Montse Bassa: ‘Trobo llastimós que uns altres independentistes ens ataquin’

Després de tres abstencions consecutives, dimecres ERC va decidir de votar contra la pròrroga de l’estat d’alarma. Va ser un avís al govern de Pedro Sánchez, que va haver de recórrer als vots de Ciutadans i refiar-se de en l’ajut del PNB. En aquesta entrevista, la diputada republicana Montse Bassa explica els motius del partit per a prendre aquesta posició i critica l’immobilisme de l’executiu espanyol durant la gestió de la crisi del coronavirus.

Parlem de la seva germana, la consellera Dolors Bassa, amb qui recentment ha publicat el llibre Carregades de raons (Ara Llibres, 2020), una visió de la repressió des d’un punt de vista feminista. També parlem de la repressió, de la seva entrada en política i s’adreça a aquells que creuen que el partit ha deixat de ser independentista: ‘Trobo llastimós que uns altres independentistes ens ataquin, i qui ho fa no vol la república.’

—Primer us vull demanar com esteu, perquè vau estar ingressada per la Covid-19.
—Va ser dur, viure-ho en la pròpia pell no és fàcil. A mi em van ingressar uns quants dies a l’hospital de Figueres, on em van tractar molt bé. Ho passes malament, sobretot perquè ets conscient de l’aïllament total a l’habitació. Et porten el menjar i te’l deixen a la porta en una bossa, perquè els sanitaris han d’anar molt amb compte, evidentment. Quan passes tantes hores tancada i veus que vas tenint febre, sents les notícies… Ho passes malament. Però també és veritat que no la vaig agafar amb una intensitat gaire alta, i al cap d’una setmana vaig tornar a casa.

—La vostra germana, Dolors Bassa, va estar aïllada. Se sap si ha tingut el virus?
—Va estar aïllada a infermeria, just abans que em passés a mi. Li van fer les proves i van sortir negatives. Va sortir d’infermeria i va tornar al mòdul de dones, on era abans que li concedissin el permís pel 100.2.

—Com creieu que s’ha gestionat la pandèmia del punt de vista de les institucions penitenciàries?
—Com bé sabeu, va haver-hi el problema de la decisió del Tribunal Suprem, que ens va afectar molt. I no parlo com a política i prou, sinó també com a familiar. Veure que sempre tenim la llosa del Suprem al damunt en qualsevol decisió que es prengui en coordinació entre Justícia i les presons catalanes és un problema i una evidència. Dit això, gracies a la gestió que s’ha fet, la Dolors al final ha pogut sortir amb l’article 100.2. i n’estic agraïda. Però això no és llibertat, només és un dret de qualsevol intern.

—Quan la junta de tractament va denegar als presos d’anar a casa, vau dir: ‘No sabia que també tenim l’enemic a casa.’ Creieu que van cedir a la pressió del Suprem?
—És evident que el Suprem ho va deixar molt clar. Sóc familiar i en aquell moment estava molt enfadada amb el Suprem per la resposta que havia donat. Vist ara amb perspectiva, és evident que els funcionaris no es poden posar en risc. No ho pots demanar a ningú, sobretot després de veure com els nostres dirigents polítics han estat empresonats només pel fet de ser polítics. Ho entenc perfectament. S’ha de tenir la ment freda. La Dolors és la primera que sempre diu que la solució no és que la gent vagi desobeint i vagi entrant a la presó.

—Diàleg i no desobediència, és la línia que defensa ERC?
—La solució exigeix diàleg, intentar dialogar amb aquest estat repressor i intentar sortir-nos-en tan bé com puguem. La solució no és anar-nos confrontant de manera que cada vegada que algú tingui un problema i desobeeixi entri a la presó. Hem de treballar des de la política i des del carrer, des de tots dos llocs coordinats. És que la pandèmia no deixa de ser una prova més del que passava abans de la pandèmia, la manca de llibertats. Ara hem notat que s’accentua. El problema el teníem en pausa, però ja hi era i continua essent-hi, com veiem que es gestiona la pandèmia. I les ganes de lluitar hi són i hi continuaran essent, com demostrem amb totes les iniciatives que fem des de Madrid.

—Heu pogut veure la vostra germana d’ençà que fa el voluntariat?
—La Dolors surt amb un contracte de treball i la seva normativa és la d’anar a treballar. I com que està confinada fent teletreball, jo no la veig, evidentment. Però estic molt contenta perquè sé que està unes hores en llibertat i això em satisfà. Quan em vaig enfadar, en el moment que el Suprem ens havia tallat les ales, era perquè pensava que, com qualsevol persona, tenia el dret d’accedir a l’article 100.2 i sortir a treballar. Ara ho fa i, per tant, estic contenta.

