Òmnia l’Bakkali: “Em trobo sovint microracismes com ‘Ai! Saps parlar català!’”

Òmnia l’Bakkali (Barcelona, 1999) no tenia previst d’escriure un llibre sobre racisme i immigració, però a última hora va canviar de parer. Pensa que el fet de ser filla d’immigrants marroquins no implica que només hagi de parlar d’aquest tema, però alhora tenia la necessitat d’exposar una qüestió que encara és menystinguda: el racisme, de les formes més extremes a les que passen desapercebudes. Un far a tres minuts de casa (Columna) és un relat d’autoficció que recull experiències que molts fills d’immigrants viuen en una societat que encara els fa sentir que són de fora, que encara massa sovint no sap esfondrar el mur entre el nosaltres i els altres. Hi parlem sobre el llibre i sobre la seva història, que desmunta molts prejudicis relatius a la immigració.

—La protagonista de la vostra novel·la és filla d’immigrants marroquins i ha estudiat Dret, dos punts en comú amb la vostra vida que són molt clars.
—El llibre és autoficció. Potser al principi hi ha més part d’auto, però a mesura que avança cada vegada és més ficció, fins que és tot ficció. Per exemple, és cert que el meu pare va venir aquí amb una barca de pescadors, però no la meva mare, ella va venir ja amb feina, com una mena d’au pair. Fa més de trenta anys que són aquí i jo he nascut i crescut aquí. Sento molt més casa Catalunya que no pas el Marroc. També ho sento casa perquè és la casa de la meva família, però ho veig com el meu origen. Molts fills d’immigrants sentim que formem part del nostre origen, però també que pertanyem al lloc on hem crescut.

—Com ha estat créixer en una casa que ha viscut l’experiència de la immigració i aquesta trobada entre dues cultures?
—Sempre he parlat català, castellà i àrab amb els meus pares. La meva mare es va entossudir que aprengués català i ells també el necessitaven perquè treballaven en un restaurant. Però cadascú ho viu a la seva manera. Hi ha famílies, potser perquè no tenen tant de domini de la llengua, en què això costa més. Pel que fa a les tradicions, des de petita als meus pares els feia il·lusió que en compartís dels dos mons. Tot i no celebrar Nadal, com que tots els nens rebien regals, jo també en rebia. I fèiem el Ramadà, la Festa del Xai…

—Ho heu viscut com un equilibri harmònic. En alguns casos hi pot haver certa sensació d’estar traint els orígens si es deixen algunes tradicions enrere?
—Depèn de cada família. Hi ha famílies que tenen més inculcada la idea que si s’escapen una mica de la tradició la traeixen i hi ha famílies que fan l’esforç de combinar-les.

—Al llibre parleu de sentir-vos “com un seitó en una llauna de sardines”. Pel que dieu, aquesta tensió entre les dues cultures no l’heu tinguda per part de la família, sinó per part de l’exterior. 
—Sí, tot i que el meu físic és prou ambigu perquè la gent no pensi directament “aquesta és de fora”. Immediatament relacionem una persona que porta vel o que té la pell més fosca amb el fet de venir de fora, però les aparences no signifiquen res: hi ha moltes dones amb vel que han nascut aquí i que coneixen molt més Catalunya que no pas el Marroc.

—La protagonista se sent especialment fora de lloc a la universitat. 
—La universitat és cada vegada més accessible, però moltes persones es queden pel camí perquè tenen impediments econòmics, han de treballar, no tenen temps… En el meu cas, jo venia d’una escola pública de Badalona on la majoria eren nens de famílies immigrants i de pocs recursos. Moltes persones a qui els costava aprendre la llengua, integrar-se… Arribar a la universitat i que la majoria de persones fossin d’aparença caucàsica europea va ser un xoc.

—Esmenteu una sèrie de comentaris de l’estil “No sembles d’aquí”, “Que bé que parles!”, o fins i tot “Tu mai no seràs d’aquí”. Us hi trobeu molt sovint? 
—Sí, sovint són sobretot els microracismes aquests de “Sembles d’aquí” o “Ai! Saps parlar català!”. Són més comuns perquè passen més desapercebuts que no pas les mostres de racisme més grans. Com que no aparento tenir uns orígens de fora, el racisme no és tan evident, però amb el meu cognom sempre comencen les preguntes: “D’on ets?”, “Què significa el teu nom?” i finalment “Pensava que eres d’aquí”. Jo sóc d’aquí! He nascut a Barcelona i he viscut tota la vida a Badalona… I m’ho diu tant gent jove com gran, és racisme interioritzat.

