‘Nens de deu anys han normalitzat el fet de veure un cadàver al carrer’

Actualment, Mèxic és un dels països més perillosos del món per a treballar com a periodista. Segons un informe especial de l’organització per la llibertat d’expressió Article 19, entre el 2000 i l’agost del 2019 hi van assassinar 131 periodistes. El 2017 va ser l’any més violent de la història recent del país amb dotze periodistes assassinats, el mateix nombre que a Síria, país amb una guerra civil enquistada des del 2011. A Mèxic no hi ha una guerra formal, però n’hi ha una de soterrada que sumeix la societat en un estat de pànic continu. Els narcotraficants es disputen els territoris i mantenen el control del país sota la violència extrema i la connivència, i fins i tot la col·laboració, de les autoritats. Quan la impunitat és la norma, el periodisme esdevé l’última trinxera que denuncia la corrupció i les violacions de drets humans. Un combat diari que sovint es paga amb la mort.

Des del 2018, l’Ajuntament de Barcelona col·labora amb l’entitat Taula per Mèxic per acollir periodistes mexicans perseguits, als quals s’ofereix una atenció integral adaptada a la seva situació. Els darrers d’arribar han estat Néstor Troncoso (Tampico, 1963) i Ali Pacheco (Taxco, 1990), dos periodistes que han patit en primera persona la violència i la impunitat dels narcotraficants. Cada història és diferent, però totes dues ens aboquen a un escenari d’autèntica indefensió i d’una societat absolutament trencada per la destrucció de les expectatives. Com es pot construir una vida sense la seguretat que l’endemà tu o el teu entorn proper no sereu assassinats? VilaWeb ha aprofitat l’estada de Troncoso i Pacheco a Barcelona per parlar-ne amb ells.

—Fins a quin punt els narcotraficants controlen les administracions mexicanes?
—Ali Pacheco [A.P.]: Us en puc posar diversos exemples. L’ex-secretari de seguretat pública, Genaro García Luna, ara mateix està detingut als Estats Unit vinculat amb el càrtel de Sinaloa. O el que va passar amb els estudiants de l’escola d’Ayotzinapa: la policia va lliurar els joves al càrtel Guerreros Unidos. Qui té el control de molts sectors locals, com la policia, és el narcotràfic. A Taxco (Guerrero), d’on sóc jo, els grups de narcotraficants es disputen la plaza perquè és un lloc de pas cap a l’estat de Mèxic. Un dels caps de la plaza va ser ex-comandant de la policia local. Tot està absolutament podrit. Com que el sector local és el més dèbil per a enfrontar-s’hi de manera armada, pacten amb ells.

—Si les institucions no poden protegir els seus ciutadans, que n’és la funció més essencial, quin sentit tenen?
—Néstor Troncoso [N.T.]: Les institucions estan subordinades als càrtels. Tomás Yarrington, actualment pres, és un governador que pràcticament va lliurar l’estat de Tamaulipas al càrtel del Golfo. Va lliurar la fiscalia perquè estigués sota control del càrtel, que posava el personal i el treia. Qui no se sotmetia a allò que ells deien era executat. Les institucions van desaparèixer com a tal i van posar-se al servei, únicament, del crim organitzat. Avui els càrtels els conformen autoritats. Els policies, que han de vetllar per la seguretat pública, són els qui executen, torturen, extorqueixen, segresten… I no se n’amaguen, anomenen ‘cap’ o ‘comandant’ el cap del càrtel, en compte d’anomenar ‘cap’ el governador. Les institucions, el govern i el crim organitzat són exactament la mateixa cosa.

—Com ho viu la societat? Ho ha normalitzat?
—N.T.: Es viu en un estat constant de terror. Tota la població n’és víctima. Els joves no poden sortir passades les vuit del vespre, no són lliures de divertir-se. Hi ha el temor constant que els facin desaparèixer. Tothom sap que, a més dels impostos que han de pagar al govern, s’ha de pagar un derecho de piso per a conservar la vida: si algú té un negoci, ha de destinar part dels beneficis per a pagar als càrtels. Quan al governador o al poder executiu li passa pel cap augmentar algun impost i hi ha algú que s’hi oposa, sap que el crim organitzat pot anar contra ell.

