Montserrat Comas: “La decisió del Suprem sobre Puigdemont no pot tapar que l’amnistia s’aplica a Catalunya”

La jutgessa Montserrat Comas (Barcelona, 1953) té apresa al mil·límetre la llei d’amnistia, perquè sap que la pot haver d’aplicar. De fet, la secció desena de l’Audiència de Barcelona, que ella presideix, ja la va acordar en un cas que afectava dos manifestants acusats de desordres públics i atemptat contra l’autoritat durant les protestes contra la sentència del procés, i quatre agents dels Mossos d’Esquadra que els van detenir, acusats d’haver-los agredit violentament. Comas, jutgessa de prestigi, progressista i compromesa amb l’aplicació de la perspectiva de gènere en la judicatura, calcula molt bé cada paraula que diu en aquesta entrevista en què li demanem que valori si l’amnistia s’aplica correctament. Es desmarca clarament del criteri del Suprem d’excloure’n els dirigents del procés condemnats o perseguits per malversació, i demana que això no tapi el fet que a Catalunya es vagi aplicant a molta gent anònima.

—Jutges i fiscals sortint a manifestar-se contra l’amnistia quan la llei encara es tramitava. Què us va semblar?
—Es van veure aquelles fotografies d’alguns membres de la judicatura, no a Catalunya, però sí en algunes ciutats d’Espanya, amb toga i contra la proposició de llei. Èticament això em sembla incorrecte. Però tot i que la fotografia va impactar molt, va ser minoritària dins la judicatura. Es va expressar la veu no tant de jutges sinó d’associacions judicials contràries a la tramitació de la proposició de llei. L’única associació judicial que no ens vam pronunciar, tot esperant la tramitació i el debat parlamentari, vam ser Jutgesses i Jutges per la Democràcia. I molts jutges a Catalunya vam estar prudentment en silenci sabent que si s’aprovava la llei ens tocaria aplicar-la.

—És inquietant allò que transmetia la protesta: com confiar que els qui han d’aplicar l’amnistia, els jutges, ho acabaran fent?
—El ciutadà ha de tenir clar que a nosaltres, els jutges, una vegada una llei és aprovada pels parlaments i es publica en el butlletí oficial de l’estat, ens toca aplicar-la. Fins i tot en el cas que no s’hi estigui d’acord. Els jutges no tenim per què identificar-nos amb totes les lleis, però estem obligats a aplicar-les. Si un jutge en un cas concret ha d’aplicar una norma de la qual dubta que encaixi en la constitució, pot fer una qüestió d’inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional, que és qui té l’última paraula. I també pot fer la qüestió pre-judicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea abans de prendre una decisió. Si no tens dubtes, la norma l’apliques. I a Catalunya la llei d’amnistia s’aplica; els tribunals majoritàriament cridats a aplicar-la són a Catalunya, amb l’única excepció dels assumptes que són al Tribunal Suprem i a l’Audiència Nacional. 

—Dieu que “si no tens dubtes, la norma l’apliques”…
—Efectivament. 

—Però al Suprem no han tingut dubtes de no aplicar-la als dirigents de l’1-O per la presumpta malversació.
—La sala segona del Tribunal Suprem ha fet una interpretació que jo no comparteixo. Però no és l’únic òrgan a Espanya que s’ha pronunciat sobre la malversació: uns dies abans, la sala d’apel·lacions del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en casos concrets, va emetre unes resolucions amb un criteri diferent. Tenen interpretacions diferents, i l’última paraula la tindrà el Tribunal Constitucional. 

—Us va sorprendre la manera com el Suprem va excloure la malversació de l’amnistia?
—No hi estic d’acord per les mateixes raons que ha dit la sala d’apel·lacions del TSJC, i que s’han dit també en el vot particular d’una magistrada de la mateixa sala segona del Tribunal Suprem: el legislador té clar que volia en el redactat d’aplicar l’amnistia també a la malversació. En l’article primer de la llei hi inclou la malversació, sempre que no s’hagi fet per un benefici patrimonial. I clarifica, a més, que s’entendrà que no hi ha malversació amb finalitats de benefici patrimonial la destinació de fons públics per al finançament dels referèndums il·legals del 2014 i el 2017. Al Suprem entenen que sí, i això serà sotmès ara al recurs que presenten els afectats. 

