Narcís Garolera: “Monzó i Pàmies són escriptors que opten per un català encertat, després de Verdaguer, Sagarra i Pla”

El professor Narcís Garolera i Carbonell (Vic, Osona, 1949) és catedràtic emèrit de filologia catalana a la Universitat Pompeu Fabra. Acaba de presentar el recull Qüestions de llengua (Pagès editors), un compendi d’escrits molt variat, que inclou articles d’opinió ben punyents sobre el català dels mitjans públics, breus assaigs sobre Jacint Verdaguer o Josep Maria de Sagarra, que ha estudiat a bastament, o exposicions onomàstiques que reivindiquen el monestir de Sant Pere de Roda –“Roda, Ro-da, com se n’ha dit sempre, i no pas Rodes!”. A Garolera, que parla sense embuts, l’apassionen els detalls i les anècdotes que expliquen el món per mitjà de la llengua. Un món que, tanmateix, canvia a una velocitat que reconeix que li costa de pair. En aquesta entrevista, els temes són variats com al llibre –de vegades encarats amb pessimisme, de vegades amb optimisme–, però tots travessats per la llengua.

—A Qüestions de llengua hi ha articles d’opinió, ressenyes, texts acadèmics sobre qüestions sintàctiques o literàries. Per què?
—És una miscel·lània. Com els Lleures i converses d’un filòleg que va fer Joan Coromines, a qui reconec com una gran autoritat. Encara recordo quan el vaig comprar, aquell llibre, a vint-i-pocs. Em va interessar molt. Al meu, hi volia posar un altre títol: De causis linguae, com la secció que duia Gabriel Ferrater a Serra d’Or. No ho vaig fer perquè el llatí, avui, espanta. Aquí tenim una mena de rebuig del llatí que no passa enlloc. En Jaume Cabré va titular la seva novel·la Confiteor, però l’editor de Proa, en Lluch, va pensar que no es vendria, i la van titular Jo confesso: dos errors en un sol títol, perquè hauria de ser Em confesso.

—Us preocupa la manca d’estudiants de filologia catalana?
—Com que ja no sóc professor, he desconnectat una mica de la gent més jove. No em preocupa gaire. Considero que hi ha molta gent preparada. Sí que em preocupa l’obra literària. El català literari. Irene Solà, per exemple, vol ser Rodoreda, però primer ha d’aprendre a escriure. Sap català, però aquesta mena de literatura que fa, Verdaguer ja la va superar. Verdaguer va superar l’afectació i l’arcaisme de molts escriptors d’època. L’he estudiat molt i Coromines ja m’ho va dir fa molts anys: si un escriptor fa autoritat, en català, és Verdaguer. Va trobar el punt. I, després de Verdaguer, Sagarra i Pla. En Monzó també seria un cas ben resolt. I en Pàmies. Són escriptors que han optat per un català encertat.

—Monzó, doncs, el podem considerar el continuador del català de Verdaguer, Sagarra i Pla?
—Mirant-ho quasi històricament, sí. De fet, va fer una primera novel·la que era Irene Solà pura, i ja no se’n troben exemplars. Solà està en la fase de L’udol del griso al caire de les clavegueres i de la Rodoreda de les quatre primeres novel·les. Pot ser una Rodoreda, en té l’ambició, però li falta allò que en Pla fa tot El quadern gris. Pla sempre deia: “Tothom em diu que El quadern gris està molt bé, però què hi veuen?” La formació d’un escriptor.

—Si us preocupa el català literari, suposo que el dels mitjans, també. 
—Sí. Avui els mitjans teniu una responsabilitat. Abans era potser l’Església, durant molt de temps. Pla ja en parlava, d’aquests predicadors castellans, que venien de fora, contractats o llogats per a fer el sermó de festa major. Al XVII, abans de Felip V, ja hi havia el plantejament que la trona, la predicació a l’església, havia de ser en castellà. Avui, això passa a la televisió o a la ràdio.

—I quin català hi llegiu o hi escolteu, als mitjans?
—Calquen molt del castellà. Jo ja no sento dir a ningú coses que he dit sempre, i que són correctes, són la nostra gramàtica. “Uf, en fa de temps que no el veig!” La gent, si ho dius, t’entén, però no ho diu ningú. Jo no ho sento. També hi ha un mal ús del gerundi, per exemple. “Porto temps fent tal cosa”, diuen ara. Del castellà: “Llevo tiempo haciendo…” El castellà ens contamina no les paraules, sinó les construccions sintàctiques, cosa que és molt pitjor, molt més greu.

