Nerea Sanfe: “No em va ni passar pel cap, de fer el meu contingut en castellà, ho tenia claríssim”

Dos mesos després del començament de la Lliga del Paraulògic, demà se’n jugarà a Barcelona la gran final. Serà a les 12.00 a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm i hi competiran una cinquantena de jugadors. L’acte serà obert al públic i també es podrà seguir en línia. Nerea San Félix (coneguda per Nerea Sanfe), presentarà, juntament amb Pau Vidal, autor dels Minimots, aquesta final. Ella és una de les reporteres més populars d’À Punt Directe i de l’APM, on fa la secció “Catalunya on falla”. Hi parlem sobre aquesta gran final, sobre els cinc anys de la televisió pública valenciana i sobre la seva trajectòria professional, que es va impulsar especialment quan va obrir un canal de YouTube que tenia molt clar que havia de ser en català.

—Dissabte presenteu, juntament amb Pau Vidal, la final del Paraulògic a la Fàbrica Estrella Damm de Barcelona, una gran festa dels Països Catalans en què hi haurà representats de tot arreu. De vegades es veu la llengua com una cosa avorrida, però això serà ben a l’inrevés. 
—Sí, serà molt divertit! Personalment havia jugat al Paraulògic poques vegades. Aleshores m’encomanaré de tota la saviesa dels participants i de Pau. És de veres que la llengua pot sonar com una cosa avorrida, però aquestes iniciatives fan que aprendre-la i repassar-la siga un joc.

—Com ha estat la vostra relació amb la llengua? Us agradava estudiar-la i aprofundir-la?
—No et mentiré: a l’institut em costava un poc, però com altres assignatures. He estat bona estudiant perquè era molt constant, però coses com la sintaxi m’avorrien. D’una altra banda, devorava els llibres, i això m’ha ajudat molt a millorar l’ortografia i el vocabulari. Trobar llibres que et motiven quan ets jove ajuda moltíssim a conèixer millor la llengua i estimar-la més.

—Procureu tenir especial cura de la llengua pel fet de sortir a la televisió i tenir tanta visibilitat a les xarxes? 
—A mi m’han parit en valencià. Aleshores, parle valencià, i és de veres que moltes vegades no és igual parlar a la televisió o a les xarxes socials. A les xarxes intente ser correctíssima. Ma mare és mestra i quan se m’escapen faltes em fa repetir les publicacions. Però a l’hora de parlar sí que solte expressions valencianes de poble o parle com parle normalment. A la televisió intente utilitzar una llengua propera al poble, però correcta. I crec que és possible.

—A la final del Paraulògic, hi sentirem català d’arreu del país. Com a persona que va constantment de València a Barcelona, esteu començant a barrejar paraules i expressions?
—Em fa molta il·lusió aquesta gran festa per trobar-me gent tant del País Valencià com de Catalunya o les Illes. Quan treballe a Catalunya parle valencià cent per cent, però alguna paraula ja se m’escapa, perquè, tot i que la gent m’entén, a vegades ha de fer un esforç. Intente clavar alguna paraula en català per facilitar-ho tot i també perquè em surt. Però continue parlant valencià, que és el que volien a l’APM, i no m’han tallat mai les ales. Sóc fan dels diferents dialectes, paraules i expressions. És riquesa cultural que no s’hauria de perdre.

—Ara fa cinc anys éreu una de les cares que estrenàveu À Punt. Com recordeu aquells inicis?
—Que ja hagen passat cinc anys em sorprèn i m’espanta perquè el temps passa massa de pressa. Va ser molt emocionant perquè les valencianes necessitàvem una televisió pública i reobrir-la renovada va ser un repte, moltes hores de treball. Vam fer una feinada increïble, però ho vam aconseguir. Si pogués quedar-me amb una paraula seria la il·lusió, la il·lusió de reobrir una televisió pública valenciana i de dir “som ací”, ens feia falta.

—El pacte de PP i Vox inclou À Punt en l’apartat de “reducció de la despesa política” i Vox ja ha amenaçat unes quantes vegades de tancar la televisió. Com veieu la situació? 
—No sé què passarà i et mentiria si et diguera que no tinc un poc de por que es puga tornar a tancar com va passar fa anys. Però crec i espere que no ho tornen a fer, perquè una televisió pública valenciana és necessària. És clar que canviaran coses, però no sé quines. Intentarem continuar lluitant i treballant al màxim.

—Un possible tancament significa molta gent del sector sense feina, com ja va passar amb Canal 9.
—Molta gent sense faena i tot el País Valencià sense un mitjà públic valencià. À Punt és necessària i pel bé de tothom no hauria de tancar. No vull pensar més enllà perquè si comence a imaginar no m’agrada, preferisc treballar dia a dia i ja veurem. Potser hi som o no. Jo vull continuar treballant a la meua terra i en valencià.

—Quan vau sortir de la carrera ja no existia Canal 9 i encara no s’havia creat À Punt. Vau optar per YouTube. Com va ser? Ho vèieu una bona opció per a començar en el món de la comunicació? 
—Era la plataforma que en aquell moment estava més en auge. Si tornara a començar ara intentaria donar-me visibilitat a Instagram o TikTok. És una bona finestra. Jo havia fet mil pràctiques, havia estat en televisions locals xicotetes… I quan vaig assabentar-me que tornava a obrir la televisió valenciana vaig pensar que amb un currículum de paper no em veuria ningú, i vaig decidir fer-me YouTube. També necessitava expressar-me, desfogar-me un poc i mostrar com era. Un dels meus objectius era poder entrar en la televisió pública valenciana, però també passar-m’ho bé i divertir la gent.

