Mònica Sabata: “És un problema per al país que ERC, Junts i la CUP no tinguin una estratègia comuna”

En aquesta conversa amb Mònica Sabata i Fernàndez (la Garriga, 1970) fem una mena de viatge en el temps. No pas al 2017, sobre el qual s’han vessat ja rius de tinta. Anem encara més enrere, a les primeres manifestacions de la Plataforma pel Dret a Decidir, el 2006 i el 2007. Segons Sabata, que n’era portaveu, la clau de la reeixida llavors van ser la confluència de grups i gent diversa. Ara diu que els partits, les entitats, els empresaris i la societat civil han de ser generosos per a tornar a trobar un relat conjunt. “Si no ho fem així, no ens en sortirem. La independència d’un país no ve perquè algú s’il·lumini. Al segle XXI, això ja no passarà”, diu. Sabata, psicòloga de formació, va treballar al Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals (CIEMEN) i ha estat directora de Linguapax. Ens hi trobem al bar El Nou Trull, a la Garriga.

Aquesta entrevista forma part d’una sèrie. També podeu llegir les converses amb Alfons López Tena, Blanca Serra, Josep Guia, August Gil Matamala i Julià de Jòdar.

—Amb quin estat d’ànim seguiu l’actualitat política?
—Resignació no és la millor paraula, però en l’estat d’ànim n’hi ha un punt. Vam fer un llarg camí fins al Primer d’Octubre i no vam acabar d’aprofitar l’oportunitat. Encara no hem paït bé el Primer d’Octubre. Ni el país, ni els partits, ni les entitats, ni la societat en general. I no sé si les cúpules dels partits i les entitats troben un relat per a fer la volta a la paella. S’havia fet una feina, s’havia aconseguit un potencial molt gran i crec que ara no el tenim. A causa de la postpandèmia, de la situació econòmica, del que sigui. En part, hem perdut l’efervescència nacional que vam tenir. Hi ha gent que ha tornat cap a un nacionalisme moderat i tranquil i segons què es pacti ja li anirà bé. Aquells que abans de l’estatut s’haurien acontentat amb un pacte econòmic amb Espanya i amb més competències, quan van veure que era impossible pactar van decidir que es feien independentistes, i segurament ara s’han fet enrere i han dit: “A veure què podem pactar ara?”

—Això us ha sorprès? Vau arribar a pensar que no hi podia haver aquesta mena de reversions?
—No, crec que era evident. Hi havia gent que havia evolucionat en la reivindicació nacional, perquè havien conclòs que el pacte amb Espanya era impossible, que s’havia de tirar pel dret. Però en veure frustrat el Primer d’Octubre, s’ha tornat a situar. Era evident que la gent es tornaria a situar i que la repressió faria la seva feina. La repressió espanyola ha fet molta feina. I gent que es va sentir valenta, ara ja no se’n sent. 

—Com s’ha de fer perquè tota aquesta gent es torni a sentir valenta?
—Aquest és el gran entrellat del país en aquests moments. El gran entrellat és veure com tot el que en el seu moment va confluir es pot tornar a fer confluir. Quan treballava al CIEMEN i vaig anar a Estrasburg amb els joves del 92 per la denúncia de tortures de l’operació Garzón, allà dèiem: “Som el 13%, o el 14%, d’independentistes.” Després vam arribar a parlar del 51%. Jo, modestament, crec que la Plataforma pel Dret a Decidir va contribuir a engrossir la gent que crèiem en el dret a decidir, que ja era una manera de parlar del dret d’autodeterminació. Una colla de gent vam arribar a la conclusió que les connotacions del dret d’autodeterminació podien fer por a certa gent i que era més amable parlar del dret a decidir. Ara que és tan de moda parlar d’eixamplar la base, això és el que fèiem l’any 2005. 

—Vist amb perspectiva, creieu que va ser un error aquesta prudència amb el llenguatge? Vós dieu això del dret d’autodeterminació. També recordo que el president Mas deia al començament “estat propi” per no dir “independent”.
—Crec que no va ser un error. Va fer que s’acostés al moviment una gent que potser no s’hi hauria acostat. Inevitablement, les paraules estan connotades. Als qui hem estat independentistes tota la vida parlar d’autodeterminació no ens esvera. La Plataforma pel Dret a Decidir va sorgir d’una confluència de gent que, quan es negociava l’estatut, el setembre del 2005, teníem reivindicacions sobre què hauria d’incloure. Allà vam confluir cinc grups i vam decidir d’anar junts. Al voltant del CIEMEN vam convocar les primeres reunions. Allà comencem a caminar. Ara ja no ens en recordem, de les manifestacions del 2006 i del 2007, perquè després en van venir de més grosses, però aquelles van tenir un significat important i van contribuir que molta gent s’hi sumés.

