Mònica Roca: “Va ser frustrant no tenir la complicitat de la conselleria en el nostre projecte independentista”

Mònica Roca, l’ex-presidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona, parla en aquesta entrevista de com ha vist les eleccions que Eines de País ha perdut. Parla de manera contundent i clara, però li agrada el matís i la precisió. Té un tarannà positiu, però es mostra crítica amb el Departament d’Empresa i Treball i amb Esquerra Republicana, per com han tractat la Cambra i també com han actuat a les eleccions. Explica la seva frustració en descobrir que una part del govern no empatitzava amb el projecte independentista per a la Cambra. Tot i això, es mostra animada, amb ganes de fer una oposició constructiva i de fer créixer el projecte Eines de País. Orgullosa de la transformació que han fet a la Cambra, parla d’una autèntica revolució. Diu que els que se’n van anar i ara tornen no la reconeixeran. No vol que es facin passes enrere en la modernització. La preocupa que no hi hagi paritat a la junta actual i que les patronals facin d’aquest organisme, del qual defensa la naturalesa pública, un instrument per als seus interessos. Defensa el paper diferent de les cambres i les associacions empresarials.

Roca també reflexiona sobre la situació del país. Recorda que el gran mal de Catalunya és l’estat espanyol. Diu que la situació que crea el dèficit fiscal és bèstia i limita enormement. Troba extraordinària la resiliència del país, que, malgrat aquesta situació, aconsegueix de tirar endavant, però també troba que a vegades pot anar a la contra, perquè impedeix de donar un cop de puny sobre la taula i dir prou. El que li sap greu és que l’administració catalana cada cop estigui més espanyolitzada.

—Ha estat dur, perdre?
—Sí i no. A ningú li agrada perdre, això és clar.

—I dol?
—És dur perdre perquè voldries acabar de rematar la feina començada. Aquests quatre anys s’han fet molt curts perquè dos han estat de pandèmia. Teníem un projecte molt ambiciós i moltes de les coses han quedat a mitges. Pensem que per al país, per a les empreses i els autònoms, era bo que hi fóssim, és clar, per això ens presentem. És, en aquest sentit, que per al país i per a la Cambra, al nostre entendre, és un pas enrere. Ara, a escala més personal, no. Teníem molt clar que això va com va. Som profundament demòcrates i, per tant, s’ha d’entomar bé.

—No us ho esperàveu?
—No les teníem totes. Era molt clar que es van ajuntar tots contra la nostra candidatura. A les anteriors eleccions érem cinc candidatures. En aquesta n’hi havia dues. Nosaltres érem els mateixos. Les que es van associar són les altres. Era molt clar que havien arreplegat totes les diferents sensibilitats que no eren la nostra. I, per tant, si sumaves tots els vots que hi havia hagut anteriorment, era fàcil que pogués passar. Estem descontents per la participació, però també sabem que hem augmentat el nombre de vots.

—Tanta por fèieu, que en van ajuntar tots?
—Nosaltres hem estat obertament i clarament independentistes, per activa i per passiva. Ho hem remarcat durant tots els quatre anys. Pensem que la millor política econòmica per a Catalunya és la de tenir un estat propi. I això no sempre és compartit.

—Diuen que feu política.
—Agafant les paraules del discurs del president de la Cambra de Girona, diré que fem política quan defensem que necessitem un pla d’infrastructures que es gestioni a Catalunya. Fem política, quan entrem, per exemple, en el pacte nacional del coneixement o el pacte per la indústria i ens esforcem. També quan creem centres per ajudar les empreses a fer la transformació digital, o quan posem en relleu el Consolat de Mar i en fem valdre els set-cents cinquanta anys d’història. Hi ha un llistat inacabable de totes les accions que s’han fet durant aquest temps. S’ha fet política quan es feia tot això. Com a Cambra de Comerç de Barcelona, ens corresponia fer polítiques econòmiques i les hem fetes. Sí que és veritat que nosaltres, claríssimament, recollim totes les sensibilitats que combreguen amb la idea que necessitem un estat propi. I ells s’han ajuntat amb la idea, suposo, que no els sembla bé que aquesta mena de polítiques es facin des de la Cambra. Quan diuen que aglutinen tothom volen dir tothom dins el pensament que això no cal tractar-ho, i nosaltres aglutinem tothom dins el pensament que aquesta és la millor política econòmica per a Catalunya.

