Nil Canyelles: “A la mínima que puguin, em rebentaran a hòsties”

Nil Canyelles va participar dijous de la setmana passada en una manifestació a Barcelona contra l’empresonament de Pablo Hasel. En una cruïlla del carrer de Bailèn, els antiavalots de la brigada mòbil (BRIMO) dels Mossos van començar a carregar, cosa que va generar un caos de corredisses i crits. Enmig de la multitud, Canyelles va caure a terra. “L’últim que recordo és caure a terra, notar l’asfalt, girar-me i veure un mosso amb la porra aixecada que em fot quatre cops”, explica a VilaWeb.

[VÍDEO] L’agressió d’un mosso al manifestant que van haver d’hospitalitzar: cop al cap i negació de socors 

Víctima de la brutalitat de la BRIMO, Canyelles va quedar inconscient sobre l’asfalt i convulsionant, mentre els antiavalots passaven pel seu costat sense fer-li cas. Gràcies a alguns fotoperiodistes, entre els quals Jordi Borràs, va ser finalment assistit pel Servei d’Emergències Mèdiques (SEM). Una setmana després de l’agressió, parlem amb ell per reconstruir els fets, però també sobre les protestes i el futur de les generacions més joves.

—Com us trobeu?
—Ara mateix em trobo bé. Va ser sobretot els primers instants després de l’agressió, quan va passar tot, que estava en un estat crític. Tenia les constants molt alterades, però per sort em recupero bé. Vull agrair la feina del personal sanitari del SEM i de l’hospital de Sant Pau. Ara tan sols em queden quatre ferides superficials a la cara i als braços i algun blau dels cops de porra.

—Tothom ha vist l’agressió per part de la BRIMO, però qui és Nil Canyelles? A què es dedica?
—Tinc vint anys i sóc de Corbera de Llobregat, de tota la vida. Aquest darrer any m’he traslladat a Girona, on estudio la carrera de producció musical. També toco algun instrument, tot i que, oficialment, encara no he publicat res. De fet, divendres passat havia llogat un estudi per enregistrar la meva primera cançó de rap. Òbviament ho vaig cancel·lar perquè estava hospitalitzat.

—De què va la lletra?
—És un tema reivindicatiu.

—Heu militat políticament?
—No, de moment no ho he fet mai. Però sí que simpatitzo amb l’esquerra independentista, amb la idea d’una república socialista dels Països Catalans.

—Quan vau començar a participar en les manifestacions contra l’empresonament de Pablo Hasel?
—Just després de l’empresonament vaig participar en les manifestacions que es van fer a Girona aquell mateix vespre i el següent. Però com que havia d’enregistrar la cançó divendres al matí, vaig anar a Corbera dimecres, l’endemà vaig assistir telemàticament a classe i al vespre vaig acompanyar dos amics a la manifestació de Barcelona.

—Què us mou a manifestar-vos?
—Són molts motius. En primer lloc, perquè considero que l’empresonament de Pablo Hasel és impropi d’un estat que s’autodenomina democràtic. Ell, t’agradi o no, és algú amb uns ideals molt ferms i radicals. I puc entendre que no tothom s’hi pugui sentir identificat. Però això que li han fet és una gota que ha fet vessar el got que ha acumulat moltes injustícies, frustracions i retallades de drets. I això sí que ens afecta i ens condiciona a tots. Això que hem vist als carrers és un esclat de ràbia, sobretot de la gent més jove, que davant tan sols veu un món incert, on no hi ha cap mena de futur viable a curt termini.

—Com veieu el tractament mediàtic dels aldarulls?
—La violència és molt cridanera. Però els actes realment vandàlics són casos puntuals de quatre xavals que hi van per embolicar la troca. Deslegitimar una lluita sencera per quatre matats em sembla un argument molt pobre. Són pocs, que tenen la intenció de fer-la grossa, i sense cap mena de discurs. Jo mateix m’he plantat davant els comerços per defensar-los. Tenim tot el dret de protestar, però no cal rebentar els comerços del barri. Fer això és tirar-se pedres a la teulada.

