Núria Vallès: ‘Sabem que el cost social de tancar les escoles ha estat altíssim i pot tenir greus conseqüències’

Núria Vallès és portaveu de la plataforma Tornem a les Escoles, que ha aplegat les veus de moltes famílies per a exigir als departaments d’Educació i Salut que assegurin una tornada en condicions a les escoles: presencial per a tots els alumnes, estable, segura i amb mesures de reforç per a contrarestar l’impacte de tots aquests mesos d’ensenyament telemàtic. Es van presentar amb un ‘Manifest pel dret a l’educació’ que ja han signat 16.402 persones, on diuen que l’escola a distància no pot compensar de cap manera l’absència d’escola presencial. ‘Si hi hagués un rebrot, l’afectació al dret a l’educació ha de ser la mínima possible. L’escola és un servei essencial i cal tractar-lo com a tal’, diuen.

—Com va sorgir el vostre moviment? Sou un grup de famílies, o en formen part també mestres i pedagogs?
—El moviment Tornem a les Escoles va sorgir espontàniament al juny, entre unes quantes famílies de diverses escoles que vam començar a impulsar un manifest pel dret d’educació. Ara som un munt de famílies entre les quals també hi ha mestres i metges, amb qui estudiem les evidències científiques que van apareixent sobre el covid-19 i com ajustar-les a l’escola. L’espurna que ens va fer organitzar té a veure amb la situació de despropòsit que vam viure a començament de juny. Les famílies estàvem molt preocupades, cansades i indignades perquè durant el confinament i el procés de desconfinament s’havien invisibilitzat infants i joves i no s’havien tingut en compte les seves necessitats ni les de les famílies. Les escoles van ser les primeres de tancar i les últimes d’obrir i no es van tenir en compte els enormes costos socials que això implica: en relació amb l’educació, la cura i el benestar dels nostres fills i filles; pel que fa a la invisibilització i sobrecàrrega de les tasques de cura a les famílies, particularment les dones; i perquè posa en perill l’equitat i la justícia social de les nostres societats. Uns costos socials gravíssims que pensem que requereixen una resposta col·lectiva.

—Continuareu la vostra tasca fins que no s’acabi la pandèmia, ara que el govern ja parla de començar el curs vinent de manera presencial i estable?
—I tant, fins que no s’acabi la pandèmia i més enllà si cal. El govern parla de començar al setembre de manera presencial i estable. Ens alegrem de la notícia i pensem que el nostre moviment ha contribuït a posar en l’agenda social i política el paper de l’escola com a servei essencial. Però els recursos que ha proposat la conselleria d’Educació no són suficients, ni els econòmics ni els de coordinació. Cal un canvi radical de plantejament per garantir la màxima presència a tots els nivells educatius, com també per fer un gran pla de reforç i recuperació educativa per a tots aquells infants i joves amb situacions especialment delicades. Som en un moment d’emergència social i tenim una gran responsabilitat. Cal una intensa coordinació entre els centres, les famílies i la conselleria, de baix a dalt, perquè són les escoles i la comunitat les que saben les seves necessitats i com poden garantir les mesures de salut, l’educació presencial i l’atenció. I com que pensem que els recursos i els esforços que proposa el govern no són suficients ni garanteixen la presencialitat en cas de rebrot, ni tampoc la compensació educativa per als infants i joves que han rebut les pitjors conseqüències del tancament de les escoles, continuarem treballant i lluitant en aquesta direcció.

