Núria Pujol Moix: ‘He volgut neutralitzar informacions falses de l’1-O com les de Borrell’

Núria Pujol Moix i tot un grup de gent gran que havien anat a votar el Primer d’Octubre del 2017 al referèndum d’autodeterminació de Catalunya es van arraulir en un racó del col·legi Mas Casanovas del Guinardó quan van veure la irrupció de desenes i desenes d’agents de la policia espanyola uniformats per a requisar violentament les urnes. Allà hi va haver un ferit. Ella, i la gent que l’acompanyava, van passar molta por. I quan va arribar a casa i va veure les imatges de la violència policíaca contra els votants a molts altres col·legis, es va adonar que entre els qui rebien els cops de porra i les empentes hi havia molta gent gran. Va voler saber quants d’ells havien estat ferits, i els dies posteriors a l’1-O no va tenir manera d’obtenir-ne una dada acurada. El 19 d’octubre, es va publicar l’informe de la Generalitat, però hi havia dades que no hi apareixien. Això la va moure, com a metgessa jubilada, investigadora i professora emèrita de la Universitat Autònoma de Barcelona, a provar d’obtenir les dades detallades i rigoroses de tota la gent que va ser ferida pels agents, i quina mena de ferides van tenir. L’aplicació del 155 li va dificultar l’obtenció de dades del Departament de Salut, però finalment les ha pogudes recollir i contrastar, i les presenta en aquesta investigació científica inèdita sobre els ferits de l’1-O que ha publicat a VilaWeb.

Aquesta recerca de Pujol Moix permet de comprovar, amb dades a la mà, el nivell d’acarnissament dels agents contra la ciutadania i la vulneració flagrant dels protocols d’actuació europeus dels cossos antiavalots. En parla en aquesta entrevista.

—Us vau decidir a investigar les dades dels ferits de l’1-O arran de l’experiència que vau tenir aquell dia.
—Sí, el Primer d’Octubre jo era en un col·legi en què van entrar un centenar de policies uniformats, amb casc i viseres tapant-los la cara, cosa que em va fer molta impressió. Allà van pegar una persona, i a la gent gran que hi érem ens van deixar tranquils. Però després vaig veure, en les imatges d’altres col·legis, que havien pegat molta gent gran. I potser perquè jo sóc una persona gran allò em va impactar molt. Cada dia seguia les notícies a veure si deien quanta gent gran havien agredit, però la notícia no apareixia. L’informe del Servei Català de la Salut deia, per exemple, que havien ferit tretze persones de més de 79 anys, però no deia quantes n’hi havia de més de 65 anys. I em vaig començar a moure per mirar d’aclarir més detalls sobre les edats i altres característiques dels ferits. A més, l’informe no feia una partició gaire detallada de les ferides físiques i d’altres agressions causades per l’impacte emocional de la situació. I vaig pensar com m’ho hauria de fer per aconseguir aquestes dades. El desembre del 2017, vaig aconseguir parlar amb el president del Col·legi de Metges, el doctor Jaume Padrós. Li vaig dir que volia fer aquest treball, i li va semblar molt interessant.

—A més, hi va arribar a haver acusacions contra metges que van atendre ferits.
—Sí, especialment posaven en dubte l’ètica dels metges. Em va dir que em contactaria el director del Servei Català de la Salut. I al cap d’uns dies, em van convocar a una reunió amb el subdirector, Josep Maria Argimon. Em va agrair que volgués fer aquest treball , em va donar una còpia de l’informe que ja havia sortit publicat i em va dir que demanés informació sobre els dubtes que tingués. Jo volia accedir a la base de dades, perquè amb criteri mèdic podria interpretar millor les diagnosis, però em van dir que allò no podia ser. Uns dies després, com que em faltaven concrecions sobre l’informe i moltes dades noves, em van posar en contacte amb una persona del departament, i ens vam anar reunint periòdicament fins al febrer del 2018. Aleshores vaig observar que allà on posava ‘policontusionats’, n’hi havia 413, i que la suma de diagnosis era igual a la suma de persones. Vaig veure que allò no podia ser, perquè hi havia persones que havien tingut més d’una ferida. Em van dir que els qui havien tingut més d’una diagnosi els havien posat en aquell apartat, i els vaig respondre que això ho havien d’aclarir, perquè si no sabíem què tenien gairebé la meitat de ferits, no era correcte publicar el treball.

—Cercàveu el màxim rigor.
—És clar. Si jo faig un treball científic sobre mil persones i dic que n’hi ha quatre-centes que no sé què tenen, doncs només puc parlar de sis-centes persones. Però això no ho podia fer, perquè n’hi va haver 1.066, de ferits, i era aquesta xifra que havíem de comprovar.

