Norma Falconi: “Vaig estudiar dret per combatre la llei d’estrangeria”

Norma Falconi té tres carreres, però no em vol dir quines: no ha pogut exercir mai a Europa. Va néixer i créixer a Guayaquil, Equador. Quan va arribar a Catalunya ja tenia experiència com a activista a l’Equador, a Colòmbia i al Brasil. Els seus pares no eren gaire d’esquerres, em diu, però la seva mare “tenia un pensament molt alliberador” i a casa la van incitar a conèixer món i ampliar la mirada. “No tothom se’n va per qüestions econòmiques: algunes ens n’anem per canviar”, em diu. Falconi fa trenta anys que ajuda immigrants a legalitzar la seva situació a l’estat espanyol, i a principi dels 2000 va organitzar tancades immigrants multitudinàries a les esglésies que van obligar el govern espanyol a negociar.

“He tingut el privilegi de ser la cara de moltes lluites. L’objectiu de la meva vida és que tothom tingui papers, casa, una vida digna, que les mares amb nens no visquin l’explotació laboral ni hagin de demanar caritat per un rosegó de pa. Sóc trotskista i d’esquerres i em moriré així.”

Parlem de la seva vida privada, que no em permet de reflectir en aquesta entrevista. Repeteix que la cosa més important és la lluita, la lluita, la lluita. Tot i que per alguns comentaris que fa, diria que també se sap divertir. Abans d’acabar em diu: “Jo sempre he estat una dona lliure.”

—Havíeu patit racisme al vostre país?
—A l’Equador mai no vaig sentir la meva negritud. Vaig estudiar en una universitat prestigiosa i mai no vaig sentir el racisme com l’he sentit aquí. Allà també hi ha racisme contra els autòctons, indígenes, immigrants, i negres, però vaig tenir la sort de créixer en una família mixta de blancs, negres i mestissos, i ho vivia amb molta naturalitat. Aquí em vaig adonar que era negra i que havia de pagar un peatge molt dur per ser-ho. Em vaig posar a cuidar avis, com tothom. Em va sorprendre que la gent d’aquí descuidés els avis, que els tractessin com si no fossin part d’una cosa important; només eren algú a qui calia alimentar i netejar, i prou.

—La vostra militància comença els anys noranta amb el col·lectiu Portes Obertes, amb més dones equatorianes.
—Oferia atenció legal a immigrants des de l’any 1997. D’entrada una altra amiga meva llicenciada, l’Antonia Moyano, ens feia els tràmits legals, però no volíem cobrar a ningú. Vaig estudiar dret per combatre la llei d’estrangeria, però no vaig voler el títol perquè era molt car. Moltes advocades em van ensenyar trucs bons per a trampejar-la, i entre el 1996 i el 2001 amb Portes Obertes vam fer tres-cents contractes laborals per a dones equatorianes. Aleshores no hi havia dones immigrants d’uns altres països. Fèiem la militància feminista i antiracista a la CGT, al quart pis, i quan acabàvem l’assemblea anàvem al local del Cinema Princesa a prendre un cafè. Ens va doldre molt el desallotjament del Cinema Princesa perquè era el nostre refugi.

—Què duia aquestes dones a militar en el feminisme i l’antiracisme?
—Venien a treballar perquè l’Equador patia una crisi econòmica aguda: era el primer país on es va experimentar amb el corralito que hi hauria a l’Argentina. Fins aleshores no havíem passat gana, la gent no hi estava acostumada, i moltes equatorianes van decidir de venir aquí. Així va néixer Portes Obertes i la nostra militància antiracista: no enteníem per què la policia ens aturava pel carrer, per què a les fàbriques ens demanaven papers. I l’únic que podíem fer era cuidar gent gran tot i que la majoria de companyes eren metges, infermeres, professores, químiques. Organitzar-se entre dones va ser molt bonic; no totes eren feministes ni militants.

—Quan neixen Portes Obertes i Papers i Drets per a Tothom?
—Portes Obertes és una associació que neix el 1996, el mateix any en què el govern d’Aznar va enviar més de vuitanta immigrants africans a qualsevol part de l’Àfrica. I Papers i Drets per a Tothom apareix com un moviment que aglutina entitats d’immigrants i de catalans favorables a la igualtat de drets, a la derogació de la llei d’estrangeria i a la lliure circulació de persones. El PP sempre ha tingut la idea que ens ha d’expulsar. I aleshores la Federació de Col·lectius d’Immigrants de Catalunya va convidar totes les organitzacions a rebel·lar-se contra aquella política migratòria. I així neix Papers per a Tothom, però d’entrada sense el vist-i-plau de Comissions Obreres i UGT, i sense la Fede.

