El cas paradoxal dels Nou dels Lledoners: “Hi ha mossos que s’aprofiten de la burocràcia interna per a fer mal”

El primer de febrer de 2019 es van convocar unes quantes concentracions a les presons en contra que els presos polítics se n’anessin a Madrid pel començament del judici contra el procés. Arran d’això es va obrir la causa que afecta els coneguts com els Nou dels Lledoners. Eduard Garzón i Èric Laredo són dos dels encausats, i els dies 2 i 3 de novembre seran jutjats per desordres públics. Uns altres membres del grup també seran jutjats per aquest delicte i els d’atemptat contra l’autoritat i lesions, amb penes que arriben als set anys de presó. “El pack de l’activista”, diu Laredo, a qui, com a Garzón, demanen tres anys. Garzón, a més, també és un dels processats per la causa del 23-S a l’Audiència espanyola, que encara no té data de judici.

Expliquen que se senten forts –tot i que cada dia és una muntanya russa d’ansietat i nervis– i que confien en l’absolució arran de la manca de proves. També denuncien que la Generalitat estigui personada en la causa i acusi tres dels encausats d’haver agredit agents dels Mossos d’Esquadra. A més, la fiscalia també els acusa d’haver llançat líquid inflamable i objectes punxants a la carretera i d’haver fet barricades. Ells diuen que eren molt lluny del punt de més tensió i que les identificacions que van fer van ser totalment aleatòries.

—Com van anar, els fets, aquell primer de febrer?
—Eduard Garzón [E. G.]: Va ser una convocatòria a escala nacional per a donar suport a les preses polítiques en la seva sortida i protestar contra la farsa del judici.
—Èric Laredo [E. L.]: A la rotonda, hi havia més tensió, però nosaltres érem a la zona en què no passava res. Hi havia una mena de cordó amb dos furgons, era impossible moure’s a l’altra banda. A nou de nosaltres, ens van identificar aleatòriament i ens acusen dels delictes d’allò que va passar en total.
—[E. G.]: La nostra defensa és la mateixa acreditació dels Mossos. Ens van demanar el document d’identitat en un punt molt llunyà d’on diuen que hi va haver aldarulls. No hi ha ni un sol un motiu pel qual estem encausats, és un judici polític per a intentar que la gent es quedi a casa atemorida.

—Vau denunciar assetjament per part de la policia al començament de la causa.
—E. L.: Abans no comencés el procés judicial, ens van citar a declarar policíacament a Manresa. No és obligatori d’anar-hi i la majoria no ho vam fer. Però alguns van rebre trucades a casa en què els amenaçaven que si no hi anaven els detindrien. Al final van anar-hi, amb por. En algun cas, fins i tot van arribar a trucar alguna mare…

—Us acusen d’haver causat aldarulls i en alguns casos d’haver agredit agents dels Mossos. En tenen alguna prova?
—E. L.: És la paraula dels Mossos contra la nostra. A l’escrit, l’única cosa que diuen de mi és que era una de les persones més actives. I això són tres anys de presó? No té cap mena de sentit. El seu fil conductor és que tot era organitzat per nosaltres, cosa que no vam fer. Als tres companys a qui demanen atemptat i lesions, els diuen que van colpejar els agents, però tampoc no els assignen personalment els cops… I parlen d’un líquid inflamable que potser ni tan sols ho és; n’han demanat una anàlisi.
—E. G.: Parlem de certs mossos aprofitant-se d’una burocràcia interna i del poder per a fer mal. Tenen un cert perfil i continuen amb la seva feina i la mateixa actitud. Parlem de casos com el del Charaf i l’Ibrahim: vuit mesos de presó preventiva i aquí no ha passat res. O el cas de Marcel Vivet, en què s’ha demostrat la falsedat de les acusacions.

—La Generalitat manté l’acusació per lesions contra tres dels encausats i els demana un any i tres mesos de presó. Què en penseu?
—E. L.: Sempre ens diuen que és obligatori per part seva, però no ho és. La primera cosa que ha de fer la Generalitat és verificar un atestat. L’altre dia vam veure un cas en què es demostrava que un agent mentia sobre allò que havia passat en un desnonament. Aquesta gent no surt del cos? No es poden inventar qualsevol causa i reprimir. És lamentable l’ús que fan tant el Departament d’Interior com la Generalitat del cos de Mossos d’Esquadra. Van presentar certificats mèdics, però, si hi va haver batusses a més llocs, eren independents d’allò que passava on érem nosaltres. I un certificat mèdic et serveix per a acusar qualsevol? Si ens acaben absolent, aquests mossos no haurien de continuar al cos…
—E. G.: I cap dels Mossos no va demanar una baixa laboral. Allò que tenen no prova aquests suposats danys.

—Ara per ara, aquesta és la posició de la Generalitat, després d’haver rebaixat les acusacions.
—E. L.: Primer hi havia els delictes de desordres públics, atemptat contra l’autoritat, lesions i robatori amb força. Ens acusaven d’haver robat els palets d’enmig de la carretera. L’empresa va dir que eren deixalles… Al començament, la Generalitat demanava tots els delictes. Ara, a última hora, amb el canvi de criteris, tan sols acusen de lesions els tres a qui la fiscalia demana atemptat i lesions. Nosaltres instem la Generalitat a retirar-se del tot per a garantir els drets i les llibertats polítiques, però cap de les notícies que hem rebut van en aquest sentit.
—E. G.: I continuen com a acusació, quan no en tenen cap obligació… La defensa d’aquesta causa i tota la resta hauria de ser una qüestió d’estat, amb el suport dels partits i entitats.

