Montserrat Comas: ‘Sense Vox les penes haurien estat inferiors’

Montserrat Comas (Barcelona, 1953) és la portaveu a Catalunya de l’associació de magistrats Jutgesses i Jutges per la Democràcia, considerada del sector progressista. El seu nom té prestigi en el món judicial. De fet, va sonar amb força com a ministra de Justícia en època de Zapatero per a substituir Juan Fernando López Aguilar. En una actualitat marcada per sentències, fiances, immunitats i resolucions, volem saber la seva opinió i que ens aclareixi el panorama actual. Ho fa amb la rigorositat clàssica dels jutges, poc avesada a valoracions i a no apartar-se de les definicions legals, però no es guarda crítiques a companys de carrera.

—La JEC és competent per a inhabilitar Torra?
—Veurem com se soluciona aquest conflicte institucional que s’ha creat entre la mesa del parlament, que diu que no ha de complir l’ordre de la Junta Electoral Central (JEC), i aquesta mateixa junta. No podem passar per alt que l’article 6.2 de la LOREG que inhabilitat el president Torra existeix i és vigent, però també podrien instar a derogar-lo. Hi ha unes altres majories polítiques. També cal recordar que el Tribunal Suprem no s’ha pronunciat encara sobre les mesures cautelars presentades per la defensa de Gonzalo Boye. És l’únic tribunal que té competència per a suspendre l’ordre de la JEC. Ara, si les mesures cautelars no arriben, els acords de la JEC són executius i s’han de complir. Ho diu la llei de procediment administratiu.

—Derogar l’article 6. Interessant.
—A parer meu, aquest precepte que han aplicat al president Torra podria ser inconstitucional perquè s’anticipa a una pena d’inhabilitació que no és ferma, quan encara la persona gaudeix de la presumpció d’innocència. A part, només parla dels condemnats per tres delictes: rebel·lió, terrorisme i administració pública. I per què no parla d’altres delictes? Posem per cas que un diputat és condemnat per haver matat la seva dona. Fins que no hi hagi una sentència ferma, no pot ser destituït de cap parlament? Però mentre no s’aclareixi el Tribunal Constitucional, l’article és aplicable.

—Torra diu que només el pot inhabilitar el parlament. Encara que sigui ratificat en una votació del parlament, podria ser detingut si no acatés la sentència?
—No, perquè no hi ha cap pena de presó. Quan es tracta de multes o penes d’inhabilitació, no s’exerceix la detenció en cap cas. A més, aquest supòsit no passarà, perquè ell ha dit –i també ho ha dit la portaveu del govern– que si hi ha pena d’inhabilitació, acceptarà la decisió de la mesa del parlament. En l’informe dels lletrats, ningú no qüestiona que per a complir la pena d’inhabilitació hauria de dimitir com a diputat.

—Passem a Oriol Junqueras. Després de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, creieu que el Suprem hauria d’haver reconegut la seva immunitat?
—El que fa és interpretar-la de manera que accepta la immunitat per a la fase de presó provisional, però no la pot aplicar perquè Junqueras és en una situació processal diferent i és condemnat per sentència ferma pels delictes de malversació i sedició. En opinió meva, el Suprem es va equivocar al juny no autoritzant-li la sortida perquè adquirís la condició d’eurodiputat. Però aquesta peça sorgeix de la petició de la defensa de formular tres qüestions prejudicials. La causa principal continua endavant perquè ningú no va demanar que s’aturés el procediment principal; ni l’objecte de la pregunta es referia a l’impediment de dictar sentència; i perquè és veritat que el nostre dret nacional i constitucional, quan has acabat un judici, exigeix –i més si hi ha presons provisionals que afecten diverses persones– el dictat d’una sentència. Per tant, el judici no és nul, però s’hauria d’haver atès la decisió del TJUE d’una altra manera.

—Quina?
—Acceptant que tenia la immunitat si es va fer malament en el moment que ell era en presó provisional. Una possible solució hauria estat suspendre la pena de presó, deixar-lo en llibertat perquè exercís d’eurodiputat i, mentrestant, demanar el suplicatori per a procedir al compliment de la pena.

—L’hauria d’haver deixat en llibertat, a parer vostre, doncs?
—Sí, crec que l’hauria d’haver deixat en llibertat, en aquest context que dic: sense anul·lar la sentència i amb la fórmula jurídica de suspendre l’executivitat del compliment de la pena de presó encara que ja fos iniciada.

