27.10.2020 - 21:50
Olga Tubau (París, 1961) pot dir que ha tingut èxit en dos grans judicis, l’un al segle XX i l’altre al segle XXI. L’un, el de Segundo Marey, segrestat pels GAL el 1983 en una de les primeres accions de la guerra bruta contra ETA, va acabar amb la condemna dels mercenaris i de l’ex-cúpula del Ministeri d’Interior espanyol. L’altre, el del major Trapero, Teresa Laplana i l’ex-cúpula del Departament d’Interior, ha acabat amb l’absolució dels acusats. En l’un i en l’altre hi ha vist la mà de l’estat, d’allò que ella anomena l’estat amb majúscules, o l’estat d’una manera més abstracta, que està per damunt fins i tot dels magistrats. Tubau va explorar un camí molt difícil durant el judici a l’Audiència espanyola per a fer veure als magistrats que de cap manera no es podia condemnar ni Trapero ni Laplana (ni Cèsar Puig ni Pere Soler), que el relat acusatori era farcit de contradiccions i d’invencions. I dos dels tres magistrats hi han transitat, per aquest camí, cosa que ha fet possible l’absolució.
Rere les seves ulleres gruixudes dibuixa un somriure gairebé permanent, que trenca quan s’endinsa en la complexitat d’una persecució que ha durat tres anys. Entre la dolçor i la severitat, respon les preguntes amb el to de quan interroga.
—Us esperàveu una absolució, però amb aquesta rotunditat?
—No havia tingut mai cap judici en aquesta sala i el ponent, Ramon Saéz, només el coneixia per la lectura d’alguna sentència seva en què era ponent, i per la referència de companys que havien tingut judicis amb ell i algun catedràtic de penal. I tots em deien igual: que és un gran magistrat, un home extremadament meticulós; els seus raonaments a l’hora d’explicar la sentència són sempre molt racionals i motivats. Des d’aquesta perspectiva no em va sorprendre, perquè ha confirmat les referències que en tenia per tercers.
—Com pot ser que el Tribunal Suprem digui això que ha dit i aquesta sentència sigui absolutòria?
—Hem tingut dos judicis diferents, persones acusades diferents. I quan parlem de fets és clar que s’esdevenen la tardor del 2017, el 20 de setembre i el primer d’octubre. Però el judici al Suprem té un abast molt més gran; allà comença l’examen dels fets amb l’activitat parlamentària de començament de setembre. Examinen també un projecte polític de tirar endavant la secessió amb uns requeriments del Tribunal Constitucional que van advertint que no ho facin. I en aquest context hi ha el 20-S i l’1-O. Els acusats del Suprem deien que tot això que dieu que hem fet doncs sí, ho hem fet, però ara us donarem arguments perquè vegeu que això no és pas delictiu, ni rebel·lió, ni sedició ni desobediència. Ells deien ‘tenim un mandat de les urnes i un dret d’autodeterminació i no se’ns pot castigar per haver promogut un referèndum, perquè això és democràcia’.
—Però també hi havia diferències.
—Sí, amb diferències, hi havia el plantejament de Melero, etc. Però el general era aquest. I entrant al detall deien que el 20-S i l’1-O no hi havia ni una rebel·lió ni una sedició, que no hi havia aixecament violent ni tumultuari sinó la lliure manifestació de drets i l’exercici de tota una part de la ciutadania de protestar el 20-S contra els escorcolls i l’1-O de la voluntat de votar. Però és que el plantejament a l’Audiència Nacional és un altre, quan s’acusa Laplana i Trapero d’estar en connivència amb el govern; quan diuen que el 20-S no havien donat el suport a la Guàrdia Civil en tota la jornada perquè es volia entrebancar l’escorcoll i que l’1-O el pla que s’havia dissenyat era per a dissimular un suposat compliment de l’ordre judicial. Trapero i Laplana, quan arriben a judici, diuen que això és rotundament fals. I diu el major, en canvi, que no participava en el projecte polític. És un plantejament totalment diferent. I quan diuen que la prova ha estat la mateixa, això no és cert.