—Em parleu d’una convivència amb la violència extrema que deu tenir unes conseqüències emocionals terribles.
—A.P.: És una por quotidiana. És una guerra que fa més de deu anys que dura, des que el 2006 el president Felipe Calderón va declarar públicament la guerra al narcotràfic. S’ha perdut tota una generació, els qui llavors teníem setze anys hem crescut amb aquesta por quotidiana. De ser al lloc menys indicat i trobar-te en un tiroteig. Les generacions més joves, que ara tenen nou anys o deu, han normalitzat el fet de veure un cadàver al carrer. Abans era horrible sentir els trets, veure les massacres; i ara els nens la veuen normal, la violència. Hi pot haver algú executat al carrer i la gent passa de llarg i continua amb la seva vida normal. La societat s’ha tornat insensible.

—El president López Obrador va dir públicament que volia acabar aquesta guerra i pacificar el país. Què en penseu?
—N.T.: Les paraules de López Obrador ens van fer tenir esperança, però la realitat és que va retirar l’exèrcit del carrer sense cap estratègia, sabent que la policia estava sota les ordres del crim organitzat. Les massacres s’han aguditzat, no es pot dir que hagi pacificat res. Ara els càrtels es disputen les places a cara descoberta, i López Obrador no fa res. Us explico dues situacions que van passar fa poc a Tamaulipas. El 19 de març hi va haver una massacre, van matar dues dones, un nen i un home que anaven en una ambulància. La mateixa policia els va treure de l’ambulància i els va lliurar al crim organitzat. Allà mateix en van executar dos, van colpejar el nen i l’altre se’l van endur per torturar-lo, en van fer trossos i el van llançar a una carretera. Se sap qui ho va fer, els seus noms, quins policies els van lliurar… però no hi ha hagut conseqüències. Un altre cas és el de la dirigent sindical de Matamoros, que va ser detinguda després d’haver denunciat que les fàbriques no respectaven les mesures sanitàries pel coronavirus. És una detenció completament il·legal perquè els delictes dels quals se l’acusa, que de per si són falsos, no són delictes greus i no comporten presó preventiva.

—Amb aquest context repressiu, què fa que un ciutadà lluiti per la llibertat i la democràcia des del periodisme?
—N.T.: Parlo per mi i per molts altres: no tens cap alternativa. O et maten, o et fan desaparèixer, o t’empresonen… O crides perquè la teva veu se senti lluny i puguis sobreviure. No hi ha res més. És un acte desesperat dels defensors dels drets humans. No havia vist mai tants periodistes exiliats, tants defensors de drets humans torturats o desapareguts.

—Com és el dia a dia d’un periodista a Mèxic?
—A.P.: Tens por, però no pots quedar-te callat. Si ningú no fa res, ells guanyen. Guanya la impunitat, la corrupció, la violència. Si callem, la democràcia –que a Mèxic ja és molt feble– es mor. Si no denunciem els actes de corrupció, la impunitat, les massacres, les tortures, quina esperança deixarem als nostres fills? Quin Mèxic construirem? Això que fem és fonamental.

—Em dèieu que treballeu per deixar una esperança als vostres fills. Us van matar el pare, que era periodista. Com era ell?
—A.P.: Francisco Pacheco era un demòcrata i un periodista incòmode. Investigava la corrupció i l’opacitat dels comptes en l’àmbit local. Furgava on la resta no s’atrevia a fer-ho, i trobava desviament de recursos, malversacions de fons i irregularitats en comptes públics. Ell era enginyer i coneixia molt el món de l’obra pública, posava molt d’èmfasi en l’ús dels recursos públics. Era molt observador, molt crític. Fins que va tocar uns interessos, que no sabem quins són. Per la línia periodística que treballava estem segurs que van ser els governs locals qui el van fer matar.

—Com va ser?
—A.P.: Va ser el 25 d’abril de 2016. Aquell dia havia documentat a la seva web els tiroteigs que hi havia hagut a Acapuclo aquella matinada. Després va portar la meva germana a l’estació d’autobusos i quan va tornar el van matar davant de casa. Dos trets.

—Sabien on vivia?
—A.P.: Sí, era conegut. Era un barri petit. Quan va tornar ja l’esperaven.

