Nico Krisch (Berlín, 1972) és un expert en dret internacional que en una posició discreta ha ajudat ex-presos polítics i exiliats a combatre la repressió de l’estat espanyol contra l’independentisme en instàncies internacionals, com ara la Comissió de Drets Humans de l’ONU. La condemna d’aquest organisme al Regne d’Espanya per la vulneració de drets polítics del president Puigdemont és, en bona part, obra seva. I ara té a les mans un cas nou, el de Javier Martínez, una de les víctimes del 17-A que se senten desemparades pel silenci de l’estat espanyol sobre aspectes fonamentals d’aquells atemptats que s’ha negat a investigar. Krisch, que és catedràtic de dret internacional al Graduate Institute of International and Development Studies de Ginebra, acaba de presentar una demanda de Martínez contra Espanya per aquest motiu.

—Com us va arribar la causa de Javier Martínez?
—Aquests darrers anys n’havíem parlat molt, d’aquest cas, amb la meva dona, Neus Torbisco-Casals, que va conèixer en Javier per la seva dedicació com a advocada activista, i amb Jaume Alonso-Cuevillas i Agustí Carles, que portaven el cas als tribunals espanyols. Tots estàvem d’acord que era un cas que calia portar al TEDH si les resolucions dels tribunals espanyols no eren satisfactòries en el reconeixement de les vulneracions de drets per part de l’estat. I enguany any, quan es van acabar definitivament les opcions a Espanya, vam tornar a parlar d’estratègies i plantejaments per a reivindicar de manera efectiva els drets d’en Javier com a víctima que, en definitiva, representa els drets de totes les víctimes d’un atac terrorista esgarrifós sobre el qual planen aspectes no aclarits. Amb el doctor Alejandro Chehtman, un catedràtic argentí expert en dret internacional penal, hem treballat molt en la demanda contra Espanya que ara hem presentat al tribunal d’Estrasburg.

—Què us va sorprendre més d’aquest cas a primer cop d’ull?
—És un cas jurídicament molt complex. Has de mirar-t’ho tot –fets, dret aplicable i evolució jurisprudencial en l’àmbit domèstic– ben al detall per identificar quins són els obstacles principals que hi ha en termes de responsabilitats i drets vulnerats, d’acord amb el dret internacional. Però una vegada ho fas, veus que hi ha tot un seguit d’elements que els tribunals espanyols ni tan sols volen considerar. I aquesta manca d’atenció a aspectes clau del cas contrasta de manera evident amb el que exigeix el dret europeu i internacional –que Espanya té l’obligació de complir– en casos com aquest, d’un atac terrorista amb víctimes mortals.

—Què té obligació de fer, Espanya?
—Investigar exhaustivament aquests casos per comprendre’n les circumstàncies, dirimir-ne les responsabilitats i reparar en la mesura possible els danys causats a les víctimes. En la nostra opinió, l’estat espanyol no ha estat diligent en el compliment de les seves obligacions, i aquesta negligència ha causat danys greus a drets fonamentals, sobretot al dret de la veritat i d’exigir responsabilitats i reparacions concretes, malgrat que evidentment el dany que ha patit en Javier es irreparable d’un punt de vista moral. Quan investigues tot el procediment, resulta evident que els tribunals espanyols, el jutge instructor, el fiscal, han simplificat l’àmbit d’investigació per tal d’evitar d’entrar a valorar aspectes que no tenen voluntat de tocar.

—Tot i que hi hagi hagut gent condemnada pels atemptats…
—Però hi ha una part crucial que no és investigada. Aquesta part afecta, especialment, la intervenció i el destí del responsable principal de la cèl·lula, Abdelbaki es-Satti, l’ex-imam de Ripoll, que acaba “a la perifèria del cas”, en paraules dels tribunals espanyols, perquè assumeixen sense proves fefaents que és mort i rebutgen d’investigar en profunditat el seu paper i les connexions específiques amb els serveis secrets de l’estat.