—Una de les queixes que vau fer al principi era que la candidatura Va d’Empresa no volia fer debats.
—Era una estratègia que els ha funcionat, i com a estratègia és molt respectable, però alhora és trista. Sembla que vulgui dir que a l’empresariat no li interessa el debat i no és cert. Que no hi hagi debat no li ha fet cap bé a la institució o a les empreses i autònoms d’aquest país. Tampoc a la participació. Si no van voler fer debats, en gran part, va ser per no entrar en la qüestió nacional.

—La gent diu que votar a la Cambra és complicat. En aquests anys, podríeu haver millorat el sistema de vot?
—Des de la Cambra no ho podíem simplificar més. Un cop tens el certificat digital instal·lat, no és tan complicat de votar. Ara, sí que ho és saber qui votes i com conèixer allò que votes. Et trobes uns noms d’empreses que tampoc no t’acaben de dir res necessàriament. Vam intentar que al costat del nom de l’empresa hi hagués el nom de la persona que la representava. Personalitzar-ho era bo, perquè en el ple hi ha les persones. I també, si s’hagués posat el nom de les candidatures, hauria estat més fàcil la votació. Pensa que hi va haver tres-cents vots en blanc. Què vol dir, aquest vot en blanc? En unes eleccions al parlament encara es pot entendre, però a la Cambra, què vol dir un vot en blanc? Que la gent no sabia a qui havia de votar, ni quina era la seva empresa candidata, malgrat saber quina era la seva candidatura.

—I això ho vau provar de canviar?
—Ho vam intentar i no ho vam aconseguir. La nostra tutelant s’ha de posar a fer aquesta feina fermament.

—Perdoneu, qui és la “tutelant”? A qui us referiu?
—La Conselleria d’Empresa.

—Per què en dieu així?
—En diem així perquè a les cambres les tutela la Conselleria d’Empresa, que és qui té la responsabilitat. És amb qui hem discutit la llei. Nosaltres sempre hem reclamat que aquesta tutela no fos tan sols de fiscalització, sinó que també fos financera, perquè entenem que som una pota “seva” que és molt a prop de les empreses i que ha de fer servir per fer un país millor.

—Sou crítica amb el Departament d’Empresa i Treball?
—Va ser frustrant no tenir la complicitat de la conselleria en el nostre projecte independentista. Teòricament, hauríem d’estar ben avinguts des del punt de vista nacional, però també des del social, perquè hem estat la Cambra més progressista que ha existit mai. Doncs no ha estat així. Esperàvem una certa empatia i sintonia, que no ha existit.

—Durant aquests quatre anys?
—En aquests quatre anys hem vist passar tres consellers. La primera va ser l’Àngels Chacón, que va treballar molt amb el tema de la llei. Després va venir en Tremosa, que va ser-hi molt poc temps, va intentar entrar la llei, però no se’n va sortir. Finalment, hi ha hagut el conseller Roger Torrent, amb qui hi ha hagut poca entesa, però bona relació, o sigui que no és una crítica en absolut a la seva persona, però amb la conselleria no hi ha hagut entesa.

—Entesa per a fer què?
—Per exemple, empatitzar amb les problemàtiques de la Cambra. La més clara és el finançament, la llei ha de reflectir aquest finançament públic per a les funcions públiques que hi ha reconegudes amb la llei actual. No tenim quota cameral i, per tant, com hem de finançar aquestes funcions públiques sense quota?

—Tampoc no s’ha aconseguit d’aprovar la nova llei?
—Després de tant de temps, no s’ha aconseguit aprovar la llei, i quan no hi ha hagut un all, hi ha hagut una ceba. La llei que voldríem que s’aprovés i que, entre més qüestions, preveu una quota cameral per part de la tutelant (no de les empreses, com abans), s’ha escrit entre les tretze cambres catalanes i amb un equip tècnic que s’ha coordinat amb la tutelant.

—Què ha passat?
—Ja ho vaig dir una vegada públicament, la conselleria no ha estat prou valenta per tirar-la endavant amb la desaprovació de la Pimec, que es va aixecar de la taula de negociació. Hauria d’haver estat més valenta i tirar-la endavant. Hi va haver un moment que com a proposta de llei no podia entrar perquè els terminis no ens ho permetien i es va proposar de fer-ho com a proposició de llei. Això implica que ho havien d’entrar els grups parlamentaris. Hem estat molt en contacte amb els tres grups parlamentaris que representen el 80% del parlament català, que són, evidentment, Esquerra Republicana, que és al govern, Junts i el PSC. A nosaltres, ens han informat que al final ha estat Esquerra Republicana la que no ha fet el pas d’entrar-la. I això és una pena. Molt al final, l’argument era que eren massa a prop de les eleccions. És veritat, però és igual, és una cosa que havíem lluitat quatre anys. Per tant, dir que ara no l’entrem perquè pràcticament som en període electoral no té sentit, el problema és haver arribat aquí sense una llei nova i adequada a les circumstàncies. S’hauria d’haver entrat abans.

