Nina: “La menopausa no és una maledicció, és una benedicció”

Tots coneixem la Nina (Barcelona, 1966) per la seva faceta artística i per l’ofici de cantant i actriu a què ha dedicat tota la vida. Ara, darrere les llums d’aquesta feina s’amaga molta disciplina, resiliència i una cura del cos i de la salut força estrictes. Quan, a causa d’una intervenció quirúrgica, va tenir la menopausa de cop i volta, es va adonar que la cura que havia posat sempre en l’alimentació i l’exercici que havia fet durant anys li havien estat molt útils.

Sobre aquesta experiència, ara ha publicat Menopausa: els millors anys de la teva vida (Columna), un llibre en què reflexiona sobre com vivim col·lectivament aquesta etapa i en què dóna consells útils i concrets per travessar-la del punt de vista de l’exercici, la dieta, la respiració… Parlem de tot plegat amb ella, que, a més, fa dotze anys que té un estudi de pilates, on ha pogut veure els problemes físics de molta gent, especialment dones, de ben a prop.

—Què us va portar a fer divulgació sobre la menopausa? 
—La Marta Selves i la Glòria Gasch em van fer l’encàrrec del llibre, i els ho agraeixo. Em van demanar que expliqués com ho havia fet per a arribar a la meva edat tal com estic. És una floreta que sempre t’agrada que et diguin, tot i que jo no sóc exemple de res. Ara, l’encàrrec em va entusiasmar perquè em donava l’oportunitat de parlar del meu ofici.

—Com es relaciona amb la menopausa? 
—El meu ofici m’ha obligat a cuidar-me molt i en la menopausa m’he adonat de la importància que té, això. Ho continuo fent, però tots els anys en què m’entrenava i estava molt forta, especialment en èpoques de vuit funcions setmanals, m’han preparat. I me’n vaig adonar quan vaig arribar a la menopausa de manera precoç i abrupta, a quaranta-quatre anys, per una intervenció quirúrgica. El missatge del llibre és “cuideu el vostre cos i entreneu-vos força”. Tot això que tindrà quan hagi d’afrontar aquesta etapa.

—Com vau viure el fet de trobar-vos la menopausa de cop? 
—Em van fer dues intervencions quirúrgiques en sis mesos i sabia que entraria en la menopausa perquè em van buidar, pràcticament: em van deixar la matriu, però em vaig quedar sense ovaris, que són les glàndules que segreguen els estrògens. No pensava en la menopausa, sinó a recuperar-me físicament, la paret abdominal. Però de sobte va venir un envelliment, perquè no vaig passar pel climateri. Totes temem el climateri perquè és quan apareixen els símptomes, però és una etapa molt necessària, d’aclimatació. El cos et diu “observa’t i pren les regnes, entra en acció”. En canvi, jo vaig entrar de sobte al segon acte de la funció. Com a actriu, el primer no el vaig interpretar. I vaig haver de passar per un període d’adaptació, no acabava de reconèixer la persona que hi havia davant el mirall.

—Es va notar molt físicament?
—Vaig perdre cabells, rínxols… Vaig tenir el moment de mirar-me al mirall i dir “qui és aquesta?” Els anys després de la intervenció sí que van ser fumuts. Ho vaig viure com una pèrdua, va ser una intervenció bèstia, et buiden. Però després el cos es va posant a to i et vas fent amiga d’aquesta nova persona i fesomia, l’acceptes. Tal com van fer les nostres mares i àvies, que ho vivien amb naturalitat. Això ho hem d’aprendre d’elles.

—Teniu la sensació que ara vivim pitjor la menopausa. Per què?
—És una combinació de coses, però hi ha una certa resistència –sobretot en les dones, però també en els homes– a envellir, a fer-nos grans i a canviar la bellesa per la vellesa. Et fas gran amb un seguit de transicions, no de sobte. La biologia és sàvia, tens temps per a adaptar-t’hi, però el moment actual i la pressió de les xarxes ens corca aquesta capacitat d’acceptació natural. Les nostres mares i àvies ho van viure amb naturalitat. Quan vaig preguntar a la meva mare com havia viscut la menopausa, sabia perfectament que em contestaria “no ho sé, nena, normal”.