—Us esperàveu aquest nivell de crispació, de jutges i fiscals sortint al carrer, que el mateix Consell General de Poder Judicial aprovés en fase de tramitació un informe contra la llei d’amnistia?
—La crispació social també ve perquè la meitat del món polític en l’àmbit espanyol s’hi oposa. No és una llei consensuada. Hi ha hagut unes altres lleis de concòrdia, en països, per exemple, de Sud-amèrica, on hi ha hagut unes tramitacions molt llargues, amb moltes etapes, per a poder arribar a consensos, i que han estat d’acceptació més pacífica per part de la societat. Aquí en el món polític hi ha hagut una autèntica divisió, i això ha fet que hi hagués una divisió social. Repeteixo que els que s’hi van manifestar en contra amb les togues van ser una minoria, i a Catalunya no va haver-hi cap manifestació en aquest sentit, cap concentració. 

—Al vostre tribunal ja us ha tocat d’aplicar l’amnistia en un cas. Com ho heu fet?
—Vam arribar a la conclusió que no afectava el principi d’igualtat de l’article 14 de la constitució, perquè el Tribunal Constitucional ja té dit que no tot tractament desigual en una llei és inconstitucional, sempre que estigui justificat i sigui proporcional a les finalitats que vols aconseguir. A Espanya va ser molt contestada des del sector judicial la llei contra la violència de gènere que ara està perfectament normalitzada. Però jo ho recordo molt, perquè era vocal del Consell del Poder Judicial en aquell moment, quan l’any 2005 es va aprovar. 

—Hi va haver moltes resistències a aplicar-la també?
—En la judicatura es van plantejar dotzenes de qüestions d’inconstitucionalitat. També és cert que va haver-hi dotzenes de resolucions que la van aplicar sense qüestionar-ne la inconstitucionalitat. Però sí que recordo que va haver-hi aquest debat sobre com es podia admetre un tractament de penes desigual en funció de si era un home o una dona. Segurament aquest debat va ser en un moment en què la perspectiva de gènere no es tenia tan clara com ara, i no es va fer prou la reflexió que després sí que va fer el Tribunal Constitucional. En les relacions de parella i d’ex-parella, quan hi ha relacions masclistes de poder i de dominació, és justificat que el legislador pugui optar per penes més greus si el fet el comet un home que no una dona. I anys més tard aquesta llei es veu com una bona llei que ha ajudat a afrontar –que no erradicar– una de les xacres socials més horribles que encara tenim. 

—I trobeu que està ben feta la llei d’amnistia?
—Tècnicament és una bona llei. El legislador ha tingut molta cura, precisament sabent que finalment s’hi pronunciaran el Tribunal Constitucional o el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

—Els jutges del Suprem arribaven a qüestionar obertament i amb duresa la tècnica legislativa d’aquells que van fer la llei. Això és normal?
—En les nostres resolucions es pot criticar que hi hagi un redactat que creï moltes interpretacions possibles i que afecti la seguretat jurídica. Sí que s’ha fet, això. En tot cas, el Tribunal Suprem fa aquesta apreciació, però jo no la comparteixo. Crec que la llei tècnicament és bona, tant per la forma del redactat com per les finalitats que pretén.

—Quan Llarena no aixeca les ordres de detenció a Puigdemont, Comín i Puig, vulnera la llei?
—L’aplicació al cas concret ara l’hem de fer cadascun dels tribunals. Hi ha procediments penals oberts i hem de ser cada jutjat competent en cada cas concret qui decideixi si els fets entren o no dins l’article primer. El Suprem n’exclou el delicte de la malversació, amb aquesta interpretació que han fet que ja he dit que no comparteixo, i no aixecar les mesures cautelars ni les ordres de detenció n’és la conseqüència. Si tu declares que un fet és amnistiable, has d’aixecar les mesures cautelars; si tens dubtes de constitucionalitat, suspens el procediment, havent aixecat les mesures, i te’n vas al Constitucional. Ara, si consideres que és un dels fets exclosos pel legislador, aquesta és la conseqüència que ha tingut. 

—A Puigdemont no tan sols no li aixequen l’ordre de detenció sinó que li poden imposar noves cautelars, com ara la presó provisional. On podria recórrer en aquest cas?
—Primer, davant el tribunal mateix que decideixi mesures cautelars més dures que la detenció mateixa, que es produirà si decideix de tornar a Catalunya amb les ordres de detenció vigents. I si la decisió no es modifica per un recurs d’apel·lació davant la sala segona del Tribunal Suprem, després disposa del recurs d’empara al TC. Per tant, tornem al mateix tribunal que finalment tindrà l’última paraula.

