Nicholas J. Cull: ‘No entenc la diplomàcia com un monopoli de l’estat nació’

Nicholas J.Cull (1964) és expert en diplomàcia pública, historiador i director del màster en Diplomàcia de la Universitat del Sud de Califòrnia. Cull s’ha especialitzat en diplomàcia en l’era digital, la importància del cinema i les sèries de televisió en aquesta disciplina i acaba de publicar Public Diplomacy – Foundations for Global Engagement in the Digital Age. (Polity, 2019). Cull va ser divendres passat a Barcelona, on va oferir la lliçó inaugural del primer acte públic del Diplocat restituït. VilaWeb ha entrevistat el senyor Cull per correu electrònic.

—Heu seguit recentment el cas català? Què en penseu?
—Durant molts anys, he subratllat a les meves classes que el Diplocat era un exemple de diplomàcia pública subestatal. Em va sorprendre saber que el govern central n’havia interromput l’activitat. A mi em semblava positiu per a Espanya que les seves regions i ciutats fossin presents a l’esfera internacional. Per analogia, Escòcia fa que es conegui internacionalment el Regne Unit, com el Quebec fa que es conegui el Canadà. També penso que l’estructura de Diplocat, que uneix actors de manera transversal, com ara sindicats, universitats i clubs de futbol, és exemplar.

—Treballadors del Diplocat són perseguits pel sistema judicial espanyol. Les seves activitats es van prohibir durant un temps. Heu estat convidat al primer esdeveniment públic. Ho sabíeu? Què en penseu?
—Sóc conscient que els sentiments sobre la independència són a flor de pell i, personalment, em va sorprendre que l’estat espanyol actués tan bruscament amb Catalunya i el Diplocat. Però sóc de fora, al final, i conec gent a totes dues bandes, gent que conec bé i respecto. Pel que fa a la meva àrea de coneixement –la diplomàcia pública– la sentència del Tribunal Constitucional espanyol no entenia bé la naturalesa de la diplomàcia pública i de la comunicació internacional. No entenc la diplomàcia com un monopoli de l’estat nació. És legítim que les regions, ciutats i la societat civil es comuniquin amb el món i altres actors internacionals. Fins i tot, comunicar-se i construir relacions és, de fet, un deure.

—La Generalitat de Catalunya va declarar la independència el 27 d’octubre de 2017. Cap país va reconèixer la nova República. Per què?
—No ho he investigat a fons, però es demana que els països respectin la sobirania d’altres països, de manera que les obligacions generals i específiques envers Espanya impedirien el reconeixement d’una regió independentista. Clarament, el món va acceptar l’opinió del govern espanyol que la independència de Catalunya era il·legal. Aquests darrers anys, les excepcions a aquesta regla –Kosovo, Sudan del Sud, etc.– han tingut una dimensió humanitària i impliquen guerra directa o les seves seqüeles, cosa que afortunadament no formaven part del cas català.

—Què s’hauria pogut fer de manera diferent des del punt de vista de la diplomàcia catalana per aconseguir més bon resultat?
—No tinc clar que sigui possible presentar la qüestió de la independència de Catalunya de manera que el públic internacional ho vegi de tal importància que hagi de trencar relacions amb Espanya i reconèixer Catalunya. La diplomàcia catalana (i la diplomàcia pública) pot continuar consolidant relacions internacionals, de manera que els valors i la distinció de la regió siguin apreciats i el seu benestar es consideri rellevant per al públic internacional. Crec que part de la seguretat d’un estat o regió és la seva reputació internacional, i el futur de Catalunya, dins d’Espanya o fora d’Espanya, es beneficiarà de la construcció d’aquesta mena de reputació.

—Quin seria el vostre consell per a l’estat espanyol a l’hora d’abordar el cas català?
—Per ser honest, no m’atreviria a aconsellar l’estat espanyol en una qüestió tan complexa, però la meva feina sempre fa èmfasi en el valor d’escoltar. I començaria per aquí. També parlo de la importància de la reputació i aconsello a qualsevol nació que estigui atenta a la seva reputació, especialment pel que fa a la gestió de dissidències. A l’exterior, la mà dura té un cost en termes d’atractiu. A la vegada, la diversitat és atractiva i és un actiu per a la reputació de qualsevol estat capaç de mantenir aquest equilibri necessàriament delicat amb les seves regions autònomes.