—Confieu en l’admissió a tràmit que va fer ahir el Tribunal Constitucional?
—La veritat és que fa temps que en política ja no confio en res. La política canvia dia a dia, minut a minut, i jo, que sóc nova en el camp, he après a gestionar tot allò que va passant en clau de present. Per això no tinc esperances. Aquest problema s’acabarà resolent a Estrasburg, a Europa, i això pot tardar temps. Cada cop que hi ha hagut un recurs i he tingut una esperança, n’he sortit frustrada. Tinc molt clar que vull ser positiva i que no s’ha de deixar de lluitar per aconseguir-ho, però d’esperances, no en tinc.

—Psicològicament com se’n surt Dolors Bassa? Perquè, com dieu, per arribar a la fase d’Estrasburg encara pot passar molt de temps. A curt termini té l’esperança de complir una quarta part de la pena i accedir a permisos que donin més llibertat?
—La Dolors sempre explica que ha après a viure el dia a dia. Per a qualsevol pres, la sortida és pensar quin dia tornarà a ser lliure. La Dolors sempre diu que dins la presó no s’hi està bé i que té moltes ganes de sortir-ne; que és un error dir que se sent forta. Al principi, quan els polítics l’anaven a veure, en sortien dient que veien la Dolors molt forta. És clar que ho és, perquè mentalment té un cap molt ben moblat i se sap arrapar a aquesta positivitat de pensar que algun dia arribarà la llibertat. I que paga un preu molt alt. El seu al·licient és saber que arribarà el dia que podrem demostrar que totes les actuacions que es fan des del Suprem són falsedats. Només cal veure la sentència. Jo conec molt bé la part de la Dolors. Són dotze anys de presó i onze pàgines de falsedats.

—Amb la crisi sanitària, la demanda per la llibertat dels presos ha estat relegada a un segon pla. Us fa patir que no torni al centre de la política catalana?
—És una qüestió que trec sempre que puc, sigui a Twitter o en una entrevista. La trec perquè entenc que la prioritat bàsica ara és salvar vides, i això passa davant de tot, però també tinc molt clar que ara que som en fase de desconfinament, des del primer minut no podem perdre la visió social amb la visió nacional. Això ho veig claríssim. I no tan sols jo, que sóc familiar, sinó tot el grup parlamentari. En els nostres debats interns deixem molt clar que som un partit independentista, i un partit independentista no es pot permetre de tenir presos polítics. Hem de lluitar per la seva llibertat. Per tant, no em preocupa perquè sé que des del minut zero aquest tema sortirà. És més, no ha deixat de sortir, perquè no he assistit a cap reunió del grup parlamentari en què ens n’hàgim oblidat, tot i tractar la crisi sanitària.

—En la pròrroga de l’estat d’alarma vau votar que no. El PSOE us ha fet notar en privat el seu malestar pel vostre canvi en el vot?
—Voldria rectificar-vos, perquè no hem fet un canvi de vot. En les últimes tres votacions hem fet uns avisos molt clars. La nostra abstenció sempre ha anat acompanyada d’una crítica molt forta. Els discursos que ha fet Gabriel Rufián eren claríssims, i els anàvem avisant. Per això no és un canvi de vot, és la continuació d’allò que els dèiem. I no tan sols avisàvem amb un to crític, sinó que hem entrat iniciatives de les quals no es parla tant, com ara exigir la renda bàsica, que se suspengui el pagament dels lloguers sense compensar els grans tenidors, que se suspengui la quota dels autònoms, que s’aturi el rellotge de l’atur. Són arguments que ajuden a entendre aquest no. Quan veus que no diuen res a favor d’allò que demanes, doncs dius no. I punt.

—I el no es mantindrà mentre no hi hagi una descentralització i no es millori la comunicació amb les comunitats autònomes, tal com heu anat demanant?
—Ho veurem. És evident que en política, sobretot en una situació de crisi sanitària, no pots casar-te amb un no ni amb una abstenció permanentment. No dependrà de nosaltres, sinó d’allò que ells facin. Si hi ha un retorn de competències, retornen al diàleg, treballen decididament per l’horitzontalitat i la corresponsabilitat, i el reconeixement de les institucions catalanes, que és el que hem de fer per gestionar des de la proximitat tota aquesta crisi, doncs el nostre vot pot variar, igual com també es pot mantenir ferm en el no si ells continuen negant-se a admetre les peticions que fem. Com he dit, si he après res ràpidament en política, és no pensar en res taxativament. Política és parlar, política és dialogar i política és negociar.