—Però en la sentència de Trapero hi ha un enfocament totalment diferent sobre el respecte als drets fonamentals i sobre el model de policia adequat. Quin judici tan diferent que haurien tingut al Suprem, oi?
—És cert que la sentència de l’Audiència arriba a unes conclusions diferents sobre què feia tota aquella gent el 20-S i l’1-O i fa una valoració molt detallada del model de la policia catalana. Jo no sé què hauria passat si l’Audiència no hagués tingut abans la sentència del Suprem, perquè aleshores haurien hagut d’entrar al fons de si hi havia hagut una sedició. Aleshores la prova hauria estat també molt diferent. A l’Audiència la fiscalia no aporta cap prova per intentar d’acreditar la concurrència de violència que fonamentava el delicte de rebel·lió. No van fer venir ningú, cap guàrdia civil ni cap policia ni cap testimoni ni res que fos per a demostrar la rebel·lió o la sedició. No sé pas a quina conclusió haurien arribat. Però sí que sé que encara que haguessin arribat a la conclusió que hi va haver sedició o rebel·lió pel comportament de la gent, a mi encara em quedava tot un altre recorregut per a l’absolució.
—Que Trapero no hi havia participat.
—Que ell no havia cooperat de cap manera per a afavorir un aixecament, i per això l’haurien hagut d’absoldre igualment. És clar que amb la lectura que es fa en aquesta sentència dels drets fonamentals pots dir que probablement no haurien arribat a la conclusió que hi havia hagut rebel·lió o sedició. Però això ho podem afirmar?
—Però és clar que hi ha uns magistrats amb visions totalment oposades sobre aquests fets i uns delictes tan greus com aquests.
—Sí, però no ens quedem amb la lectura que com que al Suprem tots són més filoconservadors i poden tenir un punt de partida de defensa de la unitat d’Espanya tots tenen aquesta mateixa mirada. No em vull quedar amb això.
—Però ja no és cap suposició, en aquest cas, perquè hi ha la sentència del Suprem.
—A mi allò que més em sorprèn de la sentència del Suprem, més que no la sentència en si, és que no hi hagi cap vot particular. Respecte d’uns fets en què hi ha molta càrrega valorativa, com per exemple de la concepció que puguis tenir dels models policíacs, sorprèn que la sentència sigui tan monolítica. Però també els plantejaments de les defenses en un lloc i en un altre han estat molt diferents. A l’Audiència jo no vaig entrar a criticar què van fer la policia i la Guàrdia Civil. El meu plantejament era explicar per què els Mossos van fer el que van fer, i que va ser per a complir la resolució de la magistrada Mercedes Armas d’impedir el referèndum sense alterar la convivència ciutadana. Jo només faig això.
—Justament el Suprem es refereix sempre a això de la convivència ciutadana com una excusa dels acusats. L’Audiència, no.
—Sí, però el lletrat de l’administració de justícia del TSJC va venir de testimoni al judici de l’Audiència a declarar, i al Suprem no hi va anar. I el lletrat aporta aspectes valoratius molt importants, perquè no era només una frase, la de la convivència ciutadana, en una interlocutòria, sinó què va dir la magistrada Armas en la reunió amb els responsables dels tres cossos policíacs. Els va dir que seria un dia complicat: actueu amb paciència, ponderació i preservant la convivència ciutadana. No era només una clàusula d’estil que es podia posar en qualsevol resolució adreçada a la policia judicial, sinó que transmet la consciència que havia de tenir tothom que el dia del referèndum seria complicat. Per això us deia que hi ha diferències en la pràctica de la prova.
—Quin resultat hi hauria hagut si s’hagués enjudiciat tot això conjuntament?
