Nausicaa Bonnín: “La història més potent de Neus Català és el després dels camps”

Nausicaa Bonnín ha entomat a Un cel de plom el desafiament de posar-se a la pell de Neus Català, activista antifeixista i una de les últimes supervivents del camp d’extermini de Ravensbrück, que també va fer treballs forçats a la fàbrica de Holleischen. El film és l’opera prima de Miquel Romans i és basat en una part de la novel·la homònima de Carme Martí. La història passa després d’aquests treballs forçosos i se centra en com Català viu aquest xoc de la tornada, com rememora l’experiència i, sobretot, com intenta que la memòria d’aquell horror no s’esborri. En parlem amb l’actriu, avui que Un cel de plom s’estrena a les sales de cinema.

—Què ha significat interpretar Neus Català? No és un paper com qualsevol altre…
—Em va trucar el Miquel un parell de mesos abans de filmar, em va proposar el paper i em va explicar que era basat en una part de la novel·la de la Carme Martí. A part del guió, el primer que vaig fer va ser llegir-la. Em va semblar una oportunitat molt bonica d’aportar alguna cosa a aquesta història. Els setanta anys posteriors a haver tornat dels camps, la Neus va lluitar per la memòria històrica i per no oblidar. Això és un pas més i em venia molt de gust de formar-ne part.

—Com ha estat el procés de construcció del personatge?
—La prèvia a la filmació va ser una recerca de material gràfic i escrit per a interioritzar la seva figura, com parlava… Als assajos vam fer una feina molt bonica des d’allò físic. Vam treballar molt on col·locàvem físicament, no racionalment, el dolor, el fred, la gana, la desesperació… Durant el rodatge vaig intentar d’oblidar-me de tota la part teòrica i racional i centrar-me en les coses petites, des d’on s’hauria col·locat emocionalment o com hauria reaccionat la Neus.

—Vau passar molt de fred?
—Una mica, sí! Però ja ens anava bé per a explicar el que volíem…

—Dieu que heu treballat més físicament que no pas racionalment. Suposo que no és senzill d’empatitzar amb un dolor d’aquesta mena o posar-te en una situació tan difícil d’imaginar.
—És inviable. La nostra feina també és això, però si visqués tot allò que viuen els meus personatges necessitaria quatre vides… Ens és impossible d’empatitzar amb un 0,1% del que van passar allà. Per això fa tant de respecte explicar aquesta història. No caure en l’abús emocional era l’objectiu, acostar-m’hi amb credibilitat i procurar empatitzar amb el seu caràcter, aquesta manera seva de ser de la qual tothom parla, de tenir les coses clares. Aquest “jo faré això fins a les últimes conseqüències”.

—De fet, aquest compromís polític feia que s’arrisquessin molt, sense abaixar el cap i arribant a boicotar els nazis. El Comando de les Gandules, de què formava part Neus Català, boicotava l’elaboració de les armes que fabricaven inutilitzant cartutxos i espatllant màquines. Aquest risc que prenien és una de les coses que més us ha impactat?
—Impacta molt perquè el primer que penses és que tu callaries i lluitaries per la teva supervivència. Però per elles la supervivència implicava tenir un ideal clar de: “Sobreviuré per poder explicar tot això que ens han fet.” La Neus i tot el comando es van aferrar a això, que l’única manera de sobreviure era tenir l’objectiu a llarg termini d’explicar-ho.

—Les accions del Comando de les Gandules realment van servir per fer la guitza als nazis…
—Sí, tenia un efecte directe sobre la guerra. En lloc de 10.000 bales en van fer 5.000 i això té un efecte brutal al front. Crec que no eren conscients que l’efecte era tan directe.