—I del català que s’ensenya, què me’n dieu? Al llibre critiqueu que a la Universitat Pompeu Fabra, precisament, se’n parli tan poc.
—La Universitat Pompeu Fabra falla pel capdamunt, per la cúpula dirigent. De fet, durant molt de temps, la gent es pensava que “la Pompeu” –jo sempre n’he dit “la Fabra”, que és com s’ha de dir en català– era privada. L’any 92 ja vaig veure d’entrada que començàvem malament. Vaig deixar de seguida d’anar a les reunions de les juntes perquè, com diria en Pla, es produïen en castellà. De vegades era jo sol, eh, que parlava català en reunions de la Pompeu Fabra? I publicacions en català, cap ni una.

—Quan havíeu fet arribar aquestes crítiques a la cúpula dirigent, quina era la resposta?
—Cap ni una. Mai. Fa molts anys em van venir a trobar al despatx uns alumnes d’econòmiques per queixar-se que el professor Albert Carreras de Odriozola prohibia el català a classe; no els deixava exposar els treballs si no ho feien en castellà o potser en anglès. Era un home vinculadíssim a Andreu Mas-Colell, i que després el va acompanyar a la Generalitat. Arran d’això es va armar un grup d’estudiants en defensa del català. Van fer una campanya i gràcies a això no va guanyar el rectorat.

—Quin retrat en faríeu, avui, de la situació general del català?
—Fatal. Regressiva i pre-patois. És el primer pas d’un moment crític. Jo el veig molt greu. Fa trenta anys ho veia diferent, però alguns amics meus –en Rossich, en Rafanell, mossèn Modest Prats, que ja és mort– van fer un llibre, El futur del català, perquè ja veien símptomes d’això d’ara. Ara, en canvi, quan veig una cosa d’aquestes que fan caure d’esquena, ho envio a en Rossich o en Rafanell i els dic: “Aquí el teniu, el futur del català.” Estem igual que llavors. Han posat un conseller de Política Lingüística, però allò que hi ha d’haver és voluntat política, que per això se’n diu “Política Lingüística”. Els governs haurien de vetllar per la llengua, perquè ara l’ofensiva és més forta que amb el franquisme.

—Per què?
—El vaig viure vint-i-cinc anys, el franquisme. Què van aconseguir? Més interès pel català, més formació. En ple franquisme, jo era professor de català. Érem molts, que hi crèiem, i que hem fet classes a l’escola, als instituts, a la universitat. Els mestres han fet una tasca fonamental de catalanització per principis. Un catalanisme que amb en Pujol semblava que anava políticament bé, perquè ell ho tenia en compte… Però no prou.

—Ara hi teniu confiança, en aquest nou Departament de Política Lingüística?
—Gens, perquè qui ho porta ja era secretari de Política Lingüística. Diuen: “Oh, és que paguem molts diners per al doblatge de pel·lícules o per als dibuixos de la mainada.” Em sembla que és així, que hi posen diners, però més que no pas diners, el català necessita valentia política. Això se’ns en va. Això serà Perpinyà.

—Quina mena de política?
—Això és un país diferent perquè parlem diferent. Per què al País Basc hi creix l’ús de l’èuscar i aquí, en canvi, baixa molt l’ús del català entre el jovent? Que els bascos són supremacistes? No, home no. Anem malament d’entrada, si de tot se’n diu supremacista, racista, xenòfob o ultradreta. Aquesta noia de Ripoll què en té, d’ultradreta? És una etiqueta a priori per a desqualificar-la. Si es comença a dir supremacista a una persona que creu que aquesta llengua ha de tenir futur… Tenim el marc de diglòssia molt accentuat. La imposició del castellà és molt antiga.

—Però hem aguantat molt de temps.
—Perquè hi va haver el romanticisme i la industrialització, i hem tingut Barcelona de capital. Sense capital, mira Occitània. Deixem-nos estar d’històries. Em sembla que ho va dir així en Puigverd, i la idea em va agradar molt. Amb la industrialització es crea la dita burgesia catalana; sense això, no tindríem res. Ara parlaríem en castellà d’un llibre fet en castellà. No vull dir que la burgesia salvés el català, sinó la capitalitat, la industrialització. El passeig de Gràcia, diguem. Allò que ens feia veure que érem diferents de Madrid i de Castella. La llengua la potencia el romanticisme, que també va fer que Mistral escrivís en occità quan ja el donaven per mort. I Verdaguer, tot i que era molt superior, va imitar Mistral.