—Us esperàveu, llavors, que el moviment creixeria tant com va créixer?
—No. No. Si dic que sí, enganyarem el personal. L’èxit de la manifestació del 2006 no se l’esperava ningú. Havíem tingut intents de boicot per terra, mar i aire. Per part de poders que influïen en els mitjans de comunicació. Vam estar vetats a tots els mitjans de comunicació fins el dijous abans de la manifestació, quan Mònica Terribas va entrevistar Joel Joan, una de les personalitats que hi havia donat suport. VilaWeb sempre és una de les excepcions honroses. Però pràcticament cap mitjà no volia sentir a parlar del dret a decidir. Paga la pena recordar-ho. A la manifestació del 2006 només s’hi sumen dos partits polítics: Esquerra Republicana i Esquerra Unida i Alternativa, dirigida per Jordi Miralles. Nosaltres havíem anat a veure tots els partits i la cosa no xutava. El 2007, tot canvia. Però el 2006, Òmnium Cultural ens va dir: “La nostra base social no està en aquest escenari.” I, en canvi, el 2007 s’hi suma. CiU no hi era el 2006 i s’hi suma el 2007. Iniciativa, igual. La CUP, igual. Si el 2006 no ens esperàvem l’èxit, el 2007 encara menys. Però és que el 2007 el president Maragall va trucar a tots els presidents per anar junts a la manifestació.  

—A què atribuïu aquest canvi de parer tan abrupte?
—La manifestació del 2007 estava vinculada a les infrastructures. El mal funcionament de Renfe, etc. Això encara posava més salsa a la història. Però és que del 2005 al 2007 es fa molta feina perquè s’hi sumi molta gent. En poc temps, la plataforma creix molt. S’hi encabeixen ajuntaments de tot el territori, de tots els Països Catalans. El paraigua del dret a decidir engrescava la gent. Es va fer un canvi de relat que va facilitar que s’hi sumés molta gent. Tothom sabia que la plataforma era independentista, però vam voler ser un moviment que parlava de la democràcia i del dret a decidir, perquè ens semblava que era la manera d’eixamplar la base.

—Ara, tants anys després, es pot reproduir un procés de creixement semblant?
—Fins el Primer d’Octubre, els partits van anar molt a l’una. Ara l’estratègia dels partits independentistes no és exactament la mateixa. Vinc del món de les entitats socials i, per més que cregui que la societat civil hem de poder-hi dir la nostra, hem de ser realistes: els partits estiren i estiren molt. Que ara mateix ERC, Junts i la CUP no tinguin una estratègia comuna és un problema per al país. 

—Quin paper creieu que haurien de tenir ERC i Junts, amb el privilegi aritmètic que tenen al congrés espanyol? Què han de fer?
—Ningú no s’imaginava aquest privilegi aritmètic. Abans de les eleccions no hi havia gaires assessors que haguessin pensat en aquest escenari pervers que se li ha girat a Sánchez. Haurien d’estar negociant amb els mateixos punts. Si volem frenar l’extrema dreta, però també avançar com a país, hi ha d’haver un front comú en la representació a Madrid. 

—Aquest front comú, quines condicions hauria de posar a Pedro Sánchez?
—Ho hauran de decidir ells. Però crec que l’amnistia és claríssima. Com deia, la repressió ha fet molta feina. Hi ha més de 3.000 persones afectades. Cadascuna d’elles hauria de trobar una solució en aquesta negociació. D’aquestes 3.000 n’hi ha que són conegudes, però n’hi ha moltes que són gent que en el seu moment s’ho va creure i que va fer tot el que va caldre i més perquè el referèndum anés endavant. Cal trobar-los una sortida. 

—Encara que l’amnistia també afavoreixi policies i guàrdies civils?
—És que aquí hem de tenir un atac de realisme. Qualsevol amnistia que pugui arribar, serà amnistiant totes dues parts. No crec que Sánchez es pugui permetre una amnistia només per a la part catalana i no per a l’espanyola. Potser és que des del 2006 m’he fet una mica més gran. Els advocats en saben més, però ha de ser una amnistia que afecti totes les causes obertes, perquè n’hi ha moltes que encara no han estat jutjades. 

—L’estratègia dels qui, en canvi, proposen de blocar el congrés espanyol, què us sembla?
—Per a què? Per a tornar a fer eleccions? Sí, és clar. Podem fer unes altres eleccions. Ja veurem què passa. Llavors potser l’aritmètica no serà tan favorable a Catalunya. Potser de pura xamba, però tenim una posició privilegiada en aquest moment que, si l’haguéssim somniada, no l’hauríem ni imaginada. S’ha d’aprofitar. Si no, serà una oportunitat perduda.

—Com veieu el govern de la Generalitat?
—És una pregunta difícil… Amb un rumb tranquil quant a l’àmbit nacional. 

—Què vol dir tranquil?
—Moderat. Tranquil. De gestionar la situació actual. En l’àmbit nacional, crec que el que més falta en aquest país en general, tant al govern com als partits com a les entitats, és estratègia. Saber com ho hem de fer perquè les generacions futures, i no cal que passin cinquanta anys, puguin assolir la independència del nostre país. I crec sincerament que no ho sabem i que mentrestant maregem una mica la perdiu. 