—Entre més coses, aquell dia vau anar a defensar els polítics. Ara denuncieu que la Generalitat estigui personada a la causa. Com ho valoreu?
—E. L.: A mi no em sorprèn! [Riu.] Per més que facin eslògans sobre la llibertat, la Generalitat i l’estat sempre han actuat de manera repressiva contra l’independentisme i l’organització popular. Quan és la gent organitzada qui tira endavant, sempre fan igual: reprimir allò que se’ls escapa de les mans.
—E. G.: Els partits, en aquests quatre anys, han demostrat que no tenen cap mena de capacitat per a modificar els seus òrgans de govern. És allò de: “Sortiu al carrer, però a última hora com a president no puc canviar res.”

—Com veieu el moment polític, del punt de vista de la repressió?
—E. L.: Han organitzat una comissió per la qüestió dels Mossos, però personalment no n’espero res. Paraules boniques i algun anunci com el que van fer amb les pilotes de goma. Potser prohibiran les de foam, però després se n’inventaran unes altres… Necessitem alguna institució que desobeeixi i faci certes coses, però no veig ni la situació ni l’equilibri de forces per a aconseguir-ho.
—E. G.: Amb la causa del 23-S i aquesta m’he adonat que ha estat la solidaritat de la gent i la feina dels grups de suport la que ha revertit la situació. Hi ha hagut suport polític de manera privada, però, a l’hora de la veritat, amb fets reals, no ha existit. Tots els polítics a qui hem pogut arribar s’han sorprès i han dit que no era possible que passés això, però després s’obliden d’aquesta sorpresa.
—E. L.: Van passar de nosaltres fins que el cas no va ser mediàtic, i després s’han reunit, però per dir-nos que no canviaran res.

—Heu rebut mostres de suport per part dels presos polítics?
—E. G.: Directament, no. Particularment, cap ni un. I això que la causa existeix perquè vam donar-los suport pel fet d’estar presos. Tampoc no hem demanat la seva participació en els actes, però no han vingut voluntàriament. Ho deixem estar, perquè tampoc no és important. Rebem molta solidaritat per part de gent anònima i grups de suport. I d’Alerta Solidària, que és en totes les causes independentistes i socials. No entenc per què aquesta entitat no és defensada com una mena de qüestió d’estat, sobretot ara que veiem que no som en un estat democràtic. Els partits haurien de donar un suport directe a totes les causes, la imatge que anem units contra la repressió. Tothom pot acabar encausat, i si darrere tinguéssim entitats i partits, potser tornaríem a engrescar-nos per sortir al carrer. L’altre dia van detenir Josep Costa i es va fer una concentració als jutjats. Però fa quatre anys que en fem!

—Després de tot plegat, tornaríeu a anar a la concentració?
—E. L.: Sí, de fet, ningú del grup no ha deixat de militar. Si la repressió vol aturar-nos, no caurem en aquest parany. Hem de fer allò que diu Alerta Solidària, fer de la repressió un bumerang. Hem de donar-li la volta i ser cada vegada més gent mobilitzada i explicar què fa l’estat espanyol.

—Hi ha hagut certa desmobilització?
—E. G.: Sembla que ha guanyat la repressió, però no tan sols pels seus efectes, també per una manca d’objectiu polític independentista.
—E. L.: Entrem en una estratègia diferent. No tenim tanta capacitat mobilitzadora i anem a una estratègia a llarg termini, a fer la feina que vam deixar de fer: tornar a picar pedra als casals, als barris… És un moment d’acumulació de forces per a tornar a fer un enfrontament amb l’estat.

—Com encareu la possibilitat d’entrar a la presó?
—E. L.: No hi he pensat… [Riu.] Com que tan sols em demanen desordres, no he concebut aquesta idea. Tot i que mai se sap…
—E. G.: Jo, com que ja hi he estat, tinc un procés psicològic diferent. Sóc en un moment de lluita i de combatre la repressió fins a la sentència.

—Heu descartat de fer pactes per evitar-la.
—E. G.: Sí, és que és l’única sortida. La fiscalia et demana el màxim d’anys i just abans et diu que no, que dos, i que no entres a la presó. I signes culpabilitat. I allò que cal és condemnar el procediment de la fiscalia i dels cossos policíacs.
—E. L.: És que nosaltres no som culpables de res, mobilitzar-se no és cap delicte… És una causa política i la defensem políticament. Ho enfrontem com un judici polític, no d’un punt de visat legal.

—Una última pregunta per a l’Eduard: com porteu el fet d’estar encausat en aquesta causa i en la del 23-S a l’Audiència espanyola? També és el cas de David Budria.
—E. G.: A la causa del 23-S, em demanen dotze anys de presó pel tall als Lledoners, precisament. Què passarà si sortim absolts de Manresa? Em noto amb molta força i determinació. Tinc cinquanta anys i les meves filles estudien a la universitat, amb la vida feta. Disposo de temps i moltes ganes de lluitar contra aquesta injustícia històrica. Les àvies em diuen que tornen a viure la seva infantesa. M’han de demanar dotze anys de presó per un tall de carretera i dir que els CDR són una banda armada? D’on han sortit les armes i els explosius? Tindrem judici a l’Audiència, però no serà la primera causa: Núria Pòrtulas, cas Pandora… Ens van detenir dies abans de la sentència perquè calia dinamitar la mobilització. Hi havia milers de persones disposades a sortir al carrer una vegada i una altra, i això no s’ha perdut.