’analitzar les xifres que es donen?
—No sóc un expert en anàlisi de dades, jo puc parlar de les meves de xifres. Les xifres que manego entre els segells en català que distribueixo, doncs van bé, però van fent.

—Les Punxes té un catàleg d’editorials en català de prestigi.
—Però no gaire extens. Els grans grups (Planeta, Random) tenen catàlegs molt importants.

—Però les Punxes té un catàleg d’editorials independents importants: Club Editor, Edicions de 1984, Llibres Anagrama, Quaderns Crema, Adesiara, l‘Altra…
—Sí, però són xifres modestes. De tant en tant apareix algun best-seller en català, però en general són xifres modestes. Teníem l’editorial la Campana, que era una de les que més venia, i que ara ha comprat Random House.

—Amb aquesta operació heu perdut la distribució de la Campana.
—La perdrem a començament d’any, sí.

—Però teniu long-sellers com els llibres de Mercè Rodoreda.
—Sí, gràcies al fet que és un llibre que recomanen les escoles.

—Com dèieu, el segle XXI ja no és el segle del llibre, segurament serà el segle de la revolució digital.
—Però el llibre en paper no desapareixerà mai. Perquè el plaer d’anar a una llibreria, tocar un llibre, la textura que té, olorar-lo… Tot això és un plaer que no es perdrà. Tot i que hi ha gent que li troba una gran utilitat al llibre electrònic, perquè pot contenir milers de llibres dins una maquineta. I per viatjar és molt còmode. Però no té l’eròtica que té el llibre en paper.

—La comoditat no ha acabat triomfant, en el curs de la història?
—No. La televisió no ha posat fi a la ràdio, oi? Tot i que hi ha alguns temes que han fugit de la llibreria: els llibres tècnics, els llibres d’idiomes, els llibres de viatge, els diccionaris, les enciclopèdies… Tot això sí que es mira amb mitjans digitals. El progrés és imparable.

—I en aquest procés, les empreses tecnològiques van transformant el sector del llibre. Com veieu Amazon i com l’afronteu?
—Amb col·laboració, en el sentit que és un client que compra als proveïdors de llibres. És un bon client. Compra. Seria absurd negar-se a vendre-li. Ja sé que Amazon va en detriment de la llibreria, perquè hi ha molta gent que compra d’aquesta manera. Me’n faig creus que la gent es compri la roba per Amazon, tot i que si no té temps o viu en un poblet aïllat també ho entenc. És una facilitat. Però anar a una llibreria és més agraït, tens totes les novetats i, si vols un llibre, el tens immediatament. Amazon no es pot evitar, és signe del temps, hem d’estar-hi bé, és un client important. Al cap i a la fi, és un intermediari que ven llibres al lector final.

—Sobre Amazon: la seva eficàcia i rapidesa és un dels seus grans èxits. Sovint, la llibreria no pot tenir tots els títols. Per això, una de les coses que reclamen les llibreries de les distribuïdores és que els serveixin amb molta rapidesa, per poder oferir també aquesta eficàcia. Les llibreries només poden ser eficients si la distribuïdora ho és amb elles.
—Pel que fa a nosaltres, no hi ha dubte: els llibres arriben en vint-i-quatre hores a la llibreria. Hi ha una reposició diària i en vint-i-quatre hores, a Catalunya i a Espanya, sobretot a les principals ciutats, els arriben els llibres demanats. I em consta que altres col·legues també ho fan, això. La batalla pel servei àgil és molt important, per competir amb aquestes plataformes digitals.

—Les llibreries estan inquietes i és lògic. A començament del segle XXI, André Schiffrin donava dades de Nova York: després de la Segona Guerra Mundial hi havia 350 llibreries. El 2006 només en quedaven 35. Era l’època de concentració editorial dels grans grups. No sé si n’ha augmentat la xifra, avui.
—Aquí les llibreries van creixent. A Barcelona i Catalunya s’obren més llibreries que no pas es tanquen. I nosaltres, com a intermediaris que som, mirem que totes les llibreries tinguin el llibre en vint-i-quatre hores. En aquest negoci tothom va a comissió, tret de la impremta: l’autor, l’editor, el distribuïdor i el llibreter. Tothom té un percentatge. Per tant, ens interessa ser competitius.

—És un negoci que fa embogir, perquè no saps mai què tens.
—Com que les llibreries tenen dret de devolució… I no saps si un llibre te’l tornaran passats quinze dies o al cap d’un any. Però la cosa important és que s’estigui a la llibreria. Mentre sigui a la llibreria es pot vendre. Al magatzem, no.