—Situem-nos a la nit dels fets. Portaveu casc, oi?
—Sí, feia dos dies que estava mobilitzat i havia vist moltes imatges de violència i brutalitat policial, sobretot a Barcelona. I com que vaig decidir de participar en la manifestació de Barcelona, havia d’anar preparat. De fet, quan vaig sortir de casa me’l vaig deixar i per sort la meva mare em va avisar: “Nil, si us plau, agafa el casc, que no tinguem un disgust.” I mira, al final el vaig agafar, i així i tot va passar el que va passar.

—Què va passar en aquella cruïlla de l’Eixample?
—Era molt ple de gent. I també hi havia molta policia. De cop i volta, sense avisar, sense una alerta d’actuació policíaca imminent, els Mossos van començar a carregar contra la gent. Això va generar un caos de corredisses, empentes, entrebancs… Això em va passar, em vaig entrebancar i vaig rodolar per terra, quan em vaig tornar a aixecar ja tenia un mosso a sobre amb la porra alçada…

—I què més?
—No em deixava aixecar. Em va pegar mentre em perseguia. Com es veu al vídeo, jo vaig intentar d’alçar-me, però el mosso em va picar i vaig tornar a caure. De fet, al meu costat, un noi que no coneixia de res, va intentar d’arrossegar-me per treure’m d’allà i ajudar-me. Jo això ja no ho recordo perquè vaig perdre el coneixement… Al vídeo es veu com el mosso em pica i quedo estès a terra, paralitzat… El noi va intentar d’ajudar-me una vegada més, però l’antiavalot ja tornava a tenir la porra a punt per atacar. Aquell moment és pura crueltat. Jo era a terra inconscient i convulsionant, els Mossos amb prou feines em miraven. De fet, van cometre un delicte: omissió del dret de socors. I l’única persona que m’havia intentat ajudar una mica més i li destrossen la cara. Sort que en Jordi Borràs i els altres fotoperiodistes es van adonar del meu estat. Però…

—Digueu.
—La cosa més trista de tot plegat és que jo no era ni tan sols a primera fila de la manifestació. Exercia el meu dret fonamental de manifestar-me. No havia llançat cap roc, no havia cremat res, i a canvi em van enviar a l’hospital.

—Heu sabut res més del noi que us va intentar ajudar?
—Les imatges de l’agressió han voltat molt i va aconseguir de posar-se en contacte amb mi per Instagram. Vam creuar uns quants missatges i em va demanar perdó per no haver-me pogut treure d’allà. Li vaig respondre que no es preocupés, que són coses que passen, li vaig donar les gràcies més sinceres per allò que va fer.

—Quin és l’últim record que teniu?
—L’últim que recordo és caure a terra, notar l’asfalt, girar-me i veure un mosso amb la porra aixecada que em fot quatre cops. I s’apaga tot, no recordo res més, fins que em vaig despertar a l’ambulància del SEM.

—I què va passar a l’ambulància?
—A l’ambulància recordo passar-ho molt malament. No podia respirar. Tenia les constants alterades i m’ofegava. Recordo sentir la manca d’aire a cada inhalació, tot i que m’havien posat màscara d’oxigen. De fet, me la vaig intentar treure, però els de l’ambulància no m’hi van deixar. Estava molt alterat. No sabia on era, no sabia res. No sabia què havia passat amb els meus amics, si en sabien res, si havien pogut avisar els meus pares. Tampoc no sabia si la policia vindria a Sant Pau a detenir-me. Era una angoixa molt bèstia. Ho recordo com un malson, fins que vaig arribar a l’hospital i em van estabilitzar. Més tard, en calma, vaig poder parlar amb els meus pares i amics. Vull agrair la feina del personal sanitari del SEM i de l’hospital de Sant Pau. És un orgull saber que tenim una sanitat pública que té aquests professionals.

