Nico Alonso: “El primer cop que vaig veure gegants vaig estar tres dies malalt de l’angoixa”

Nico Alonso és cocap de la colla gegantera dels Gegants del Pi i tècnic de cultura popular a l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB). Tenint en compte que és una persona amb un coneixement infinit sobre el món geganter i un apassionat de la cultura popular catalana, qualsevol podria pensar que ha aconseguit la feina dels seus somnis.

Ens rep als jardins de Rubió i Lluch de Barcelona una tarda freda per ser abril. En un d’aquells emblemàtics edificis, hi ha part de les oficines de l’ICUB, on treballa. Amb ell parlem del món geganter amb motiu de la Trobada Nacional de Gegants que es farà demà a Barcelona i que aplegarà més de dues-centes colles de tot el país. També hi vindran colles de Madrid, Aragó i Navarra. En total, s’espera que l’acte aculli uns sis mil geganters. Per commemorar els sis segles de gegants a la ciutat,  també s’han organitzat activitats d’ara fins a final d’any: per les Festes de la Mercè, es farà la Trobada Internacional de Gegants; una Trobada de Gegants Centenaris i Històrics de Catalunya a l’octubre; la recuperació dels gegants de la Ciutat de Barcelona –Jaume I i na Violant d’Hongria–; l’exposició “Barcelona, ciutat gegant” i un congrés sobre el món geganter. Paral·lelament, aquests mesos també hi ha hagut una exposició itinerant pels barris de Barcelona titulada “600 anys de gegants a Barcelona”, que explica la història del fenomen geganter d’ençà del 1424 fins avui.

—D’anar-los a veure, a participar en colles geganteres i a escriure sobre els gegants. Es podria dir que sou expert en el món geganter. Per què us fascina tant, aquest món? Què té que atrapi tant?
—Bé, al món geganter hi ha molta gent que ha començat una mica com jo, que de petit l’entusiasmaven els gegants i d’adolescent va començar a apuntar-se a les colles i a vincular-s’hi des de dins. De gran, he fet dels gegants una manera de viure: participo en la meva colla gegantera, tinc vinculació amb altres grups, he escrit alguns llibres, he participat en debats i xerrades, he escrit articles a revistes, etc. La passió gegantera m’ha agafat amb els anys. El món geganter t’atrapa. Primer, quan ets petit, per les figures i la seva majestuositat, que t’impressionen. Els meus pares em diuen que el primer cop que vaig veure gegants vaig estar tres dies malalt de l’angoixa! Però bé, ja diuen allò de “si no pots contra el teu enemic, uneix-t’hi”. Vaig acabar portant gegants i essent-ne un fanàtic.

—Què en recordeu, d’anar-los a veure de
—És un ambient molt festiu, hi ha màgia al seu voltant. Et quedes parat de veure’ls. Hi ha gent que els fa molta por, uns altres els encanten… En el meu cas, primer, em van fer molta por, però després em van encantar. Llavors, em va arribar la febre d’anar sempre a veure gegants.

—Creieu que ara la mainada encara els agrada més que no fa uns anys? El fet que hi hagi figures per a jugar-hi, llibres, cançons, fa que sigui una cosa important en el seu imaginari?
—Hi ha hagut un canvi respecte del que jo vaig viure de petit: un món sense xarxes socials, sense YouTube, sense gairebé pàgines web. Tot això que ara sí que hi és fa que els nens tinguin els gegants dia a dia ben a prop, material pedagògic a les aules, etc. Tot plegat suma i fa que, actualment, hi hagi molts més seguidors, que et puguis assabentar de les sortides, que puguis conèixer els gegants més a fons. També hi ha ninots de goma per a col·leccionar, jocs per a la canalla… És tot un món! A vegades penso que, si això m’hagués tocat a mi quan era petit, no sé com hauria acabat [riu].

