Nando Cruz: “Un macrofestival no deixa empremta ni enriqueix el territori”

El periodista musical Nando Cruz (Barcelona, 1968) ha publicat Macrofestivales. El agujero negro de la música (Península), un llibre molt crític amb el sector. Durant les tres-centes pàgines hi dissecciona un món que ha canviat molt d’ençà de final de la dècada dels noranta, quan van aparèixer els primers festivals de música, aquells on es reunien els autèntics melòmans. Partint de la base que són la màxima expressió del capitalisme, al llibre parla, entre més qüestions, de la desigualtat entre artistes, de la precarització dels treballadors, d’emergència climàtica, de les fonts de finançament, de les repercussions del turisme i d’accidents laborals, com ara del Medusa Festival de Cullera, on va morir un jove. Es queixa que el model és obsolet i en qüestiona les pràctiques. També diu que els beneficis no repercuteixen al territori i que no faciliten que hi hagi un circuit de concerts durant tot l’any. “La continuïtat de la cultura al llarg dels anys no la pot garantir un macrofestival, sinó una altra mena d’agents culturals”, explica. Cruz ens cita a prop del parc del Fòrum de Barcelona, on es fa la major part de macrofestivals.

—Som a prop del parc del Fòrum, l’escenari del Primavera Sound de la setmana passada i el Share Festival aquesta. Hi heu anat?
—No, enguany no. M’he mirat els horaris, a veure si m’encaixaven i si em compensaven. Algunes de les coses que volia veure eren molt tard, i al final vaig decidir no anar-hi.

—Ja no us hi sentiu còmode?
—Els macrofestivals s’han convertit en un espai que per a mi és hostil i no em garanteix gaudir de la música com crec que s’ha de fer. N’hi ha molt amb artistes que vull veure, però sé que les condicions no són prou bones. És una estafa. T’ofereixen uns noms molt atractius, però no garanteixen les condicions per a veure’ls òptimament. A vegades no garanteixen la qualitat del so, la visibilitat i t’obliguen a mirar-lo en pantalles. A vegades no pots veure el que vols perquè molts artistes toquen a la mateixa hora en diferents espais. Tampoc no garanteixen l’opció de descansar, perquè si en tres dies has de veure vuitanta grups, quan arriba dissabte a la nit estàs rebentat i odies profundament la música. I desitges que grups que fa un any que volies veure facin el concert més curt possible per a poder anar a casa. Tot això són impediments i obstacles que originen els festivals mateixos, per això me’n desentenc i prefereixo no anar-hi.

—Els festivals ja no són com abans. Com han canviat d’ençà que vau veure el primer el 1990? Han perdut essència?
—Són molt més grans que abans. No sé si és una qüestió de perdre l’essència, perquè això cadascú ho pot considerar d’una manera diferent. Molts no han sabut calcular fins on poden créixer sense convertir-se en espais problemàtics on gaudir de la música és difícil. En aquesta espiral de creixement que implica el capitalisme, no tots han fet la reflexió de dir: “Vull portar tots aquests grups, però potser n’hauria de portar menys, perquè després hi ha moltes coses que compliquen el gaudi del públic.” Un macrofestival necessita molta gent i no tothom que hi va és un apassionat de la música. Està bé anar-hi a passar un cap de setmana. Però, és clar, quan el percentatge de gent que no és especialment aficionada a la música es desborda, l’espai comença a ser problemàtic per als veritables melòmans, que es troben fora de lloc i en alguns casos se senten expulsats i decideixen no tornar-hi. L’essència la perds quan comences a treballar amb uns volums que fan que sigui molt complicat gaudir de la música. Aplicar la macro a la cultura és molt arriscat i tens molts números que tot quedi distorsionat i que sigui molt més desagradable i incòmode.