—Una situació de privació de llibertat ho hauria d’accelerar?
—Pot ser, aleshores, que acceleri el Tribunal Constitucional l’estudi de la decisió perquè té mecanismes per a poder prioritzar els assumptes. Totes les causes amb presoners tenen una prioritat, tal com fem a la jurisdicció ordinària.

—Una demanda de mesures cautelars al TC prèvia a la resolució de l’empara podria anar ràpid?
—El jutge instructor pot decidir de deixar-lo en llibertat amb mesures cautelars, entenent que, si ja ha tornat, no continuarà eludint l’acció de la justícia, o pot dir-li que, com que ha estat molts anys eludint l’acció de la justícia, en decreta la presó provisional. Davant aquesta decisió sempre hi ha la possibilitat d’un recurs davant la jurisdicció ordinària i després el recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional.

—Per més ràpid que pugui anar al Tribunal Constitucional, no seria immediata la decisió que prengués. 
—Jo no m’hi vull pronunciar perquè afecta la tramitació d’un tribunal com el Constitucional, que té la potestat de veure quina preferència en la tramitació pot donar a les causes amb presoners. No tinc cap dubte que, de preferència, n’hi hauria, però no puc fer cap càlcul ni cap ponderació de si parlem de setmanes o de mesos. Però m’agradaria dir una cosa…

—Endavant. 
—Crec que aquesta fotografia que es pot donar, que és una fotografia negativa, segur que no volguda pel legislador, perquè no volia que en quedés exclòs el president Puigdemont, no és bona tampoc per al país. Però també m’agradaria dir, com a jutgessa, que hi ha moltíssimes persones anònimes a Catalunya afectades per l’aplicació de la llei d’amnistia. Encara que tingui una dimensió política innegable tot allò que afecta els dirigents polítics del procés, també hem d’entendre que la llei d’amnistia afecta persones anònimes que en són beneficiades. 

—En resten encara moltes per a amnistiar…
—Avui és encara massa d’hora per a tenir una fotografia final de l’aplicació de la llei i hi ha força tribunals que encara s’hi han de pronunciar. Però la fotografia de la decisió que s’ha pres en el Tribunal Suprem no pot tapar que es prenen decisions i que algunes no les sabem. Ara som a mig camí, i de tribunals que hagin anunciat qüestions d’inconstitucionalitat o d’anar a una qüestió pre-judicial, que jo sàpiga, hi ha la sala segona del Tribunal Suprem, la del jutge instructor Pablo Llarena, i la sala civil i penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Els altres tribunals van aplicant la llei d’amnistia. I avui l’únic tribunal que n’ha exclòs la malversació és el Tribunal Suprem. Aquesta interpretació no és definitiva i l’última paraula, per garantia dels afectats, la tindrà el Tribunal Constitucional. No crec que sigui just que es faci una fotografia negativa sobre l’aplicació de la llei d’amnistia per part de la judicatura. 

—Llarena podria tancar a la presó Puigdemont només perquè li ho demana Vox. Perquè ni la fiscalia ni l’advocacia de l’estat no ho demanarien. No és una anomalia, això?
—L’acció popular a Espanya s’hauria de revisar. A mi em sembla negatiu que en aquest país els partits polítics en qualsevol procediment penal puguin tenir possibilitat de personar-s’hi. Només en casos molt determinats on siguin perjudicats per un delicte crec que seria adequat que ho poguessin fer. Perquè pot portar a situacions com aquesta que m’acabeu de descriure. Aquesta regulació tan sense límits que hi ha a Espanya, jo ja fa temps que la poso en qüestió, però no tinc mecanismes per a fer arribar aquesta preocupació perquè són els partits polítics que ho saben i que haurien d’afrontar aquesta reflexió.

—Un jutge en una situació com aquesta què hauria de fer? Quan ni la fiscalia ni l’advocacia de l’estat no demanen res, i un partit polític, Vox, demana presó? 
—Cap petició no vincula el jutge. Qualsevol jutge instructor pot decidir la llibertat provisional d’una persona amb mesures diferents de la presó, encara que hi hagi hagut peticions a presó, però és veritat que pot ser que el Ministeri Fiscal no demani la mesura cautelar i no la demani l’acusació particular, però que te la demani una acció popular. I té legitimitat per a fer-ho, i el jutge la pot considerar ajustada a dret i acordar-la. Perquè el problema el té la llei. 

