Núria Picas revela que va córrer d’incògnit dues maratons mentre preparava el seu retorn

Núria Picas (Manresa, 1976), guanyadora de l’Ultra Trail del Montblanc (UTMB), tornarà a competir aquest cap de setmana en una cursa de resistència, l’Ultra Pirineu, després de quatre anys, pràcticament, parada arran d’una lesió al turmell esquerre que, fins fa ben poc, encara li causava dolor quan corria darrere els seus fills. Però, com explica en aquesta entrevista concedida a EFE, tot va canviar l’estiu del 2021, quan va conèixer un fisioterapeuta que, juntament amb un metge, li va traçar un pla de rehabilitació. Ara, després de molts esforços, Picas es torna a veure capaç de participar en una cursa de muntanya de cent quilòmetres.

—La frustració us ha acompanyat durant aquests anys d’aturada?
—No, no he tingut frustració. Mai no m’he sentit així. Estic acostumada als problemes al turmell esquerre [se’l va trencar mentre feia escalada a Montserrat abans de començar a competir en ultratrails] i sabia que un dia em diria prou. A més, he pogut continuar fent esport, com escalada i bicicleta tot terreny. Com diuen, si en la vida se’t tanca una porta, n’hi ha moltes altres per obrir. I n’he obert moltes.

—Vau pensar que mai més podríeu competir en curses de llarga distància?
—Això sí. De fet, fins fa un any pensava que no podria córrer una cursa i molt menys una ultratrail. Me’n veia incapaç. Passa que un fisioterapeuta amb el qual em vaig trobar va fer que cregués en les meves possibilitats de revertir la situació. Ja no per poder competir, sinó per anar darrere els meus fills.

—El dolor va arribar fins aquest nivell?
—Em costava molt. Em feia molt de mal. També jugant al futbol.

—Això vol dir que l’operació al turmell de principi del 2020 no va anar bé?
—No vaig rehabilitar bé, no vam fer el treball que tocava. Però, a partir de llavors, vaig començar a fer les coses ben fetes perquè no em quedessin seqüeles i, a poc a poc, el meu cap va començar a anar més enllà i vaig pensar a fer alguna cursa. El fisioterapeuta que vaig conèixer em va dir l’estiu del 2021 que jo havia de córrer, que em posés a les seves mans. Paral·lelament, vaig conèixer el doctor Xavi Gasol i em va dir el mateix.

—Quin va ser el tractament?
—En Gasol em va posar plasma ric en plaquetes i el fisioterapeuta em va planificar càrregues progressives de treball. Entre l’un i l’altre van fer un encaix perfecte perquè jo pogués tornar a córrer. Vaig començar a fer cinc quilòmetres, després sis, després set i va arribar un moment en el qual ja corria una hora i poc. Aquí va haver-hi un canvi. Vaig trencar un sostre de vidre. Llavors vaig deixar de rehabilitar i vaig anar a cercar l’entrenador. Perquè jo continués fent això necessitava plantejar-me un repte en forma de cursa. I em vaig plantejar córrer l’Ultra Pirineu.

—Quan vau prendre la decisió?
—Al maig. I aquest estiu vaig córrer dues curses de manera secreta al Canigó i al Montcalm.

—Com vau aconseguir que ningú ho expliqués?
—Vaig comprar el dorsal, tot i que normalment me’l regalen. I no vaig penjar res a les xarxes socials. Però, en la del Canigó, vaig acabar en tercera posició i en el lliurament de premis em van reconèixer. Vas guanyar al Montblanc, em van dir, i ho vaig admetre. En la Marató del Montcalm també vaig comprar el dorsal, em va tocar el 1.200 i escaig. La sorpresa va arribar quan el vaig anar a cercar, tenien la meva bossa preparada amb el número u. Em van descobrir.

—Com us vau sentir físicament en aquestes dues curses?
—Durant la cursa, bé. Jo mai no corro havent-me pres algun medicament. Vull saber sempre quin és l’abast de la lesió. En l’arribada del Montcalm vaig sofrir un dolor molt fort. No vaig poder ni aixecar-me. Em van haver de donar una bicicleta per a anar a la dutxa. Va ser a conseqüència de la intensitat que jo poso a una marató. En aquest moment, a l’agost, vaig pensar que no podria córrer l’Ultra Pirineu, de cent quilòmetres, tenint en compte el que m’havia passat fent-ne quaranta-dos. Va ser molt dolorós, vaig plorar de dolor. Em vaig amagar dins la samarreta i vaig plorar. La meva parella va al·lucinar.

—I com és que al final competireu a l’Ultra Pirineu?
—Perquè vam descobrir que el que m’havia causat allò era la intensitat. I en una ultra, aquesta intensitat no és tan elevada com en una marató. De manera que el que he de fer és competir en curses de llarga distància. No puc córrer en mitja distància.

—Quina és la vostra condició física ara mateix?
—No sé si podré tornar al nivell d’abans. Tinc dubtes. Però ja vaig guanyar al Montblanc sofrint dolor al turmell. Cal provar-ho, sóc valenta i una mica boja. Crec que s’ha de provar, és molt fàcil quedar-se a casa. M’agrada experimentar, m’agrada el risc. I fent això corro un risc molt elevat.

—Teniu projectes més enllà de les curses de llarga distància?
—Una de les coses que he fet mentre no he pogut competir ha estat estudiar per ser guia d’alta muntanya. M’he preparat molt, he escalat molt i he anat molt amb bicicleta. Ja he fet dos Titan Deserts i segurament tornaré al Marroc. M’han dit que hauria de fer-la de manera individual i m’estan embolicant per fer-ho [riu]. I continuaré escalant, perquè és el que m’agrada, i fent esquí de muntanya per a preparar l’estiu. L’objectiu ara és gaudir del camí amb tranquil·litat, que és el millor que et pot passar.