Omar Noumri, primer batlle musulmà del país: ‘La prova que no som supremacistes sóc jo mateix’

Omar Noumri serà el batlle de Castelló de Farfanya (Noguera), on la candidatura  d’ERC ha guanyat les eleccions amb majoria absoluta. Esdevindrà el primer batlle musulmà del país o, si més no, el primer que ho fa públic, i també el primer batlle d’origen àrab. De pare algerià i mare catalana, va néixer a Algèria, però la seva família va haver de traslladar-se al Principat quan ell tenia només un any, a causa de la guerra. D’aleshores ençà, ha conviscut amb plena normalitat amb totes dues cultures, fent el Nadal amb una família i el Ramadà amb l’altra. Precisament, la campanya electoral l’ha feta durant el Ramadà, cosa que diu que li ha permès de concentrar-s’hi plenament. ‘El temps que hauria gastat esmorzant o dinant l’he dedicat a fer la campanya’, explica. Noumri té vint-i-set anys, ha estudiat història i ha treballat com a professor, com a guia turístic i com a jutge de pau. Ara emprèn la tasca de ser batlle d’aquest poble de cinc-cents habitants, que té la lluita contra el despoblament com a objectiu principal.

—Qui és Omar Noumri i quina és la seva història?
—Vaig néixer l’any 1991 a Algèria. Els meus pares es van conèixer perquè la meva mare hi va anar de turisme i es van enamorar. Al cap de sis mesos o un any, es van casar i la meva mare se n’hi va anar a viure. El 1992 va esclatar-hi una guerra civil. La cosa es va començar a complicar: hi havia tocs de queda, atacs terroristes, matances… Va ser un conflicte a la ribera sud de la Mediterrània molt cruent i molt desconegut aquí. Com que tenien la possibilitat d’anar-se’n perquè la meva mare és catalana, van venir a Castelló de Farfanya, el poble dels meus avis, on sempre he estat molt arrelat. De fet, la meva família materna ha estat aquí des del 1780, segons l’arbre genealògic. Després vam anar a Balaguer i els meus pares van haver de començar de zero. A Algèria el meu pare era administratiu i aquí havia de treballar amb la fruita, la construcció… Els primers anys van ser molt difícils. Recordo que havíem d’anar a demanar menjar a Càritas, per exemple, però vam sortir de les dificultats. Tinc molts familiars que no van tenir la sort de poder venir, però hem mantingut el vincle. Quan es va acabar la guerra jo hi estiuejava sovint, i encara hi vaig.

—Com s’ha traduït aquesta combinació de les dues cultures en el vostre dia a dia?
—No és un camí de roses, però com en tot conflicte i en tota diferència cal, per damunt de tot, diàleg. A casa meva n’hi ha hagut. Si la meva àvia volia celebrar el Nadal, tots s’asseien i acordaven que faríem el sopar de Nadal, però li dèiem que durant el Ramadà faríem dejuni i aquells dies no pujaríem a dinar. Ha estat una convivència natural. A casa he llegit l’Alcorà, igual que la Bíblia. Em quedo sobretot amb les similituds. A vegades en parlo amb el mossèn del poble, que és amic meu. Sovint trobem més semblances que no pas diferències…

—Com vau entrar en la política?
—A divuit anys vaig entrar a la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) de Balaguer. Sóc una persona sobretot nacionalista, catalanista, independentista, però ideològicament sóc més d’esquerres, i trobava que no acabava d’encaixar-hi, a la JNC. Les idees republicanes me les havia transmès el meu avi Jaume, un dels meus referents. Era profundament catalanista i independentista, defensor de la lluita antifeixista durant la guerra civil. Finalment, vaig decidir d’entrar a Esquerra Republicana. Vaig tenir la sort de guanyar les primàries, després vaig aprendre molt amb la campanya de les espanyoles i durant les municipals hem fet una campanya que crec que ens ha sortit prou bé, i prova d’això és que la gent ens ha donat la seva confiança.

—Us heu trobat islamofòbia a l’hora de fer campanya?
—La discriminació ha existit sempre, en diversos àmbits: a l’escola, al carrer… Però també hi ha hagut gent que ha defensat la integració. Això de la discriminació racista és com l’assetjament escolar o els altres atacs: un perquè és gras, un altre per l’orientació sexual i uns altres per l’origen o les creences. S’han de saber esquivar aquestes crítiques i insults i continuar el camí. A mi m’agradaria dir a la gent que s’ha sentit discriminada pel seu origen o per la seva orientació sexual que, més enllà de qui els pugui fer sentir malament, també hi ha persones bones i que, si posen bona cara, les coses aniran bé. És una cosa del nostre poble, el poble català, que m’enorgulleix. Si d’alguna cosa ens hem de sentir orgullosos és que, tot i els atacs soferts, sempre hem estat pacifistes i hem posat bona cara al mal temps. Tot i l’1 d’octubre i tot i els insults com el de ‘supremacista’… La prova que no som supremacistes sóc jo mateix!

—A què us referiu quan dieu que la discriminació ha existit sempre?
—Per exemple, a l’escola m’havien arribat a dir ‘moro de merda, has vingut amb pastera’. A la meva mare encara li feia més mal que a mi, perquè em deia que sóc tant d’aquí com d’allà. No en fèiem cas, igual que durant la campanya electoral. Han arribat a dir que, si guanyava, tancaria l’església i faria una mesquita. No en vam fer cas i vam continuar parlant de política. Finalment s’ha demostrat que això la gent ho recompensa, que no li agrada el soroll. És a l’ideari català el fet de dir ‘siguem assenyats, no en fem un gra massa i treballem, que la civada guanyarem’.