—Però malgrat totes les crítiques i queixes, continuen essent un èxit, i com més va n’hi ha més i tenen més públic…
—Hi ha una mena de públic que s’ha vist rebutjat i ha desaparegut d’aquests espais, i n’hi ha un altre que s’ha sentit atret i fascinat per la idea de passar un cap de setmana en un lloc on hi ha molta música, però que en realitat no és l’element principal. El Share Festival és un festival de perfil jove, d’un tipus de música que ara mateix és hegemònica en la nostra societat, com ara les anomenades “músiques urbanes”, amb unes entrades més o menys econòmiques. I l’altre, el Primavera Sound, és una producció molt més costosa, amb unes entrades molt més cares i adreçat a un públic més adult i amb molt més poder adquisitiu. El triomf del Primavera és basat en l’atracció de públic estranger. No hi ha tanta gent en aquest país disposada a pagar tres-cents cinquanta euros. Els festivals van néixer els anys noranta per una quantitat de públic molt limitada i només n’hi havia quatre o cinc a Espanya. Ara mateix n’hi ha més de mil i atrauen moltíssim públic. Possiblement, o això diuen algunes estadístiques, més del que sumen les sales de concerts grans. S’ha convençut amb la publicitat i els mitjans de comunicació que el macrofestival és un lloc on s’ha de ser, perquè és un model d’oci del qual es parla inclús en anuncis que no tenen res a veure amb la música.

—Feu una radiografia molt negativa del sector. Creieu que el model actual és obsolet?
—Des del punt de vista econòmic hauria de dir que no, perquè hi continua anant molta gent. Si hi ha fons d’inversió als Estats Units que es fixen en el circuit de macrofestivals d’Espanya i compren percentatges, vol dir que tenen la certesa que això continuarà donant ingressos durant anys. En termes de model cultural, sí. És un model problemàtic i obsolet en el sentit que no assoleix moltes de les coses que se suposa que ha d’aconseguir la cultura. Alguns festivals tenen la teoria que aplegant seixanta mil persones fa que creixi l’interès per la música i s’escampi. Això ho poso molt en dubte. Benicàssim és una ciutat amb molts macrofestivals, però amb només un bar musical per a cinquanta persones. Si la xarxa de sales de concerts no creix és perquè la proliferació de macrofestivals no hi repercuteix. Els macrofestivals generen públic per a macrofestivals. Hi ha unes altres derivades que no es tenen en compte, com ara l’impacte ecològic, i aquí sí que podem parlar de model obsolet. La manera de fer els macrofestivals és totalment contrària a qualsevol recomanació ecològica. Parlo de generar concentracions de públic en un sol espai durant tres dies que obliguen la gent de tot el món a desplaçar-se amb avions o amb cotxe privat. Davant d’això hi ha una altra mena de consum, que siguin que els artistes es desplacin per les poblacions on hi hagi gent interessada a veure’ls, i que en aquestes poblacions hi hagi espais habilitats.

“La manera de fer els macrofestivals és totalment contrària a qualsevol recomanació ecològica”

—Al darrere hi ha empreses gegants. Com afecta tot plegat la cultura catalana, els artistes i el teixit local?
—Les grans empreses volen invertir en coses grans perquè els rendiments seran més grans, és evident. Als grans anunciants, com ara Pull&Bear, Mango, Vueling, Estrella Damm, Santander, Seat i Amazon, els interessa de ser-hi. La injecció de capital fa que vinguin grans artistes, però també es podran pagar més bé els petits. Aleshores és quan hi ha problemes amb esdeveniments petits, perquè els agents ofereixen unes xifres que s’acosten a allò que paguen els macrofestivals. Tota la gent que ara mira de trucar a alguns artistes catalans perquè hi vagin els diuen que no, que ja no cobren el mateix. Els macrofestivals paguen més i això dificulta que vagin a llocs més petits, perquè les poblacions no tenen prou diners.

—Frase del llibre: “Arriben, ho emboliquen, exploten els recursos del territori i desapareixen sense deixar rastre.”
—Pots arribar un 1 de setembre a una població on el 15 d’agost hi ha hagut un festival i no adonar-te de qui ha passat per allà. Estiuejo a Esterri d’Àneu, el lloc on es va fer el Doctor Music Festival. Hi van actuar Lou Reed, David Bowie, Patti Smith, Iggy Pop, Portishead, Nick Cave, Beastie Boys… Els grups més importants d’aquestes quatre darreres dècades. Ara hi passes i no tens la sensació que allò en algun moment va ser el centre de la música d’aquest país. Un macrofestival, per la seva pròpia dinàmica i naturalesa, no deixa empremta ni enriqueix el territori. La lògica del macrofestival és buscar un lloc agradable, aterrar, existir durant tres dies, recollir i endur-se tots els diners, i en alguns casos deixar deutes a la zona. Farà circular diners, els hotels s’ompliran, i hi haurà un impacte econòmic. I, a més, posaran al mapa una ciutat moderna i divertida. La continuïtat de la cultura al llarg dels anys no la pot garantir un macrofestival, sinó una altra mena d’agents culturals. I això, l’administració, sembla que no vulgui entendre.