—És impossible de saber. El plantejament de la fiscalia era que tot això ho impulsa el govern amb dues potes: la mobilització ciutadana a través de les associacions i els Mossos d’Esquadra. Si traiem de la sentència del Suprem la pota dels Mossos i les referències a eventuals acords entre els Mossos i la conselleria d’Interior no sé si es podria sostenir la condemna. Només amb la crida de la mobilització i que tothom pogués preveure que seria una jornada complicada, no sé si només amb això podríem tenir la mateixa sentència.
—La qüestió és per què es condemna el conseller Forn?
—Quan la sentència del Suprem parla de Forn és cert que hi ha un moment que deixa caure com si hi hagués un acord entre els Mossos i la conselleria. Però fixeu-vos què diu la sentència de l’Audiència quan parla del model policíac: ‘Una qüestió diferent és que els polítics poguessin aprofitar un model policíac de gestió negociada dels conflictes de masses del qual després parlarem’. És a dir, el govern coneix el model policíac dels Mossos i sap que no entraran amb les porres. Perquè no és el seu model. I sap que intentaran impedir el referèndum amb la negociació i si no hi ha una conducta violenta la BRIMO no hi intervindrà. I aquí vénen a dir que això és així i potser el govern, sabent-ho, pensa que al final es podrà votar.
—El Suprem s’agafa a això per a condemnar Forn. Però la referència també afecta Trapero.
—I entre totes les pàgines de la sentència, on hi ha la referència a la prova que acrediti això? Una conversa, una reunió, un correu, una trucada… No poden dir que com que els Mossos no van estomacar van estar d’acord amb el govern. Hi ha d’haver alguna cosa més.
—Xavier Melero deia de la sentència de Trapero: ‘És la meva sentència absolutòria.’ Què li diríeu?
—En discrepo. És que no és la mateixa prova. Que agafin la llista de la prova que es va practicar al Suprem i la que es va practicar a l’Audiència. No és el mateix. Nosaltres vam abocar tot l’esforç sobre què havien fet els Mossos, i d’això al Suprem se’n va veure poc. Sobre el 20-S, Marina Roig va proposar força prova sobre els agents de mediació, el responsable de la BRIMO… Però sobre l’1-O, si et quedes amb la prefectura, els comissaris generals com en Quevedo o en Ferran López, et poden continuar dient que això és la ‘banda criminal’. Jo vaig anar més enllà: vam portar els mossos responsables de les regions policíaques de tot Catalunya; mossos sobre el terreny que són als llocs de comunicació, i que tots acaben dient el mateix, que l’ordre era d’impedir el referèndum, que no hi va haver cap contraordre, ni per escrit, ni verbal, ni en una reunió secreta que digués que dissimuléssim, que deixéssim votar. Doncs van venir tots els caps de les regions policíaques i van explicar què havien fet, que no van tenir cap impediment per part de la prefectura de dur a terme el dispositiu i que van fer allò que van poder, amb tot de detalls. Ho sento molt, però jo això al Suprem no ho vaig veure.
—No us vau coordinar la defensa de Forn i vosaltres?
—No. I no hi va haver cap reunió prèvia ni res.
—Veieu cap possibilitat que es pugui revocar la sentència sobre Trapero?
—Crec que no. En primer lloc, perquè és impecable. I després perquè s’hi afegeix la regulació dels recursos que hi ha des del 2015 de sentències absolutòries, que diu que no podràs revocar una absolució o agreujar una sentència condemnatòria si no és per un error en l’avaluació de la prova. L’hipotètic recurs que hi hagués diria que el tribunal s’ha equivocat a l’hora d’avaluar la prova, o que se n’ha deixat coses importants. És a dir, que ha fet una valoració irracional i arbitrària, cosa que no es pot dir, que és insostenible, o bé que s’ha deixat de valorar alguna prova incriminatòria. I sincerament crec que és impossible.
—Però en un cas com aquest hi ha una càrrega política i ideològica, uns apriorismes dels magistrats que poden fer prosperar un recurs. No tan sols Espejel ho deu veure així.
