Montse Castellà: “Cal que el país es recorde de l’Ebre no tan sols per anar-hi de vacacions”

Montse Castellà (Tortosa, 1976) acaba de publicar Salicòrnia, un disc que, malgrat que ha estat compost en un moment difícil, transmet la mateixa llum i alegria que la cantautora, que es defineix com una persona molt optimista. Es mostra molt satisfeta d’aquest cinquè àlbum i d’haver-lo produït per primera vegada amb U98. N’explica amb entusiasme cada detall, des del títol fins a la portada, una preciosa il·lustració d’Ignasi Blanch que vol ser un regal per als qui encara opten pel format físic i per als qui li han donat suport per mitjà de Verkami. És un dibuix fet a la mida de les cançons, que parlen de l’amor i de la vida, però que no renuncien a l’esperit reivindicatiu, que és marca de la casa. Parlem del disc amb l’artista i activista, a més de la situació d’emergència ecològica a les Terres de l’Ebre, del seu pas per la política i del moment que viu l’independentisme.

—És un disc fet en confinament?
—Sí, sencer. Una de les coses que més m’agrada del procés creatiu és que sorprèn la creadora. La cançó agafa vida pròpia i se’n va cap a un altre lloc que potser no preveies. D’un moment complicat i trist, n’han sortit cançons plenes de llum, llibertat i optimisme. De fet, el nom té a veure amb esta força d’intentar sortir de les situacions complicades.

—Per què Salicòrnia?
—És una planta mediterrània que és a tot el litoral i també a les Balears i Sardenya. N’hi ha moltes a les platges salvatges del Delta, on he acabat bona part de les cançons. Té una sèrie de propietats que són similars a aquestes cançons. Pot créixer en espais salins –cosa molt estranya–, és resistent i resilient i defensa el litoral mediterrani dels temporals. I ho fa tota sola! Els humans sovint també estem a la intempèrie i sols davant la vida. A més, té propietats medicinals –les cançons també curen– i creix de manera espontània i natural, com les melodies. I té dos colors: el verd i el roig. Ecologia i revolució! Això a les cançons també hi és.

—Tot i que és el vostre disc més romàntic i menys reivindicatiu.
—Efectivament! És el disc més diferent que he fet, on m’he deixat sorprendre més. Als músics els deia que fessen els arranjaments sense pensar que eren per a mi. Tinc una part reivindicativa molt important, però també una part més romàntica i dolça. És el disc en què parlo menys de l’Ebre. El porto al cor, però no calia que en parlés sempre… És curiós, perquè la salicòrnia és salada i he fet un disc molt dolç!

—De fet, la cançó amb Lluís Llach, Vull, és molt romàntica. Com l’heu convençut?
—És la gran pregunta! [Riu.] Des que es va retirar només havia fet alguna cosa puntualment. No sé entendre els duets sense una estima prèvia. Amb ell hi ha una amistat, unes lluites compartides, i fer un duet era una evolució natural d’aquesta amistat. Ha estat perquè ell és molt generós i jo sóc molt persuasiva! Jo hauria estat feliç si haguéssem versionat L’estaca a ritme de jota, però ha cregut en mi també com a creadora. Va venir a Tortosa, vam fer una costellada, em feia pessigolles durant la gravació… I tot això es filtra. Algú m’ha dit: “Noto que rius mentre cantes, encara que no se’t vegi.” És veritat!

—Us veurem junts a l’escenari?
—Esperem que sí. En algun moment passarà i ho anunciarem, però encara és d’hora.

—L’altre gran nom del disc és Joan Baez. L’heu versionat a “Rovell i diamants”.
—L’he admirada sempre i era un homenatge que humilment li volia fer. Mai no se n’havia traduït al català cap cançó, i ho he fet amb “Diamonds & Rust”. Fa un any i mig, em va convidar a fer un duet. L’admirava com a artista, però conviure amb ella em va fer estimar-la com a persona. Com amb Llach, no van ser només els tres minuts de cançó, sinó el camerino, l’autocaravana, anar a cantar a Carme Forcadell a la presó…

—Com va ser, això?
—Aquell dia, Baez era la protagonista del programa de ràdio dels interns del Mas d’Enric. La Carme, que és amiga meua, sabia que hi anava la Joan, però no sabia que hi anava jo. Li va dir “mira qui t’he portat!”. Em va abraçar i vam començar a plorar. Versionar-la també ha significat recordar unes vivències que feien que sobre l’escenari ens volguéssem agafar de la mà.

—Tot i que no és un disc tan centrat en l’Ebre, continueu tenint molt en compte la terra. Què voleu transmetre amb la “Carta de la Terra als humans”?
—Sempre havia cantat a la natura des d’un punt de vista bucòlic i volia canviar la mirada, que la Terra fes un crit d’alerta als humans. Quan crides “Lo riu és vida” ho fas somrient, però també amb el temor que el Delta desaparega. I el patiment i l’angoixa hi són.