—De quins agents parleu?
—Dels que treballen tot l’any. L’única manera que la gent gaudeixi de la cultura i música al llarg de l’any és que hi hagi espais on es pugui fer. Espais que permetin, si vius a Barcelona, arribar-hi caminant tres carrers. Imagina’t que tan sols pots comprar peix una vegada l’any durant tres dies. O que per comprar pa hagis de fer cent cinquanta quilòmetres. Quan s’ha de fer el mateix esforç per baixar a comprar el pa o per baixar a veure un concert, allò es converteix en un hàbit. Les administracions, amb els festivals de tres dies, l’únic que fomenten és un consum compulsiu i ingressos per al sector terciari, els hotels i restaurants. Això no és fomentar la cultura, això és fomentar el negoci per mitjà de concerts.

—Hi ha casos d’èxit, models a seguir i a aplicar?
—No tots els festivals són iguals. N’hi ha que es fan preguntes, que es qüestionen. Com puc encabir el meu projecte cultural en una ciutat sense que la gent se senti rebutjada o amenaçada pel volum? Com podria atreure gent i que no agafi por i mania? Hi ha festivals que treballen amb preus molt barats, però perquè hi treballen voluntaris precaritzats. N’hi ha que són d’un format petit, però perquè al darrere hi ha una cervesera que hi posa un dineral. No existeix el festival perfecte, però sí que n’hi ha que fan esforços i es demanen com fer les coses més raonablement.

“Les administracions, amb els festivals de tres dies, l’únic que fomenten és un consum compulsiu i ingressos per al sector terciari”

—Barcelona és l’única ciutat del món que acull dos dels macrofestivals més importants del planeta: el Primavera Sound i el Sónar. Quin turisme ve i quines repercussions té?
—Cada festival té el seu model, cartell i públic. En tots els casos hi ha un desplaçament en massa. Del lloc on es fa el festival, hi ha un percentatge baix de gent. El que venen els festivals és principalment l’impacte econòmic, que durant tres dies les caixes automàtiques es buiden, els hotels i restaurants s’omplen i tots els empresaris de la zona fan caixa. Quin és l’impacte que rep el veïnat? Bàsicament, molèsties. En un festival per a mil persones en una localitat de cinc-centes, les coses són diferents. En canvi, si es fa un festival en una localitat de trenta-cinc mil persones i en portes cinquanta mil, la cosa ja es desborda una mica. A Barcelona es fan macrofestivals per a seixanta mil persones en una ciutat d’un milió i mig. Si vius al Clot o a Horta, no en reps l’impacte. Però si hi vius davant, la cosa canvia. Que hi hagi gent manifestant-se perquè no es facin festivals, com a melòman, m’entristeix. Però, és clar, és que la música es converteix en un problema perquè volen agrupar moltíssima gent.

—Expliqueu que la riquesa que originen els festivals no repercuteix al territori. Per què?
—Els estudis d’impacte econòmic, de si tu em dones mig milió d’euros com a administració, jo et garanteixo que hi haurà un impacte econòmic de vint milions d’euros, són mentida. La gent no solament ve pel macrofestival. Si es fes amb els mateixos artistes en una ciutat d’interior sense gens d’arquitectura modernista de començament del segle XX, sense un camp del Barça, platja, molts no hi anirien. L’impacte econòmic va a les butxaques dels empresaris dels grans hotels. Ni tan sols a les de la gent que hi treballa. Si fos així, els sous de les kellys, dels cambrers, i dels muntadors d’escenaris haurien augmentat com l’escuma. I aquí l’únic que puja com l’escuma és el caixet dels artistes.