—Ara la Pimec forma part de la nova junta?
—Sí, i ja he manifestat al president actual la meva preocupació que aquells que van liderar l’oposició a la llei ara siguin al capdavant de la Cambra. Si acaben aprovant una llei que no aporta finançament, no cal fer una llei nova.

—Potser ara no hi posaran traves?
—Potser ara els interessarà, tant de bo sigui així, perquè anirà molt bé a tot el teixit productiu català. Seria bo que hi hagués un canvi de rumb de la Pimec i entenguessin que aquesta llei ha d’incorporar un finançament per a les funcions públiques que han d’exercir les cambres.

—Dieu que Esquerra no us ha mirat amb bons ulls?
—Vull deixar clar que tenim i hem tingut bona relació amb molta gent d’Esquerra, però no amb tothom. Dins Esquerra hi ha diferents sensibilitats. Hi ha hagut una part de la Conselleria d’Empresa a la qual ha semblat bé la nostra manera de funcionar i a una altra part no. També ens hem sentit molt ben acollits per la Conselleria d’Economia, que, per exemple, ens ha incorporat en l’aliança dels semiconductors, que és una iniciativa que com a Cambra hem empès, i ens sentim molt en el moll de l’os del projecte. Per tant, no vull posar tothom al mateix sac. Però sí que la candidatura que s’ha oposat a la nostra s’ha gestat d’acord amb membres d’Esquerra Republicana i de la conselleria, encara que hi hagi gent que no en tingui ni idea. La crítica que sempre ens fan que fem política em descol·loca, sobretot quan veus coses com les que han passat amb aquesta candidatura. No vull que s’interpreti això que dic de manera sectària. Insisteixo: amb la Conselleria d’Economia, entre més, hi ha hagut molt bona relació. Només que sí que cal dir les coses com són.

—En aquest sentit, això ha causat irregularitats?
—Jo hauria esperat un paper més neutral i, en canvi, s’ha vist un biaix cap a la candidatura de Va d’Empresa.

—Durant els dies que es votava?
—S’han donat situacions força estranyes que haurem d’analitzar. Però res més, no vull que s’entengui com una excusa de no haver guanyat.

—Les patronals han donat suport a l’altra candidatura? Quina diferència hi ha, entre la Cambra i les patronals? La Pimec vol que la Cambra tingui menys protagonisme?
—Hi ha gent que no té del tot clara la diferència entre Cambra i patronal. La patronal és una associació privada que d’alguna manera treballa per als beneficis dels patrons d’aquestes empreses, d’aquí el nom. La Cambra, per començar, és una organització de dret públic, o sigui que té una llei que la governa, i allò que defensa és l’interès general de les empreses i l’economia dels sectors. Això les diferencia totalment. La Cambra va un pas més enllà que les associacions empresarials, defensa l’empresa, no l’empresari necessàriament, des del punt de vista que hi guanyi tothom: l’empresari, els treballadors i l’economia catalana. La patronal defensa sobretot el patró. El que em preocupa de la junta actual és que es perdi aquesta essència.

—A l’oposició, aquest serà un dels vostres punts de batalla?
—Està bé que les associacions d’empreses siguin representades en el ple, de la mateixa manera que ens agrada que hi hagi gremis i col·lectius. Ara, per llei, les patronals tenen un lloc de representació d’un 10%, que no se sotmet a votació. Per això, si directament accedeixes en aquest ple com a patronal, no té sentit que siguis al darrere d’una altra candidatura, perquè el teu lloc com a patronal ja te l’han donat.