—Les llibreries estan molt plenes, de manera que al cap de pocs mesos, si el llibre no s’ha mogut, es retorna. Però potser aquell llibre encara té una vida: de quina manera es pot continuar donant vida a un llibre que ja no ocupa un espai a la llibreria.
—Depèn de l’interès del llibre. Hi ha llibres que es venen poc cada any, però que cada any es venen. I és important que si ens el demanen, perquè ja no són a la llibreria però nosaltres el tenim al magatzem, el puguem servir en el mínim temps possible.

—Les distribuïdores, dins el sector del llibre, són la baula més desconeguda, perquè és la que queda més amagada.
—L’intermediari no ha tingut mai gaire bona premsa. Però en el nostre cas, l’intermediari, que som els representants comercials, administratius i logístics, de petits editors i mitjans (que el que fan és trobar l’autor, produir-lo i potenciar-lo als mitjans de comunicació), no tenim marge per a especular com en altres negocis, en el sentit d’acaparar. El preu del llibre és un preu fix, sortosament.

—La distribuïdora té un poder molt important en l’àmbit del llibre, perquè té sota control, com dèieu, la part comercial, administrativa i logística. Potser per això Schiffrin deia que ‘qui controla la distribució, controla el món’.
—En el sector d’altres productes on es pot especular, potser és així, en el camp del llibre no és així. Interessa vendre llibres. I nosaltres som una baula més en la cadena del món del llibre.

—Expliqueu-nos com funciona una distribuïdora.
—Té uns editors en exclusiva per un territori determinat ja pactat (pot ser l’estat o els països de parla catalana per als segells en català).

—Les editorials les trieu vosaltres.
—Sí, les triem nosaltres. El criteri té a veure amb el fet que ens n’agrada el catàleg, perquè pensem que editen llibres que es vendran, perquè tenen un estil… Mirem que el nostre ventall d’editors distribuïts sigui compatible i que no hi hagi coses que grinyolin. I a partir d’aquí, escoltar què ens diu l’editor i transmetre-ho al llibreter, perquè ell ho transmeti al comprador. El llibreter ha d’estar informat perquè moltes vegades entra a la llibreria gent que no sap què vol. El llibreter informa i recomana.

—És difícil singularitzar tots els llibres, sobretot quan hi ha un gran volum de novetats, com ara pels volts de Sant Jordi o per la Setmana del Llibre en Català.
—Cada llibreria té la seva especialització, coneix la seva clientela… Per Sant Jordi, sortosament, surt al carrer molta gent que no és consumidora de llibres durant tot l’any i es pot trobar un gran ventall d’opcions.

—Quan es va fundar les Punxes?
—El 1968. Es va crear amb una sabata i una espardenya, perquè aleshores aquest país estava per muntar en tots els aspectes. Érem en plena dictadura, hi havia censura… Als anys seixanta i setanta és quan van néixer la majoria d’editorials independents, amb un fort component progressista, perquè bevien del Maig del 68, que va ser una sacsejada a Europa, després de la Segona Guerra Mundial. En aquell moment, l’editorial que ens va marcar va ser Siglo XXI, una editorial emblemàtica a Mèxic creada per qui va fundar el Fondo de Cultura Econòmica, un gran intel·lectual i gran editor, Arnaldo Orfila. Primer importàvem els llibres que venien de Mèxic i després es va crear l’editorial a Madrid. Primer érem distribuïdors per tot Catalunya i després vam passar a distribuir també per l’estat espanyol.

—I com vau entrar en el món del llibre?
—A setze anys, vaig entrar a treballar a l’editorial Vergara, al departament administratiu. Però a mi no m’agradava gaire la gestió administrativa, la trobava avorrida, a mi m’agradava el carrer i tenia unes actituds per a comunicar. Compartia això amb la ràdio, feia de locutor, serials, obres de teatre… Però a l’hora de triar, em va cridar més el món del llibre, perquè ja m’hi guanyava millor la vida. Vaig passar a ser venedor a llibreries per aquesta editorial i després vaig ser venedor freelance, portant diferents editorials. I quan va sorgir l’oportunitat de la distribuïdora les Punxes m’hi vaig anar incorporant. Al començament, era molt petita, però com que estava tot per fer, segurament ho vam fer bé, vam tenir sort, i de la mà d’editors importants vam anar amunt. I ens vam convertir en una empresa mitjana en el món del llibre, amb la seva importància. I fins avui. I fins quan sigui. La meva sòcia, la Margrit Lömker, i jo mateix estem molt orgullosos del premi Trajectòria, sobretot per la nòmina d’altres premiats que l’han tingut abans que nosaltres, i perquè d’alguna manera reconeix una tasca que fins ara no estava a la llum pública. Per això representem també els altres distribuïdors que hi ha.

