Neige Sinno: “Escric en contra de mi mateixa”

En un moment de Trist tigre (Anagrama), Neige Sinno dóna set motius per a no escriure el llibre, un dels quals molt contundent: “No crec en l’escriptura com a teràpia. I si això existís, la idea de curar-me per mitjà del llibre em fa fàstic.” Hom es podria demanar per què Sinno acaba publicant el seu testimoni com a víctima d’abusos sexuals durant la seva infància per part del seu padrastre. Per què ara? Per a qui? La resposta és el relat que ha aconseguit d’escriure en poc més de dues-centes pàgines. Un relat cru, nu i de tanta bestialitat que sembla mentida que l’hagi pogut plasmar de la manera amb què ho ha fet: amb un llenguatge lúcid, senzill i acostat pel lector.

Trist tigre es va publicar l’any passat a França, país natal de l’autora, tot i que fa vint anys que viu a Mèxic. De seguida es va convertir en un fenomen editorial i va rebre desenes de reconeixements. Ara Anagrama el publica en català i tot fa pensar que serà un dels llibres de què sentirem parlar més aquest curs. Però aquesta entrevista no pretén indagar en la història personal de l’autora, en allò que va sofrir de petita. Per a això, val més que llegiu el llibre. En aquesta entrevista procurem desgranar com una vivència tan traumàtica com aquesta pot arribar a ser un envit artístic per a una escriptora.

—A diferència d’allò que tothom podria esperar, no heu escrit aquest llibre com a teràpia. Per què l’heu escrit?
—Hi ha moltes maneres de respondre-hi, perquè hi ha una manera de respondre-hi a partir del moment en què escric aquest llibre i ara. Són diferents. En el moment en què el vaig començar a escriure no tenia un projecte de “escriuré aquest llibre per tal raó”. Sóc escriptora, escric, escric un munt de coses. De sobte, entre les coses que escric, escric un text que em sembla que promet molt. Va anar així. Quan n’escrivia les primeres pàgines –que van sortir tal com són al llibre–, vaig veure el projecte de llibre a què m’enfrontava. Vaig dir: “Sí, ho faig.” Per què ho faig? Perquè em proposen un objecte literari interessant. Llavors, per què? Per què hauria de fer una teràpia per explicar-t’ho? Per què en aquest moment de la meva vida tinc aquesta necessitat d’escriure aquest llibre? Perquè puc, perquè en sóc capaç, perquè sóc sòlida, perquè tinc ganes d’assumir aquesta posició de responsabilitat que és la meva. Es va fer possible per moltes raons. Per què i per a qui és una cosa que puc veure ara que és publicat i que circula, que puc veure-ho des d’un altre angle. Estaria bé que servís per a difondre el tema, per a participar en aquesta conversa social sobre l’abús infantil, però no seria cert en relació amb el motiu pel qual vaig proposar-me aquest projecte. Si serveix per a això, meravellós. És un llibre que es va fer necessari per moltes raons i tenia la consciència molt clara que podia fer-ho tant en l’àmbit emocional com en l’artístic. Tenia la intuïció que aquest projecte –un llibre híbrid, fàcil de llegir i molt complex alhora–, aquestes fites artístiques que tenia… Vaig sentir que estava disposada i preparada. Que podria fer-ho.

—Per a vós era imprescindible escriure-ho en primera persona? Vau pensar a escriure-ho en tercera persona?
—Sí. De fet, vaig fer-ho. Fins i tot vaig escriure’l en forma de ficció, i no sabria dir-te exactament quina diferència hi ha. Sé que és molt diferent, perquè ho he experimentat, oi? Aquest és el primer llibre autobiogràfic que publico, però sí que noto que no és igual. I és curiós, perquè és el mateix material, la mateixa història. La puc explicar d’una manera en tercera persona i d’una altra en primera… No n’estic segura… [Pensa uns quants segons.] Crec que la diferència és el contacte amb el lector.

—Què voleu dir, exactament?
—És la relació amb la persona que ho llegeix. Sap que el “jo” que parla és el “jo” que també va viure la història. És autobiogràfic en diversos aspectes, perquè la vivència de l’abús és meva, però jo també sóc qui fa tota la resta del llibre: analitzar texts, comentar una foto, etc. Totes aquestes coses no són exactament el mateix “jo” que va viure l’experiència de la nena. És un “jo” autobiogràfic que assumeix una altra personalitat; són moltes personalitats. És el que dic en un moment del llibre: tots aquests “jo” són jo i no són ningú alhora.