—Hi ha un moment que deixeu de banda Portes Obertes i us concentreu en Papers i Drets per a Tothom. Per què?
—El desembre del 2000 fem una manifestació amb una pluja terrorífica i dic a les companyes equatorianes: “Noies, això serà molt dur, ja teniu papers i casa i ja podeu caminar soles; em toca estar amb tota aquesta gent que no conec, perquè aquí és on hi ha el problema de la llei d’estrangeria.” No les vaig deixar de banda, però vaig veure que hi havia una altra necessitat.

—Quina necessitat?
—Africans i persones de l’est d’Europa que vivien a la plaça de Catalunya. Protestaven perquè l’ajuntament no els volia rebre per a resoldre la qüestió de la feina i l’habitatge. També hi havia paquistanesos, indis, bengalins. A final dels anys noranta ja eren aquí, treballaven de nit i dormien de dia; havien estat amagats durant tres anys o cinc com a il·legals. Es va començar a parlar dels pisos de “llits calents”. N’hi havia moltíssims. Quan vaig veure que del no-res sortien paquistanesos, indis i bengalins em va sorprendre; i els volien expulsar! No era just. A partir del gener del 2000 van sortir al carrer i es van afegir a les nostres manifestacions i a la tancada a la Universitat de Barcelona. Vam passar a ser entre 1.000 persones i 3.000 de 47 nacionalitats diferents. I a les assemblees que fèiem a la universitat ells portaven traductors, gent de la seva comunitat que ja tenia papers. Les traduccions a vegades eren aproximades. No volien ni casa ni menjar: volien papers.

—De la plaça de Catalunya a les tancades d’immigrants a la universitat i després a les esglésies: com i per què vau traslladar la protesta pels papers?
—Ens vam tancar a la Universitat de Barcelona i ens hi vam quedar fins que ETA va matar el professor Ernest Lluch i ens va desallotjar. L’Ajuntament de Barcelona del PSC no ens havia volgut rebre mai, però arran de l’assassinat de Lluch ens van donar audiència i va citar Papers i Drets per a Tothom. Vam arribar a la plaça de Sant Jaume i quan vam voler entrar a l’Ajuntament van dir que tan sols hi podien entrar els representants del col·lectiu amb CCOO i UGT. Ens van marginar tot i que no estàvem sols, teníem el suport dels moviments socials que volien abolir la llei d’estrangeria.

—Ah, sí?
—Sí. Sense els moviments socials autòctons Papers per a Tothom no hauria existit. No teníem ni material per a fer pancartes, solament teníem gent. A diferència d’ara, aleshores tots els moviments socials estaven amb nosaltres. Entitats com el Lokal del Raval, els ecologistes i l’església, perquè els mossens ens van deixar ocupar-les. Com a director de la fundació Justícia i Pau, Arcadi Oliveres va fer el seguiment dels mil cinc-cents immigrants tancats i els va buscar advocats per cancel·lar les faltes penals que els impedien d’accedir als papers. Va posar el cos durant vint anys fins el dia de la seva mort per defensar els nostres drets, els dels radicals de Papers i Drets per a Tothom. Era un home conseqüent i amb principis.

—Què va oferir, l’ajuntament, als immigrants expulsats de la UB arran de la mort d’Ernest Lluch?
—Va prometre a les famílies d’Europa de l’est un alberg a condició que signessin un paper en què es comprometien a trencar amb Papers per a Tothom i aliar-se només amb CCOO i UGT. El govern deia que els únics que podien representar els immigrants eren CCOO i UGT. Nosaltres en part lluitàvem contra el poder polític que eren aquests dos sindicats.

