Núria Pradas: ‘Ensenyem a no comprar llibres perquè no cal’

Núria Pradas és llicenciada en filologia catalana i va començar ensenyant llengua i literatura. A les aules va descobrir la seva passió per la literatura i es va posar a escriure per a petits i joves, fins que el 2014 va fer el salt a la literatura per a adults amb La noia de la biblioteca. De llavors ençà, s’ha consolidat com una de les autores amb més projecció internacional (vint mil exemplars venuts a Alemanya de Somnis a mida ho palesen) i en una referència a casa nostra. Amb Tota una vida per recordar va guanyar el Premi Ramon Llull. En aquesta obra, seguim Sophie Simmons en cerca del seu somni: ser animadora a Disney en el moment en què els estudis encaren un dels moments més importants de la seva història, amb l’estrena de Blancaneu. És una novel·la sobre una de les professions més fascinants de Hollywood, en què també veiem la cara fosca de la indústria dels somnis.

―Presenteu una història poc comuna: fins ara, bona part de la literatura catalana ha parlat de personatges de casa o a tot estirar d’Europa, i vós canvieu d’època i de territori…
―No se m’hauria acudit mai, però la meva filla és animadora i il·lustradora i s’ha passat bona part dels estudis explicant-me que difícil que havia estat per a les dones d’arribar a l’animació, un ofici que els era vetat. I de mica en mica m’hi vaig anar entusiasmant. Si no hagués estat per ella, m’hauria estat molt més complex explicar com s’animava en aquella època. Vaig anar-hi entrant, ella m’ajudava en els aspectes tècnics i per a mi ha estat un repte fascinant.

―I al final, festa grossa.
―Al final, focs d’artifici i tot.

―Què implica aquest premi en la vostra carrera, en algú que prové del món infantil i juvenil, el planter de lectors, injustament menyspreat?
―Encara em costa molt de creure-m’ho, però sí que és veritat que vinc del món infantil i juvenil. Fa més de vint anys que sóc en aquesta professió i encara escric per a nens i joves i, és clar, és veritat que un premi com aquest és un premi a una novel·la, però per a mi és un reconeixement. Una de les coses que m’ha fet més il·lusió és que hi ha hagut molta gent que n’ha estat contenta.

―Per què crèieu que als autors de literatura infantil i juvenil, quan feu el pas a la literatura per a adults, us miren de dalt a baix?
―No ho sé. Algú em demanava fa poc quina diferència hi havia entre escriure per a joves i escriure per a adults i no ho sé. Els temes, potser, però el respecte al lector, la informació, les ganes de fer-ho bé i el respecte cap a mi mateixa, això no canvia. Només faltaria pensar que quan són petits no se n’adonen. Abans del 2014, quan vaig fer La noia de la biblioteca, em deien si no m’atrevia a escriure per als grans. Alguna vegada hi ha hagut algun comentari que diu: no, és que és una autora juvenil. Jo em considero escriptora i ja està. Penso que tenim molt poc respecte cap a la literatura infantil i juvenil.

―Ningú no ho diria, però aquesta novel·la també és feminista…
―Tampoc no m’agrada posar etiquetes, però si n’hagués de posar una, quan tu reivindiques que una dona en el passat hagués de lluitar tant, simplement per la feina que feien els homes, tenint la mateixa formació i el mateix talent, doncs vulgues que no fas un al·legat per la lluita d’aquestes dones, jo diria que un homenatge.

―I també ens desmitifiqueu Disney…
―He procurat que Disney hi sigui de fons i ser molt objectiva amb la seva figura. A mi m’encanta perquè és d’aquelles figures amb què pots fer blancs i negres. D’una banda, és el geni, evidentment que ho era; que sabia envoltar-se d’uns altres genis, això també ho tenia; que va fer un pas enorme per a canviar el món de l’animació. Però hi ha també aquell Disney a qui tothom li fa vaga perquè no accepta que té una empresa i que ha de tractar els treballadors amb unes condicions i en igualtat. I no fa mai les paus amb els animadors que fan vaga, per molt amics que fossin. Hi ha aquests dos Disney i hi són de fons. Però jo no volia fer una novel·la sobre Disney perquè això era molt fàcil, hi ha massa informació. Jo volia fer una novel·la d’animadors.

―Però el rerefons hi és, i el rerefons és un tipus tan genial que es congela esperant de reviure en el futur…
―Diuen que això és un mite, però passa que hi ha moltes coses bones a dir de Disney, té molts fans. Amb Blancaneu fa un pas de gegant en el món animat; és agosarat, ja ho diuen: la bogeria de Disney.