—Cap petició no vincula un jutge, però li dóna l’oportunitat de prendre una mesura restrictiva com ara la presó.
—Exactament. I per això pot ser perniciós.

—Us volia demanar per un cas concret, el del jutge Joaquín Aguirre…
—Els casos concrets no els podré contestar, i menys tenint en compte que aquest jutge ho ha remès al Tribunal Suprem, que s’haurà de pronunciar sobre si això té alguna base per a poder-ho tramitar com un assumpte d’alta traïció. 

—La pregunta és més sobre el fet que s’hagin publicat manifestacions seves vantant-se d’haver tombat el primer redactat de la llei d’amnistia, i de poder arribar a tombar el govern espanyol. Si un jutge no vol aplicar la llei per motivacions polítiques, davant d’això els afectats què poden fer?
—En el cas del jutge Aguirre ja ho van fer, el van recusar i un tribunal va decidir que no hi havia motiu per a la recusació. I ell va decidir d’inhibir-se al Tribunal Suprem arran d’una decisió de l’Audiència Provincial de Barcelona que no ha avalat l’última pròrroga de la instrucció.

—El pacte PP-PSOE per a renovar el poder judicial és prou per a resoldre el problema que arrossega aquest organisme?
—És bo perquè ha desbloquejat l’anomalia democràtica que implicava tenir cinc anys i mig sense renovar el Consell General del Poder Judicial. Amb tot el que ha comportat: la impossibilitat de nomenar magistrats del Tribunal Suprem. I això és un dèficit de funcionament en el Suprem molt important, amb molts endarreriments. És una anomalia absoluta que un òrgan constitucional d’Espanya no es renovi quan la constitució ho preveu. Tot plegat era una anomalia democràtica que encara ara no entenc com ha pogut passar.

—I ara tot pactat entre PP i PSOE.
—És que en el pacte haurien hagut de ser cridats també tots els grups parlamentaris de la majoria parlamentària que sosté l’actual govern espanyol. El debat sobre la designació dels dotze vocals que procedeixen de la judicatura no és tancat i seria bo que en algun moment es tanqués, i que hi hagués un acord entre totes les forces polítiques, no només entre el Partit Popular i el PSOE. I la forma d’acordar quins noms són els que han de formar part de l’òrgan del Poder Judicial hauria de ser transparent, hauria de ser en un debat parlamentari real, i no en unes compareixences ara dels vuit juristes quan els noms ja se saben que s’han pactat. 

—Veniu de signar la sentència d’un cas amb molt d’impacte social, el del violador de la menor a Igualada. En la condemna heu fet molt d’èmfasi en la discriminació de gènere en l’agressió i, tot i que pot semblar obvi, és important que ho remarquéssiu. 
—Ens hi vam haver de pronunciar perquè les acusacions en els seus escrits ens demanaven totes que s’apliqués als fets l’agreujant de gènere. En la sentència l’hem aplicat perquè el perfil d’aquesta persona era d’una progressió criminal que va començar amb un familiar, que després va cometre una agressió masclista a una ex-parella i que acaba seleccionant una noia que no coneix de res a la sortida d’una discoteca i que a més d’agredir-la sexualment d’una manera molt brutal actuava amb un comportament d’odi i de menyspreu a la víctima pel fet de ser dona, amb un sistema de domini per a aconseguir plaer. L’agreujant era molt adequat perquè ja no era una agressió puntual d’un dia, hi havia dos antecedents penals previs, pels mecanismes empleats i per aquesta deriva d’elegir una dona a la qual no coneixes pel sol fet de ser dona, per fer-la patir i, a més, afegir a l’agressió sexual l’intent de matar-la.

—A la judicatura encara hi manca aquesta perspectiva de gènere o s’ha avançat?
—Per sort la formació ha fet que ens hàgim permeabilitzat amb les normes internacionals, perquè això afecta tots els països. Com que això és transversal i afecta totes les cultures, a Occident i l’Orient, s’ha avançat molt en l’àmbit internacional en dictar normes que en tots els països impliquen que la judicatura ha de ser permeable a aquests canvis que requereixen les normes internacionals.