—L’Ajuntament de Barcelona va complir la promesa feta als immigrants de Papers i Drets per a Tothom?
—No. S’esperaven una casa i només els oferien un lloc on dormir unes hores durant un temps. I van preferir quedar-se al carrer. Amb el desengany dels albergs ens vam adonar que no podíem esperar res de l’administració. L’ajuntament tampoc no ens cedia cap lloc on reunir-nos: tinc la veu forta de tantes assemblees sense megàfon a l’aire lliure. Aleshores el govern del PP va prometre que reformaria la llei d’estrangeria i que el 23 de gener del 2001 faria fora tots els sense-papers. Vam decidir que faríem una assemblea conjunta a la plaça de Catalunya el 20 de gener del 2001, i ja havíem parlat amb el capellà de la catedral per fer un tancament simbòlic el dia 21 de gener. Els paquistanesos i els bengalins van prendre la paraula amb la consigna “papers o mort”. Els vaig advertir: “Si un polític ofereix papers a un dirigent que heu escollit, com va passar ja amb els africans i romanesos que es reunien l’any 2000 a la plaça de Catalunya, la resta haureu perdut.”

—L’estat espanyol no és el millor país on guanyar-se la vida de zero. Per què insistien a romandre-hi?
—Insistien perquè sense papers tampoc no els deixaven passar a França ni al Regne Unit. Pels il·legals, Espanya és la presó del cel obert. Quan els aconsegueixes, ja pots anar més enllà de la frontera espanyola, i la majoria de gent que lluitava el 2001 ha marxat al Regne Unit i a França. En tot cas, m’emocionaven les seves ganes de lluitar.

—Vau ocupar la plaça de Catalunya i la vau convertir en un punt d’assemblees deu anys abans del 15-M.
—I tant. Durant el 15-M els activistes autòctons no ens van fer gaire cas, perquè ja havien elegit a quin col·lectiu d’immigrants fer cas: els que podien votar. Ens acusaven de radicals perquè volíem arribar a acords amb les administracions sense viure d’aquests acords –aquesta és la gran diferència.

—De vegades hi ha una institucionalització de certes lluites…
—De vegades no: sempre.

—És difícil, resistir-se a la temptació de l’activisme professionalitzat o institucionalitzat?
—Després de les tancades vaig rebre propostes d’assimilació, i hi havia gent coneguda que es preocupava per mi i em deia: “Vigila que no t’enxampi alguna bala perduda.” Jo resisteixo. El tema és la teva condició, la necessitat de construir una cosa diferent i de crear camins nous perquè la gent vegi que no solament n’hi ha un o cinc, sinó que n’hi ha molts i que cadascú pot triar el que vulgui. Ha de ser una opció de vida. No tothom està acostumat a l’entrega ni a la resistència contranatura, i això els partits polítics ho saben: quan veuen que hi ha un grup d’immigrants amb papers s’hi adrecen, perquè necessiten vot immigrant.

—Com va anar, la lluita amb gent d’orígens i tradicions tan diverses a la vostra? N’hi havia alguns que portessin darrere una tradició de lluita sindicalista al país d’origen?
—La major part només volia papers. Als seus països s’organitzaven en partits, però partits en què segueixen la direcció d’un líder. Tan sols veuen líders, líders, líders! I a més el fet que una dona els dirigís per ells era difícil d’acceptar. Per ells: no pas per mi, és clar.

—En la vostra relació amb els paquistanesos, bengalins, indis, etcètera, els dèieu que éreu atea?
—Sí. Allà hi devia haver hindús, musulmans, cristians i animistes. Em deien: “Com pot ser que una bona persona no cregui en Déu ni en res?” Jo els responia que la gràcia del món era que cadascú creia en allò que volia. Jo crec en la vida, i això és el més important. Però ho vaig compaginar bé, tota la vida he sabut compaginar-ho molt bé.

—Quina relació teniu amb el feminisme català?
—Tota la vida he lluitat per unir-me a les feministes catalanes. El dia que havia d’assistir a la primera assemblea em van enviar amb una companya marroquina que servia el te. Els vaig dir: “En primer lloc, no m’agrada el te, i en segon lloc, jo de servir no en sé. M’han convidat a l’assemblea i hi assistiré tant si us agrada com si no.” Em vaig adonar que era l’única negra. Fa onze anys que sóc a la junta i que gestiono el Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison: així vaig cofundar el primer sindicat de treballadores de la llar i les cures Sindihogar Sindillar l’any 2011. Ara n’han sortit molts més, com les Kellys, les del SAD. Encara no hem obtingut cap dels drets pels quals lluitem, però unim forces.