—Sí, però mireu, jo del tercer magistrat no en tenia cap referència. Deien que era un home conservador. Doncs tenim un conservador que dicta una sentència absolutòria i que comparteix la ponència de Ramón Sáez. Al Suprem jo tinc clar qui té una etiqueta de progressista i qui són els que, essent conservadors, són uns magistrats extraordinaris, i ha passat això que ha passat. Partir d’aquest apriorisme… És clar que podem pensar això. Però si Espejel hagués signat l’absolució a mi no m’hauria sorprès, tot i que a Madrid alguns mitjans s’haurien esquinçat les vestidures.
—Per què no?
—Perquè al judici vam veure que ens volien escoltar i tenir en compte la posició de la defensa, a veure què els explicàvem. Si m’haguéssiu fet aquesta pregunta quan vaig començar a exercir, a vint-i-cinc anys, molt més radicalitzada en tots els sentits, us hauria dit que segur que una majoria de magistrats conservadors defensors de la unitat d’Espanya voldrien condemna i que uns progressistes, més oberts sobre el model territorial, dictarien absolució. No, no funciona així.
—Però quan vau citar Alonso Martínez demanant al tribunal que Trapero no fos víctima de l’egoisme ni de la impotència de l’estat, per què ho vau fer? Devíeu tenir por que això passés.
—Sí. Quan ho dic penso que s’ha canalitzat en aquests procediments judicials una posició de l’estat en aquell moment. Jo no podia evitar de ser conscient que l’estat amb majúscula perseguia el màxim responsable dels Mossos perquè hi hagués una condemna no únicament contra ell sinó contra tota una institució. Quan vaig dir la frase demanava als tribunals que impedissin que un innocent pogués ser condemnat, però també els deia que podien evitar un desideràtum de l’estat com a cosa més abstracta, que estava per damunt d’ells, doncs d’impedir que es pogués complir.
—Era una manera de dir que no fessin amb Trapero i Laplana allò que havien fet al Suprem amb els presos?
—No. No vaig tenir en cap moment com a nord el judici del Suprem.
—Ni com un avís que les decisions poden anar més enllà d’allò que és jurídicament acceptable?
—No. Jo ja vaig dir en el meu informe els arguments pels quals creia que no podien assumir de manera acrítica la sentència del Suprem. I quan vaig haver acabat aquell capítol ja em vaig oblidar del Suprem.
—Quin va ser el moment més decisiu en aquest judici?
—No n’hi va haver un, només. Per a la defensa hi va haver testimonis que van anar molt bé, com el lletrat de l’administració de justícia, o el secretari tècnic del Ministeri d’Interior, Juan Antonio Puigsserver, que va dir clarament que no havia percebut cap connivència entre Trapero i Puigdemont. Però també van anar bé Pérez de los Cobos i Baena, quan vam veure que les seves declaracions les podríem revertir. I en allò que semblava que seria la prova de càrrec estrella de la fiscalia doncs resulta que hi vam obrir una via d’aigua.
—L’interrogatori que feu a Pérez de los Cobos marca un gran moment en el judici. Com el vau preparar?
—Primer, veient tot allò que tens al voltant: el seu paper en aquests fets com a coordinador, la declaració de Ferran López… Però també analitzant allò que havia declarat en la instrucció i que contradeia la lògica. Primer has de preguntar per les coses que van passar, com els plans per a impedir l’1-O, les instruccions de la fiscalia, etc. I després has de posar de manifest que hi ha coses que diu el testimoni que són difícilment creïbles. Perquè si Pérez de los Cobos deia que Trapero els enganyava i havia fet un dispositiu-estafa, que era una ficció, doncs mires els fets: l’1-O Trapero va demanar una reunió amb la magistrada Armas perquè estava preocupat pel que passava, arriba a la reunió i hi ha Pérez de los Cobos perquè és el coordinador. Doncs li havíem de preguntar per què aquell dia a les dotze, si ja tenia tan clar que els Mossos els havien traït, no li diu res d’això a la magistrada ni li demana que prengui alguna mesura jurisdiccional, com ara apartar Trapero o assumir ells el control dels Mossos. Per què no ho va fer, doncs? Has d’anar preguntant al testimoni sobre aquelles situacions que acaben resultant incongruents.
