Neus Munté: ‘La unitat dels independentistes per a guanyar a Barcelona és possible’

La batalla de Barcelona comença a fer soroll un any abans de les eleccions. Alguns partits ja han començat processos de primàries i s’han anunciat propostes innovadores. Neus Munté, que va ser consellera de Presidència i portaveu del govern fins al juliol passat, ha decidit de presentar-se pel PDECat i disputar la batllia a Ada Colau. Falta un any i la situació que viu el país no deixa preveure una campanya plàcida ni centrada tan sols en la ciutat. En parlem amb Munté, que demana que es treballi amb la màxima unitat de les forces sobiranistes i amb la idea de crear nous consensos polítics a la ciutat. Parlem també de la situació dels presos, del conflicte entre el partit i Junts per Catalunya, la decisió de la justícia alemanya amb Puigdemont i les seves conseqüències…

—Quina serà la gran prioritat de les eleccions a Barcelona?
—N’hi ha una de molt clara, que no és l’única, que és recuperar els grans consensos polítics i socials en qüestions tan importants com l’habitatge, la seguretat, la mobilitat, l’ocupació i el model de ciutat. També cal recuperar el tremp de Barcelona com a capital d’un país que es troba en una situació molt complexa de vulneració de drets i llibertats. I també cal recuperar el paper de lideratge de Barcelona a l’àrea metropolitana i capital dels pobles i municipis del país.

—El mandat d’Ada Colau no ha afavorit tots aquests objectius?
—Sí, n’estic convençuda. I per això ara els situo com a prioritats. L’equip de govern de Colau no compta amb un consens polític per a impulsar una de les seves propostes estrella, que és la unió dels tramvies per la Diagonal. O en matèria d’habitatge, tot ha quedat en grans anuncis i proclames, però continua essent un problema molt greu. Encara cal un parc d’habitatge a un preu assequible. S’han fet molts anuncis i moltes promeses, però la feina està per fer a Barcelona.

—Què ofereix Neus Munté que no ofereixin els altres?
—Crec que puc acreditar una experiència de govern i gestió pels anys que he tingut la sort i l’honor de ser membre del govern de Catalunya. I també un coneixement de la ciutat. Però també penso que tinc experiència en els sectors en què s’han de restablir unes aliances molt importants. Em refereixo al tercer sector social, com a garant dels drets i el benestar de les persones, però també en el sector econòmic i el món de l’empresa perquè contribueixi a recuperar el dinamisme econòmic, que és la condició indispensable perquè hi hagi benestar. Aquestes són algunes de les credencials que puc acreditar per la meva trajectòria al govern, com a diputada i pels meus anys de feina a la UGT de Catalunya.

—Com definiríeu la Barcelona que voleu construir en una frase?
—Barcelona ha de ser una ciutat més amable amb les persones que hi viuen i hi treballen, amb les persones que emprenen i poden generar riquesa, amb els vianants, amb les persones grans… Barcelona és una gran ciutat on es viu bé i on s’ha de viure millor. I ha de ser capaç d’ajudar a viure millor a tothom sense exclusions.

—És culpa del turisme que no sigui una ciutat amable amb les persones que hi viuen?
—Jo sóc crítica amb el discurs que culpa i demonitza el turisme. És evident que hi ha d’haver uns límits i un control que ha d’exercir l’administració municipal i la resta d’administracions. Però hem de veure el turisme com una font d’oportunitats. No tan sols de riquesa econòmica. Ens pot ajudar a situar encara més Barcelona al món. Hi ha un altre aspecte del turisme que s’ha de corregir, que és el bon repartiment de la riquesa que genera el turisme a la ciutat. S’han d’establir mecanismes perquè aquesta riquesa arribi a moltes més persones que no ho fa actualment. Però no podem criminalitzar el turisme.

—Què es pot fer contra l’expulsió de la gent dels seus barris?
—Per ser honestos, cal reconèixer que un ajuntament –el de Barcelona i qualsevol altre– no té tots els elements per a influir de manera definitiva en el preu de l’habitatge i del sòl, que és el que genera en bona part aquesta situació. Però sí que té alguns mecanismes per a influir-hi. I s’han d’aprofitar intensament. Això no ha passat amb Colau. Fa tres anys, l’equip de Colau va centrar la campanya en unes prioritats que no s’han desenvolupat. La cosa ha quedat en aquells grans titulars. Una d’aquelles prioritats era l’habitatge, i Barcelona continua amb les mateixes necessitats que aleshores.