—Però creieu que hi pensen, en això, els partits?
—No. Crec que gestionen el dia a dia. Ja hi tenen prou feina, perquè el dia a dia és molt complicat. No vull pas dir que es toquin el nas. Però crec que, com a país, més enllà de les capelletes, hi hauria d’haver una reflexió seriosa d’on volem anar i com ho farem.

—I qui l’hauria d’aixoplugar aquesta reflexió?
—No hi ha res que pugui venir només dels partits, o només de les associacions, o només del sector empresarial. Ha de ser una feina molt comuna, perquè això ens interpel·la a tots. Digues-li plataforma, digues-li grup, m’és igual. El futur del nostre país ens interpel·la a tots. Si ho fan només els partits, hi haurà gent que s’hi posarà en contra. Si ho fa només la societat civil, els partits no s’hi veuran representats. Si ho fa l’empresariat, diran que ho fan pels seus interessos. D’ençà del 2005 hi ha hagut moments en què hem estat capaços d’anar plegats. Si no ho fem així, no ens en sortirem. La independència d’un país no ve perquè algú s’il·lumini. Al segle XXI, això ja no passarà.

—Com heu vist, els últims anys, l’estratègia del diàleg d’ERC?
—A mi no em sembla que hagi resolt gaires coses. Sánchez ha tingut molt fàcil d’establir una taula de negociació en què ha abocat tot allò que li ha convingut, i que ha dilatat tant com li ha convingut. És evident que hi ha hagut alguns èxits. Però també ha dilatat molt en el temps coses que haurien d’haver passat abans.

—Com veieu Junts?
—S’han d’aclarir. Han d’aclarir les seves ànimes. Té moltes eines diferents. Han de veure com s’organitzen. Serà molt interessant de veure qui serà el candidat a les eleccions al parlament, això potser clarificarà alguna cosa.

—I la CUP?
—També s’han d’aclarir. La CUP té un germà que s’ha fet gran que és Poble Lliure, que ha estat capaç de pensar en termes més globals, de país, i sortir de la zona de confort. Poble Lliure ha estat capaç de generar sinergies en uns altres espais. Però també hi ha gent dins la CUP molt més tancada. En qualsevol procés d’emancipació nacional tothom ha de ser molt generós. L’esquerra des de l’esquerra i la dreta des de la dreta. Si no, sociològicament, això no suma. Les grans majories desapareixen. O ho fem amb la suma de molta gent o no ens en sortirem. Tothom haurà de ser molt generós: partits i societat civil. Hi hauria d’haver un grup de gent amb ganes de pensar. Potser seria el moment. 

—Creieu que hi ha marge per a un quart espai o per a una llista cívica?
—Crec que serà anecdòtic.

—La consellera Ponsatí ha dit que miraria de construir-lo.
—No crec que tingui un llarg recorregut.

—I com vau interpretar l’abstenció a les eleccions municipals i a les espanyoles?
—Crec que no ajuda. No ajuda ningú. 

—Però per què creieu que es va produir?
—Pel descontentament que hi ha amb tot plegat. Al Primer d’Octubre hi vam arribar amb un grup de gent molt gran i n’hem anat perdent pel camí. La frustració, la repressió, el cabreig amb els partits. Al final hi ha gent que se’n cansa. Que diu: “Ja us ho fareu, jo tinc molts problemes.” Conec gent que havia votat tota la vida i que en aquestes eleccions no va votar. 

—Creieu que Òmnium Cultural i l’ANC han perdut capacitat de mobilització?
—A tots els moviments socials ens passa. També ens va passar a la Plataforma pel Dret a Decidir. Tens un moment més àlgid i un moment més baix. Al final, el moment polític que es viu també fa que les entitats i els partits juguin un paper o un altre. Però crec que, en certa manera, són víctimes d’aquesta manca d’estratègia comuna. Fa l’efecte que cadascú fa la seva guerra. ERC en fa una, Junts una altra, una altra ànima de Junts una altra, l’ANC una altra, Òmnium una altra… I si alguna cosa engrescava la gent, era la capacitat de generar unitat i un cert estat d’ànim que feia que la gent cregués que allò era possible. Després podem parlar de com es va gestionar i de si les coses estaven a punt o no. Però la gent que anava a la manifestació de la Diada és gent que cada dia fa la seva vida, no és gent que sigui als mitjans cada dia ni prenent decisions sobre el país cada dia. I aquesta gent es va il·lusionar. I està molt cremada. La manera de tornar a aplegar aquesta gent és amb una estratègia d’unitat molt clara. 

—Vós que veniu de la reivindicació del dret de decidir, creieu que en algun moment caldrà un altre referèndum?
—Segur. El referèndum és el que ens dóna prestigi davant el món. És un sistema del qual ens hem dotat per a decidir les coses.

—Haurà de ser unilateral, com el Primer d’Octubre?
—No ho sé, com haurà de ser. Per a mi, idealment, hauria de ser pactat amb l’estat. Però ja sabem qui tenim a l’altre costat. I no crec que l’aritmètica perversa d’aquest moment ho sigui prou per a aconseguir un referèndum pactat. En aquests moments.