—Sabeu si havia rebut amenaces o era conscient que això podia passar?
—A.P.: Sempre vam ser conscients del perill. Ens va semblar estrany que aquell diumenge no hagués repartit el diari, com fèiem sempre. L’última portada va ser sobre el batlle de Taxco, que gastava milions de pesos per a promocionar-se. Aquella edició no la va voler repartir.

—La família també vau haver de marxar de l’estat de Guerrero.
—A.P.: Dies després, quan jo ja havia tornat a la ciutat on visc, la meva germana em va dir que tres persones havien anat a la botigueta de queviures de la meva mare i els havien dit que havien de marxar abans del cap de setmana. Els van dir que elles ja sabien per què havien matat el meu pare, però no ho sabíem. Aquella mateixa nit vam aconseguir una camioneta, vam agafar les coses que vam poder i ens en vam anar. El dia que feia un any de l’assassinat vam tornar a Taxco per posar unes pancartes a la casa d’abans exigint justícia. Van durar dos dies. Per les càmeres de seguretat vam veure com una persona havia tallat les pancartes. La cara es veu bé, però ni tan sols això ha servit a la fiscalia perquè ho investigui. Han estat anys de dolor, de no dormir, de tenir protocols de seguretat a casa, de pensar en les pitjors hipòtesis. Vius amb la por quotidiana.

—Malgrat tot, els fills heu continuat des de la distància la tasca periodística d’El Foro de Taxco.
—A.P.: Sí, però hem abaixat una mica el nivell d’investigació que feia ell perquè mai no saps què pot passar. Bé, sí que ho sabem: la mort. Hem rebaixat la investigació a Guerrero, però a l’estat de Mèxic sí que m’he dedicat a cobrir manifestacions i a seguir els moviments socials. A Guerrero hem continuat el diari amb opinions, amb notícies generals, esports…

—Parlem ara amb Néstor Troncoso. Sou més gran que Ali Pacheco i teniu més perspectiva històrica. Com ha canviat el narcotràfic i el control que té de la societat aquests darrers anys?
—N.T.: L’evolució del narcotràfic és de perfeccionament. Quin era l’últim problema que els quedava? Els periodistes. Com que no hi ha justícia, qui fa emergir la corrupció és el quart poder. Hi ha una operació per a fer callar les veus que mostren la ineficiència del president López Obrador i la implicació directa dels governadors amb el crim organitzat. Tenim el governador de Guanajuato i el de Puebla implicats en el tràfic de combustible robat; el de Veracruz amb narcotràfic i tràfic de persones; el de Tamaulipas amb execucions extrajudicials constants. No hi ha una setmana que la policia no estigui implicada en una massacre. És increïble la inacció de la justícia perquè tenen les seves cares, els seus noms, les seves adreces… i continuen impunes. A vegades, per a desviar l’atenció, únicament els canvien de municipi. Abans deia que s’han perfeccionat, però no és així. S’han tornat més matussers, més descarats. Els càrtels que abans vivien del narcotràfic ara viuen del saqueig de les riqueses del país, de la mineria, del gas… Una explotació d’un bar amb tràfic de dones només és per a pagar les nòmines dels sicaris, però el càrtel viu amb grans luxes. Aquesta ha estat l’evolució del narcotràfic a Mèxic: ha passat de demanar permís a la policia amb petits suborns a prendre el govern per assalt.

—A més de periodista sou activista pels drets humans. Vau voler ajudar un grup de persones de Buenavista (Tamaulipas) i vau acabar lliurat per la policia a un grup armat vinculat al càrtel del Golf. Podeu explicar-nos com va anar?
—N.T.: El febrer del 2019 vaig rebre uns vídeos on explicaven que hi havia –encara hi és– una comunitat d’unes noranta persones aïllada. Em van enviar vídeos on es veia com els tirotejaven, que els amenaçaven, que no tenien aliments ni medicines… Vaig demanar ajuda al govern per a dur-los ajut humanitari, m’hi van autoritzar i fins i tot van designar l’acompanyament d’uns policies. Un dia un policia federal em va trucar i em va dir que m’hi acompanyaria mentre plorava i preguntava com era possible que aquella gent visqués d’aquella manera. Em vaig creure la seva posada en escena i vaig anar a Buenavista. Una vegada vaig haver lliurat el material humanitari, aquell policia em va lliurar al crim organitzat.