—Podem dir que és una eina d’integració i cohesió social, d’arrelar els nens al seu poble o ciutat?
—Sí. El moviment geganter, en l’àmbit intern, és un lloc de cohesió social com ho són la resta de moviments de cultura popular: és transversal, integra gent de totes les edats, de totes les creences, d’altres països… I tots fem una feina conjunta de manera altruista només per les ganes d’estar plegats i celebrar un tema concret. De cara enfora, els gegants són festa pública i popular en què tothom pot veure’s reflectit i participar-hi obertament, amb la qual cosa també tens aquesta responsabilitat de ser de tothom i de poder obrir la festa, que no sigui una festa tancada, sinó que sigui com més popular millor.

—Tothom es queda amb els gegants, però la cosa essencial d’una colla gegantera és la seva gent?
—Els gegants són les figures, són molt importants i fan una funció que ens ve de fa segles, però sí que és veritat que, actualment, la funció social interna de les colles és molt important com a lloc de trobada, com a punt on la gent pot estar segura i pot participar activament d’una activitat social, popular i lliure, on tothom es pot sentir a gust. Aquest és un dels punts forts de la cultura popular en general, i dels gegants també. L’essència és, sobretot, que sigui transversal i de totes les edats. A vegades penso que jo no hauria coincidit amb gent de setanta anys enlloc més i, en canvi, aquí, els tinc com a amics i companys, igual que en tinc de divuit que participen també a la colla.

—Aquest cap de setmana celebreu els sis-cents anys de gegants a Barcelona. Què se’n sap, d’aquell primer gegant? Com va néixer aquesta tradició?
—La primera referència que tenim d’un gegant documentat a Catalunya i al món és de l’any 1424 a Barcelona durant la festivitat del Corpus. Segons el text, el gegant era de l’Ajuntament de Barcelona. La frase és la següent: “Lo rey David ab lo Giguant”. El rei David va lluitar contra Goliat, per tant, ens dóna a entendre que Goliat no és només un personatge bíblic, sinó que la gent ja interpretava que allò era alguna cosa diferent: no era una persona disfressada de Goliat sinó que era lo Giguant, una figura reconeguda. De fet, els gegants han existit al llarg d’aquests sis segles amb guerres i de tot. El 1600 va aparèixer la geganta i tot plegat fa que siguin uns elements ben vius amb una història envejable.

—Els gegants tenen una relació directa amb la religió, oi?
—Sí, els gegants, històricament, estaven vinculats a la religió, perquè representaven elements bíblics, igual que el bestiari i la resta de balls tradicionals dels quals beu la nostra cultura tradicional actual. Ara, és veritat que al llarg dels segles han anat derivant a uns elements més populars, ja sigui per prohibicions, perquè els gremis els van acabar fent seus el segle XIX, entre més. Sobretot, amb la recuperació de la democràcia, hi ha un boom de bestiari i de geganters des d’un vessant més popular i social i no tan lligat a la religió. Així i tot, hi ha molts gegants que continuen lligats a això i que surten per Corpus, que és la festa tradicional gegantera. Fins i tot, hi ha gegants, com els del Pi i els de Santa Maria del Mar aquí a Barcelona, que actualment encara pertanyen a les parròquies.

—Parleu de prohibicions. Quines hi ha hagut? Què va passar durant el franquisme?
—La prohibició més sonada va ser al segle XVIII, quan es va prohibir que els gegants sortissin a les processons i que el bestiari llancés foc perquè es veia com una cosa “poc decorosa” per al sentiment de la processó, que havia de ser endreçada i protocol·lària. Però, al final, gràcies a la gent, es van acabar recuperant. Al llarg dels segles, hi ha hagut diverses prohibicions com aquestes, però sí que és veritat que el franquisme va fer molt de mal en aquest sentit: durant la guerra, van cremar gegants i en van fer desaparèixer. En plena dictadura, els gegants tenien un lligam molt fort amb la festa religiosa: el Corpus, les festes majors –però només a les processons on sortia el sant. Anava molt lligat al nacionalcatolicisme.

