10.11.2022 - 21:40
Ha tret la pols de la sentència, de vuitanta pàgines, i la té damunt la taula mentre l’entrevistem al seu despatx de Barcelona. Olga Tubau (París, 1961) ha hagut de fer memòria dels fets provats, vint-i-quatre anys després, d’aquella condemna del 1998 contra José Barrionuevo, Rafael Vera i més alts càrrecs policíacs pel segrest de Segundo Marey el 1983, la primera acció coneguda dels GAL. Els mercenaris pagats pel govern de Felipe González amb fons reservats es van equivocar d’objectiu, i, tanmateix, el va tenir segrestat durant nou dies, encaputxat i amenaçant-lo diàriament que el matarien. El van deixar anar, però mai no va tornar a ser el mateix.
Ara El País ha donat veu a Barrionuevo, que ha justificat aquell segrest i la guerra bruta dirigida del seu ministeri estant. Parlem amb Tubau perquè ella, com a advocada de Marey, fou qui va aconseguir d’enviar-los a la presó, tot i l’indult ràpid posterior. En aquesta conversa reviu els fets, el judici que tant la va impressionar, i alerta del perill permanent que es continuïn cometent crims d’estat.
—Com és que us vau fer càrrec d’aquest cas de tanta transcendència?
—Jo sóc nascuda a França perquè els meus pares hi van emigrar als anys cinquanta. Van anar a visitar familiars que eren refugiats polítics i s’hi van quedar. El 1974 els meus pares van tornar i més tard vaig començar a tenir relacions amb el consolat francès, ja com a advocada, inscrita en una llista d’advocats que els ciutadans francesos podien consultar perquè parlàvem la seva llengua. A l’exposició del 1992 de Sevilla, l’Òpera de París va muntar-hi un espectacle i en un assaig es va esfondrar l’escenari, amb ferits de molta gravetat. L’Òpera de París cercava advocat, i un advocat de París, per mitjà del consolat, em va venir a buscar. Es deia Roland Rappaport, un home que havia fet activisme polític i havia estat vinculat a l’actuació dels OAS a la guerra d’Algèria. Em vaig encarregar d’aquell cas, i vaig establir una bona relació amb Rappaport. Més endavant, quan Segundo Marey va saber que es reactivava el seu cas, es va posar en contacte amb Rappaport, que coneixia perquè estiuejava al sud de França. Li va demanar que li busqués un advocat a Espanya. I em van demanar si volia fer-me càrrec del cas. Jo aleshores era sòcia de Francesc Jufresa. Vam dir que sí.
—El cas de la vostra vida.
—Sí, és clar. Vaig agafar el cas a trenta-cinc anys. Quan vaig arribar a la sala segona del Tribunal Suprem… El primer dia que vaig entrar en aquell edifici de les Saleses, i aquelles sales en què camines i camines i sembla que no arribaràs mai; aquelles estrades… Recordo que vaig pensar que no seria capaç de portar el judici. Per allà hi va desfilar tothom, Felipe González, Álvarez Cascos… Va desfilar-hi el poder de Madrid.
—Com vau preparar la defensa amb Marey? Quines seqüeles tenia encara del segrest?
—Estava molt afectat psicològicament. No calia ser un expert per a veure que era una persona molt fragilitzada. I estava molt angoixat perquè el següent pas era anar a declarar a la sala segona. Això li va causar molta tensió. En la preparació de la seva declaració el vàrem advertir que no descartés que algunes de les defenses li fessin un interrogatori encaminat a posar de manifest que ell tenia relacions amb Sokoa, una cooperativa del sud de França de qui es deia que acollia molts membres d’ETA per a donar-los feina. Segundo Marey era comercial i la seva empresa havia tingut relacions amb Sokoa i, tot estirant aquest fil, les defenses volien llançar el missatge de: “Bé, no era l’etarra Mikel Lujua, però, alguna vinculació hi devia tenir…” De fet, Barrionuevo, ho diu a l’entrevista…
—“Era de l’‘ambientillo’”, diu Barrionuevo sobre Marey.