—Que no el deixés sortir de la presó en un primer moment, fet que vicia tot el que ve després, com pot afectar de cara a un recurs a Estrasburg?
—Fins ara, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea deia que els drets nacionals s’havien de respectar a l’hora de proclamar els candidats, però per primera vegada diu que la condició d’eurodiputat s’obté en el mateix moment que és proclamat. Obre un nou món. També és cert que el Suprem justifica que podia seguir amb la sentència perquè tant la constitució com la llei d’enjudiciament criminal diuen que s’ha de demanar el suplicatori per a procedir contra una persona. I poso l’accent en ‘procedir’. Si un diputat no ha estat imputat de res i demà les autoritats judicials creuen que hi ha indicis d’haver comès un delicte, com que encara no s’ha procedit contra ell, no el poden detenir ni imputar, perquè abans s’ha de demanar un suplicatori. Però el cas de Junqueras, i també Puigdemont i Comín, ja estava iniciat. El procediment contra ells va començar el 2017. Com que ja s’ha fet el judici, la constitució d’alguna manera contradiu la idea que la immunitat implica demanar el suplicatori.

—Jo creia que prevalia el que digués la legalitat europea, i no pas l’espanyola.
—El TJUE no diu en cap moment què ha de fer el Suprem, i aquest és el marge que dóna al Suprem per a actuar. Fa una interpretació sobre qui està en situació de presó provisional, Junqueras; diu que pren nota de cara al futur; i que ja no és aplicable perquè Junqueras ja no és un pres provisional. Però com deia, és una decisió que té arestes i forats, té recorregut perquè les defenses puguin fer prevaldre davant del TC i el tribunal europeu.

—Els jutges tenen agenda política?
—No. No podem formar part de partits polítics, prohibit sàviament per la constitució, perquè, a diferència dels fiscals, cada jutge ha de ser independent.

—Ho dic perquè en el llarg procediment ha donat la sensació que els tribunals feien públiques resolucions i sentències en funció del moment polític. L’última, el dia de la publicació de la sentència del TJUE. Al cap de dues hores el TSJC feia pública la sentència del president Torra.
—No, no hi ha agenda política. Una qüestió diferent és que en casos concrets hi hagi un debat si hi ha aquesta sospita que un tribunal en concret ha escollit una data determinada de notificació d’una sentència. La nostra vinculació a la llei, perquè no funcionem per protocols ni oportunitat política, ha de ser al marge del principi d’oportunitat i dels esdeveniments polítics.

—És que va ser sorprenent.
—Pel meu coneixement dins la judicatura durant trenta anys, en principi les nostres agendes d’assenyalament de judicis, de sentències i decisions de tota mena no van marcades pels temps polítics.

—Sembla que hagi passat molt temps, però vull demanar-vos per la sentència del judici contra el procés, que tot just han passat tres mesos. Considereu que és justa la condemna per sedició?
—Jo em vaig alegrar molt que no es condemnés per rebel·lió. Ara ens n’oblidem, però era l’única aposta de la fiscalia general de l’estat, que mai no va donar alternativa. I Vox també els acusava de rebel·lió. Tota la fase d’instrucció d’enjudiciament pivotava sobre la rebel·lió. Jo sempre he defensat que en cap cas era aplicable el delicte de rebel·lió. Però tenint en compte el que va passar el 20-S i l’1-O, era possible la condemna per sedició.

—Per què?
—Crec que se simplifica molt quan es diu que el 20-S només va ser una manifestació crítica amb l’actuació del jutjat 13 i de l’actuació de la policia. Però els fets de l’acusació, i tal com ha quedat redactada la sentència, és que aquella concentració de més de 40.000 persones es va fer amb la finalitat d’impedir un escorcoll que finalment es va poder fer, però després de moltes hores. També hi ha el relat de la secretària judicial i de les dificultats que va tenir per protegir allò que havia confiscat i sortir per la porta amb condicions. Hi ha un precepte al codi penal, que potser es podria revisar en un futur, que castiga les conductes que volen impedir el compliment de les resolucions. I en l’1-O la sentència s’enfoca igual. Hi havia una resolució judicial del TSJC en què ordenaven a les forces policíaques que es complís la decisió del TC d’anul·lar el referèndum. Així doncs, les condemnes per sedició es basen en el fet que tant el 20-S com l’1-O es va voler impedir el compliment d’unes decisions judicials.

—Però en la sentència hi tenen un pes nul les crides a la calma i a la no-violència que els Jordis van fer la nit del 20-S.
—És cert que això va passar quan ja feia molta estona que es feia l’escorcoll, crec que eren pràcticament les onze de la nit. Segurament ha pesat en els magistrats que la manifestació s’hauria pogut dissoldre al cap de dues o tres hores d’haver començat, com la majoria de protestes, i que les crides a la calma es van fer tard, quan l’escorcoll es donava per finalitzat i no podien sortir. També crec que amb més coordinació dels cossos policíacs i un millor cordó, s’haguessin pogut evitar aquestes conseqüències jurídiques tan irreversibles per als acusats.