—Sou néta de pagès. Què ha significat créixer envoltada de natura?
—M’agrada agafar l’expressió “tocar de peus a terra” en el sentit literal, de caminar descalç per la terra. Els meus records d’infantesa són anar descalça per la regadora amb una aixada petita. Viure en un entorn natural vol dir respecte, humilitat, saber que hi som de passada i que som poca cosa. La connexió amb la natura ens dóna una mirada molt pura, neta i lliure. Jo me’n vaig a remar amb els flamencs i no necessito més. Estic millor amb ells que amb segons quins humans! [Riu.] Respectant la natura també aprens a respectar les persones.

—Com viviu la situació de les Terres de l’Ebre arran de les conseqüències del Glòria i el Filomena?
—Estem molt preocupats, perquè plou sobre mullat i no es prenen mesures. Els polítics pensen de quatre anys en quatre anys i es van passant la patata calenta. Nosaltres no pensem de quatre anys en quatre anys, sinó en els iaios que teníem i en els néts que vindran. Fa trenta anys que cridem “lo riu és vida”! A l’Ebre, quan naixes, et fiquen un megàfon baix del braç i et diuen que algun dia l’hauràs d’utilitzar. Si no és el riu, seran els aerogeneradors, si no, les nuclears. Ja n’hi ha prou, de tenir un territori castigat d’aquesta manera. Doblement castigat quan vénen les mesures per la covid…

—Això s’evidencia amb el confinament comarcal.
—És clar, del Baix Ebre al Montsià hi ha el riu. No podem travessar-lo perquè canviem de comarca? Durant Setmana Santa ens ha visitat més gent de la que podem assumir i ara no ens deixen sortir… Pel que fa a la cultura, afecta moltíssim més les zones com les nostres, perquè gran part de l’oferta és a les grans ciutats. S’aplica, a més de la injustícia, el centralisme.

—Un altre problema de les Terres de l’Ebre són les comunicacions. Formeu part de la plataforma Trens Dignes. Què reivindiqueu?
—Som el territori de Catalunya que menys utilitza el transport públic, però quina oferta tenim? Si tenim nou trens el dia, és normal! I parlo de trens cap a Barcelona, Tarragona o Tortosa, però la mobilitat interna és pitjor. No tenim cap línia de tren que vaja de Móra a Tortosa o de Flix a Alcanar. No volem un tren cada cinc minuts, però tampoc un cada tres hores… Tenim una certa incredulitat, mane qui mane.

—Són un seguit de reivindicacions històriques que no atén ningú.
—Fa molt de temps que diem que el Delta pateix, que no baixa prou aigua i que necessitem mesures. No som gent de caràcter gemegaire, ja ens agradaria poder apartar les samarretes de combat… Però ens ataquen per tot arreu! Cal que el país es recorde de l’Ebre no tan sols per anar-hi de vacacions. Són benvinguts, però no tots alhora ni així. L’equilibri territorial no és omplir restaurants quatre dies i marxar, és pensar el país des del minut u. Per què hi ha tanta diàspora ebrenca de jóvens? Quantes universitats tenim? Quina fibra òptica i connexions tenim? Viure en una terra on pots veure cel i horitzons cada dia, i no edificis i prou, hauria de ser compatible amb una vida al segle XXI. Quan Catalunya siga independent nosaltres farem la república independent de les Terres de l’Ebre!

—De fet, relacioneu la Plataforma en Defensa de l’Ebre amb el procés. Per què?
—D’alguna manera, la llavor d’aquesta mena de mobilitzacions festives, lúdiques, amb humor, gent de totes les edats, cap paper a terra i cap contenidor cremat, naix el 2000, amb la Plataforma en Defensa de l’Ebre. El concepte de manifestació estava una mica encaixonat en la violència i en el fet de queixar-se i au. Vam saber fer-ho de manera propositiva, era protesta i proposta. No era únicament “no al transvasament”, era “no al transvasament perquè el riu és vida”. Sense aquella lluita en què David va guanyar Goliat, no seria com és ara. De fet, la presidenta de l’ANC va ser molt de temps la Carme, que ha mamat aquesta lluita. Les reunions locals, comarcals i intercomarcals que fèiem a la PDE han estat l’arbre organitzatiu de molts moviments. Va ser una manera de demostrar que lluitar i organitzar-se serveix.