—Exacte, i es refereix a això. I efectivament, en dos o tres interrogatoris, en què vaig haver de demanar que algunes preguntes es declaressin impertinents, el van pressionar molt amb la qüestió de Sokoa. Ell era una víctima, l’havien tingut nou dies encaputxat, cada dia li deien que el matarien, i resulta que en el judici li deien que era el culpable. Jo li deia que ells s’havien de defensar, i que hi ha gent que pensa que una via de defensa pot ser justificar que ell fos el segrestat perquè podia tenir alguna mena de vincle amb Sokoa. I ell em responia: “És que encara que fos així, això justifica el segrest?” Era molt fràgil. Les seves filles deien que el seu pare era una altra persona després del segrest, que havia estat un home molt més alegre i molt més vital que no era d’ençà que havia estat alliberat.
—Què va passar aquells nou dies que el van tenir segrestat?
—En el judici va explicar que pràcticament totes les hores del dia havia estat dins la cabana de Cantàbria on se l’havien endut, encaputxat, i que sortia molt poca estona per estirar les cames. Li donaven menjar molt dolent. Un dels policies que el custodiaven encara va defensar-se dient que fins i tot li havien arribat a donar una llauna de favada Litoral, “que és una bona marca”. És que no eren conscients de què deien ni com ho deien. Van ser nou dies molt durs. Va passar fred i, sobretot, pensava que en qualsevol moment entrarien i el matarien. Nou dies així.
—Barrionuevo diu que durant aquells nous dies van sospesar si fer-lo desaparèixer.
—Sí. I una cosa que dic ara, però que ja dèiem després de fer-nos càrrec de la seva defensa i estudiar el cas: el van alliberar perquè era un ciutadà francès, tenia la nacionalitat francesa. Perquè si l’haguessin matat França no s’hauria estat plegada de braços. Haurien exigit que s’investigués o ho haurien investigat ells. O haurien presentat una queixa internacional. És a dir, que l’havien d’alliberar perquè era francès. Si hagués estat espanyol, jo crec que es pot suposar molt raonablement que l’haurien matat. Perquè al final era la cosa més fàcil. Alliberar algú i que continuï vivint, t’exposa a tu.
—I Barrionuevo menteix en les declaracions. Perquè des del primer minut sabien que s’havien equivocat de persona.
—El segrest va ser a les vuit del vespre, i aquella mateixa nit l’estat francès es posa en contacte amb l’estat espanyol dient que hi ha una persona segrestada que es diu Segundo Marey, que viu a Hendaia i que és ciutadà francès. I que no té res a veure amb un suposat membre d’ETA. El mateix dia se sabia. I, en comptes de deixar-lo anar, el van mantenir segrestat. Quan van alliberar Segundo Marey, li van trobar una nota a la butxaca que deia que el deixaven anar per a reconèixer el gest de bona voluntat de l’estat francès. I es referia a l’alliberament dels policies espanyols detinguts a França per un intent de segrest anterior, el de José María Larretxea Goñi.
—Aquell intent de segrest va ser un nyap.
—Sí, quatre policies espanyols enviats a França per a segrestar Larretxea Goñi, que s’hi havia refugiat. Però va passar un gendarme, els va veure i va malbaratar el pla. Van provar un segon segrest i van mirar de fer-ho bé. Van contractar quatre mercenaris francesos. Un milió de francs francesos de fons públics. Només pel fet d’haver pagat aquests diners era clar que el Ministeri d’Interior hi estava implicat.
—Què fa Barrionuevo dient tot això ara?
—És el que em va desconcertar més. Perquè el contingut de les seves declaracions no em va sorprendre gens. Hi ha una sentència que declara provat que ell, com a màxim responsable del Ministeri d’Interior, va participar en l’organització del segrest de Marey. El contingut de la seva declaració no em va sorprendre; em va sorprendre la manera com ho deia.
—El to?