—Parleu d’aquestes anàlisis de texts. N’apareixen moltes, i de molts autors diferents. Hi ha una anàlisi molt crítica de Lolita, de Nabokov. Com us han ajudat aquests texts a donar forma i configurar el relat?
—No sé si t’hi has fixat, però hi ha molts autors que surten dues vegades. El projecte és pensar, atrevir-se a pensar en alguna cosa que és impensable i que, en general, no ens podem atrevir a pensar-hi. Aquesta és la proposta que faig al lector. Com que jo sóc una gran lectora de tota la vida, quan penses, no estàs mai sol: penses en els films que has vist, en les converses que has sentit, en els programes de ràdio que escoltes i els llibres que has llegit. En el meu cas, els llibres és la cosa principal. Però, per mi, no es tracta de seguir un autor o defensar les idees d’uns o uns altres. M’agradava la idea de pensar la mateixa cosa que Annie Ernaux i, alhora, pensar contra ella. Que fos molt visible que utilitzo els autors i tant se val si és per dir les mateixes coses o per oposar-m’hi. Simplement volia integrar aquesta riquesa i aquest acompanyament amb els autors, que és una de les coses que més m’agrada a la vida: sentir-me acompanyada per veus d’altri. És una cosa que em causa alegria, entusiasme, plaer. Volia integrar aquest plaer literari, no sé com dir-ne, a una part del llibre que és molt dolorosa per a mi i per a qui ho llegeix.

—Tan sols de començar el llibre deixeu clara una cosa: “Això no és alta literatura, és un testimoni.” De fet, relateu els fets amb un llenguatge simple, senzill, pla, fins i tot repetitiu. Considereu que els texts autobiogràfics o els testimonis s’han infravalorat?
—Són etapes del llibre, perquè això ho dic al principi amb relació a la mena de frases, l’oració. Puc usar repeticions perquè del testimoni és un gènere en què considerem que l’autenticitat és primordial i que per ser autèntic no s’ha de parlar com en un llibre. Per ser autèntic, s’ha de parlar una llengua copiada de l’oralitat en la qual un es pugui permetre de repetir el mateix vocabulari i no polir gaire el text. Però això és escrit amb una certa ironia, perquè òbviament no puc proposar-me un llibre tan difícil i descartar de bon principi la idea que no és important. Jo sé que és important, però m’inscric en aquest gènere testimonial i repto el lector: “Què llegeixes? Com classifiques aquest llibre? De quin gènere és?” És un desafiament i un joc. Al final del llibre reprenc aquestes preguntes després de la lectura, i les faig també al lector. “Això que has llegit és un testimoni? És un subgènere, perquè parlo de la meva vida? Realment ho penses?” Són preguntes que també em faig a mi mateixa, perquè és un gènere que, per la meva formació, no m’atreia. Tenia aquesta tendència a menysprear la literatura autobiogràfica i el testimoni. Per això al final del llibre intento de girar-ho i dir: “Què és un testimoni?” Un testimoni és algú que ha vist alguna cosa que poques persones han vist, i que ho treu a la llum mitjançant la paraula i que fa que els altres ho vegin. Intento valorar més aquesta figura del testimoni per a mi mateixa, per acceptar la idea que vaig fer aquest llibre autobiogràfic, que és una cosa que no volia fer. Escric en contra de mi mateixa.

—Per què?
—Perquè és una cosa que em passa ara amb la premsa. Per a un periodista, dir que és un testimoni moltes vegades és dir que allò que importa és la història que explico, no la manera que utilitzo per explicar-la. I jo estic convençuda que allò que fa que ells puguin veure interès en la història és la manera com l’explico, perquè és una història entre cent mil. Aquestes històries són a tot arreu. És una estratègia, potser inconscient, però que fa que es menyspreï i que es continuï menyspreant la part artística del treball, que es basa en un material autobiogràfic.