—Però enmig de la vostra cerca va arribar el 155.
—Sí, i quan vaig demanar que em donessin les dades que faltaven, vaig notar que la Generalitat m’anava donant excuses: és que tenim molta feina, això no sé si t’ho podrem donar… I va arribar l’estiu. I encara anava veient per televisió notícies que acusaven els metges d’haver inflat les diagnosis, que si les imatges dels ferits eren falses. I vaig pensar a tornar a parlar amb el meu contacte del Servei Català de la Salut, que era molt receptiu, tot i que l’havien canviat de departament. I ell, amb feina i paciència, va anar recollint del registre centralitzat totes les dades que faltaven. Fins que vam arribar al desembre del 2018. Encara tenia uns dubtes sobre alguns malalts que no sabíem si estaven repetits o no. I fins a aquest gener no m’ho van aclarir.

—De tota aquesta informació recollida, què us ha impactat més?
—Per exemple, la quantitat de traumatismes cranioencefàlics. Vol dir que van pegar amb molta força, o que la persona va rebre una sacseig violent. Una cosa és un cop al cap, una contusió, i una altra cosa és que el cervell hagi patit per culpa del cop. Això em va impactar molt, perquè no em pensava que n’hi hagués tants: em pensava que eren ferides al cap que sagnaven però no creia que el nombre de traumatismes afectant el cervell fos tan elevat, trenta-quatre. I una altra cosa són les ferides a la cara, que n’hi ha seixanta-cinc. Que es pegui a la cara d’una persona denota acarnissament.

—I contravé els protocols d’actuació policíaca.
—Sí. Vol dir que tens una persona de cara, i vas i li pegues a l’ull, al nas. Això em va impactar, i aquests detalls no sortien a l’informe inicial. També em va impactar que hi hagués molta gent amb lesions múltiples i en llocs diferents.

—Hi va haver gent gran ferida, i també una menor d’edat.
—Sí, una nena de 12 anys que va patir una contusió, un cop. I un altre nen va patir un desmai. I de gent gran, de persones de més de seixanta-cinc anys, n’hi ha setanta-vuit.

—Hi va haver molts casos d’afectats per impacte psicològic.
—Quan es parla de persones amb impacte emocional es tendeix a dir que es van posar nervioses, que van tenir ansietat… De les setanta-sis persones afectades per impacte emocional, amb afectacions psicològiques pures només n’hi ha nou. La resta tenien trastorns mixts, com l’ansietat i l’angoixa, que causen taquicàrdia, dispnea, símptomes físics. Però és que hi va haver trastorns orgànics per impacte emocional: gent amb hipertensió, arítmia, desmai… El darrer és un trastorn físic, perquè vol dir que la sang no arriba al cap, hi ha un col·lapse de la circulació, caus a terra. L’home que va patir l’infart és un exemple greu dins aquesta categoria de trastorns per impacte emocional. Per tant, no els hem de menystenir.

—A part d’aquests més de mil ferits, la xifra d’afectats per les càrregues de l’1-O és molt més alta, pels símptomes d’estrès i d’angoixa que va tenir molta gent que no necessàriament era als col·legis.
—Sí. I l’estrès posttraumàtic dels afectats també es pot haver presentat després. O tenir una durada llarga. I molta gent que va tenir angoixa no es va visitar, perquè va pensar que era normal. Per exemple, quan vaig veure la policia al meu col·legi, tota la gent gran que hi érem ens vam asseure en un racó. Però una dona que va veure com pegaven un noi que hi havia a la porta de la sala de votació, va venir desencaixada i plorosa, i segurament ella no es va anar a visitar, com tants altres amb trastorns psicològics que tampoc no ho van fer. Però també era una afectada.

—Si fem cercles concèntrics des dels afectats directament als afectats més indirectament, hi ha milers de persones afectades aquell dia, per impacte emocional o per estrès psicològic.
—Sí, familiars, coneguts i amics dels ferits, però també espectadors, gent que va veure les imatges des de casa. I una de les preguntes que em faig al final és: per què van fer tant de mal si l’objectiu era endur-se les urnes?

—En què penseu que pot ajudar aquest estudi?
—Considero que els reculls d’imatges, les descripcions individuals dels ferits, per exemple a les denúncies, i aquest estudi són complementaris. Aquí es dóna una visió de conjunt, amb dades quantitatives i qualitatives, de què va passar, quanta gent va ser ferida, quanta gent van atendre. I, d’aquesta manera, es pot tenir una idea global de l’abast dels efectes sobre les persones de les càrregues policials. Pot ser útil per a neutralitzar les informacions no solament esbiaixades sinó directament falses sobre els ferits de l’1-O; declaracions com les del ministre Borrell i d’Isabel Celaá. I també penso que serveix per a defensar la professionalitat i l’ètica dels metges. Com a metge, sé que quan visito un pacient i obro la seva fitxa i hi escric la informació de la visita, una vegada ‘deso’ l’escrit ja no el puc canviar. Imaginem que el malalt em diu que ha caigut i li fa mal la cama dreta, i després diu, ai no, que era l’esquerra, doncs he d’obrir una altra visita i dir que la informació d’abans era equivocada. Insinuar que els metges han falsejat les dades voldria dir que les informacions falses van ser generalitzades, perquè des del registre centralitzat les dades ja no es poden canviar. Per això hi ha informacions que no hi són, perquè la gent anava de pressa, n’hi havia que atenien allà mateix els ferits.