—Sembla que no ha canviat gaire el món de la distribució en cinquanta anys.
—Ha canviat en tecnologia, sobretot. La inversió més important que es fa és en tecnologia.

—Durant aquests cinquanta anys, en l’àmbit de la distribució dels llibres a Catalunya, un dels moments més greus va ser el 2010, amb la crisi de la distribuïdora l‘Arc de Berà i el seu tancament. Va afectar el 25% de les editorials del país.
—A l’Arc de Berà li va fer mal la creació del Grup 62 i de la seva distribuïdora, Àgora. Però això passa sempre. Nosaltres portàvem Tusquets, que en un moment donat va ser absorbida per Planeta i també la vam perdre, com ara la Campana i altres. Això passa. L’Arc de Berà es va afeblir quan alguns dels seus segells més importants van marxar i potser perquè només portava segells en català… Amb el tancament, alguna editorial va venir aquí i van néixer altres distribuïdores, també. Nosaltres no teníem capacitat d’agafar tothom, perquè no podíem morir d’èxit tampoc. No podem sobrecarregar el vaixell, s’enfonsaria.

—Ara esteu més oberts que altres èpoques a rebre editorials?
—S’acaba d’incorporar Males Herbes, però no estem més oberts que en altres èpoques, com sempre. Si veiem un nou projecte que ens agrada i hi cap, doncs l’incorporem.

—Una conseqüència del tancament de l’Arc de Berà va ser que una sèrie d’editorials van valorar el risc que una distribuïdora tingués les tres potes: que controlés la comercialització, l’administració i la logística. I van crear una comercial i treballen amb una empresa de logística diferent.
—El millor que pot passar és que l’editor faci d’editor, que vol dir que faci els llibres i els treballi el millor possible, i que deixi les qüestions tècniques als professionals. Nosaltres posem a disposició de l’editor tota la nostra experiència i capacitat professional en aquestes tres branques. Hi ha altres maneres de fer-ho, però nosaltres creiem que aquesta és la millor, sempre d’acord amb l’editor.

—Vosaltres també serviu a grans superfícies?
—Nosaltres separem les grans superfícies dels grans comptes. Grans comptes són: la Casa del Llibre, l’FNAC; el Corte Inglés, l’Abacus. Són grans establiments que tenen llibreria. A aquests sí que els servim. Una altra cosa són les grans superfícies, que són els hipermercats. A aquests no els servim. Perquè, en general, les grans superfícies només volen el best-seller i tenen un índex de rotació molt alt. Ja hi ha empreses que es dediquen a això. A més, les grans superfícies no tenen la figura del llibreter, no hi ha un prescriptor, sinó que és self-service. En canvi, els grans comptes tenen una llibreria dins l’establiment, amb llibreters que atenen els compradors.

—No voldria acabar l’entrevista sense demanar-vos com heu vist i com us ha afectat l’evolució del món de l’edició en català aquests darrers anys: la creació del Grup 62 el 2005, acaparant els segells més importants d’aquell moment, i el boom de les editorials independents després, que han fet de contrapès.
—A nosaltres ens agraden les editorials que tenen un editor darrere: que busquen, que descobreixen autors. Després hi ha els grans grups, que fan la seva vida. Cadascú fa la seva vida. El sol surt per a tothom. No ens queixem de res, sabem el mercat que tenim.

—Com projecteu les Punxes en els anys a venir?
—Primer, apostant sempre per la tecnologia i per la capacitat i exigència professional, més enllà de nosaltres, sobretot jo, que ja tinc una edat (78), i la meva sòcia (76), que ja es va jubilar. L’un i l’altra ja fa temps que ens vam traspassar bona part de les accions als tres puntals de la casa, el cap de logística, el cap d’administració i el cap comercial, i seran ells els qui vagin endavant. Jo continuaré aquí perquè em diverteix i m’ho passo bé i no tinc aficions. Aquest és el meu món i puc ajudar amb la meva experiència.