—No hi ha hagut cap millora?
—L’únic que podrà acreditar Colau al final del seu mandat és la posada a disposició de l’habitatge que prové de l’etapa de Xavier Trias. No s’han explorat totes les possibilitats. No s’ha negociat intensament amb els grans tenidors i els bancs per poder disposar del parc d’habitatge a un preu assequible. I no s’ha aprofitat la bona entesa que hi havia hagut el mandat anterior amb el govern de la Generalitat, que va crear un indicador dels preus de lloguer per a prioritzar els preus raonables. L’ajuntament té eines i no les ha fetes servir. I parlem d’un problema greu que afecta moltes persones.

—Què ha fet bé Ada Colau?
—Jo sóc de reconèixer les coses que es fan bé independentment del color polític de cadascú. Començo per recordar que ella no ha reconegut pràcticament res d’allò que va fer ben fet l’alcalde Trias en un context de greu crisi econòmica. Les dificultats eren grans i quotidianes. En vaig ser testimoni de primera fila com a responsable del Departament de Benestar Social i Família. Colau ha apuntat bones maneres en alguns aspectes, però ha estat incapaç de concretar la bona direcció en aspectes com la participació ciutadana. És elogiable que es vulgui fer participar la ciutadania en les grans decisions de la ciutat. Però cal que la participació formi part d’un concepte de democràcia real.

—Què voleu dir?
—No té cap sentit sotmetre a consulta de la ciutadania qüestions en què no hi ha una discrepància política, sinó un gran consens. Això passarà ara amb la multiconsulta. Per exemple, volen preguntar si s’està d’acord que el 30% dels solars que hi ha al 22@ es destinin a habitatge públic. L’alcaldessa té un suport absolut del ple de l’ajuntament i de la ciutadania per a fer-ho i per a modificar el Pla General Metropolità que ho faci possible. Sembla que vulgui una votació de resultat evident per a una decisió que ja està presa. La participació no ha de servir per a treure rèdit polític, sinó una proposta sincera.

—Com s’exerceix de capital d’una nació?
—Per començar, el govern de la ciutat s’ha de posar al capdavant de la defensa dels drets i les llibertats dels ciutadans sense ambigüitats. També ha de defensar la legitimitat d’un govern que va ser expulsat amb l’article 155. I també s’ha de posar al costat de la defensa de les persones que en aquest moment són a la presó o a l’exili i demanar-ne la llibertat i el retorn. Aquest discurs no s’ha fet de manera nítida. I quan s’han pronunciat sobre això, ho han fet tard i de manera confusa. Això és imperdonable en una ciutat com Barcelona, que ha estat la casa de tantes mobilitzacions polítiques i cíviques en defensa de l’autodeterminació i la llibertat. En aquest moment difícil per al país, s’ha trobat a faltar molt el lideratge de Barcelona i de l’alcaldessa.

—També s’ha deixat de fer servir la potència internacional de la marca Barcelona per explicar la situació de Catalunya?
—Aquesta també és una manera d’exercir la capitalitat. Trias ho va fer molt, això, en els seus viatges pel món. L’alcalde de Barcelona ha de ser un portaveu de Catalunya al món. Això s’ha perdut amb Colau. N’he parlat amb persones vinculades a projectes i expedicions de la marca Barcelona. I ratifiquen aquesta mirada. Aquesta posició de lideratge els ha causat un cert vertigen i molta incomoditat. I és una posició que aporta coses bones i positives per a la ciutat.

—El ple de l’ajuntament està molt fragmentat en la representació política. Quina és l’aliança capaç de desbancar Colau?
—La màxima unitat de les forces independentistes. Cal tenir en compte que si no hi ha entesa alternativa, el govern és per a la llista més votada. L’opció guanyadora per Barcelona és sumar esforços tots els qui volem una Barcelona capital de Catalunya amb els accents que ara explicava. I també sumar esforços per una Barcelona que dóna respostes als problemes de la gent i que no es queda en les proclames i els grans anuncis. Em sembla que aquesta unitat dels independentistes per a guanyar a Barcelona és possible.

—La CUP pot ser una aliada de Neus Munté?
—La decisió no s’ha de prendre tan sols des de les posicions del Partit Demòcrata que jo represento. Se n’hauria de parlar molt. Vull dir que amb la CUP hem compartit i compartim una visió i un objectiu com a país. Però a Barcelona i a qualsevol altre municipi, la qüestió del país, que és important, s’ha d’acompanyar d’una proposta de ciutat. Cal posar-se d’acord en com governar la ciutat i quina és la millor manera de servir les persones. I és evident que en el terreny econòmic i social les diferències amb la CUP són molt grans. Hem pogut conviure i hem fet un camí plegats en l’àmbit de país, però no ho veig directament exportable a l’àmbit municipal.