—La causa del declivi actual és aquesta ofensiva que dèieu o bé que, en lloc d’industrialització, ara tenim una globalització que ens deixa moltes menys eines per a protegir la llengua?
—Això que en dius globalització no és només una idea global del món. Els americans no pateixen per l’anglès, per més que vagin a la Xina. A França, en canvi, estan una mica preocupats, perquè hi ha una substitució demogràfica. Ara, ells mantenen el francès, perquè el francès es va carregar totes les altres llengües i el van imposar, durant el segle XIX, amb una escola nacional que aquí, gràcies a Déu, no ha funcionat. Si parlem català és perquè la nacionalització que es va fer des de Madrid no ha funcionat com la de París.

—Els nord-americans són una societat en constant renovació demogràfica, no pas substitució, i com dieu no pateixen per l’anglès perquè tenen una llengua forta. Senyal que el problema de base no són els canvis demogràfics, sinó el poder polític. La força política que la llengua té al darrere. 
—Bé, tenen una llengua forta i imperialista, és clar. Si l’anglès és llengua d’ús, avui, arreu del món, és per l’expansió imperial americana i anglesa. Ara, de problema demogràfic també en tenen. Londres no és com l’havíem vist fa cinquanta anys. Aquí anem per aquest camí. En tot cas, són molts factors. També han canviat els referents. Avui, la llengua materna no és la de la mare sinó la del televisor o la del mòbil.

—No és perillós de normalitzar aquest pessimisme desesperançat respecte de la situació de la llengua?
—Sí, sí. Ho veig molt a Twitter. N’hi ha molts que són pessimistes. N’hi ha que, més que pessimistes, som optimistes informats. Hi ha unes bases de percepció. Jo, si baixo a la Rambla, no em sento a Barcelona ni a Catalunya. És un melting pot: ja som a Amèrica, però allà l’anglès es va mantenir, i aquí el català ha caigut. La immigració, a parer meu excessiva, massiva i no controlada, fa que et sentis minoritzat a casa.

—Com podem combatre el pessimisme sense caure en la ingenuïtat?
—Amb consciència lingüística. El pessimisme, tot sovint, ve de gent que parla castellà al primer que troben. No tenen clar que el català és una llengua igual. Durant la dictadura de Primo de Rivera, en Gaudí va anar a parar a la garjola dels municipals perquè parlava català. El problema continua essent la diglòssia. Jo, si vaig pel carrer, uso el català, perquè dintre meu fa molts anys que he superat la diglòssia. No em fa por que l’altre digui: “¿Cómor?” Un dia, en un bar de la Rambla, em volien estafar, i se’m va acudir de fúmer uns crits en anglès. Tot resolt: va venir l’amo de seguida. L’anglès encara va per damunt del castellà. Un amic meu ja fa temps que voldria un bilingüisme català-anglès, i va reproduir el facsímil de la revista La Llumanera de Nova York, editada a Nova York en català a final del XIX. De fet, combatre la diglòssia és això. No passar per l’anglès, i encara menys pel castellà. Ara, és clar, no podem demanar a tothom el conflicte permanent. De vegades, s’ha de parlar català amb un somriure.

—No us sembla que, malgrat tot, som en un moment d’una gran efervescència creativa en català en termes literaris i editorials, musicals, de pòdcasts, de continguts digitals…?
—Sí, sí. He de dir que confio plenament en el jovent. Catalunya sempre ha estat creativa, i és un país amb un cert tarannà anarquista, suposo que perquè no tenim estat, i tothom va molt a la seva, però es fan coses. Jo treballo sol. En Coromines va treballar sol tota la vida perquè ni l’acadèmia no el volia. Aquest país s’aguanta molt per la creativitat personal. Verdaguer era ell. Tenia l’Església, però al final hi va trencar. En Segarra no lligava amb els del seu temps. No seguia la pauta del catalanisme d’aquell moment.

—Voleu dir que, en bona part, el futur de la llengua i de la nació passa per les mans de cadascú.
—Fins ara ho hem fet així, ara demano política.