—Us heu emmirallat en Annie Ernaux en la forma? No tan sols la citeu, sinó que utilitzeu un estil narratiu molt semblant al seu: aquest equilibri entre el jo biogràfic i col·lectiu, aquesta escriptura simple que, alhora, explica tantes coses, aquest gènere inclassificable…
—Cada experiència és única, i això és molt clar en l’experiència d’Annie Ernaux. És molt particular, únic, amb la consciència que allò que és privat i particular sempre és travessat per les històries col·lectives. Les nostres vivències es reflecteixen les unes en les altres. Això és una cosa que em sembla molt bonica d’ella. Per exemple, el títol de La vergonya –té un llibre que es diu La vergonya, no sé si l’has llegit–, és una història molt particular en un moment molt curt de la seva vida i, en canvi, hi posa un títol d’una cosa universal. Explica un moment de la seva vida en què hi va haver violència a casa seva; ella va ser testimoni que el seu pare va agafar la seva mare pels cabells i la va portar al soterrani. La volia matar. I aquí sent que passa el llindar entre una baralla a casa i una cosa que no podrà entendre ni processar i que fa de la seva família i de la seva vivència una cosa vergonyosa, la porta cap a una part fosca de la humanitat. I, en canvi, ho explica com dius tu, d’una manera pura. Jo això ho admiro i ho veig com una posició política: no cal ser un especialista, o ser de classe alta, o haver llegit gaires llibres per atrevir-se a pensar. I això es ressalta molt en aquesta mena d’escriptura. Pots pensar coses molt complexes fent servir un vocabulari que sembli senzill. No cal la paraula de l’especialista –que tampoc no ho rebutjo, a vegades intento d’introduir-ho–, però no cal ser fosc per a pensar coses profundes, i aquesta posició m’interessa.

—Us definiu tota l’estona com a víctima. En un moment en què es qüestiona tant aquest concepte, per la connotació negativa que té –estigmatitza, relega a una posició passiva, etc.–, per què decidiu de mantenir aquest terme i no el de supervivent, per exemple?
—Intento… No tinc gaires preses de posició, no tinc interès a defensar una opinió o una altra. Quan sento que hi ha alguna cosa una mica estranya, falsa, miro com indagar-hi. Quan llegeixo titulars als diaris com ara “Ella no vol adoptar una actitud de víctima”, sento alguna cosa que em causa incomoditat, i hi reflexiono: per què? Per què em causa tanta incomoditat? Intento de respondre’m a mi mateixa, perquè això sempre són coses que van per dins, no? Allò que em causa incomoditat és que això reflecteix un perjudici social: ser víctima és ser inferior. Però com la puc processar, aquesta experiència? Com puc explicar aquesta experiència d’haver estat violada durant anys per un adult si en algun moment no considero que vaig ser víctima? Utilitzar aquesta paraula, “víctima”, també posa les coses al seu lloc. Som éssers en moviment, el llenguatge és en moviment. “Supervivent”, per mi, pot ser útil en un context i, en un altre, fer-me aversió. Això vull emfatitzar-ho. No tinc res en contra de cap interpretació, i crec que utilitzem les paraules que necessitem segons el context en què se’ns fan útils.

—…
—A mi em sembla perillosa aquesta interpretació que s’ha de ser un supervivent exemplar, perquè això vol dir que hi ha gent que són mals supervivents, si no tenen aquesta actitud de dir: “No, no vull tenir una actitud de víctima, vull tenir una actitud d’algú que va vèncer, que ho va superar tot.” Bé, si això et serveix a tu per a créixer, que bé, però això es pot girar també en contra i ser una opressió més per a algú que no ho va superar i que es va sentir culpable de no ser un bon supervivent.

—Que no sigui una pressió afegida, oi?
—Quan vaig arribar a aquest punt del raonament vaig entendre què em genera conflicte. Ja és prou difícil d’haver viscut una situació com aquesta i fer-ho tan bé com pots perquè, a més, t’adonis que no ets una bona víctima o no ets un bon supervivent. Perquè això fa que et sentis malament. Ja tragines un munt de traumes per a, a més a més, carregar-te del sentiment de: “No ho he fet bé”, “No vaig fer teràpia”, “Em considero una víctima, “No ho vaig denunciar”, etc. No, això em sembla malament, em sembla massa. Llavors, les paraules són eines per a fer-nos més lliures, però també poden fer mal. I vull explorar això. No vull arribar a la conclusió de si és bo o no dir “víctima” o “supervivent”, no m’importa. Bé, no és que no m’importi, és que jo no puc prendre aquesta decisió. El lector o la lectora ja la prendrà, a mi m’importa que s’obri la possibilitat de debat, de tenir aquesta conversa encara que sigui amb mi mateixa i prou.