—Sí. Aquest to que té un punt d’arrogància i com d’una certa legitimació moral a l’hora de justificar allò que va fer. Es manifestava d’una manera que traslladava a la resta de la ciutadania que està convençut que tots nosaltres compartirem allò que va fer i ho aplaudirem.
—Que l’objectiu s’ho valia.
—És això. I aquesta és la justificació de tots els crims d’estat. No només del govern espanyol del 1983. Ja sabem què va passar amb els de la Baader-Meinhof a Alemanya, que un bon dia van aparèixer “suïcidats” a la presó; què passava sota el govern de Margaret Thatcher amb les persones vinculades a l’IRA, aquella trobada amb la policia que va acabar pràcticament en una execució; què va passar quan els Estats Units van obrir Guantánamo… Diuen als ciutadans que, per la seva protecció, cal lluitar contra els terroristes amb les seves mateixes armes, i que si no ho fan, si només fan servir les armes de l’estat de dret, no se’n sortiran.
—I la manera com El País ha donat corda a aquest discurs? El to de l’entrevista?
—Barrionuevo ve a dir en l’entrevista que com volíeu que no ho féssim, que si hi havia una guerra ens havíem de defensar, i l’única pregunta una mica incisiva del periodista és per què, un cop alliberat Segundo Marey, no va fer res per perseguir els fets delictius. Però crec que el periodista havia d’haver confrontat molt més l’entrevistat amb l’obligació que tenia d’ajustar la seva conducta a la constitució i a les lleis. Trobo a faltar les preguntes per posar de manifest que admetia que era un criminal. Però penso que això que acaba dient Barrionuevo és d’interès general, més enllà del propòsit que pogués tenir l’entrevista.
—Aquestes declaracions poden fer reobrir alguna investigació?
—No. Perquè respecte del segrest de Segundo Marey, estrictament, hi ha una sentència del juliol del 1998 que diu: vostès van muntar una banda armada, van fer un segrest i van utilitzar fons de l’estat, i per tot plegat us condemnem a deu anys de presó. És una sentència ferma, i els fets provats són impecables. Es va iniciar l’execució de la sentència amb un ingrés a la presó, després van sol·licitar l’indult i en un temps rècord de tres mesos es va atorgar. I ja no s’hi pot fer res. Barrionuevo, quan parla, no afegeix res a la sentència. Als magistrats no els va caldre la seva confessió. Tenien les declaracions autoinculpatòries del governador civil de Biscaia Julián Sancristóbal; la del secretari general del PSE Ricardo García Damborenea; i la de diversos comissaris de la policia, que eren incriminatòries respecte de gent de més amunt. I una cosa essencial en el judici: els papers del CESID que es van desclassificar.
—Allò va ser extraordinari.
—Informació secreta fins que va arribar aquest judici. El tribunal es va trobar amb uns documents del juliol del 1983, mig any abans de tot allò, que deien que França no col·laborava, que era difícil de lluitar contra ETA perquè cometien un atemptat i es refugiaven al sud de França. En aquests papers, sense cap mena de pudor, s’examinaven els pros i els contres d’actuar al sud de França, amb operacions absolutament il·legals, i concloïen que la manera més aconsellable de fer-ho era amb la desaparició per segrest. I això ho diuen papers que surten d’un ministeri. De l’organització mateixa de l’estat.
—Com us vau sentir amb aquell indult tan ràpid després d’uns fets tan greus?
—Com a advocada, com a ciutadana, com a persona que tenia contacte directe amb Segundo Marey, ho vaig viure amb una enorme decepció i tristesa. Teníem la satisfacció jurídica i moral d’una sentència condemnatòria però si la sentència no es compleix no deixa de ser un document simbòlic que surt de l’administració de justícia sense cap efecte real. No es pot perseguir només el càstig, sinó la reinserció i l’educació, però la pena també té una funció retributiva, i preventiva, perquè qui ha comès el delicte no hi torni, i per dir a la ciutadania que si es comet un delicte la conseqüència serà aquesta. Doncs amb aquest indult, el missatge és que no passa res. Si tu formes part de l’estat, i si per combatre –suposadament– el crim organitzat també comets un crim, doncs no hi ha càstig. I això és trist, decebedor i perillós.