—I us va respondre això.
—Sí. Són filles de la postguerra i prou feina tenien a portar un plat a taula. Mai no els havia passat pel cap cuidar-se, tenir un moment per a elles. Han estat sempre cuidadores i no s’han cuidat a elles mateixes. Les dones d’avui tenim informació, pòdcasts, llibres, articles, ofertes de tractaments, d’exercici físic… Però ens falta una cosa: consciència. I confiar en el cos. Busquem solucions externes i la més potent és al nostre organisme. Implica parar atenció a l’alimentació, pensar un moment si menges o no cert producte, mirar l’etiqueta abans de comprar, molestar-te a preguntar si la verdura és de proximitat… Aquesta consciència a les nostres mares no els va fer falta. Jo m’he criat en un camp de feixes i menjàvem allò que donava la collita. La consciència i la connexió amb el cos no són l’única cosa que necessitem en la menopausa, però sí la primera.

—En el vostre cas, us vau adonar que la menopausa havia afectat la vostra veu. Com va ser? 
—El cos és ple de receptors d’estrògens, de missatgers químics. Una estructura que té receptors d’estrògens són les cordes vocals. En la menopausa perdem elasticitat i entrem en un període de moltíssima sequedat, i si una cosa necessita la veu és humitat i hidratació, col·lagen, perquè el teixit d’una de les capes més importants de les cordes és de col·lagen. Quan el perds, en una veu d’ús professional, perds sensacions. De la mateixa manera que t’adones que ja no puges les escales com quan tenies vint anys. Ho vaig patir perquè és la meva eina de treball, fins que vaig entendre que la menopausa m’afectava i que l’aigua era fonamental.

—Quines recomanacions o missatges us agradaria de fer arribar a les dones? Tant a les qui són en aquesta etapa com a les qui no. Teniu un centre de pilates i doneu molta importància a l’exercici, per exemple.
—Al llibre pregunto a dones més grans com van viure la menopausa i a les joves què en saben. Cap de les joves no em va dir que en sabés, ni que li interessés el tema. En part és normal, però hem de tenir present que hem d’haver treballat la força i la flexibilitat. El cos és mandrós i per això és important de trobar una activitat física que t’agradi i un bon professional que et posi fites petites que puguis assolir, no grans fites inassolibles. Jo ara vaig a nedar al mar cada dia, amb neoprè, m’és igual la temperatura. Però quan deixo algunes rutines també ho passo malament. El fet important és sortir de l’espiral de dolor i entrar en la inèrcia de sensacions bones en el cos. Després ja hi haurà temporades que farem de més o de menys…

—En general, tinc la sensació que a les dones el mandat d’estar primes ens porta a centrar-nos més en l’exercici càrdio-vascular i oblidar l’exercici de força. Això al cap dels anys passa factura.
—En què ens centrem? A aprimar-nos o a tenir un organisme sa? No ens hem de centrar a aprimar-nos. És clar que pots fer càrdio, però no pots deixar de fer força. Amb la menopausa la naturalesa de la fibra muscular canvia. Per tant, tot allò que hagis avançat en força són piles per a la bateria. Hauràs arribat amb la bateria ben carregada a la menopausa, i pots continuar-te entrenant.

—Al llibre parleu de “els millors anys de la teva vida”. Ho són? Sovint en tenim una idea social força fosca, de la menopausa.
—La menopausa no és una maledicció, és una benedicció. La dona que no s’hagi ocupat del seu cos té l’oportunitat de fer-ho, i són els millors anys perquè t’adones que no hi ha cap més remei que viure’ls escoltant-te i agafant les regnes de la teva salut. S’ha de respectar com ho viu tothom, d’una manera més lluminosa o més fosca, però la meva visió és positiva. Hi veig una oportunitat de dir prou, de deixar de viure a l’altura dels ulls, enganxats a un mòbil, d’agafar consciència i de confiar en el cos, que té la capacitat de regular-se.