—Vau passar la nit ingressat?
—Sí, vaig passar la nit en observació. Després d’estabilitzar-me van mirar que tot estigués bé, però em van deixar en observació per si els cops havien deixat alguna seqüela. Per sort, l’endemà em van donar l’alta.

—Què us sembla la versió dels fets dels Mossos?
—La de la pedra? Que em vaig quedar inconscient per un roc que va tirar un manifestant? En fi, només cal veure el vídeo. Es desmenteix sola, no hi ha cap debat possible.

—Quantes vegades heu vist el vídeo?
—Com a mínim un parell de centenars de vegades. [Riu] No ho sé, moltíssimes. Però la meva mare no pot. De fet, no vol. A casa tot plegat ha estat un tros de disgust. Estaven i estan molt preocupats.

—Què us transmeten les imatges?
—M’han servit per acabar de reconstruir tot allò que em va passar aquella nit, amb els fets que jo recordava i els que em van explicar alguns testimonis. En certa manera, he tingut sort, perquè no totes les víctimes de la violència policíaca poden esclarir els fets, com ara la noia a qui li van buidar un ull.

—S’ha posat en contacte amb vós algú de Mossos o d’Interior?
—No, ningú. Entenc que en tot cas s’haurien de disculpar perquè no tenen res més a dir-me. Jo tan sols em manifestava legítimament. No se’m pot acusar de desordres públics ni d’atemptat contra l’autoritat, perquè no feia res.

—Presentareu una denúncia?
—És una pregunta que molta gent m’ha fet a les xarxes socials. Ara mateix, no. Vull que les coses tornin una mica a lloc. Una mica de tranquil·litat. De totes maneres, alguns col·lectius antirepressius m’han advertit que a la pròxima manifestació, a la mínima que m’identifiquin, els Mossos aniran per mi. El meu cas, sobretot amb el vídeo, ha exposat públicament la brutalitat i les males praxis de la BRIMO. Es van saltar tots els protocols i això ha deteriorat la seva imatge pública. Ara per ara, legalment no em poden fer res, però a la mínima que puguin, em rebentaran a hòsties. I ho tinc claríssim.

—Tornareu a sortir al carrer?
—Amb més ganes que mai.

—Quan éreu a l’hospital vau publicar a les xarxes un missatge molt contundent: “No em serveix de res que em digueu que esteu amb mi si militeu/voteu els partits llepabotes dels cossos policials.”
—[Riu] Sí, tal qual. Vaig rebre molts missatges de suport i desitjant-me una bona recuperació. I has de ser molt estúpid per no agrair aquesta mena de missatges, però a la vegada em vaig adonar que molts dels amics i coneguts que me’ls enviaven continuen militant en partits i organitzacions que donen suport als Mossos i a les bestialitats com la que em van fer. Tu veus on milites? Saps què significa? No es pot jugar a les dues bandes perquè això és hipocresia. O ets amb els xavals que ens manifestem o amb els neonazis espanyols que ens apallissen. És patètic de veure partits que t’haurien de donar suport, però es posen del costat de qui pega independentistes. Això és ser un llepabotes.

Res més a dir. pic.twitter.com/zLdVEakKOF

— Nil Canyelles (@nilcanyelles) February 19, 2021

—Uns dies abans de les protestes es van fer les eleccions del 14-F. Hi vau participar?
—Votant no es canvia res, perquè guanyi qui guanyi sempre s’acaba formant un govern que beneficia les grans empreses, en comptes d’estar al servei del poble i de la classe treballadora. Malgrat això, vaig votar. No és un partit que em representi al 100%, però potser sí que ho fa un 50%.

—I ara què passarà amb la cançó?
—[Riu] M’he de posar d’acord amb els de l’estudi i trobar un dia per gravar-la. Suposo que d’aquí unes setmanes.