—El primer acte de celebració serà la trobada nacional de diumenge, amb més de dos-cents gegants. Hi ha nervis?
—Estem molt nerviosos per la trobada dels sis-cents anys, perquè, és clar, hem convidat tot el país perquè vingui a Barcelona a celebrar-ho. No són únicament gegants de Barcelona, sinó de tots els Països Catalans. Són mil temes: una logística impressionant, dues-centes trenta colles, cadascuna amb el seu camió, la seva furgoneta, el seu autobús, cotxes particulars, sis mil geganters… A més, també esperem que vingui públic a veure-ho. És una festa sense precedents aquí a la ciutat, i gairebé de les més grans que s’han fet mai a Catalunya en el món geganter.

—Quina relació hi ha entre colles geganteres?
—En l’àmbit geganter hi ha molt bon ambient. Hi ha entitats amb què et relaciones més i amb unes altres, menys, però hi ha una Coordinadora de Colles Geganteres de Barcelona, que és la que aglutina les trenta-dues colles de la ciutat, i després, en l’àmbit català, hi ha l’Agrupació de Colles Geganteres de Catalunya, que aglutina les tres-centes colles i escaig que hi ha al país. I això fa que, vulguis o no, quan hi ha problemes i adversitats, estiguem units. Normalment, amb el poble del costat hi tens més relació. O, per exemple, hi ha gegants de pobles que n’han acabat apadrinant uns altres. En l’àmbit català, estem prou units.

—No som els únics que tenim gegants al món. Quines diferències hi ha entre el món geganter català i els altres?
—Gairebé a tot Europa hi ha gegants festius! De fet, apareixen molt pocs anys després dels de Barcelona. L’any següent ja en comencen a aparèixer en uns altres països. Això ens dóna a entendre que ja hi eren. Simplement, a Barcelona s’ha conservat el primer document escrit. Però ja devien existir per tot Europa, perquè el Corpus s’institueix el 1320 i ja n’hi devia haver. Al nord de la península ibèrica –País Basc, Navarra i Catalunya, sobretot– és on n’hi ha més. Als Països Catalans n’hi ha molts: a la Franja de Ponent, País Valencià, Catalunya Nord i Illes Balears també tenen moltes colles geganteres. A Europa destaca el nord de França i Bèlgica. És una zona que es podria comparar perfectament amb la quantitat de colles de Catalunya, tot i que n’hi ha a gairebé a tots els països europeus. A vegades, van més lligats a processons religioses, a grups d’animació popular de teatre de carrer. Però, per exemple, a Londres n’hi ha de molt antics. A Àustria, hi ha tota una vall on tots els poblets tenen el seu gegant Samson. A Amèrica del Sud, en tenen per una influència espanyola i, evidentment, cada país també té les seves curiositats. A Àfrica, per exemple, són déus tribals, i a Oceania i Àsia són herois, samurais i personatges llegendaris dels diferents països.

—D’ençà de fa anys, sou el cocap de la Colla del Gegant del Pi, on hi ha els gegants Mustafà i Elisenda. Deuen ser dels més populars del país, gràcies a la cançó tradicional “El Gegant del Pi”. Què implica aquest càrrec?
—Sóc cocap de colla des de fa set o vuit anys. De fet, som tres caps de colla perquè som una colla força gran i necessitem dividir-nos la feina i, com que el cap de colla normalment és la imatge més pública, doncs intentem repartir-nos-ho. És tota una responsabilitat i un orgull, perquè els Gegants del Pi són unes figures molt emblemàtiques que la canalla s’estima moltíssim i que tenen una tradició i una història per la cançó de “El Gegant del Pi”. Tot plegat fa que sigui molt especial cada vegada que surten al carrer. Participem en tot allò que podem i donem valor a les figures i la seva història.