—I no s’ha investigat la responsabilitat de l’estat espanyol.
—El CNI clarament tenia algun coneixement de què feia la cèl·lula. Però el grau de coneixement, i el contacte concret amb l’imam, no s’han esclarit perquè es va descartar de bon començament d’investigar-los –els jutges diuen que resta fora de l’àmbit del procediment. La implicació d’aquest rebuig és la reducció injustificable –il·legal, en última instància, tal com expliquem a la demanda– de l’àmbit d’investigació, deixa sense resposta la pregunta crucial sobre la implicació i responsabilitat de l’estat. Aquesta qüestió sens dubte és important per als familiars de les víctimes i també per a la societat en conjunt, en la mesura en què un atac terrorista d’aquesta naturalesa pretén d’aterrir tota una societat. I les víctimes directes i el públic tenen dret de saber-ne les circumstàncies concretes, si s’hauria pogut fer res per prevenir la vulneració del dret més fonamental de tots, que és el dret de la vida, etc. Recordem que els danys, individuals i socials, es causen per acció i per omissió. Certes omissions –per exemple, de comunicacions entre cossos de seguretat– poden tenir resultats letals. També, tal com afirmem i provem en el recurs, el dret de la veritat és cada dia més consolidat jurisprudencialment en el dret internacional dels drets humans. En una societat democràtica, els secrets i raons d’estat no poden legitimar la vulneració de drets humans fonamentals com el de la vida i el d’un procediment just.

—No es van investigar ni els atemptats mateixos, a la Rambla de Barcelona i a Cambrils, amb l’argument que els autors materials eren morts.
—Sí, això és molt greu, perquè el dret de la vida al Conveni Europeu dels Drets Humans imposa l’obligació a l’estat d’investigar completament, de manera comprensiva, tots els fets i circumstàncies que han conduït al resultat de mort. Per tant, podem concloure que aquesta mort, la d’en Xavi, el fill d’en Javier, i la mort de totes les altres víctimes de l’atemptat, no s’han investigat. S’investiguen unes altres coses, relatives a la pertinença d’uns individus a una cèl·lula terrorista i a la tinença i la fabricació d’explosius. S’entén que no pots processar els que han comès directament els atacs a Barcelona i Cambrils, perquè són morts, però això no pot eximir l’estat de l’obligació d’investigar les circumstàncies concretes que han envoltat aquests crims, inclosa la diligència d’agents de l’estat en el compliment d’obligacions legals internacionals en matèria de drets humans. El jutge instructor ha de continuar investigant fins i tot en els casos en què tots els autors materials d’un atemptat hagin mort, i més encara si hi ha sospites d’una implicació potencial de l’estat mateix, indirecta, per omissió o negligència. No ho sabem, és clar, però tenim el dret –legal, no només moral– de saber-ho, com a víctimes i com a societat.

—La qüestió és que hi ha indicis que si més no permeten de qüestionar la primera versió o la versió oficial sobre Es-Satti, però això no s’investiga.
—Exactament, i aquesta investigació –que els advocats d’en Javier reclamen reiteradament per una acumulació de proves i d’indicis més que raonables– simplement es nega sense cap justificació vàlida: l’argument que és un tema perifèric al cas no s’aguanta per enlloc. Implica que, de facto, no s’investiguen els atacs en si, ni tampoc el paper i el destí d’Es-Satti, com a dirigent de la cèl·lula terrorista i autor intel·lectual dels atacs. El seu cas és molt sorprenent.

—Per què?
—Perquè quan analitzes el cas en detall, tots els centenars de documents i proves practicades, t’adones que hi ha tants dubtes sobre els fets que basen el relat estàndard de l’Audiència espanyola, i que reprodueix després el Tribunal Suprem, que en certa manera restringeixen arbitràriament l’àmbit d’allò que volen saber, sense prendre en consideració cap argumentació o prova que qüestioni el que s’havia assumit com a veritat legal (allò que s’havia donat per provat). Tots aquests dubtes raonables, segons els jutges, no poden investigar-se, ni admeten més proves, ni tan sols preguntes sobre el valor probatori de les proves objectives existents, especialment amb les proves d’ADN obtingudes al Marroc, que són la base principal de la constatació de la mort d’Es-Satti.