—I no cal fer la unitat dels sobiranistes abans, per assegurar la primera posició?
—Hem de poder analitzar què ens convé més. Jo em sentiria còmode amb una llista com més transversal millor. La cosa que menys em preocupa és el nom de la llista, però imagino una candidatura amb persones amb carnet de partit i independents. M’agrada molt la participació d’independents en la política. S’ha de treballar per trobar una fórmula còmoda per a tothom que permeti de presentar-nos amb solidesa i força per obtenir la majoria de regidors del ple.

—Què en penseu, de la proposta de Graupera?
—D’entrada, tothom qui tingui coses a dir sobre Barcelona és benvingut. Les propostes i les idees són sempre bones. Dit això, la proposta concreta de fer unes primàries obertes necessita més concreció. Crec que és un bon ham perquè es parli de la participació i l’apoderament de la ciutadania. Però he de demanar que es toqui de peus a terra i s’expliqui com es poden organitzar unes primàries d’aquesta mena. D’altra banda, sempre defensaré el paper dels partits polítics. Reconec que hi ha coses que cal millorar de la política de partit, però jo hi crec, com a actors polítics de primer ordre. El meu partit té en marxa unes primàries per a escollir un candidat o candidata que pugui guanyar les eleccions. El format, el programa i la candidatura també s’han de preparar bé. No tot són els noms que poses davant. La seva proposta sobrepassa les costures dels partits, evidentment. I cal analitzar la proposta, però li falta molta concreció.

—N’heu parlat?
—No. Ens coneixem de fa molts anys. Havíem militat plegats a la Joventut Nacionalista de Catalunya, al mateix col·lectiu. El conec, l’aprecio i penso que és una persona amb un cervell privilegiat i amb una trajectòria molt interessant. Però no ens hem vist darrerament. No n’hem parlat. Ja arribarà el moment. Màxima disposició a parlar amb tothom.

—Es podrà fer un debat sobre la ciutat que no quedi tapat amb tot això que passa al país?
—Segur que les eleccions municipals es veuran influïdes per la situació del país. Falta un any per a les eleccions i ens hem acostumat que les coses passen a una gran velocitat. Allò que un dia sembla una qüestió importantíssima l’endemà ja no és actualitat perquè han passat quatre coses noves també importants. Per tant, es fa difícil de preveure en quin punt exacte es trobarà el clima del país el 9 de juny de l’any que ve, quan presumiblement es faran les eleccions municipals. Sigui com sigui, la gravetat de les coses que passen a Catalunya fa que sigui impossible d’obviar l’actualitat i els objectius nacionals en una campanya i unes eleccions municipals.

—Com viviu l’empresonament dels vostres companys? Vau compartir taula de govern fins pocs mesos abans…
—Vaig compartir la taula del govern fins pocs mesos abans, però la relació personal i política la vam tenir fins poques hores abans d’entrar a la presó. Ho porto molt malament, com la majoria de gent. Amb molta tristesa, però sobretot amb molta indignació i molt sentiment d’injustícia. Tots els qui són a la presó hi són per motius polítics, sense haver comès cap delicte. Hi ha una construcció absolutament artificial d’un delicte de rebel·lió que la decisió de la justícia alemanya aquesta setmana ha desmuntat completament. Després d’això, cap dels presos polítics hauria de ser ara a la presó. Haurien de ser alliberats immediatament. Tinc la mateixa sensació de tristesa i d’impotència pels companys que són a l’exili. La decisió de marxar de casa és molt dura per a ells i per a les seves famílies.

—Deveu tenir el pensament que podríeu ser a la presó ara…
—És innegable que aquest pensament l’he tingut. Però no des d’una perspectiva d’alleugeriment o de dir ‘uf, encara sort que no sóc jo’, sinó des de la indignació. Perquè sé que jo no vaig fer res per a merèixer la presó, i els companys que van continuar o que es van incorporar al govern o a la presidència del parlament, tampoc. Cap dels qui són a la presó o a l’exili no han fet res que justifiqui la seva situació. La meva sensació és potser més real perquè conec en primera persona la tasca que feia el govern i l’esperit sempre rotundament democràtic i completament pacífic que va presidir la nostra actuació. Sempre democràtica i sempre pacífica.