—A De los Cobos el movia l’antipatia contra Trapero.
—Sí. És que hi ha antipatia mútua. Potser Pérez de los Cobos està convençut que allò que diu és cert, però és que els convenciments personals no serveixen de res en un procediment penal, i això ho diu la sentència. O allò que diu de Daniel Baena: l’ordre lògic d’un atestat no és que hi ha una connivència i a partir d’aquí vaig a cercar els elements que ho acreditin. No, no, és a l’inrevés: has de trobar els elements de tot el que ha passat i amb el que tens has d’arribar a una conclusió. Però partir d’un apriorisme, d’un convenciment personal, si no tens proves no hauria ni d’aparèixer a l’atestat. És com allò que vaig sentir que deia l’altre dia l’Enric Millo a la ràdio. Vaig quedar atònita.
—Millo?
—Sí. És que va dir: ‘Jo no he llegit la sentència, però a mi què m’han d’explicar si jo hi era.’ Ell va ser a les reunions de coordinació? I a les de la fiscalia? Si vostè té informació a través d’un tercer en tot cas l’haurà de contrastar. I essent un càrrec polític, abans de reafirmar que la veritat és la seva s’ha de llegir la sentència. Però això de dir que tinc la veritat perquè jo hi era… Potser li van dir coses que no eren, perquè Pérez de los Cobos diu que des de les vuit del matí es trenca el dispositiu conjunt per la inacció dels Mossos. Però De los Cobos rep a les nou un correu de Ferran López demanant-li suport a 230 centres de votació, quan teòricament s’havia trencat el dispositiu conjunt. I resulta que en la primera compareixença pública de Millo aquell dia, per a justificar allò que passava, exhibeix el correu de Ferran López i diu ‘però si els Mossos ens han demanat ajuda!’. Com quedem? Perquè no és pas el que deia Pérez de los Cobos. Abans de fer declaracions d’aquesta mena, doncs, i quan has tingut un càrrec rellevant a Catalunya, que es llegeixi la sentència i faci un examen introspectiu.
—Com es troba Teresa Laplana?
—Es troba millor, de mica en mica es va recuperant. Ha estat tres anys molt malament, ha estat de baixa. Ha fet algun intent de reincorporar-se però no ha pogut emocionalment. És doblement bèstia, perquè és allò que diu la sentència: que és un comandament de la policia que aquell dia estava malalta i que finalment hi va perquè veu que a més d’Economia hi havia moltes més entrades i escorcolls. Per responsabilitat professional, hi va perquè és la màxima responsable del districte. I que d’aquí passi a una petició de quatre anys de presó per sedició…
—El seu cas és inexplicable.
—Juro que pensava que li retirarien l’acusació. I em va sorprendre que no ho fessin, perquè la prova en el seu cas era tan aclaparadora, que no sabia per on es podien agafar per a mantenir l’acusació.
—I ara el cas Mainat. Com desconnecteu d’una cosa i connecteu amb una altra?
—És que no desconnecto. He estat amb el cas Trapero però he fet molts judicis durant aquest temps, i he anat a moltes declaracions i no paro de fer escrits i presentar recursos. Paral·lelament portes trenta o quaranta afers, amb els que compartim els companys del despatx. I al final el cas Mainat és el que és perquè es tracta del senyor Mainat. Això li passa al senyor Hernández Pérez i ningú no en parla. I la dificultat del cas és la que és. I és un fet molt concret i molt delimitat que no té la complexitat del tema Trapero.