—No hi ha proves concloents de la seva mort?
—En la nostra opinió, no. Els tres primers elements que fan servir per provar la seva mort són massa circumstancials. El fet que Es-Satti fos a la casa d’Alcanar quan hi va haver l’explosió del 16 d’agost no en prova la mort, perquè hi ha molts aspectes controvertits: hi podia haver més gent a la casa, i hi ha testimonis que van afirmar que hi havia almenys una persona més. No sabem qui era, ni si realment hi havia ningú més, però podria ser el mort. La prova d’ADN que van fer just després en una llauna de Coca-cola i en una gel·laba que van trobar al pis d’Es-Satti no poden interpretar-se com a concloents. La furgoneta on era la llauna va ser emprada per més membres de la cèl·lula, i es va trobar quatre dies després de l’explosió en un altre lloc amb empremtes dactilars de vuit persones. Precisament a causa d’aquests dubtes van fer aquesta prova d’ADN al Marroc.

—A familiars d’Es-Satti.
—Sí, això es diu en el procediment. Però no se saben bé ni les circumstàncies ni els detalls d’aquesta prova, perquè l’única cosa que va arribar a l’Audiència espanyola al final fou un informe d’alguns experts marroquins que establia la correspondència genètica. Però això no és el que va demanar el jutge amb la comissió rogatòria: volia que li enviessin el material genètic a Madrid per fer l’anàlisi amb el material corresponent que es va trobar després de l’explosió. Això, no ho van fer. A l’informe, no van posar els detalls del material genètic, i per això no es pot confirmar ni que el material genètic que van obtenir allà correspongués amb el que van trobar després de l’explosió. Els experts que van elaborar aquest informe tampoc no van comparèixer al judici a l’Audiència espanyola; i, com a resultat, els advocats d’en Javier no van poder plantejar els dubtes sobre les bases de l’informe, que no reuneixen els estàndards internacionals exigibles, tal com exposem a la demanda al TEDH.

—Sembla que hi va haver molta pressa a fixar un relat oficial com aquest.
—Sí, de manera prematura. El febrer del 2018, el jutge d’Amposta va declarar Es-Satti mort, en va fer un certificat i va ordenar l’enterrament de les restes. Però en aquell moment hi havia elements escassos per a certificar de manera justificada que les restes trobades fossin realment d’Es-Satti –l’informe del Marroc ni tan sols havia arribat i, per tant, la conclusió del jutge era precipitada.

—Per qüestionar aquesta versió oficial, als advocats de Javier Martínez els han acusat més d’una vegada d’alimentar teories de la conspiració.
—Sí, i és molt significatiu perquè aquest argument, a primera vista, quan no saps els detalls del cas, pot semblar versemblant però en aquest cas es fa servir per revictimitzar el demandant, que, de fet, l’únic objectiu que persegueix és saber la veritat de les circumstàncies que van envoltar la mort del seu fill i exigir les responsabilitats que corresponguin. Quan mires el cas amb detall, veus que no hi ha cap teoria de la conspiració, sinó dubtes molt racionals sobre la versió que es va acceptar sobre la mort d’Es-Satti i també sobre la dimensió del cas que resta judicialment inexplorada. Però aquesta acusació de la teoria de la conspiració és típica com a resposta quan no tens bons arguments per a contestar amb fonaments aquests dubtes raonables i et negues categòricament a continuar investigant.

