Olalla Moreno: “Crec que encara hi ha gent que pensa que en Quim ressuscitarà”

Olalla Moreno (Barcelona, 1973) fa set temporades que dóna vida a la Cati de Com si fos ahir, la sèrie que fan havent dinat a TV3. Però aquesta és segurament la temporada més difícil per al seu personatge, perquè s’ha mort sobtadament el seu marit, en Quim, encarnat per l’actor Jordi Rico, que ha decidit de deixar la sèrie. Parlem amb l’actriu sobre com encara aquesta nova temporada, sobre com s’ha pres aquesta mort el públic i també sobre el caràcter del seu personatge, que diu que no té res a veure amb ella.

—Com ha estat tornar a enregistrar capítols sense Jordi Rico, que interpretava en Quim?
—Com que ja ho sabia de feia temps i estava avisada, he tingut el meu procés per a fer-me la idea. Al juliol vam començar a rodar el que es veurà el setembre. He estat tan enfeinada –perquè tot això afecta el personatge de la Cati, afecta el fill, afecta el grup…– que encara no he tingut gaire temps de trobar a faltar en Jordi, però evidentment el trobaré a faltar. Hem estat com Fred Astaire i Ginger Rogers! Però bé, ell ho volia i jo me n’alegro per ell, perquè és el que ha decidit. Continuarem, continuaran passant coses i jo tinc molta curiositat i moltes ganes que la gent vegi què passa després.

—Com evolucionarà el vostre personatge?
—Nosaltres no ho sabem, perquè no ens donen informació. Jo només sé l’inici. La Cati és la Cati i morirà essent la Cati, és com és. El tema de la Cati, al marge de la parella, sempre era el tema dels diners, no? Suposo que passaran més coses, però no ho sé del tot, llavors no en puc dir gran cosa.

—Pels comentaris pel carrer i a les xarxes, la gent com s’ha pres la mort d’en Quim?
—Pel carrer no m’han dit res, però per les xarxes moltes coses. Crec que encara hi ha gent que pensa que ressuscitarà. Hi ha gent que no ho acaba d’acceptar, no és gaire acceptat encara, però ho hauran d’acceptar. M’han dit moltes coses per les xarxes i en general la gent està oberta a la sèrie, però troben que és una gran falta.

—S’ha llegit com una mort “absurda” o amb cert missatge?
—Això de “absurda” només m’ho han dit una vegada. Per mi no és absurda, sinó una profecia autocomplerta. En Quim sempre tenia por que li passés i al final li passa. Em va servir per a fer una reflexió: ells dos com a parella estan en un moment complicat i, de sobte, ell marxa, en aquest moment crític. No pots donar mai a ningú per suposat. Alguna vegada m’he enfadat amb algú i he pensat “i si ara li passa alguna cosa?” Pensem que la persona serà aquí, que ens hi podem enfadar i ens hi reconciliarem i, de sobte, falta.

—Pel que fa a la decisió professional de Jordi Rico de deixar la sèrie, la vau entendre? A vegades pot ser molt cansat fer una sèrie diària?
—Jo crec que això depèn de les persones. Jo me la vaig prendre bé, i pel tarannà que té en Jordi, m’encaixa. En Jordi és molt inquiet, ja acumulava molt de temps i el seu personatge estava molt ficat en moltes trames. Entenc que n’estigués cansat i tingues ganes de novetats. Ho vaig entendre i tothom ho va acceptar molt bé.

—Teniu experiència en més sèries diàries, com Nissaga de poder, però també en sèries molt diferents i més pausades, com Porca misèria. Com a actriu, què té de bo i de dolent cada cosa?
—De fet, a Nissaga de poder crec que només hi vaig estar una mica més d’un any, crec que abans no eren tan llargues, les sèries. A Com si fos ahir ja són set temporades. En una sèrie diària has d’aprendre a ser molt eficient, hi ha una rapidesa que és molt estimulant, no pots badar. Però arriba un punt que et fas molt amb el teu personatge, l’integres. Jo m’ho passo molt bé i m’agrada molt el meu personatge, tot i que entenc que pugui generar certa controvèrsia. De les sèries diàries també m’agrada que els actors, que normalment no tenim una rutina laboral, de sobte en tinguem durant un temps. Com en Jordi, també vols investigar i fer unes altres coses, però tenir rutina en una feina que és tan inestable és positiu. Si no et pots arribar a descontrolar molt. A més, l’equip és meravellós i els meus companys ho tenen molt per la mà.

—Heu esmentat això de fer-vos molt amb el personatge. Diríeu que teniu alguna cosa en comú amb la Cati? 
—No, sempre dic que el meu codi ètic i moral no és el mateix que el seu, no tenim les mateixes prioritats. A mi també m’agraden els diners, però no faria les coses que fa ella, no tenim res a veure. He fet diverses vegades aquesta mena de personatges i m’ha costat molt perquè me’n sento molt llunyana. Inicialment em costava perquè tenen una seguretat, un tipus d’energia diferent de la meva.

—La sèrie toca aspectes quotidians i alguns de molt comuns. El vostre personatge, per exemple, és víctima de la pressió estètica fins al punt de fer-se una liposucció. També n’heu estat víctima? Moltes actrius darrerament han comentat que és molt comuna en el món del teatre i el cinema.
—Sóc presumida –no com una cosa obsessiva, sinó natural meva– i crec que llavors ja ho duc una mica de sèrie, no em sento més pressionada pel fet de sortir per la televisió que en el meu dia a dia i no és una cosa que m’atabali especialment, no m’obligo a ser més presumida per això. Sí que moltes vegades m’ha semblat curiós créixer davant de tothom, que tothom vegi com vas envellint, és una cosa curiosa. Hi ha imatges meves de quan era petita a Nissaga de poder i veuen com et vas fent gran. Em fa una certa vergonya i em fa sentir exposada.

—Una altra trama important del vostre personatge va tenir a veure amb el poliamor. Què us va semblar, era un tema molt desconnectat de la vostra vida?
—He de dir que en la meva vida no l’he tocat! La tercera persona amb qui formàvem el trio era la Núria Gago, la Xesca, i som amigues. Com que som amigues, per mi era simplement com estar amb una amiga. M’inquietava més com reaccionaria la gent, em despertava curiositat. Em va semblar interessant, ara es canvien una mica les maneres d’estimar, els tipus de relacions, les maneres de vincular-se… Va estar bé que se’n parlés.

—La sèrie en general s’atreveix força posant sobre la taula certs temes.
—Sí, parla de coses innovadores en certs moments. S’intenta que estigui tan a prop com sigui possible de la gent. Des del principi ens van dir que veníem d’una sèrie més thriller com La Riera, amb més assassinats, i anàvem cap a una cosa més quotidiana, que reflectís el dia a dia.