—Al manifest que vau publicar demanant la tornada a les escoles s’hi van afegir milers de famílies (ara hi ha més de setze mil persones adherides). Vau cobrir un buit que les entitats no van saber cobrir?
—Nosaltres hem dit públicament què ens preocupava a tots a casa nostra, per això s’hi han afegit tantes famílies en tan pocs dies. Hem expressat públicament que ens fan patir els nostres fills i filles i el seu futur, que no volem una vida sense escola ni mestres i que les famílies ens hem desbordat. No podem buscar els deures del classroom del fill mitjà, mentre dibuixem planetes amb la petita, responem els correus de la feina d’ahir, posem les mongetes a bullir, intentem que el gran es tregui el pijama per dinar, fem una reunió a la tarda, deixem els fills sols per anar a comprar, o directament tot el dia sols per poder anar a treballar. Per això tantes famílies s’han adherit al manifest, perquè parlem de què ens passava i ens preocupava, mentre havíem desaparegut de la vida política i de les prioritats de recuperació econòmica. Em demaneu si cobrim un buit. Malauradament, és la situació d’emergència sanitària i social més greu que hem viscut la majoria de nosaltres. Les entitats que hi havia fan les tasques que feien abans i de noves, però les conseqüències de la pandèmia són tals que ens cal fer molta feina i ens calen moltes mans.

—Tornar a les escoles tal com s’ha fet, de manera gradual, voluntària i per a pocs dies, atenent el pla del departament, ha cobert el dèficit que detectàveu?
—Això que s’ha fet al juny? Això ha estat un fracàs sense adjectius.

—Com es pot mesurar l’impacte en l’aprenentatge que tindran aquests mesos d’escola a distància?
—D’entrada no parlaria d’escola a distància sinó de mestres que han hagut de treballar a distància. L’escola és molt més que la transmissió de continguts curriculars, l’escola és refugi per a aquells nens i nenes que tenen situacions complicades a casa, és un espai de socialització on aprenen valors, formes de convivència, gestió de conflictes, un equipament ple de recursos, jocs, materials… L’escola és sobretot on hi ha els amics i amigues i és també l’espai que articula la vida de les famílies, els barris i els pobles. No hi pot haver escola a distància, és una contradicció en els termes. Per tant, parlem de l’impacte de tancar les escoles. Si tanquem les escoles els principals perjudicats són els de sempre. L’estudi fet fa poc ‘Escoles confinades’ ens mostra que a Catalunya les tècniques d’educació telemàtica han agreujat les desigualtats educatives que ja teníem. Els més perjudicats han estat els infants i joves amb necessitats educatives especials, que necessiten més rutines i referents que ningú, i també aquells que viuen en situacions de pobresa o en una situació molt precària.

—Dieu que si hi ha un rebrot l’afectació sobre l’ensenyament ha de ser la mínima possible. I si implica necessàriament tornar a l’ensenyament digital durant un període difícil de definir? Quins criteris s’han de tenir en compte, que no s’hagin tingut ara?
—Quins són els criteris per a decidir aquesta ‘necessària tornada’ a l”ensenyament digital’? És que potser algú està satisfet amb l’ensenyament digital? Les mestres? Les famílies? Els nens i nenes, que han tingut el pitjor de l’escola a casa? Si diem que l’escola és un servei essencial és perquè ens ho creiem i actuem en conseqüència. Som les persones que decidim quina societat volem. Dir que és un servei essencial i no posar els recursos perquè això sigui factible no té gens de sentit. Cal posar tots els esforços econòmics i de coordinació i tota la imaginació al servei d’aquest objectiu. Tots volem dir tots, a mansalva. Igual que si no hi ha prou hospitals fem hospitals de campanya o fabriquem respiradors. Tots els recursos que es necessitin per a poder obrir l’escola garantint la salut de mestres i alumnes: tots els mestres, tots els equipaments dels barris, si cal canviem la circulació per poder fer classes saludables a l’aire lliure i fem una autèntica ciutat educadora. Si diem que l’escola és un servei essencial i que el cost de tancar-la és molt alt, vol dir que salut, educació i empresa hi ha de posar tots els esforços.