—Però hi ha canvis corporals, en la sexualitat… A moltes dones els és difícil de viure-ho així.
—És molt difícil de dir adeu al dolor. Fa dotze anys que tinc el centre de pilates i he vist moltes dones amb molt de dolor. Hi ha molt de patiment pel cos, especialment en les dones. Entren per la porta i diuen “no puc més amb aquest dolor, he de fer alguna cosa amb el meu cos”. Costa molt sortir-ne, penses que és simplement el que t’ha tocat viure i ja està, però no, hi ha llum i, amb l’ajuda de professionals, es pot fer.

—També és complicat d’assumir els canvis d’un punt de vista estètic? Parleu, per exemple, de l’impacte de veure fotos o vídeos antics.
—No ens ho fa gens fàcil estar pendents de les xarxes, de l’ideal de bellesa i de l’esclavitud de l’eterna joventut. I tampoc no hi ha ni consell ni orientació. Ens fem grans, s’ha d’acceptar. Hi som de pas, en aquesta vida…

—Com vau prendre la decisió de deixar de tenyir-vos els cabells?
—Va ser una rebel·lió. Sempre he estat molt rebel. La meva mare sempre em deia “aquest mal geni et perdrà”. Ara porto els cabells més llargs i arrissats per ella, perquè va tenir un disgust quan me’ls vaig tallar tan curts i van desaparèixer els rínxols. Feia anys que buscava el moment de deixar-me els cabells blancs i als 56 vaig veure clar que em quedarien bé i que era el moment. No sentia la necessitat de desempallegar-me de la meva imatge de rínxols i cabellera negra, però veia que el meu rostre canviava i no volia perpetuar-me allà. I com més em deien “ai, els rínxols!” més volia ser qui sóc ara. Vull aferrar-me a qui sóc ara perquè és sanador, i no hi ha més remei. Tindràs arrugues, bosses, taques, cabells blancs, i val més que t’hi facis amic.

—Al llibre feu una analogia entre fama i envelliment. Per què?
—És una comparació entre l’oblit que un experimenta quan ha estat mediàticament molt amunt i després molt avall i l’oblit quan et fas gran, especialment les dones. És semblant del punt de vista de la cognició, de com impacta emocionalment i de la gestió que n’has de fer. No et miren tant, no ets el centre d’atenció, passes a un paper secundari… Això és un impacte per al cervell. Pots buscar ajuda professional, relativitzar-ho… No pots deixar-te arrossegar pel tsunami de l’oblit. Ni ets tan bo quan ets a dalt de tot ni ets tan dolent quan ets a baix. Amb la menopausa, igual: tu no deixes de ser la persona vàlida de sempre, ho ets més, però passa que el físic ens marca.

—Aquest canvi en relació amb la fama el vau viure després d’OT? 
—No, l’he viscut molts cops: ara sí, ara no… De manera constant, l’onada sempre baixa. La fama m’ha fet reflexionar i m’ha fet veure que l’única cosa important és l’aprovació pròpia, no la dels altres. Estàs tan acostumat a rebre aprovació, estímuls externs, que quan no els tens et descol·loques. Quan ets a baix i l’onada passa per damunt no ho passes bé. Amb l’envelliment, igual. Busquem l’aprovació d’allò que és físic, en comptes de l’aprovació de dins. Demana al teu organisme si t’aprova. Si t’aprova i se sent bé, tira endavant! No canvio per res aquesta etapa, per la tranquil·litat d’esperit i la claredat en les idees, malgrat la boina mental de la menopausa. I crec que socialment també és important de veure’n les coses interessants i celebrar-les.