—De tota manera, segons la vostra experiència, sou crític amb les polítiques d’integració?
—Sí, hi ha moltes coses per a millorar. S’hauria d’obrir un diàleg amb un gran marge de comprensió i en una taula on tots seiem com a iguals. Molt sovint, alguns sectors de la societat poden veure els nouvinguts com a gent marginada socialment. De fet, s’acaben creant guetos; un model negatiu en aquest sentit seria el francès. Crec que aquí s’ha de treballar una mica més. La gent d’origen immigrant també hem de fer autocrítica, ser més cívics i comprendre la realitat dels catalans, però alhora ens han de donar més marge de millora, unes quantes generacions en què el sistema educatiu català i totes les eines que tenim com a país per a generar la integració tinguin efecte. És com un arbre, que necessita uns anys de marge per a donar fruit.

—Una manera d’accelerar-ho pot ser amb la participació en la política de persones d’orígens àrabs. Polítics com Chakir El Homrani i Najat Driouech han entrat al parlament fa poc. En què es pot traslladar, això?
—Si agafem models històrics en què la integració ha estat referent, com ara l’anglès (l’alcalde de Londres és musulmà i d’origen pakistanès i també tenen una alcaldessa d’origen algerià), veiem que és un model que, malgrat les mancances, és un bon exemple que aquesta integració a la vida política de la gent d’origen immigrant és possible. No deixen de ser habitants del nostre país i tenen els mateixos valors. Jo em dic Omar, però sóc catalanista i conec Valentí Almirall, Francesc Macià, Lluís Companys, ‘L’estaca’, Lluís Llach… Què em diferencia, a mi, del Jordi del Barça? Simplement el nom i potser la meva pràctica religiosa, però en un món globalitzat aquestes dues diferències són mínimes.

—Dieu que, abans de res, sou independentista. Algú us ho ha qüestionat perquè sigueu musulmà?
—No m’ho han dit mai directament, ni sectors independentistes ni sectors no independentistes. Sí que és veritat, però, que dient-me Omar i havent nascut a Algèria, amb un pare algerià, m’ofèn molt més que als catalans ens titllin de supremacistes i de xenòfobs quan som model d’integració a l’estat espanyol. És girar la truita d’una manera que considero que és alterar la realitat. De fet, d’aquesta alteració de la realitat ve la major part dels problemes que tenim en aquest conflicte. Això ha portat a fer la vergonya de judici que fan, per exemple.

—On éreu el Primer d’Octubre?
—A l’única escola que tenim al poble, discutint si havíem de posar tractors als camins per evitar que vingués la Guàrdia Civil. Estàvem molt espantats perquè a un poble molt pròxim, Menàrguens, la gent va rebre de valent. Encara se’m posa la pell de gallina perquè tinc coneguts i amics que van rebre. Per sort, aquí la Guàrdia Civil no va venir. Estàvem en aquella muntanya russa de sentiments entre eufòria, por, ràbia, alegria… Allò que va fer sentir millor és que va ser la vegada que més units ens hem mostrat al poble. Hi era pràcticament el 100% a l’escola. És una cosa que no oblidarem mai: tant allò que vam fer per poder votar com el mal que van fer a la nostra gent.

—La nostra societat sovint relaciona l’islam amb el masclisme. També heu rebut atacs en aquest sentit?
—A la xarxa he vist comentaris d’aquesta mena. Que em donin deu minuts per a explicar-me i que després em diguin masclista o no. Jo tinc unes línies vermelles i considero que la lluita per la igualtat de gènere n’és una. Sovint als musulmans ens titllen de masclistes i crec que és totalment fals i es parla amb desconeixement. A la meva família hi ha dones amb creences diverses i ningú no les ha coaccionades. Tinc familiars a Algèria que porten vel i familiars que no en porten. Però el porten lliurement, no els l’han imposat. Igual que un musulmà pot ser practicant o no, o practicar d’una manera o d’una altra. No és una religió monolítica. No practica igual un musulmà del Marroc que un de l’Afganistan. La teva pràctica pot ser més ortodoxa o menys. És una religió basada en la relació de l’individu amb Déu, sense intermediaris. Qui és masclista, és masclista perquè és masclista, no perquè sigui musulmà. Si mai tingués fills, els educaria en la igualtat de gènere, tant en l’àmbit lingüístic, com salarial, com de drets… De totes maneres, qüestions com la del vel s’han de tractar amb dones musulmanes. Els homes també tenim una normativa de vestimenta, però no se’n parla perquè no és tan visible.

—Quant al vostre projecte polític, quina és la principal preocupació al municipi?
—El despoblament. La Generalitat i l’estat espanyol haurien de treballar per fer-hi front. És una cosa poc visible, però els pobles no deixen de ser part del territori i el món rural reclama atenció. No deixem de ser la sitja on guardem el menjar de Catalunya, i no ens haurien de desatendre. Si calculem la població envellida que tenim i el creixement aturat o negatiu, la perspectiva és molt negra. I això pot passar d’aquí a vint anys o trenta. Si les institucions no s’hi posen, malament. Però en la política municipalista intentarem fer polítiques per a posar-hi fi, i potser funcionen.