—Sindillar és una fusió de Portes Obertes i del vostre activisme de després de Papers i Drets per a Tothom?
—Portes Obertes era part de Papers per a Tothom i quan vam obrir la porta a dones d’unes altres nacionalitats vam decidir que les nostres reivindicacions sortirien més a la llum si fèiem feina a part. A la tancada a l’església de Sant Pau també hi havia dones. Vaig conèixer molta gent, en aquella església, l’any 2001. Vaig fer una amiga que parlava anglès i em va ajudar a traduir. Una sabia àrab, l’altra panjabi: era voluntariat nu i cru. Tothom volia papers i jo estava sola! Atenia la gent de pressa, pim, pam, pum. Allà vaig conèixer les paquistaneses amb vel. A Sindillar, hi pot entrar qualsevol companya de qualsevol religió, perquè a la constitució espanyola consta que hi ha llibertat de credo. Nosaltres obeïm la consigna i mai no parlem de religió. Quan ve una nova companya evangèlica i em posa els dibuixos de la verge davant, l’agafo per banda i li dic que no podem imposar cap religió.

—També hi ha moltes musulmanes, oi?
—Sí, i les àrabs són molt lluitadores; tenen el sentit del racisme a flor de pell. Quan m’entrevisten sempre recordo que la lluita pels papers neix el 1985 amb les musulmanes de Melilla. És l’any en què Espanya entra a la UE i en què s’aplica la llei d’estrangeria, i tres-centes musulmanes s’hi manifesten en contra i el 1991 aconsegueixen papers en una amnistia generalitzada. Jo vaig arribar-hi després. El 2001 vam guanyar el dret de denunciar el proxeneta en cas que siguis víctima de tràfic de persones.

—Abans d’això, una prostituta sense papers no podia denunciar el seu proxeneta?
—No. I Dolores Juliano havia treballat amb putes i ens va ensenyar molt; així vam fer un annex solament per a les dones.

—No sou abolicionista de la prostitució, segons que dieu.
—Amb les condicions que planteja la llei d’estrangeria per moltes dones l’opció és o les cures o la prostitució. No estem a favor de les abolicionistes perquè des del seu poder blanc no critiquen mai la llei d’estrangeria. El conducte normal per a la prostitució és la llei d’estrangeria. Cada onada migratòria porta prostitutes noves. Amb una prostituta vam haver de lluitar molt, perquè tenia un currículum de més de dues-centes agressions: com que no li pagaven, ella s’hi tornava i els prenia el rellotge. I els clients blancs la denunciaven per robatori. Abans eren faltes i prou, però ara ha passat a la via penal i això dificulta molt l’obtenció dels papers.

—Aquest és el titular?
—No ho crec. Et falta la meitat de la història. El 2001, el 2005, el 2009 i el 2013 van ser processos molt bonics a la meva vida, va ser una lluita forta als barris; entre el 2002 i el 2003 vaig estar a les casernes de Sant Andreu amb 1.500 persones fent-hi el que jo sé fer: donar papers a la gent i organitzar-la i convèncer-la que canviar coses és possible. El 2005 vam guanyar el padró sense domicili i papers per a 500.000 persones arreu de l’estat, i el 2017 vam començar la lluita per la nacionalitat sense exàmens de llengua.

—Tornaríeu al país on vau néixer i créixer?
—L’Equador està molt complicat, ara. S’ha acabat el paradís. El narcotràfic domina el país. Abans no hi havia bombes ni tiroteigs, i ara n’hi ha: els narcotraficants colombians han comprat Equador perquè tenim una selva impressionant. I, a més, hi ha petroli. Fa quinze anys que no hi vaig i no hi tornaria. He gaudit molt, he viatjat molt, Espanya continua essent nova per mi perquè cada comunitat autònoma és diferent. Catalunya mateixa és molt diferent, segons on vagis. Ho diré en termes de la llei d’estrangeria: Catalunya és on he arrelat. Quan em diuen que Madrid és millor sempre dic que no. Bla, bla, bla. Prefereixo els catalans, que són tancats i semblen durs com una roca, però que quan els trobes un foradet al cor se t’obren i els tens per tota la vida. El madrileny o l’andalús és més fàcil d’entrada, però després és més complicat, i prefereixo que sigui complicat d’entrada.