—Com han quedat, després de l’accident de Girona? Hi podran ser, a la trobada de demà?
—Ara fa una setmana, a Girona, ens van caure els gegants Mustafà i Elisenda a terra d’una ventada. Per sort, érem al voltant i vam poder aturar una mica l’impacte del gegant, però no el de la geganta, i tots dos van acabar a terra. Va ser un cop dur per a nosaltres, perquè són unes figures que ens estimem molt i que són molt emblemàtiques. Hi havia gent de la colla que deia que els havia vist mai arribar a terra! Evidentment, en mig d’una cercavila pot passar de tot, i més encara aquí a Barcelona, que tenim bicis i patinets i turistes que no saben ben bé què fan enmig d’una cercavila. Però bé, la nostra feina és ser a la vora i vigilar que ningú no es faci mal. Al cap i a la fi, els gegants van rebent cops durant l’any. Són figures vives que es van desgastant, per això els hem d’anar restaurant. Nosaltres cuidem molt la imatge dels gegants i sempre intentem que estiguin polits, pentinats i endreçats, però en aquest cas la geganta va sortir molt mal parada. Llavors, vam decidir de no sortir a la cercavila de Girona i portar-los directament al taller. Allà, al taller Casserres de Solsona –que el 1960 van restaurar els gegants que durant la guerra del 1936-1939 no havien sortit– ens els restauren. Són els únics que, en aquests seixanta anys, han tocat aquestes figures i, per tant, les coneixen molt bé i saben com són. També són els que van fer les còpies dels actuals gegants, que daten dels anys vuitanta, perquè els originals, que són del 1800, no es fessin malbé. Confiem molt en ells. Com que vam reaccionar de pressa i vam veure que no havia passat res greu ni ningú que quedés ferit, els vam deixar a les seves mans amb la por que no arribessin a la Trobada Nacional. Però resulta que, per casualitats de la vida, aquesta setmana s’hi han pogut dedicar del tot i sembla que estaran a punt per a la trobada de demà. Un miracle.

—Cada quant de temps els porteu al taller?
—Cada any acaben en algun moment al taller. Les mans, per exemple, és el que més pateix, perquè xoquen les unes amb les altres, la mainada les toca… A vegades, el que fa la Sessa Casserres és baixar in situ a Barcelona i reparar-los a la Casa dels Entremesos, que és on es conserven durant tot l’any.

—En quin estat de salut es troba el món geganter a Barcelona i al país? És difícil trobar relleu dins les colles geganteres?
—El relleu generacional a les colles geganteres és un tema complicat: hi ha colles que tenen llistes d’espera immenses per a participar-hi –sovint lligades a gegants molt antics o gegants tradicionals– i d’altres que no tant. La pandèmia va fer molt de mal. Ara intentem de recuperar forces, en aquest sentit. Hi ha qui fa campanyes, qui té enginy i ho comparteix per les xarxes socials, qui treballa amb altres entitats dels barris per agafar més personal…

—Per què creieu que costa tant, trobar aquest relleu?
—Dins les colles, hi ha un salt d’edat molt gran, que és entre la mainada i els adolescents fins que la gent té fills. Sembla que els joves no hi són, però també és veritat que ara hi ha colles que tenen joves molt potents i que miren de captar més joves amb actes que sortirien del que seria una trobada de gegants normal o un acte institucional en què els gegants són al costat de les autoritats. Són actes nocturns per a trobar un rang d’edat diferent i anar a un altre mercat. Són joves que fa que es reactivin les colles, que estiguin actius a les xarxes socials i cridin l’atenció… En aquest sentit, hi ha esperança perquè això continuï molts anys més.

—Quin és el moment que heu viscut que recordeu amb especial il·lusió del món geganter?
—Per a mi, el moment més especial –suposo que com la majoria de geganters– és el dia de la Festa Major de la ciutat, en aquest cas, el dia de la Mercè, i sortim amb els gegants. Hi ha la Rambla plena de gent i canalla que veu passar els gegants i que els crida pel seu nom. Això dóna tota el sentit a la il·lusió que hi poses i la feina que fas durant l’any.