—Una altra mostra de racisme habitual és el fet de discriminar les persones a l’hora d’accedir a lloguers segons els cognoms.
—Sí, a mi m’ha costat moltíssim trobar lloguer, malgrat tenir un bon sou i feina estable. Podia aportar tota mena de documents acreditatius sobre la meva solvència, però com que normalment la primera cosa que veuen és el cognom, com que sona estranger, immediatament pensen que la persona no podrà pagar.

—A la novel·la també hi feu present el racisme més extrem i demaneu de no menystenir l’odi. Per què aquesta tria? 
—Tenia molt clar que volia incorporar des de microracismes a mostres de racisme més bèsties. El discurs d’odi és un element que hi ha de ser a l’hora de parlar de racisme, l’odi a la persona que ve de fora. Moltes vegades és un odi irracional, sense arguments, que ens inculquen: pensar que són pitjors, que vénen a robar-nos la feina i els ajuts, a violar-nos… Els meus pares s’han guanyat la vida amb feines precàries, treballant moltes hores i sense ajuts. Realment una persona pot viure d’ajuts? És impossible. És un discurs demagògic que es basa en l’odi al desconegut.

—Creieu que, com més va, més es repeteix de manera desacomplexada? 
—Un fenomen que ha passat aquests darrers anys és que la immigració s’ha fet molt més evident. Fa vint anys potser no n’hi havia tanta, però això és culpa de tots, també de l’imperialisme d’Occident i d’haver arrasat països que ara són pobres. Per això i també pel paper de les xarxes i els mitjans és més potent que no pas abans, tot i que abans hi era. Ara com a mínim hi ha més consciència social.

—Però només s’acaba parlant d’alguns casos de racisme molt concrets… 
—Sembla que només els casos amb certs elements específics són mediàtics, fan que tothom en parli i provoquen el debat, però després la gent torna a la seva vida. I de racisme n’hi ha cada dia! Cada dia hi ha casos de racisme gegants que passen desapercebuts.

—Demaneu que les societats s’adaptin a les persones que les conformen, i no pas al revés. Què implica, això?
—Aquí entra molt la idea del nosaltres i el vosaltres: pensem que la tasca d’integrar-se és pròpia de la gent que ve, com si nosaltres ens n’haguéssim de desentendre. Ells ja volen sentir-se part del lloc on van, però si es troben en un ambient hostil, encara que ho vulguin, no podran. La tasca és molt més de les persones del lloc de destinació, de fer-los sentir com uns més. L’odi sempre acaba fent que se sentin menys integrats i que, per tant, siguin més al carrer, no trobin feina… Si des del principi els féssim sentir dels nostres ens estalviaríem problemes d’incivisme, etc. Això passa amb els manters: han de treballar al carrer perquè no tenen papers, perquè la gent no els vol contractar… Ells ho volen, però no els deixem, i així sempre se sentiran “els altres”.

—I què respondríeu als comentaris de “no s’adapten”, “no volen canviar res de les seves tradicions”…? 
—La idea de no voler negar les arrels i de convertir-se únicament en les arrels també neix d’aquest nosaltres i vosaltres. Si arriben a un lloc en què seran els altres no tindran ganes d’integrar-se. Quan un immigrant se’n va del seu país –que implica deixar-ho tot enrere– vol sentir-se còmode. No és incompatible venir amb les tradicions de casa i respectar i intentar formar part de les tradicions del lloc on vas. De què parlem exactament quan parlem d’integració? Que les persones que vénen de fora segueixin tant sí com no les nostres tradicions i creences i s’oblidin de les seves? Integrar vol dir que aquestes persones se sentin d’aquí, però sense haver de deixar enrere els seus ideals i la seva cultura.