—Una de les coses que m’han sorprès més és fins a quin punt sou dura amb vós mateixa. Com us qüestioneu allò que va passar i, fins i tot, com us culpabilitzeu en algun punt de la història. Per què ho feu, això?
—No n’estic gaire segura, però per a mi era important perquè jo sé que és una cosa molt comuna. Aquí tornem una mica a Annie Ernaux. Era molt conscient que al llibre explico la meva història personal, però connecta amb tantes altres… Havia de dir-ho, havia de dir que és molt comú que una víctima es pregunti “per què em va passar a mi?”, i que aquest dubte fa que indagui en la possibilitat de la seva pròpia culpa, de la seva pròpia complicitat. Quan ho desconstrueixes i ho examines, sembla una cosa molt òbvia del trauma que fa que et qüestionis a tu mateixa fins als fonaments, pensant: “Potser m’ho vaig buscar”, perquè hi ha una manipulació molt forta que fa que la versió d’ell és la que existeix més durant un temps. Allunyant-me d’aquesta versió vull demostrar que em costa, que no és fàcil. I per això hi és tan present la seva versió [la de l’agressor] ja de bon començament, i hi torna de tant en tant… Aquesta claredat per a dir: “No, no vaig fer res, tota la culpa és de l’agressor” es va construint a poc a poc, però vull que sigui visible. Vull que es vegi la complexitat d’allò que es viu interiorment, cosa que també va passar a moltes víctimes. Recordo que volia posar al llibre això que ens preguntem constantment: “Què se n’hauria fet de la meva vida si no m’hagués passat mai això? Qui seria jo?” Ara, qui t’ho respondrà, això? No se sabrà mai. I és una pregunta… No sé si és inútil, però l’he sentida a tants testimonis… És una cosa inevitable. No sé gaire per què és important, però volia que hi fos perquè és la meva pregunta i la de tants altres, i no necessàriament parlant d’abús infantil. No és una pregunta gaire constructiva, perquè té una part fosca, com si m’hagués transformat en algú millor, com si hagués pogut tenir una vida millor. Per a què?

—Al llibre comenteu que el vostre cas és un dels pocs en què la denúncia arriba a una condemna. A l’estat espanyol, l’incest –terme que es fa servir al llibre– no és tipificat com a delicte al codi penal. Com es poden arribar a jutjar uns fets que ni preveu el marc jurídic?
—La paraula “incest” és molt complicada. Bé, moltes paraules són difícils, no? La paraula “abús” també és complicada, perquè dir que abuses és dir que fins a cert punt és tolerable i, a partir d’allà, ja és un abús. És ridícul, no? Vull dir, no és tolerable cap relació sexual amb un nen. Per què n’hem de dir “abús sexual”? Això no funciona. Res no funciona. “Incest” és complicat perquè la paraula ha estat molt usada en el context antropològic per parlar de relacions intrafamiliars, però pot ser un abús a un nen o que es casin cosins llunyans que són adults i que ho consenten tots dos. És una paraula que parla d’un crim molt greu i, alhora, parla d’una cosa prohibida en les cultures, però que no és una violació. Tot això és molt relliscós, certament. I com a societat m’agradaria que es debatés, perquè calen paraules per a anomenar les coses. A mi em sembla interessant la paraula “violència sexual”, que pot ser intrafamiliar o fora l’àmbit familiar. Perquè la paraula “incest”, per exemple, només parla de relacions prohibides dins la família, però em sembla bastant semblant a allò que passa quan un sacerdot abusa de nens. Per què hem de fer tanta diferència entre aquest mateix tipus de violència? No sóc ningú per a decidir, però seria genial que tot fos sobre la taula i que decidíssim col·lectivament de quina manera pensem el codi penal: quines paraules hi posem, quin pes i sentit hi té cada paraula, etc. Perquè allò que no es diu, no existeix. I és això: si ni tan sols és al codi penal, com farem que existeixi i que es prengui seriosament com una cosa greu?

—Vau traduir el llibre del francès al castellà vós mateixa. Com va ser aquest procés de reescriptura, tornar a viure tot això en una llengua que no és la materna?
—És un viatge interior molt interessant. No sabria dir-te totes les conseqüències d’això, perquè és un projecte de vida. Fa vint anys que visc a Mèxic. El 2011 vaig publicar un llibre en castellà. Per tant, aquest desig de reinventar-me en un altre idioma… A més, vaig aprendre llengües estrangeres de gran, no ha estat fàcil per a mi, ha estat un esforç molt gran i pateixo bastant, traduint. Així i tot, ha estat tan enriquidor, fer aquest viatge, aquesta transformació, aquesta metamorfosi personal i artística d’escriure en un altre idioma que, en aquest cas, és una traducció i no, perquè quan vaig començar a traduir-lo del francès hi vaig anar canviant coses. Estic en un taller literari amb un grup d’amigues. Elles em feien suggeriments sobre la correcció d’estil, però també sobre la manera com rebien el text. Aquest text és concebut com una conversa perquè va ser una conversa real amb lectores.