—Havíeu previst aquesta virulència de l’estat espanyol? Al govern teníeu més informació…
—A risc de ser titllada d’ingènua, us asseguro que no em podia imaginar aquesta virulència de l’estat. L’actuació de l’estat el 9-N del 2014 i després em servia com a referència per a imaginar quina podia ser la reacció de l’estat. Entenia que es parlaria de desobediència com aleshores. No em podia imaginar, el 14 de juliol, quan vaig sortir del govern, que el 2 de novembre nou membres del govern entrarien a la presó. De cap de les maneres. Parlo només per mi. Vaig pensar que finalment la política s’imposaria. I també que el sentit comú s’imposaria al sentiment de venjança. Sabia que podia haver-hi unes conseqüències personals pel compliment del mandat del referèndum pel govern i el parlament, però mai que s’arribaria a l’extrem de l’empresonament preventiu de persones que no han comès cap delicte.

—La sortida del govern tenia a veure amb intuir una tardor difícil?
—En bona part, sí, però hi va haver un cúmul de circumstàncies i va ser una decisió personal. No em va fer fora ningú, no em va cessar el president Puigdemont, sinó que vaig ser jo qui li vaig demanar el relleu perquè em sentia sense força per a encarar aquella tardor que sí, s’intuïa difícil, però no pas amb aquesta magnitud. Jo creia que el millor era que fer un relleu que garantís que les coses arribarien a bon port. Jo ja feia molts anys que treballava amb una gran intensitat. Ja feia anys que era consellera i la tasca de portaveu del govern tenia un desgast personal alt. Vam fer una reflexió amb el president i també amb la família. Vaig considerar que el relleu era necessari. I vaig estar molt satisfeta de com va ser la meva sortida i crec que els canvis van reforçar el govern. En el meu cas, la incorporació com a conseller de Presidència de Jordi Turull em va satisfer, perquè és una persona que admiro, estimo i amb qui som amics des de fa anys.

—Què passa amb la visibilitat de les dues preses, Dolors Bassa i Carme Forcadell? Sembla que se’n parli menys.
—És cert. Ja va passar amb la Meritxell Borràs i la Dolors Bassa en el primer moment. Torna a passar ara amb la Carme i la Dolors. Diria que s’explica per diversos factors. El pes polític està molt centrat en persones com el president Puigdemont, el conseller Turull i el vice-president Junqueras, i això fa que les preses polítiques hagin quedat en un segon terme. Però també crec que reflecteix el que passa a la societat, que és la menor visibilitat de les dones. És sorprenent, perquè parlem de la presidenta del parlament i la gravetat democràtica que estigui privada de llibertat. I en canvi, no se’n parla amb la intensitat que seria normal. És important que hi posem el focus. A més, em consta que les condicions d’habitabilitat i convivència de la presó d’elles són molt diferents de les presons on hi ha els homes, que són més noves i modernes.

—Quin problema hi ha entre el PDECat i Junts per Catalunya?
—S’ha parlat i escrit molt sobre aquesta suposada mala relació. Jo ho visc de prop i puc dir que no hi ha una mala relació. Tanmateix, hem de tenir en compte que parlem d’actors diferents i cal desdramatitzar. El Partit Demòcrata és jove, però és un partit clàssic amb estructura i territorialització, jerarquia en la presa de decisions, etc. En canvi, Junts per Catalunya s’ha creat per ser una candidatura, i ara un grup parlamentari, amb una composició diversa de persones amb molta experiència política i persones que no en tenen gens. I això fa que la gestió dels lideratges, les emocions i la presa de decisions siguin diferents a un lloc i a un altre. I que hi pugui haver topades. I ho dic en el bon sentit de la paraula. Insisteixo que cal desdramatitzar. Formem part d’un mateix projecte. Hem d’estar satisfets de com va l’experiència. I cal entendre que la repressió no ajuda a crear un clima de normalitat. No pot ser així. El PDECat i Junts per Catalunya estem condemnats i disposats a entendre’ns.

—I ara què s’ha de fer? Qui ha de ser investit? Cada dia ens canvien el candidat i ja no sabem on som.
—Forma part de l’excepcionalitat que vivim. No és pas des de Catalunya que canviem de candidat per plaer. Ens trobem amb decisions de l’estat espanyol que impossibiliten o fan molt difícil la investidura d’una persona o d’una altra. Ara hi ha una decisió de les Nacions Unides que dóna més força a la investidura de Jordi Sànchez. Per tant, avui el candidat de Junts per Catalunya és Jordi Sànchez, després que no es pogués fer la investidura de Turull, el dia abans de ser empresonat, perquè la CUP no ho va voler. En tot cas, ara som on som. I cal analitzar molt bé la decisió que ha pres la justícia alemanya sobre Puigdemont, però fins ara el nom que hi ha damunt la taula és el de Sànchez. Hem de fer aquesta investidura. I el pas següent és poder nomenar un govern i tenir un altre altaveu per a denunciar tot això que passa a Catalunya.