―Però aneu un pèl enrere, amb Els tres porquets, que jo crec que és el gran moment en què ell s’adona que hi ha un altre món possible…
―Sí, hi ha petites coses que fan preveure que és un visionari. Quan s’estrena Blancaneu ell munta a l’exterior del cinema el món dels nanets, una atracció que ja fa preveure allò que serà molts anys després Disneyland. Ell té aquestes coses al cap i les fa realitat.

―També hi ha una dicotomia important entre dues ciutats, Nova York i Los Angeles. La vostra protagonista ve d’una família que no és precisament rica, arriba a la fàbrica dels somnis i sembla que no és tan meravellosa quan hi arriba… Aquesta part de la indústria també ens l’han amagada…
―Sí, evidentment. Hi havia els animadors que cobraven tres-cents dòlars la setmana, que eren uns quants, però els seus ajudants, que animaven tan bé com ells, en cobraven dotze. I realment els grans fitxatges, els grans animadors, eren quatre, eren quatre estrelles que Disney tenia consentits, però la realitat és que costava de sobreviure. Per una altra banda, també és cert que en una època de manca absoluta de feina, de depressió total, Disney va donant feina, i busca dibuixants, sobretot quan hi ha les grans produccions. Animava molt els carrers de Los Angeles una figura d’en Mickey que deia a la gent que passés pels estudis si tenia talent, que hi havia feina, perquè es buscaven animadors. Dins la foscor, ell va mantenir l’esperança de molta gent, sobretot dins el ram dels artistes.

―A la novel·la reivindiqueu l’artesania de l’ofici, una artesania que entronca amb l’artesania de l’escriptura, també…
―Comparant aquests dos mons, el de l’animació i el de l’escriptura, és veu clar que el de l’animació ha canviat moltíssim i em costava molt fer-me’n a la idea. Era totalment artesà, cada departament subdividit en molts departaments: el departament d’art feia la música i els personatges, això passava als animadors i d’aquí als netejadors i d’aquí als coloristes. En el món de l’escriptura potser aquests canvis tan radicals no els hem viscutas i continuem essent individus solitaris que somniem truites a casa i intentem convertir aquests somnis en novel·les. L’un ha evolucionat molt i l’altre no tant. En el nostre ofici passa que viure’n i convertir aquesta afició i aquesta passió en una professió continua essent molt difícil.

―Les vostres obres per a adults ens mostren molt sovint professions i protagonistes femenines que demostren que tothom té una novel·la possible…
―Sí, no ho he fet expressament, l’una m’ha portat a l’altra. Mentre feia La noia de la biblioteca vaig descobrir el taller de confecció Santa Eulàlia, però el de la Rambla, el que ja no existeix, i vaig dir això és una novel·la; parlant de moda vaig descobrir els perfums i després vaig dir: para. I mira al final no he parat, potser perquè estàs tancat en una mena de novel·les que jo diria costumistes amb aires femenins, que potser me n’he anat una mica de Barcelona però que mantenen el to. M’hi sento còmoda, però també penso que n’hauré de sortir.

―Us n’heu anat de Barcelona però no de l’època…
―És que el segle XX m’apassiona.

―Sí, però molt concretament els anys quaranta i cinquanta, aquesta època que és molt maltractada per la literatura, que poca gent la utilitza. En canvi, a partir dels seixanta hi ha moltes més obres…
―Tens raó. És una època riquíssima en fets històrics i és molt novel·lable perquè dóna molt de joc. A mi m’agrada molt aquesta època, però passa que de vegades m’hi he trobat per casualitat. Quan vaig fer aquesta novel·la em vaig adonar que som a la meitat dels anys trenta per anar cap als anys quaranta, que som al mig d’una depressió i que he d’anar amb molt de compte a explicar aquest fet històric, perquè sense entrar gaire a fons a explicar què va significar la depressió als Estats Units, la veritat és que canvia molt les coses. Però t’hi porta una mica el tema: sense buscar-ho tornava a ser allà.

―I la guerra, la Segona Guerra Mundial. Què canvia a Hollywood la guerra?
―Jo crec que una mica el símbol del que canvia el trobem en la protagonista, una noia que vol ser animadora, un somni que pensa que és impossible i que de mica en mica és a punt d’aconseguir. En aquest moment hi ha un trencament total: els somnis ja no compten, els somnis no hi són presents. Ha de tornar als seus orígens per sobreviure a Nova York una altra vegada. Penso que és el símbol del que passava, la guerra és un trencament bestial.