—Parleu del diàleg. Això sembla impossible ara mateix, tenint en compte la crisi sanitària.
—Ara hi ha un parèntesi pactat entre governs, però ningú no ha dit que desaparegui, al contrari. Aquesta taula haurà de continuar existint. Sí que és veritat que som en una crisi enorme i que es mor gent, i no hi ha hagut temps de gestionar aquesta altra part. Però la taula és un dels motius principals pels quals ens vam abstenir a l’hora d’habilitar el govern d’Unides Podem i PSOE. Per tant, la taula de diàleg s’haurà de reprendre com més aviat millor. I, com molt bé va dir Rufián l’altre dia, si no hi ha diàleg, no hi ha legislatura.

—Us va sorprendre que el PSOE s’aliés amb Ciutadans? És un missatge clar que no hi ha cap barrera per a pactar amb ells.
—No van pactar els socialistes amb Ciutadans. El fet més greu és que hi van pactar socialistes i Unides Podem, amb Ciutadans. I això és molt greu. Quan veus que s’anomenen el gran partit d’esquerres i fan aquest tomb, et preocupes molt. Si continuen en aquesta línia, a nosaltres no ens hi trobaran.

—En una entrevista emesa ahir, Junqueras instava Sánchez a escollir entre Ciutadans i ERC i la majoria de la investidura. Montse Bassa se sent còmoda quan s’alia amb el PSOE?
—Montse Bassa no se sent aliada al PSOE. Montse Bassa sent que intenta dialogar perquè nosaltres volem tenir una república catalana amb una clara manera de funcionar: amb drets socials. I sé segur que si no hi ha un diàleg amb aquesta gent, no ens en sortirem. Perquè l’alternativa és pitjor. Jo no intento en cap moment aliar-me amb el PSOE, al contrari, penso que sóc allà vigilant què fan ells. I, depenent de què facin, decidirem. Com a Montse Bassa, la pregunta em sobta. Jo tinc molt clar que formo part del projecte d’ERC. I el projecte d’ERC té un ideari molt clar i continuem en la línia amb què ens vàrem presentar a les eleccions. Procuro que hi hagi un tomb polític cap a una possible implementació de la república catalana. Perquè no em serveix la política feta a partir de tweets criticant i des del sofà de casa. A mi em serveix tornar a sortir al carrer, tornar a exigir, tornar a pressionar i tornar a parlar molt clar des de la tribuna del congrés com vaig fer el dia que vàrem investir aquest govern que no és del meu gust, i ho dic ben clar. Jo no sóc allà perquè tingui una germana tancada a la presó, sinó perquè el meu somni és viure en una Catalunya independent.

—Em dieu que us ha sorprès la pregunta. Ho demano perquè no heu militat tota la vida a ERC i semblava que, per exemple, el dia de la investidura, us mossegàveu la llengua quan dèieu allò de: ‘Vostès, el PSOE, també són botxins.’
—No sóc militant, sóc independent. Però no em mossegava la llengua, em vaig sentir molt bé dient això, i ho continuaré fent. Una de les coses que veig molt clares és que no sóc a Madrid per a mossegar-me la llengua. Hi sóc per a constatar que tenim un règim del 78 allà davant. I em preocupa no tan sols que siguin allà asseguts, sinó que hi hagi gent d’Espanya que els voti. Si una de cosa veig com a independent i després d’haver entrat a ERC és que sempre diré què penso. I si mai m’he de mossegar la llengua, plegaré. La sort és que això que penso, és el mateix que conté el projecte del partit on he entrat. Me’n sento orgullosa. Igual que em sento orgullosa que el Gabriel Rufián sigui el meu líder a Madrid. Amb ell he après que no arribarem mai a una república catalana si no enganxem tota la ciutadania de Catalunya, l’altra Catalunya, aquella a què a vegades no s’arriba. Jo vinc d’un Empordà on no hem d’anar predicant per què volem ser un país independent, perquè a les votacions, en qualsevol dels pobles, el 90% ja són independentistes. I moltes vegades, els mitjans de comunicació han castigat aquesta postura i hi ha hagut interès a personalitzar-ho en Gabriel Rufián.

—Hi ha gent que diu que ERC ha deixat de ser independentista. Què els diríeu?
—Els diria allò que diu la meva germana: qui digui això, que vingui a la presó i parli amb mi. Vol dir que està orgullosa de ser on és, orgullosa de ser d’ERC i si algú considera que no ho és, que li ho vagi a explicar. La gent que hi ha tancada a la presó i que és del nostre partit, continua ferma igual que el primer dia. I tots els qui som a fora lluitant per ells, ho sentim igual. La gent que diu això fa mal i jo crec que només guanyarem si tenim unitat estratègia. Perquè la unitat d’Espanya vol que ens dividim entre nosaltres, és el sentit final de la repressió. Jo no criticaré mai un independentista, però trobo llastimós que uns altres independentistes ens ataquin. Qui ho fa, no vol la república.