—L’indult no va ajudar que l’estat espanyol passés comptes amb si mateix pels crims del GAL.
—Hi estic d’acord. Però hem d’intentar veure-hi una cosa positiva, que va ser la sentència, un poder judicial que va donar una resposta justa i satisfactòria. Els dos grans partits del poder, PP i PSOE, estaven d’acord en aquell moment que això estava absolutament legitimat, per més que el PP aprofités tot això després per fer un setge al PSOE i intentar derrocar-lo del govern. En el seu ADN això que van fer estava justificat. Però hi va haver una sentència condemnatòria.
—Però els GAL com a estructura no s’han acabat d’investigar.
—No. I segurament ens trobem amb algunes sentències que arriben fins a un cert nivell de responsabilitat… I també pots dir: que trist que tot això s’acabés investigant perquè Baltasar Garzón va sortir decebut de la política perquè esperava que el farien ministre quan va anar a les llistes amb el PSOE…
—Va ser així com va reobrir el cas Garzón?
—Es diu que aquesta investigació sobre el GAL, amb els interrogatoris a Amedo i Domínguez, Garzón ja la tenia en un estat embrionari, i que no la va reactivar fins que no va tornar al jutjat central després d’haver sortit decebut de la política. Molta gent va dir que reactivava la investigació pel segrest de Segundo Marey per passar comptes amb un PSOE que l’havia traït després d’haver-lo atret a la política. No sé si va ser així, però benvinguda la investigació que va fer.
—El TEDH va dir que aquella instrucció a l’Audiència espanyola no s’havia fet bé…
—Al marge del cas Marey, la lluita antiterrorista en l’àmbit judicial es porta a l’Audiència Nacional. És una càpsula a dins de la resta del sistema judicial. Una cosa molt endogàmica en què ells acaben tenint les seves normes processals. Molts treballen sota pressió, perquè en aquella època ser fiscal i jutge podia significar ser un blanc d’ETA. I la por no és mai una bona consellera, per a res. O al final, ho hem vist tots, hi va haver sentències condemnatòries de les sales de l’Audiència Nacional que després eren revocades pel mateix Suprem per vulneració de drets fonamentals, de la presumpció d’innocència, del dret de defensa… Moltes de les investigacions policials i judicials van ser esquitxades d’irregularitats i de vulneració de drets. Hi va haver moltíssimes denúncies de tortures i maltractaments a les comissaries on hi havia els presos d’ETA detinguts, i algunes van donar llocs a sentències del TEDH.
—Segundo Marey va morir pocs anys després de la sentència, el 2001. Barrionuevo o el seu entorn no va arribar mai a posar-se en contacte amb ell?
—Mai. Mai. Ni cap dels condemnats.
—Creieu que ell ho hauria volgut?
—Jo crec que no ho hauria volgut. No. Mai ningú, ni els que van reconèixer els fets, no van demanar unes disculpes ni personals ni públiques. Perquè entre tots els altres que reconeixien els fets tampoc no hi va haver mai cap acte de contrició personal i de reflexió al cap d’uns quants anys i que exigís de dir que s’havien equivocat. No es pot actuar així.
—Fins a quin punt us va marcar aquest cas?
—M’ha marcat en positiu, perquè, com a professional, intervens en un dels procediments més importants de la història judicial processal fins ara. Un procediment on hi havia acusada la cúpula d’Interior i s’intentava dilucidar si s’havia creat aquest grup terrorista des de l’estructura de l’estat. Era un procediment d’unes característiques excepcionals. I l’experiència d’un judici al Suprem és extraordinària. M’ha marcat, i m’ha marcat en positiu.
—Vau poder veure la part fosca de l’estat.