—Què us va passar?
—N.T.: Jo no sabia on era la comunitat, el policia em guiava per telèfon. Poc després d’haver-hi entrat, em va trucar i em va ordenar que me n’anés. No vaig durar més de deu minuts. Quan vaig tornar al poble em vaig trobar una multitud de gent que em blocava el pas per un pont que havia de travessar. Vaig parlar amb l’agent i em va dir que no patís, que ell m’obriria pas, però quan hi vaig arribar em van aturar i van començar a picar el cotxe. El policia va començar a dir que havia faltat el respecte a la diputada Nohemí Estrella Leal, que era allà, i em va deixar tirat. M’acusaven d’haver introduït armes a la comunitat de Buenavista. Em van agredir i van fer malbé el cotxe. De fet, qui em va agredir primer va ser la diputada, però van cometre l’error d’emetre-ho en directe.

—Per què creieu que van emetre-ho?
—N.T.: Perquè són cínics. Feien el fatxenda per dir a la gent que ajudés els de Buenavista que ho passaria malament.

—No us va defensar ningú?
—N.T.: Tenia a la mà un botó que em donava un mecanisme de protecció, però algú me’l va prendre. No sé si van fer-ne res, però la presència de l’exèrcit va augmentar. Eren a uns deu o quinze metres de mi i únicament es dedicaven a fer fotografies. En un moment donat la intensitat de les agressions va baixar, potser per la presència de l’exèrcit. Un policia em va fer pujar al cotxe patrulla i em va portar a una oficina, on em van continuar colpejant i amenaçant. I ho van fer davant un fiscal. M’hi van deixar una estona i quan va tornar em va fer pujar a un cotxe patrulla per treure’m d’allà. L’exèrcit ens va seguir i pel camí vaig veure que havien cremat els vehicles amb què havíem anat. Em van portar a Ciudad Victoria, on vaig fer una primera denúncia, i després vaig anar a Tampico, d’on sóc originari. Ja em donaven per mort i desaparegut. Gràcies a la denúncia que vaig fer no han pogut fabricar-me un delicte, per això han posat preu al meu cap.

—Què ha passat amb la gent que estava segrestada?
—N.T.: Des que jo ho vaig denunciar, el 2019, han executat nou persones. Vaig denunciar-ho en una conferència de premsa de López Obrador, però tan sols va dir que comprovaria com estava tot, que no en sabia res. Els vaig fer evident que hi havia un problema molt greu, però continuen sense intervenir-hi.

—Com és que heu acabat a Barcelona?
—N.T.: L’organització per la llibertat d’expressió Article 19 em va ajudar a sortir de Tampico i em va proposar d’anar-me’n del país posant-me en contacte amb la Taula per Mèxic, però no podia sortir fins que no arreglés les denúncies. He trigat un any fins que he pogut sortir. Ens tocava venir al març, però va arribar el coronavirus. Després d’haver viscut aquesta persecució, l’Ajuntament de Barcelona m’ha fet sentir que estic segur. Respiro una tranquil·litat a la qual no estem acostumats.

—Us han concedit l’asil o és provisional?
—N.T.: És provisional, és una estada de sis mesos. Després haurem de tornar a Mèxic, però tindrem un seguiment del cas.

—Voldríeu aconseguir l’estatus de refugiat?
—N.T.: És molt d’hora per a decidir-ho. Desconec els tràmits que s’haurien de fer i la realitat d’aquest país. És molt prematur.
—A.P.: La meva família sí que ha preguntat com poden sortir de Mèxic. Ja ens havien ofert d’anar al Canadà i, abans de la pandèmia, la meva germana es va reunir amb Reporters sense Fronteres a Madrid i van parlar de l’asil. Hi donem voltes perquè no podem tornar a casa nostra.

—Quins plans teniu a Barcelona?
—A.P.: La idea és relaxar-nos una mica. Rebaixar la tensió. Abans que passés tot això del meu pare, m’agradava pujar al terrat i relaxar-me, però després ja no ho podia fer. Ahir vaig sortir al balcó, vaig plegar els braços i em vaig quedar adormit. Feia anys que no tenia aquesta tranquil·litat.