Nicolas Garcia: “De què serveix fer aprendre català a la mainada si després no poden parlar-lo?”

Ahir, el Tribunal d’Apel·lació de Tolosa de Llenguadoc va mantenir la prohibició de fer servir el català en els plens municipals dels ajuntaments dels Banys i Palaldà (Vallespir), Elna (Rosselló), Portvendres (Rosselló), Sant Andreu de Sureda (Rosselló) i Tarerac (Conflent). Els ajuntaments havien presentat un recurs arran de la decisió de la sentència del Tribunal Administratiu de Montpeller de l’any passat, però el tribunal l’ha confirmada. No obstant això, obre la porta a la possibilitat de traduir les intervencions en francès al català. Parlem de tot plegat amb el batlle d’Elna, Nicolas Garcia, que té confiança en el reconeixement del català per la via europea, fora del circuit judicial francès.

—La justícia francesa ha ratificat la prohibició del català als plens municipals. Com valoreu aquesta darrera sentència?
—No és una victòria, però tampoc no és una derrota. El tribunal ha confirmat que continuem sense poder fer els nostres actes en català als plens, però es poden fer en francès i traduir-los al català, que això ja és una avançada. Aquest tribunal ens ha reconegut drets com a individus, no com a institucions. Això és molt important, perquè ens confirma que podem anar al Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, on només es pot anar de manera individual. Per tant, podrem defensar a Estrasburg que no poder parlar català als actes oficials ens vulnera un dret.

—Què més destacaríeu de la sentència?
—El jutge de Montpeller va donar tres motius importants per a condemnar-nos, tot donant raó al prefecte. Un remetia a un article del 1539 que diu que la llengua de França només és una, el francès. En aquell moment, Catalunya Nord no formava part de França i això es diu en un francès antic. Aquesta referència ridiculitzava totalment l’estat francès i el jutge de Tolosa no l’ha mantinguda. En la sentència anterior també es deia que la llei obligava a parlar francès en la justícia i els serveis públics. El jutge de Tolosa ha considerat que això no s’aplicava a Elna perquè un ple no és cap de les dues coses. Per tant, dels tres motius que s’havien donat fins ara, només queda l’article 2 de la constitució.

—La constitució és l’únic argument que els queda.
—Sí. L’estat francès ha votat la Carta de les Llengües Regionals a Europa, però no l’ha ratificada a França, i l’article 2 de la constitució, tot dient que el francès és la llengua de la república, no diu que sigui, exclusivament, la llengua de la república. Contràriament a la llei Toubon, del 1994, que diu que a les administracions, als serveis públics i a la justícia s’haurà de parlar exclusivament en francès, l’article 2 de la constitució no inclou el terme “exclusivament”, només diu que és la llengua de la república. Tot això afluixa la decisió. Com més pugem en recursos d’apel·lació, menys arguments tenen per a impedir-nos de parlar català abans de parlar francès als plens. Això ens dóna molta esperança per a avançar, amb Òmnium, que ens ajuda a pagar els advocats, perquè tot això implica molts diners.

—N’espereu gaire, d’Europa?
—Un tertulià va dir l’altre dia al canal 3/24 que d’aquí a deu anys parlaríem en català als plens, i ho comparteixo. És el corrent de la història, però nosaltres hem de procurar que d’aquí a deu anys hi hagi gent que encara parli en català. Sé que d’aquí a deu anys, si volem parlar català, podrem, perquè la justícia europea no podrà dir que no. Fem tot això perquè la llengua no s’ha de perdre. Així doncs, no és esperança, és convicció: Estrasburg no ens condemnarà i jutjarà la posició de l’estat francès com a arcaica, perquè ho és. I treu credibilitat a la força que pretén tenir la República Francesa. Si els seus fonaments perillen perquè a cinc pobles que tenen 20.000 habitants en total fan alguna deliberació en català i la tradueixen al francès… De les trenta actes que es fan en un ple, són dues o tres, en català, moltes vegades sobre coses de tipus cultural, no administratives… Si això posa en perill la República Francesa, pobra República Francesa. És un gegant amb peus de fang.

—Ara mateix és especialment debilitada.
—Ho veiem ara amb tot el tema del parlament, el sistema electoral francès és arcaic, no funciona amb el món d’avui. La República Francesa es congestiona, s’encongeix, per no voler transformar-se, no voler inventar un nou mode d’elecció que combini amb el temps d’avui. I amb la llengua i les diferències passa igual. La República Francesa no té futur si no és capaç d’integrar que la diferència lingüística i cultural és una riquesa. El que passa amb la llengua és simptomàtic d’un estat tancat en si mateix. La constitució és del 1958, té seixanta-sis anys, i el món ha evolucionat. Nosaltres, en canvi, estem blocats. La nostra cultura política no sap funcionar sense majoria absoluta. No tenim la cultura del debat, a l’Assemblea Nacional.

—I això és traslladable a com es tracten les llengües?
—Sí. Parlar català en un ple per a fer viure una llengua que és una riquesa, un patrimoni, tot traduint-ho íntegrament, és modern. El que és antic és deixar morir un patrimoni. Cada llengua que es perd és una desgràcia per a la humanitat. És com si la Maternitat d’Elna s’esfondrés, ara que tenim dificultats i som a punt de posar quatre milions d’euros per a salvar-la. Volem contribuir a salvar un patrimoni com és el català i això no costa ni un duro… Però ens toquen el crostó per fer-ho.

—Aquesta acció de parlar català als plens va començar amb una vintena de batlles, com és que heu acabat essent cinc?
—El funcionament de les institucions franceses implica que cada institució depèn de la de dalt. Si no ets amic del prefecte, de la presidenta del departament, de la diputació, de la regió… No tens res. Així doncs, tothom té por. Molts batlles ho haurien fet, però ho pensen i no ho fan per la por d’enfrontar-se al prefecte.

—Què en penseu, de la proposta de parlar primer en francès i després en català?
—No té cap sentit. Aquí passa com al Principat, on tothom entén l’espanyol i el parla, però el català, no. Per tant, l’esforç s’ha de fer amb el català. És el català, que és un patrimoni en perill, no el francès. Quin sentit tindria fer del català una llengua de traducció? Ja no serviria de res. No val la pena traduir, perquè llavors la crida d’atenció i el caràcter pedagògic es perden. Si al judici hagués pogut parlar en català al jutge, com volia, hauria captat l’atenció si ho hagués fet primer. Si jo hagués parlat francès primer, a la traducció en català ja no m’hauria escoltat. L’atenció sobre el català també fa que l’aprenguis, i una llengua viu quan es practica. Quin sentit tindria aprendre-la només a l’escola? De què serveix fer aprendre català a la mainada si després a la vida diària no pot parlar-lo ni sentir-lo?

—Entenc, doncs, que continuareu mantenint la llengua al ple…
—Sí, és que aquesta gent té un altre problema: la sentència és inaplicable. Em poden castigar, multar, invalidar totes les deliberacions… Però no poden cosir-me els llavis. Qui em pot impedir a mi de parlar català?