―També parleu de la possibilitat de la reconversió, dels segons naixements, que qui té un ofici es pot reinventar…
―Sí. Acaba sobrevivint i reinventant-se i no renuncia a un futur, però és el parèntesi. Potser llavors serà el moment, però mentre ha de sobreviure i té la sort de sobreviure bé gràcies a les seves qualitats i els seus valors artístics pot anar tirant, però deixant Los Angeles. Sobretot una guerra significa dispersió, l’atomització dels amics i dels companys dels darrers anys, tornar als orígens, tornar-te a casa i esperar que aquella tempesta passi.

―Com a autora de literatura infantil i juvenil, és inevitable que us demani sobre la socialització dels llibres i sobre la pèrdua de lectors en un moment de l’adolescència que com més va més s’avança…
―Pel que fa a la socialització, evidentment no hi estic gens d’acord perquè ensenyem que els llibres no són ni dignes d’arribar a cada lector: amb un passem tots, i si passem tres o quatre anys encara millor. Això no pot ser. No pot ser si hi ha pares d’alumnes que et diuen que els llibres són cars i els nens porten unes vambes que fan caure d’esquena. Ensenye, a no comprar llibres perquè no cal. No comprem llibres, no donem l’oportunitat que tinguin la seva biblioteca infantil, jo encara guardo totes les ‘Històries exemplars’ de Folch i Torres que em regalava el meu avi i això ara és impensable. Quant a la pèrdua de lectors, veig un salt molt gran entre els nens de vuit i nou anys, que quan vas a l’escola et reben amb molta alegria i et toquen gairebé, perquè no s’ho creuen, i els pre-adolescents de tretze, que tant els fa tot i que passen de llegir; entres en una aula i et diuen que no saben què hi fas perquè ells ja no llegeixen. Aquí els perdem. L’esforç dels professors per no perdre lectors és una batalla dura.

―Els grans tampoc no llegim tant…
―Sí, hi ha una sobrestimulació important, però nosaltres també sortíem a jugar al carrer, vull dir que també la teníem. Ha canviat la manera de distreure’t i de fer coses i no sé dir-te si ara llegeixen menys que nosaltres a tretze anys, no sé dir-t’ho. És molt important l’estímul a casa, la biblioteca dels pares. Jo vaig tenir la sort de tenir-ho, de preguntar qui és l’un i qui és l’altre i agafar el llibre i tocar-lo. Si ja no hi ha aquests estímuls, suposo que aquí perdem molts lectors.

―Una de les queixes d’aquests darrers anys es referia a un cert grau d’invisibilització de les dones que escriuen en català, però sembla que darrerament les coses van canviant força…
―Sí, i mira, enguany els premis han anat a mans de dones en molts casos: el Josep Pla a la Laia Aguilar, el Prudenci Bertrana a la Montse Barderi… Jo no miro mai si hi ha més dones que homes, però sovint és veritat que abunden els homes.

―Ho faig venir a tomb perquè a la vostra novel·la els homes cobren molt més. Les dones són especialitzades en una de les parts més dures de la feina i, en canvi, són molt menys reconegudes. Els mèrits artístics no existeixen… era un món molt cruel amb les dones.
―Molt, al món de l’animació, el departament de tinta i pintura, que era exclusivament femení i amb una feina molt especialitzada i difícil, no tenia reconeixement. La meva protagonista ve de l’escola d’art i té la mateixa formació que els homes animadors, però no hi pot arribar. I en aquest aspecte he estat molt curosa per mostrar aquesta lluita. És una lluita que les dones puguin arribar a cobrar tant com els homes per fer les mateixes feines i encara hi som. Però la novel·la també és una reflexió que vol mostrar que fa molts anys que dura aquesta lluita.

―També és una novel·la d’amor i d’amors i amb algunes companyes de la protagonista molt lliures per a l’època…
―Sí. Aquí, al nostre país vivíem una repressió brutal, però als Estats Units hi havia molta més llibertat, sobretot abans de la Segona Guerra Mundial. Les guerres ho canvien tot i a l’època que jo retrato hi ha molta més llibertat que no pas després.

―Perquè no podríeu escriure una novel·la sense amor…
―Podria, però em costaria. La gent que em coneix diu que sóc molt sentimental i em costaria passar per alt aquest aspecte de l’ésser humà.