—Vau optar per fer-ho en català en un moment que no era tan habitual com ara. 
—Si he de parlar amb el cor i amb naturalitat, parle en valencià, i per què no? No em va ni passar pel cap, de poder fer el meu contingut en castellà, ho tenia claríssim. Si volia ser Nerea 100%, havia de fer-ho en valencià. I volia treballar en À Punt i en la meua llengua. No hi havia tanta gent creant contingut en valencià. Ara cada vegada n’hi ha més i m’encanta, és el camí.

—Alguns creadors de contingut creuen que en castellà arribaran a més gent. Què en penseu?
—I què? El meu objectiu no era guanyar seguidors, era passar-m’ho bé, millorar com a professional i que a poc a poc la gent sabera qui era. Podria haver-ho fet en castellà, però no m’abellia. Sobre el dilema castellà-valencià haurem de tornar-ho a explicar tot i a fer més força que mai, però hauria d’estar assumit. És la meua llengua. Igual que un anglès faria YouTube en anglès, és una cosa que ix de dins.

—Ho heu passat molt malament amb l’exposició pública i la part negativa de les xarxes? 
—Tant les xarxes com el món de l’audiovisual tenen parts fotudes, com totes les faenes. Sóc treballadora, normal i sincera i no he tingut mai cap problema amb ningú, però és un món en què la lluita d’egos, la superioritat i l’enveja hi són presents, i hi ha gent que ho té com a bandera. Jo, no. Si no t’agrada alguna cosa de mi, en parlem, però les coses s’han de dir a la cara, no amagar-se darrere d’un telèfon. Jo he rebut odi a les xarxes. Si m’insultes o parles malament, t’ignoraré, però si és una crítica constructiva estaré disposada a parlar-ne, no pots agradar a tothom.

—Creieu que influeix d’alguna manera el fet de ser dona? Diuen que aquest assetjament a les xarxes s’agreuja. 
—Òbviament, reps més missatges d’homes que parlen del teu físic i de com eres. Si fóra home, no rebria tants comentaris d’eixa classe. Quan m’abelleix penjar una foto en biquini, no rep els mateixos comentaris que rebria un home amb una fotografia similar, hi ha més bavosos. Però per sort no tinc molts comentaris d’eixa classe. I en general l’odi no crec que siga per ser dona 100% perquè cada vegada n’hi ha més, tant per a homes com per a dones.

—Ara combineu la feina a l’APM de TV3 amb la d’À Punt Directe. Per quina de les dues us coneixen més? 
—És una mescla! Quan vaig a Catalunya, sóc la reportera de l’APM, i a València, d’À Punt i de l’APM. A València em reconeixen més per la televisió valenciana, però m’ha sorprès que també em parlen molt de l’APM, que és un programa de referència, amb molta difusió a les xarxes.

—Abans de treballar-hi com a reportera, ja hi sortíeu molt sovint pels vostres moments a À Punt.
—Sí! Em tenien ben fitxada. Si fas entreteniment, primer t’ho has de passar bé tu per a transmetre eixa diversió i naturalitat a l’espectador, i crec que ho hem aconseguit. Amb Carolina Ferre ens complementàvem a la perfecció, i també quan em trobe gent meravellosa pel carrer que em dóna eixe joc. El 2021 em van telefonar per fer un La televisió és cultura i el 2022 per a ser reportera de l’APM.

—Quin és el moment més surrealista que heu viscut a la televisió? 
—L’estiu passat vaig treballar al Bona vesprada d’À Punt i quasi caic d’un tobogan aquàtic. Va ser surrealisme pur, no sols perquè ho vaig passar fatal, sinó també perquè vaig haver de continuar el directe, malgrat el moment de pànic. Sols pensava en ma mare, que em veia! I també el dia del meu aniversari, que amb Carolina Ferre ens vam llançar cadascuna un pastís a la cara i vam haver de continuar la secció. Vam estar dos minuts pixant-nos de riure i no tallaven… Això t’ensenya a saber com continuar.

—No us han fet mai por els directes? 
—Sempre saps que pot passar qualsevol cosa i has d’anar preparada. Quan comences sempre t’entra eixa por, però amb els anys domines la situació. Vas al lloc, ho visualitzes tot i t’organitzes, saps com afrontar el que puga passar. Així i tot, abans d’entrar sempre tens eixe cuquet a la panxa, que és molt bonic perquè la teua faena t’apassiona. A mi el directe és el que més m’agrada del món. Passa una vegada i ja està, i no torna a passar res igual.

—És molt diferent fer reportatges de carrer a Catalunya que al País Valencià? Els catalans tenim fama de més seriosos… 
—Aquesta fama existeix! Però he trobat tanta gent simpàtica i que ha volgut obrir-se al micròfon de l’APM… És un micròfon que és una sort perquè el 95% de la gent et coneix. I amb el “Catalunya on falla” hem aconseguit vertebrar país i hem viatjat per pobles i ciutats, no sols per la capital. I no m’he trobat cap resposta negativa. Potser com que entre amb el micròfon i un somriure és difícil dir que no!

—Suposo que aneu amunt i avall amb l’Euromed. Com us prova, tenint en compte els retards? 
—Ho gestione bé perquè gràcies a viatjar amb tren tinc més temps per a mi, per a descansar, pensar, llegir i veure pel·lícules. Si tot va a l’hora, les tres hores d’anada i de tornada no em molesten, però sí que en patisc els retards, sobretot els darrers mesos. Em desespera perquè és temps de la meua vida i a vegades no donen ni explicacions. Ho encaixe bé perquè tinc clar que vull viure a València i crec que és possible aquest anar i venir, però necessitem més bones connexions País Valencià – Catalunya.