—A vegades s’hi afegeix l’argument de “alguns dels seus costums van contra els drets humans”.
—El recurs de “les persones que vénen de fora ens volen imposar la misogínia, l’homofòbia i idees que van contra els drets humans” forma part d’aquest discurs demagògic. Són els primers que volen integrar-se i que la gent no els rebutgi, prefereixen no entrar en afers polèmics. Cadascú té les seves creences, algunes més fòbiques que no pas unes altres, però la gent s’ho guarda a endins. I hi ha una part de discurs que dirigim als immigrants sense adonar-nos que aquí també passa: l’homofòbia, la transfòbia, la misogínia…

—Aquest “nosaltres” i “vosaltres” també té un risc de replegament en la pròpia comunitat, vingui d’on vingui?
—Sí. Jo vaig fer pràctiques al Síndic de Greuges de Cornellà i recordo que venien marroquins que no sabien parlar ni castellà ni català, els fills els feien de traductors. El guetos fan que les persones de fora només es relacionin entre elles i no acabin aprenent la llengua perquè no senten la necessitat d’aprendre-la. Una de les conseqüències és aquesta barrera idiomàtica, també el fet de no acostumar-se a les tradicions d’aquí.

—De fet, el català podria servir com a eina de cohesió social i d’integració.
—Sí. Jo de petita mirava el Club Súper 3. He crescut en català sobretot perquè mirava la televisió en català. Si els infants troben que no hi ha res que els cridi l’atenció o els animi a aprendre la llengua, no l’aprendran. Necessiten raons: que la gent s’hi dirigeixi en català, contingut en català… Que el tinguin tan accessible que els sigui impossible de no aprendre’l. I que l’escola faci la seva part! A la meva de Badalona la majoria de mestres parlaven en castellà… Si no et donen cap estímul perquè aprenguis català, no l’aprendràs.

—Demaneu també “que es respectin tots els noms”. A què us referiu?
—El meu nom en àrab és أمنية , es transcriu “Umniya” i es pronuncia amb la tònica a la “i”. Sóc tant Umniya com Òmnia. Umniya parla una mica dels meus orígens i és més familiar i Òmnia és la persona que sóc des que he nascut i com em diuen aquí. De la mateixa manera que m’agrada que em diguin Òmnia o Umniya perquè sóc les meves arrels i el lloc on he nascut i crescut, a unes altres persones també els agrada que els diguin bé el nom, sense haver d’anar repetint “no es pronuncia així”. No puc comptar quantes vegades m’han canviat el cognom…

—Hi ha una part del vostre llibre que crec que coincideix amb el d’Ofèlia Carbonell, Fusta i resina, de la mateixa col·lecció: el qüestionament de la vocació, en el vostre cas el desencantament amb l’advocacia.
—Sí. Sortim dels estudis i costa moltíssim d’entrar al món laboral, normalment en feines precàries, lloguers disparats… M’ha passat a mi, a l’Ofèlia i a la majoria de joves.

—Heu tingut experiències negatives exercint l’advocacia, com la protagonista?
—No tan negatives com les de la protagonista, però quan vaig acabar la carrera vaig fer les pràctiques en un despatx que portava judicis dineraris, sobretot reclamacions. Em trobava embargaments, interessos disparadíssims… No em feia sentir bé, però no podia treballar de res més perquè costa molt de trobar una feina digna, i m’hi vaig quedar a contracor. Això de veure’t obligada a treballar en un lloc que xoca amb els teus valors passa força en l’advocacia, sobretot quan comences. I vaig veure clar que no era el que volia. Implicava haver de negar la teva moral per diners, trobar-te la injustícia de cara i haver de participar-hi, tot i que hi ha moltes menes d’advocats.

—Ja que el vostre llibre forma part de la col·lecció Brunzits, volia acabar demanant-vos pels escriptors de la vostra generació. Al vostre bloc dieu: “Ara apareixen joves que volen empènyer aquests cervells inquiets a donar-se veu.” Qui sou, de què parleu i què us diuen?
—Jo al principi no volia escriure sobre immigració i racisme, però vaig canviar el concepte de llibre radicalment dos mesos abans d’entregar-lo. Perquè sigui filla d’immigrants no vol dir que només hagi d’escriure sobre això, però no podia malgastar l’oportunitat de parlar d’una cosa que em toca directament i de donar veu a qui no en té. Quant al talent jove, conec moltes persones amb coses a dir i que comuniquen perfectament –saben escriure, parlar, reflexionar… Hi ha l’estigma que els joves només podem parlar de coses de joves, de sexe i de drogues, però podem parlar de moltes coses més, tenim molt a dir.