—En l’onada de contagis que ara hem deixat enrere, s’havia d’haver actuat abans per a obrir els centres? En quin moment? Diversos epidemiòlegs s’hi oposaven.
—Ja no té sentit parlar de què s’havia d’haver fet i no s’ha fet. Quan va començar la pandèmia tot eren incerteses, no coneixíem gens el virus i segurament l’única cosa que es podia fer era tancar les escoles. Però ara fins i tot el govern ha dit que amb tot allò que sabíem de la covid-19 les escoles no s’havien d’haver tancat. Sabem que infants i joves no són col·lectiu de risc, sabem que es contagien de manera semblant als adults però que tenen símptomes lleus o molt lleus i que sembla que són menys transmissors que els adults. També sabem que el cost social de tancar les escoles ha estat altíssim per als infants i joves, quant a salut mental, de benestar i de desigualtat social, i poden tenir greus conseqüències a llarg termini. Hem d’escoltar els epidemiòlegs i els científics, però la ciència no ens pot donar certeses de tot ni dir com hem de solucionar tots els problemes, la ciència no funciona així. Els epidemiòlegs no poden valorar l’impacte social i econòmic de tancar les escoles, perquè no és feina seva. Hem de crear els mecanismes per poder escoltar experts de diversos àmbits i prendre decisions polítiques informades, valorant el risc i el cost i pactant un equilibri.

—Vau fer campanya perquè les escoles reobrissin, però quan el departament les va reobrir, hi va haver una assistència molt limitada. A què ho atribuïu?
—Nosaltres no vam fer cap campanya abans que el departament anunciés la suposada reobertura del juny. Justament perquè aquesta reobertura no va ser una tornada a les escoles tal com esperàvem, vam promoure el manifest. Dir que l’assistència va ser molt limitada és un eufemisme. La normativa que rebien les famílies a casa no permetien que hi portessin les criatures i algunes escoles fins i tot desincentivaven de portar-les als centres, qüestió que va alertar el Síndic de Greuges. Per tant, no es van obrir perquè el departament no va preveure ni organitzar adequadament la reobertura, no va haver-hi una pressió en massa dels mestres per obrir, ni mobilitzacions socials, ni les famílies vam ocupar les escoles… Ara ja sabem que això no tornarà a passar.

—La vostra iniciativa ha estat acusada de voler concedir a l’escola una responsabilitat que hauria de ser de les empreses i dels governs: garantir la conciliació familiar. Què en penseu?
—Qui ens ha acusat d’això? A part de la gent que al Twitter es metamorfosa, ningú no ens ha acusat d’aquesta qüestió públicament. Quan parlem de conciliació familiar ens referim a les tasques de cura i a la relació amb altres àmbits. Ens hem de cuidar per poder viure, poder sobreviure i poder garantir la producció econòmica. Si hi ha res que ha quedat clar amb aquesta pandèmia és que el món està intensament interrelacionat. Si no tenim cura del nostre ecosistema, les conseqüències afectaran tots els àmbits de la vida: la salut, l’economia, les relacions, el comportament del planeta… De la mateixa manera, si no atenem les necessitats d’infants i joves des de diversos àmbits, les conseqüències també afectaran tots els aspectes de la societat. Juntament amb la família, l’escola és un dels instruments de què ens hem dotat en les societats per tenir cura dels fills i filles. Que el nostre estat del benestar hagi estat sempre insuficient i basat en un model ‘familista’ no vol dir que no sigui claríssim que les tasques de cura necessàries per a garantir benestar, educació, custòdia, habitatge, alimentació, etc. van més enllà de les famílies i són també una qüestió de gran importància social i política. Es tracta de relacions i responsabilitats compartides.