—Com eren les condicions al camp?
—Eren en un camp de treball, no de concentració ni extermini, per tant, les condicions eren mínimament millors que les del camp d’extermini, sobretot perquè les necessitaven per a treballar, vives. A Ravensbrück era diferent, les havien de matar perquè arribaven trens amb milers de persones més. Tot i això, cap de nosaltres no hauria resistit més de vint-i-quatre hores. Era tortura contínua i diària, menjaven sopes d’aigua… Les mantenien al límit de la vida. I també tortura psicològica, els treien tota personalitat i identitat.

—Al film es veuen les dones presoneres, les nazis torturadores… Encara s’ha tractat poc la qüestió dels camps més centrada en elles?
—Totalment, al final la història l’expliquen els homes i parlant d’homes. Al film es fa una gran feina d’explicar una altra història des de la mirada de les dones, que van ser molt importants en aquesta guerra. Tant les presoneres com les que van sostenir les cases mentre els homes anaven a lluitar, que, d’això, se’n parla poc.

—Per exemple, es reflecteix com controlaven la menstruació a les presoneres.
—Els punxaven una medicació perquè no tinguessin la regla, per poder ser més productives. T’anul·len com a dona, com a persona, et posen en llocs que són espais buits… És una tortura que consisteix a esborrar-te la identitat.

—L’escriptora Monika Zgustova va investigar l’experiència de les dones als gulags. Deia que ho afrontaven més bé que no pas els homes precisament per l’habilitat per fer xarxa, obrir-se més de pressa i donar-se suport emocional. Suposo que ací també passava una mica…
—Segur, aquesta cosa de cuidar-se, fer família… Es posaven rols de mares i filles. Funcionaven com una família i va ser la seva manera de tirar endavant. Algunes es coneixien molt poc, potser des de feia un mes, però l’únic recurs que tenien era aquesta escalfor humana que va acabar originant relacions molt potents.

—Malgrat aquest objectiu d’explicar-ho tot, que no s’oblidés res, ella mai no va voler ser protagonista.
—És una de les bases de la seva lluita. L’han posada a ella com a estendard i és veritat que va ser la impulsora de tot això, però va voler parlar per totes les qui no van poder parlar. Essent protagonista suposo que sentia que no es valorava prou la resta de dones. Al final formava part d’un grup en què cadascuna era imprescindible, si no, les altres no haurien sobreviscut. La supervivència era una cosa col·lectiva.

—Les ficcions habitualment tampoc no narren el després dels camps. Aquesta, sí. Com va ser, en el cas de Neus Català?
—La història més potent de la Neus és el després. És coneguda quan torna i dedica aquests setanta anys posteriors a conservar la memòria històrica. El després immediat que surt al film és aquest xoc, aquest retrobament amb la família, que és la gent que estimes, però és lluny perquè no ha viscut res d’allò que has viscut, perquè no ha sabut res de tu durant dos anys… Va costar molt d’entendre aquesta necessitat de la Neus de continuar lluitant, de no oblidar, de no llençar el vestit, de continuar parlant-ne…

—La família no acabava d’entendre per què guardava el vestit de presa.
—També és normal, suposo que quan estimes algú vols que oblidi i tiri endavant. Aquesta necessitat de la Neus d’aferrar-se a aquell dolor suposo que era difícil d’entendre.

—La fotografia és feta quan era ja era lliure.
—Sí, sis mesos després. Per això va voler conservar el vestit de deportada, és la seva fotografia icònica. Es veu que després sí que li van cremar el vestit.

—Creieu que som a l’altura amb la qüestió de la memòria històrica ara com ara?
—Crec que som un país encara força d’esquena a tot això. Països com ara Alemanya segurament s’hi han posat molt més de cara. Aquí encara costa parlar-ne, explicar el franquisme des d’un lloc net i obert. I més en un moment com el d’ara, en què l’auge de les dretes a Europa és força terrorífic. És molt necessari parlar d’aquestes històries i no oblidar-les. Parlar-ne a les escoles, sobretot és una qüestió de noves generacions. És imprescindible que sàpiguen la nostra història.