—I amb les penes hi esteu d’acord?
—Són desproporcionades. El Suprem ni tan sols recull les penes que demanava l’advocacia de l’estat. S’acull al fet que Vox també formulava l’acusació i demanava més pena. Si Vox no hagués acusat per rebel·lió, la sentència hauria estat la que demanava l’advocacia. És a dir, que sense Vox al judici, les penes haurien estat inferiors. I crec que el Suprem tenia una opció. Declara provat que la declaració d’independència era més un element de pressió que no pas un mecanisme per a separar-se d’Espanya. Fent aquest reconeixement, m’atreveixo a opinar que això donava peu a aplicar un precepte que diu que quan no s’assoleix l’objectiu d’impedir una resolució, es poden baixar un grau les penes. El Suprem ho hauria pogut tenir en compte per deixar les penes a la meitat.

—Alguns juristes de prestigi i Amnistia Internacional alerten que la interpretació que es va fer del delicte de sedició va ser ‘excessivament àmplia i es va traduir en la criminalització d’uns actes de protesta legítims’.
—Jo crec que no. Aquesta condemna està molt contextualitzada amb els fets que han passat a Catalunya arran de la via unilateral cap a la independència, que comença el 6 i 7 d’octubre, i es prolonga fins el 27 d’octubre. I aquest debat es va tenir l’endemà de la sentència, quan es feia la manifestació a l’aeroport i se’n va impedir el funcionament normal. I no s’ha aixecat mai cap atestat per sedició. Per què? Doncs perquè no es desobeïa ni s’impedia cap decisió jurisdiccional. En resum, la sedició no descansa sobre la manifestació, sinó sobre l’impediment de complir una resolució judicial. I ja dic que hi ha altres manifestacions que no estan en qüestió. Cap dels incidents de la postsentència no han originat cap denúncia ni atestat per sedició.

—Us va semblar un judici just?
—El judici es va desenvolupar formalment amb garanties processals. És discutible el tema de la part documental i que no es deixessin exhibir els vídeos al mateix moment que declaraven els testimonis. El Suprem dóna una argumentació discutible. La documentació d’un procediment la deixem exhibir, lògicament, durant les declaracions. Però pel que vaig veure, les defenses i les acusacions van tenir igualtat d’armes per a presentar les qüestions prèvies, la petició dels testimonis, la petició de les pericials…

—I el dret al jutge natural?
—El Suprem crec que ho fonamenta bé. En aquells moments, l’objecte de l’acusació era per rebel·lió. Un dels objectius d’aquest delicte en el codi penal és subvertir l’ordre constitucional i separar-se d’Espanya, amb un procediment no previst a la llei perquè la llei de referèndum es va declarar inconstitucional pel TC.

—Teniu experiència al Consell General del Poder Judicial, vau ser-ne vocal. Com llegiu els dos comunicats del CGPJ, en què entra al debat polític i vol censurar unes declaracions de Pablo Iglesias?
—Em sembla insòlit que actuï d’aquesta manera. Quan era al CGPJ i teníem el cas d’algun polític que crèiem que, en les seves crítiques cap a un jutge o una sentència, sobrepassava allò que s’ha d’exigir a un membre d’un govern, sí que fèiem una declaració, però sense referir-nos a la persona ni al fet. L’endemà publicàvem una declaració genèrica, sempre es feia servir la mateixa, en què dèiem una cosa així com: ‘Sol·licitem prudència i mesura als membres del govern, per la lleialtat institucional que ha de prevaldre entre institucions i poder de l’estat’. No conec cap precedent del cas Iglesias, a qui s’ha censurat amb noms i cognoms. A banda, allò que va dir no és un atac a la independència judicial, que és l’única cosa per la qual s’ha de preocupar el CGPJ.

—I després evita d’afirmar la idoneïtat de Delgado com a fiscal general, cosa que sempre s’ha fet amb tots els seus predecessors. Aquest Consell General juga a fer política?
—Aquest Consell, sí. I tres dies després d’haver-se constituït un govern d’esquerres. Que en una setmana hi hagi hagut dues declaracions pensades a criticar el govern no té precedents. A més, l’informe del CGPJ sobre el nomenament de la fiscal general no és vinculant i només hauria de constatar si té els requisits, res més, perquè és una competència del govern. Si ara es pretén defensar que la fiscal general ha de ser independent, s’hauria de canviar la constitució. Però ho hauran d’examinar els partits polítics. I això ho fan en un moment en què se sap que el PP bloca la renovació del CGPJ des de fa un any, i hem d’escoltar públicament representants del PP dient que continuaran fent-ho. On és el CGPJ criticant el PP per haver-ne blocat la renovació? Això sí que és un impediment constitucional. Aquesta manera de fer política en fase de pròrroga a un govern que s’acaba de constituir és una politització del Consell molt negativa pel país.