—Juntament amb altres artistes, vau posar veu a un moment tan important del procés com el Primer d’Octubre. “Agafant l’horitzó” us sona agredolça ara?
—Ens donaven dues frases per persona i quan vaig veure “qui treballa la terra se la mereix, el poble mana, el govern obeeix” vaig demanar-me-la. Era la més de terra de tots! I també volia reivindicar la parla de l’Ebre, una frase per a posar l’article lo. Va ser molt bonica, l’experiència. En què s’ha convertit ara? Potser no hem sabut gestionar prou bé aquell èxit i la repressió ha tingut els seus efectes. Potser no tota la classe política està a l’altura… Però crec que és molt de valorar que l’independentisme de carrer encara hi siga. Jo, que em considero de pedra picada, vaig a votar amb una agulla d’estendre al nas… La classe política continua en dinàmiques més de partit que no de país. No veuen que el Primer d’Octubre no preguntàvem què votava el de la mesa del costat. Però també és una part del camí…

—En quin sentit?
—Creure que a partir del 2 d’octubre canviaria tot era agosarat. Igual d’agosarat era allò que decebedor pot ser ara que haguéssem anat tan enrere. En deu anys vam pujar moltíssim, després de l’1-O s’ha baixat i hem de continuar recuperant el pols. És una etapa més. Caldria una mica més de dignitat política, en general. Si hi hagués un pagès de conseller d’Agricultura, una metgessa de consellera de Salut o un cantant o un actor de conseller de Cultura, potser les coses anirien més bé. No em puc creure que es puga fer segons què tan malament… Pel que fa a la cultura, per exemple, com pot ser que presentessen uns ajuts als quals molta gent no podia accedir? Amb això no dic que la part de culpa de l’estat espanyol no siga enorme. Però el que tu pugues fer bé, fes-ho. Però el sistema està tan corrupte que expulsa els decents.

—Ho canteu en una altra cançó del disc, “Lo sistema”.
—Sí, però ja no em refereixo a ficar la mà a la caixa, sinó que hi ha unes dinàmiques que, jo que he vist la política de prop, crec que són bombolles de poder que no tenen la visió real del carrer. Quan ho intentes canviar des de dins i no et deixen, o et fas com ells o et fan fora. Si et fan fora, mantens la teua honestedat, però els de dalt són els mateixos. Aquest bucle és molt difícil de trencar i això és més decebedor que un moment puntual de desengany.

—Vau estar set mesos de cap de gabinet al Departament de Cultura, amb Laura Borràs. Pel que expliqueu, vau entrar amb il·lusió i l’experiència us va decebre?
—Sí… podria ser un bon resum! [Riu.] Hi entres amb ganes de canviar les coses, però veus que la dinàmica burocràtica és molt lenta i que et veuen com una estranya perquè no has estat mai en política i damunt ets del Delta. El meu càrrec el volia molta gent que fa molts anys que milita, llavors hi ha enveges… Tu només treballes per canviar les coses, no te’n surts i dius “ostres!”, i et fan fora, que és el que em va passar a mi. Però tenia una vida a la qual tornar. La política té molta gent que viu només d’això i va saltant de càrrec en càrrec, d’Ensenyament a Economia… Són gent que sap de tot, jo al·lucino! Jo no tinc carnet d’enlloc i en el meu cas allò era el que feia i la música és el que sóc. La meua porta giratòria és la guitarra. De fet, en aquell moment vaig renunciar a una part del sou per a poder-me continuar dedicant a la música, perquè aquell era un càrrec de dedicació exclusiva.

—Creieu que us van fer fora per no seguir els esquemes polítics habituals?
—Sí, podem dir-ho així. Potser vols canviar massa coses, no ets de cap partit i a ells els fa sospitar que no defensaràs fins al final totes les decisions, tens un esperit crític, aportes idees noves…

—Però Borràs era un perfil força independent, també.
—Sí, és prou independent dins de Junts. Així i tot, el poder fa perdre perspectiva. Hi ha peatges a pagar, m’imagino, i jo n’era un. Però no tinc cap rancúnia, no n’he fet mai sang ni la faré… M’enduc moltes amistats i bones d’aquella època, molta gent que fa molt bé les coses.

—Havíeu format part del consell assessor de Debat Constituent i hi continueu lligada. En quin punt es troba?
—D’ací a poc temps la web estarà completament activa perquè la gent responga al centenar de preguntes. No és que siga una constitució per si mateixa, però sí una sèrie de preguntes que ajudaran a saber quin model de país vol el poble. Ara som en la fase final, la gent començarà a debatre. També ho hem de veure com a part del camí: no hem de pensar quin país volem quan comencem a ser independents, hem de tenir la faena feta. I no concerneix només a qui estiga convençut de la independència, hi ha de participar tothom.

—Els partits li fan prou cas?
—Li faran a mesura que vaja tenint èxit, suposo que com l’Assemblea. Molts polítics van amb les ulleres de ruc i no miren el voltant. Un dels èxits del Primer d’Octubre va ser la connivència absoluta entre carrer i institucions i ara això s’ha trencat. Haurien de tornar a escoltar una mica més la voluntat del poble.