—No dieu que Es-Satti sigui viu, sinó que amb les proves que hi ha no es pot demostrar que sigui mort.
—Exacte. No podem saber si és viu o mort. La investigació fa curt i assumeix sense prou proves una veritat legal que la víctima en aquest cas té raons sòlides per a qüestionar o dubtar. Per això els tribunals espanyols haurien d’investigar més sobre què li va passar, qui era el mort [d’Alcanar] al final, perquè podria haver estat algú altre. Si aquest fos el cas, i existís la possibilitat que fos viu, l’estat hauria de fer tot el possible per trobar-lo, perquè clarament és l’autor principal dels preparatius i dels delictes de què es va acusar els altres membres d’aquesta cèl·lula. Aquesta restricció arbitrària del procediment, la negació de les proves sol·licitades pels advocats d’en Javier, etc., és un dels fonaments legals de la demanda per vulneració de drets fonamentals. L’estat té eines per a investigar amb més profunditat.

—Com ara?
—Encarregar més proves, repetir amb més garanties la prova d’ADN als familiars d’Es-Satti al Marroc, per exemple, per esclarir aquests dubtes i complir amb els estàndards internacionals en aquesta matèria. No suggerim pas que sigui viu; l’únic que diu la demanda al Tribunal Europeu de Drets Humans és que és l’obligació ineludible de l’estat espanyol és aclarir aquest punt fonamental per superar els dubtes raonables expressats.

—Tampoc no s’ha investigat la responsabilitat de l’estat, i, concretament, la del servei d’intel·ligència.
—Sí, la sospita en certa manera és que no s’investiga més Es-Satti per evitar haver d’investigar també el seu vincle amb els serveis secrets. Sabem objectivament que hi havia algunes relacions d’Es-Satti amb el CNI; que hi va haver visites a la presó, quan hi va estar tancat entre el 2011 i el 2014; converses telefòniques que tenia des de Bèlgica, on hi ha un testimoni que diu que ell mateix va dir que parlava amb el servei secret espanyol; fins i tot documents que demostren que el CNI seguia molt de prop l’actuació de la cèl·lula fins pocs dies abans de l’explosió. I després hi ha aquelles declaracions del comissari Villarejo a l’Audiència espanyola el 2022, que també apunta que hi havia algun coneixement o implicació per part del CNI en aquests fets. La nostra demanda no diu res sobre els fonaments o veracitat d’aquestes declaracions, perquè no ho sabem. Però segons el Tribunal Europeu de Drets Humans no són les víctimes que han de demostrar la implicació de l’estat; és l’estat mateix que ha de crear un mecanisme independent per investigar-ho si n’hi ha indicis.

—L’estat us podria dir que investigar-ho podria afectar la seguretat de l’estat.
—Aquest és potencialment un argument important. Però, segons la jurisprudència del Tribunal d’Estrasburg i d’uns altres tribunals internacionals de drets humans, les raons de seguretat nacional no poden servir per a denegar una investigació o esbrinar les responsabilitats d’actors estatals i no estatals en les vulneracions de drets humans fonamentals, com ara el dret de la vida. Fins i tot si hi ha raons de seguretat pública, l’estat té l’obligació d’assegurar una investigació efectiva i independent, que és un d’aquests drets humans. Això ha estat així en casos de seguretat nacional amb majúscules, com en els casos del programa de detencions secretes de la CIA.

—En el cas dels vols de la CIA?
—Sí, els vols de la CIA des de Macedònia i Polònia que traslladaven presoners a l’Irac i a l’Afganistan. Eren casos amb una implicació de seguretat nacional molt important, clarament. I fins i tot així el TEDH va establir que les autoritats de Macedònia i Polònia havien de fer una investigació que anés al fons del que va passar, quins vols hi havia i qui hi havia implicat, amb l’objectiu de saber quins eren els responsables d’aquestes vulneracions dels drets humans. Doncs si era així en aquests casos, és clarament així, també, en aquest cas que tenim ara. L’estat no pot emparar-se que això és una qüestió de seguretat nacional. Si fos així, els drets humans sempre serien condicionals i en el fons no tindrien cap impacte en la defensa contra estats autoritaris o repressors. De fet, els tribunals espanyols tampoc no diuen res sobre la seguretat nacional, ni entren a ponderar aquest valor amb els drets individuals de les víctimes de terrorisme. No són gaire sofisticats, en aquest aspecte. Simplement descarten que la qüestió sigui important de manera, considerem, purament arbitrària.