—Una altra de les crítiques que feu és que l’esquerda digital no consisteix tant en les dificultats amb internet sinó en la disfuncionalitat familiar, el risc de pobresa, la desigualtat d’accés a extraescolars…
—Exacte, l’escletxa digital és només la punta de l’iceberg de les desigualtats socials en educació. Hem vist que, tal com apareix a la recerca ‘Escoles confinades’, l’ensenyament telemàtic no ha fet sinó agreujar les desigualtats que ja hi havia. Nosaltres no som ni tecnofòbics ni tecnofilícs, però creiem que la digitalització no pot ser un projecte en si mateix, sinó que ha de respondre als objectius que la comunitat educativa decideixi. Per això, el pressupost que s’ha presentat per al curs vinent ens sembla certament sospitós: es dediquen 103 milions d’euros a digitalització i 33 milions contra la segregació escolar. La nostra fita educativa és benestar, cura i igualtat d’oportunitats, i ara més que mai, perquè som en un moment d’emergència social. Lluitar contra la segregació escolar forma part d’aquests objectius, perquè és un dels grans problemes que tenim i cal dedicar-hi recursos humans i digitals, igual com ara cal dedicar molts recursos a la compensació d’aprenentatges d’infants i joves en risc de pobresa, en situacions precàries o amb necessitats educatives especials. La lògica de ‘primer digitalitzem i després veiem què en fem’ no té sentit des d’una perspectiva educativa (potser sí en l’àmbit empresarial). Entenem que cal definir els objectius escolars i després, amb els docents, buscar la millor combinació de recursos per a resoldre’ls, tenint en compte les avaluacions i evidències sobre la seva adequació i pertinença. Si no ho fem d’aquesta manera tenim el risc que la digitalització, paradoxalment, engrandeixi l’escletxa digital.

—Quins són els grans objectius per al setembre? Què en penseu del pla del departament, que promet més professors i grups de 15 a 22 alumnes?
—En principi el pla del departament diu que no es tocaran les ràtios i, amb el pressupost presentat, no sembla que hi hagi d’haver gaires més professors a cada escola. El gran objectiu per al setembre és obrir de manera totalment presencial garantint la salut de tota la comunitat educativa, especialment mestres i alumnat. El ‘Pla d’actuació per al curs 2020-21 per als centres educatius en el marc de la pandèmia’ en general ens sembla coherent i adequat, però té un problema: que basa l’estratègia preventiva en els grups estables. Qualsevol qui conegui el funcionament d’una escola sap que els grups estables no responen al principi de realitat d’una escola. Els nens i nenes tenen germans a diferents grups, van a extraescolars dins i fora de l’escola amb companys d’altres classes i cursos, quan surten a la tarda van al parc i els adolescents no diguem, van a tot arreu i s’acosten molt. Per tant, la lògica dels grups estables no ens sembla una estratègia real per a controlar contagis i establir traçabilitat. De la mateixa manera, a la tardor amb les quarantenes de quinze dies i els refredats d’hivern amb la simptomatologia semblant a la covid-19, de facto no podrem tenir escoles presencials. Per garantir salut i escola presencial hem d’introduir-hi PCR de laboratori que es facin entre 24 hores i 36 hores. Amb la voluntat econòmica i política necessària, a Catalunya tenim la capacitat de dur a terme un programa d’aquestes característiques. Podríem, per exemple posar el programa Orfeu a disposició del sistema educatiu i de l’emergència social del moment? La idea seria: si un nen presenta símptomes, ell, germans i família es queden a casa i el dia 1 se li fa una PCR i el dia 2 se li donen resultats. Tornar a obrir les escoles ha d’anar acompanyat de programes de salut ajustats a la realitat que permetin d’obrir i minimitzin els riscos.

—Què us semblaria que el nou curs tingués un format híbrid, intercalant classes presencials i telemàtiques, i que durés mentre fins que no s’acabés la pandèmia?
—Diuen els experts que la covid-19 ha vingut per quedar-se. Nosaltres també. Durant les primeres setmanes de confinament corria un meme molt divertit que deia alguna cosa així com ‘he vist moltes pel·lícules sobre la fi del món i en cap no posaven deures’. El format híbrid a l’escola quan els mestres ho considerin necessari és perfecte. Ara, si realment s’enfonsa el món no sé si ens calen classes telemàtiques.