—A qui interessa que un festival comenci a les quatre de la tarda i el grup principal toqui a les dues, vau demanar a Twitter. Una de les respostes: a la cervesa.
—Hem d’entendre, i això qualsevol que hagi anat a un macrofestival ho pot calcular, que els ingressos no vénen solament dels abonaments, sinó de tot el que cada espectador es gasta a dins. Els macrofestivals són dissenyats perquè el públic passi el màxim de temps possible a dins i perquè s’hi gasti tots els diners que pugui. Això es fa de moltes maneres, com ara programant artistes durant moltes hores i oferint menjar i beguda cara sense que et sentis estafat. A qui interessa que els artistes toquin més tard? Quan compres l’entrada, no saps a quina hora tocarà el teu artista preferit. I si toca dijous a les dues de la matinada i treballes divendres a les vuit del matí? Després ve aquell moment que són les dues de la matinada i tens ganes que el concert només duri una hora, perquè si acaba a les tres encara podràs arribar a casa a les quatre i dormir tres hores. Els periodistes que eren al Primavera Sound m’han comentat que a les dotze de la nit hi havia mares amb nens dormint a terra tapats amb jaquetes esperant l’actuació de la Rosalía perquè quan va comprar les entrades no sabien que actuaria tan tard. L’objectiu del promotor d’un festival no hauria de ser aconseguir els millors artistes, sinó que la gent gaudeixi al màxim perquè l’any següent vulgui tornar.

—L’administració pública no para d’engreixar econòmicament propostes privades. Sabeu en què inverteix? Hi ha alguna mena de seguiment?
—Es donen diners amb generositat i no es fa cap mena de seguiment de les condicions amb què treballa la gent, si els artistes de la part més baixa de la graella cobren uns mínims decents que justifiquin els mil quilòmetres que han de fer per tocar. Les desenes denúncies de FACUA, l’administració les encobreix. Es multen festivals que han prohibit entrar menjar al recinte amb deu mil euros, i l’any següent ho tornen a fer, perquè els diners els recuperen de pressa. L’administració té moltíssima feina a fer i ha de plantar cara en un model de consum musical que fins ara ha crescut lliurement sense cap mena de supervisió.

“Es donen diners amb generositat i no es fa cap mena de seguiment de les condicions amb què treballa la gent”

—Potser hi ha gent que no ho sap, però hi ha fons d’inversió nord-americans que han comprat accions, per exemple, del Primavera Sound i el Sónar, que creixen gràcies als diners públics d’ací.
—Això és impensable als Estats Units. S’enduen beneficis gràcies al fet que l’administració pública hi posa diners. Parlem d’un transvasament de diners públics a mans privades estrangeres al·lucinant. Em va sorprendre quan va passar amb el Primavera Sound i amb el Sónar, els més importants del món. Però això també passa en una desena més. Els macrofestivals funcionen sobretot perquè en aquest model de negoci es poden exercir unes pràctiques que són, si més no, qüestionables.

—Les agències internacionals són una figura que passa desapercebuda. A què es dediquen i quina influència tenen en els festivals?
—Es dediquen a gestionar les carreres dels músics. De la mateixa manera que hi ha discogràfiques que fabriquen, publiquen i distribueixen a les botigues o a les plataformes digitals, hi ha empreses que es dediquen a gestionar les carreres dels músics i decideixen les rondes segons la demanda. Hi ha quatre empreses que tenen un percentatge molt ampli d’artistes. Qualsevol festival del món que vulgui muntar un cartell, els haurà de trucar. Tots volen artistes que omplin el recinte, i no n’hi ha tants. Aquí comença la subhasta i és quan s’apugen les ofertes per aconseguir-los, i la manera és venent abonaments anticipadament sense dir quin artista tocarà, així aconsegueixen recursos, amb finançament públic, patrocinis per a avançar diners.

—Al llibre expliqueu els casos d’explotacions laborals que han sofert la Letícia i en Jordy. Com és el dia a dia d’un treballador?
—S’assembla molt al món dels temporers. Es treballa molt intensament durant molt pocs mesos i les persones saben que la clau és resistir tant com puguin durant aquests dies fent les jornades llargues. Hi ha tècnics de so o muntadors d’escenaris que saben que comencen al maig i fins a l’octubre treballaran amb pics d’intensitat al juliol i l’agost, que enllaçaran setmanes sense cap dia de festiu i amb jornades de catorze hores. Et paguen justet, però ho acceptes i intentes de fer catorze hores perquè saps que al novembre ningú no et trucarà i l’hivern serà molt llarg fins que no torni a arribar el moment. A més, tampoc no et pots queixar, perquè, si no, entres en una llista negra. Els empresaris se n’aprofiten moltíssim perquè saben que el treballador no s’organitzarà ni exercirà pressió per aconseguir uns mínims laborals.

“Parlem d’un transvasament de diners públics a mans privades estrangeres al·lucinant”