—Demaneu que es condemni Espanya i que se l’obligui a reobrir la investigació?
—Sí, aquest és l’objectiu. Que Espanya, una vegada s’hagi confirmat que no ha complert la seva obligació, reobri la investigació i hi inclogui els fets que n’han estat exclosos fins ara.

—Fa anys que heu ajudat els represaliats catalans a presentar demandes a instàncies internacionals. Quin balanç es pot fer avui de l’eficàcia real de tots aquests recursos?
—El primer que hem de ressaltar és que hem guanyat gairebé en tots aquests casos. Ara, cal saber que aquests mecanismes no són automàtics en els efectes, no pas com en els procediments als tribunals nacionals, en què almenys pots tenir l’esperança que es compleixin directament. Amb tribunals internacionals o institucions quasi judicials com el Comitè de Drets Humans de l’ONU clarament els estats no sempre ho fan, i no hi ha manera de forçar-los. Però al TEDH hi ha més compliment de les sentències i també hi ha possibilitats d’imposar algunes sancions. Sí que és limitat, però, en tot cas, s’ha demostrat que aquests procediments tenen un efecte en la reputació i tenen un efecte molt important sobre uns altres tribunals. Per exemple, als tribunals que havien de decidir sobre l’extradició dels exiliats, hi ha aquest vincle. I s’ha originat un consens internacional sobre el fet que el que es va fer a Espanya amb el procés no s’adequava gens als estàndards de l’estat de dret i dels drets humans que s’apliquen a Europa. Per això tots aquests procediments –sobre l’extradició, sobre drets dels eurodiputats en tribunals d’uns altres països i també de la Unió Europea– han fracassat del punt de vista espanyol. Hi havia un consens forjat en aquestes instàncies de les Nacions Unides segons el qual hi havia un problema de drets humans. Això va crear molta frustració al Suprem, perquè no va poder empresonar els exiliats.

—Si més no s’ha aconseguit que la reputació internacional d’Espanya estigui tocada?
—Sí, clarament. Si parles aquí, a Ginebra, amb els relators especials sobre llibertat d’expressió i drets humans, és clar que per a tothom això ara és un fet. És un dubte molt gran sobre els procediments espanyols contra els crítics fonamentals de l’estat. Hi ha un efecte de reputació, i Espanya ha fet esforços per contrarestar-ho políticament, perquè han estat conscients del risc de perdre els casos centrals dels presos polítics en instàncies jurídiques internacionals. La reversió parcial de l’estratègia repressiva mitjançant els indults, per exemple, evitava aquesta derrota en el terreny legal. Però crec que no ha aconseguit de rectificar-ho, malgrat tots els recursos que hi han posat i els condicionants pragmàtics i polítics, sobretot del govern de Pedro Sánchez.

—Recursos diplomàtics?
—Sí, de provar de presentar Espanya com una democràcia plena mitjançant campanyes globals. El govern de Pedro Sánchez hi ha posat molts esforços, però clarament a escala europea això no ho ha aconseguit de rectificar. I al Consell d’Europa, a les Nacions Unides, a Luxemburg, al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, aquests dubtes encara hi són i, lamentablement, sembla que hi seran per als defensors dels drets fonamentals i de la democràcia. I l’actuació arbitrària dels jutges espanyols contra l’amnistia del president Puigdemont i més dirigents independentistes tan sols és una confirmació d’aquests problemes greus que té Espanya amb els drets humans i amb la promoció d’una educació i cultura jurídica democràtica, antiautoritària, que és condició prèvia de la garantia efectiva dels drets humans i del respecte al dret, tant domèstic com internacional.