—Quins són els canvis més importants que ha experimentat la diplomàcia en l’era digital? Què fa que el món digital sigui tan influent?
—El món digital ha creat noves eines, però també nous problemes. M’ha sorprès la manera com la desinformació ha tornat a sorgir com un problema de debò. És com un virus vell que torna. I com passa amb els virus, s’explica per una determinada mutació interna. Amb el digital, el fenomen s’explica per l’aparició de les noves tecnologies, però també hi ha una explicació contextual. Un virus necessita una població afeblida per a prosperar realment (com la grip del final de la Primera Guerra Mundial, que va ser tan mortal). Doncs la desinformació també necessita un cos polític debilitat. Tots hem quedat afeblits per les desigualtats i la recessió econòmica a les nostres societats, i d’aquí plora la criatura, i d’aquí la força disruptiva. Per aconseguir tornar al camí hem d’abordar els problemes que la desinformació explota. Per altra banda, crec que en el món digital, un diplomàtic públic sempre ho farà millor si es demana ‘a qui pot apoderar’ en lloc de demanar-se ‘què puc dir’ al públic.

—Quines són les principals diferències entre la vella diplomàcia i l’actual?
—En els vells temps, fer partícip el públic estranger era un complement opcional. Avui és essencial i, de fet, és l’única manera d’encarar els problemes compartits del món. Els públics i els mitjans de comunicació han de formar part de la diplomàcia perquè operen en un espai internacional. Crec que la millor nova diplomàcia és la que no tan sols va a buscar nous públics, sinó que els connecta entre si i crea relacions i associacions que travessen fronteres.

—Els vostres estudis inclouen el cinema com a eina per a la diplomàcia pública. En podeu donar exemples? Sèries de televisió? Hi ha sèries de televisió utilitzades com a eines de diplomàcia?
—La cultura en conjunt és important per a construir reputacions internacionals. El cinema ha estat molt important en la construcció de la reputació –o soft power– de molts països, no únicament els Estats Units, sinó també l’Índia, Itàlia, França i molts més. Una de les grans històries d’èxit d’aquesta construcció de reputació avui dia és Turquia. Gràcies a les seves telenovel·les, tan seguides a l’exterior, l’admiració per Turquia creix. En el meu últim llibre explico la història d’un diplomàtic mexicà que va poder treballar amb un senyor de la guerra africà perquè era fanàtic de la telenovel·la mexicana. Jo diria que els films i la televisió són recursos per a la diplomàcia i la poden ajudar, cosa que no és exactament igual que ser-ne eines. Un oficial casac m’ha dit que, tot i que el film Borat es burlava del seu país, ha posat el Casaquistan al mapa mental del món. Conèixer una cosa, ni que sigui errònia, sobre el Casaquistan ja és un primer pas, i obre la porta a conèixer la realitat a fons. Per exemple, el Tatgiquistan i l’Usbequistan no ho tenen, això.

—La diplomàcia pública és allò que abans en dèiem ‘relacions públiques’? Quina diferència hi ha?
—Una diferència és el context. Les relacions públiques i la publicitat tenen un context comercial, mentre que la diplomàcia pública i la propaganda tenen un context polític. El terme ‘diplomàcia pública’ es va encunyar perquè els Estats Units a la dècada de 1960 poguessin distingir entre el treball d’informació nu i cru i la propaganda dins el bloc comunista. Una vegada inventat el terme, els diplomàtics van desenvolupar una pràctica diferent de la propaganda, en el sentit que és bidireccional, més oberta a escoltar l’altre i a transformar-se mútuament. Cap propagandista no vol transformar-se amb el contacte amb la seva audiència. És un carrer de sentit únic. És cert que a vegades també es teoritza sobre les relacions públiques posant èmfasi en la dinàmica bidireccional, però jo veig que hi manca dimensió moral, que ha de formar part de la diplomàcia pública. Els experts en relacions públiques no estan d’acord amb mi en aquest punt. En última instància, no es pot utilitzar la diplomàcia pública per convertir en bones pràctiques polítiques allò que de fet són males praxis polítiques. Si de cas la faràs servir per escoltar audiències estrangeres i evitar la mala política en primer lloc, o per entendre què cal deixar de fer. La diplomàcia hauria de ser molt més que les relacions públiques i la propaganda, però no sempre ho és.