—Sí, també. I sobretot quan ets una advocada jove i veus que ets tu qui demanes que els papers del CESID s’incorporin a la causa, que et penses que et diran que no, però després veus que el tribunal ho admet i rebutja qualsevol argument sobre el caràcter secret, reservat o classificat dels documents. I et van dient que sí perquè hi ha voluntat de saber què ha passat. I trobar-te també amb un fiscal com era José María Luzón, que era un home d’una certa edat, amb molta experiència i que tenia la voluntat d’esbrinar els fets i investigar-los. Això també va ser molt satisfactori, perquè la víctima no estava sola.
—Un altre moment memorable de la vostra carrera: l’informe final en el judici a Trapero. Mentre fèieu aquell últim al·legat, us ressonava per dins Segundo Marey?
—Sí. Sí. Quan parlo de l’estat en el judici de Trapero penso en l’estat del judici de Marey. Amb posicions diferents, perquè en aquest era acusació i en aquell, defensa. Però, al cap i a la fi, defensava dues persones que podien ser víctimes d’aquest egoisme de l’estat…
—De l’estat venjatiu?
—Sí, de l’estat venjatiu, al qual no importen les persones ni els seus drets. Perquè penses: com pot ser que des d’un estat es cometin aquestes atrocitats? Jo entenc la venjança personal. Si a mi em maten una filla, jo, en calent no descartaria també matar, o contractar un sicari perquè matés. Molt bé, la resposta personal des del dolor i la desesperació, humanament, l’entenc. Però el que no puc entendre ni justificar de cap manera és que això es faci des de la fredor de l’aparell de l’estat. En un estat democràtic, on l’estat t’ha de protegir. Com podia ser que organitzés segrestos, assassinats, Lasa, Zabala…? Realment és molt desconcertant i decebedor i, a més, t’adones que no hi ha cap manera de blindar del tot una societat perquè això no pugui tornar a passar. Fins i tot els moments que vivim, que sembla un final d’un cicle, on torna a imperar una certa irracionalitat, amb l’ascens d’aquests extremismes… I penses en països que tenim en el nostre imaginari com a democràcies molt sòlides, i penses que no hi podria haver un GAL… Però és que torna a passar.
—El perill sempre hi és.
—Sempre hi és. És com La pesta de Camus. Quan tots fem festa grossa perquè hem eradicat la pesta i som feliços, algú et recorda que aquella puça de la pesta és amagadeta en un racó d’un llibre o sota una catifa i de sobte pot tornar a desencadenar el terror. Hem de pensar en tot això. També som en moment en què ens és difícil d’idear o reflexionar sobre què podem fer els ciutadans que no som adscrits a cap partit polític per evitar això. Som nosaltres que ho hauríem d’evitar.
—Parleu de països del nostre entorn, però aquests darrers anys és l’estat espanyol que ho ha demostrat contra l’independentisme.
—Sí, sí, és així. I la justificació de Pegasus, sense cap mena de pudor. Uns justifiquen Pegasus i uns justifiquen el segrest de Segundo Marey. Al final són en el mateix pla. És cert que la gravetat és diferent, però el fonament és el “s’ho mereixen” i que el fi justifica els mitjans, i que si he de preservar un determinat model d’estat i he de combatre terroristes, tot s’hi val. Tot s’hi val.
—De fet, que l’any 1998, us permetessin de veure els papers del CESID i ara s’emparin en els secrets oficials per no mostrar per què es va espiar amb Pegasus és revelador.
—Sí, sempre dic que hi ha hagut un retrocés en matèria de garanties. El TC dels anys vuitanta i noranta, que era l’eufòria del desenvolupament dels drets fonamentals, amb magistrats de molt diversa procedència ideològica, que eren allà pel que sabien i pel que eren, però no pel que pensaven, feien un desenvolupament de tots els drets, extraordinàriament generós. I això als advocats, sobretot de l’àmbit penal, ens donava unes eines per a la defensa que són molt valuoses. A partir de final dels noranta, hi ha un replegament d’aquestes garanties. El TC d’ara no té res a veure amb el de llavors.