—De què esteu més contenta i què us ha quedat pendent?
—Resumint-ho molt, estic molt orgullosa de la gran transformació que s’ha fet a la Cambra. Aquest és un dels llegats més importants que quedaran. Ha estat una revolució. Una modernització. L’hem situada al segle XXI. Abans de nosaltres, poca gent sabia què feia. Treballava més per a si mateixa que per al teixit productiu. Aquells que van ser a la Cambra fa molts anys, que no es pensin que trobaran la mateixa que van deixar. Ara tothom sap que la Cambra el pot ajudar quan tingui un problema. Hi ha hagut un apoderament per part de tothom. Es treballa amb una altra il·lusió i una manera de fer ben diferent. La punta d’aquest iceberg que hem construït són les obres que hem fet a l’edifici de la Diagonal, que pot acollir entre sis-centes i mil persones. Ara entres en un edifici modern en tots els sentits. Visualment, però també tecnològicament. Es poden fer servir els serveis de la Cambra d’una manera molt flexible. Aquesta és la gran revolució, però també hi ha la transformació digital amb una mirada més social que hem incorporat, com ara els indicadors de progrés i benestar (IPB), que penso que es quedaran. I també la visió territorial i descentralitzada amb què hem treballat.

—La vostra governança més dialogant no us ha tret força per a marcar perfil?
—Potser sí, però això també és perfil, no? Són estils diferents. No tinc un estil tan presidencialista, no és la meva manera de fer, ni a la Cambra, ni a la meva empresa, ni a la meva família. Penso que les coses no s’han d’imposar sinó que s’han d’acordar, i això porta més temps, però un cop ho aconsegueixes, és molt avantatjós perquè tothom s’ho ha fet seu i a la llarga és més positiu.

—Continuareu encapçalant aquest projecte a l’oposició?
—Nosaltres som aquí, i de cap manera no abandonarem el projecte. A més, pensa que hem guanyat vots. El nostre projecte és ferm i continuarà i s’ampliarà. Vam començar amb quaranta i ara ja en vam presentar cinquanta-dos. A Eines de País hi ha un munt de gent i empreses que volen tirar endavant. Continuarem fent una oposició constructiva, però ferma. I, en tots aquells projectes que ens semblin interessants per Catalunya o per al teixit productiu català, ens hi trobaran amb la mà estesa. I serem proactius fent propostes de projectes. Creixerem, no ens farem petits per ser a l’oposició.

—Us heu reunit amb la junta actual?
—M’he reunit unes quantes vegades amb el senyor Santacreu, i també amb Eloi Planes, el vice-president, hi ha bona entesa. Nosaltres oferim mà estesa per col·laborar amb els projectes que siguin bons per al país. Això ha d’anar per endavant. Però també hem de ser conseqüents, i si hi ha coses que no són bones per al país i la Cambra no li donarem suport. Ara com ara veiem que no és bo que no hi hagi paritat: dels cinc primers llocs, tan sols hi ha una dona, això no té sentit. I també, com ja he comentat abans, hi ha d’haver independència de les patronals, no pot ser que dels sis membres del ple, que han entrat sense sufragi, quatre siguin en el Comitè Executiu. Això és un menysteniment cap a la gent que ha votat i ho hem de denunciar des d’un punt de vista constructiu. No volem anar enrere en aspectes guanyats aquests quatre anys.

—Quina autocrítica feu?
—No hem sabut fer entendre que tota la feina que hem fet s’havia de revalidar. No ens n’hem preocupat prou. No ho hem sabut transmetre, potser no hem sabut dissenyar una bona estratègia per guanyar. Hem fet una estratègia de donar-nos a conèixer, d’explicar què fa la Cambra, i potser així no es guanyen aquestes eleccions. Hem de saber entendre quines són les regles del joc. A vegades no les vols jugar i potser en algun moment jugar-les és més beneficiós.

—Heu estat massa puristes?
—Estic contenta de ser-ho, però potser s’ha de revisar que, sense perdre l’essència, podem aconseguir més coses. Potser no cal anar tant de cara.

—Què heu après com a presidenta?
—He après un fotimer de coses. Mare meva, el que he arribat a aprendre.

—Comencem, quines són les bones?
—He après que tenim un país molt lluitador. És al·lucinant que amb tot el que hem passat, siguem on som, no es pot explicar de cap manera. Quan traiem les conjuntures econòmiques o els indicadors, penses com pot ser que estiguem d’aquesta manera econòmicament parlant. Això només és resultat de la lluita que cada dia de la ciutadania, les empreses i els autònoms. Amb tot el que hem arribat a viure, tan sols es pot explicar per aquesta resiliència que tenim. Això també té parts negatives.

—Sí?
—No sabem donar un cop de puny damunt la taula i dir: “Ja n’hi ha prou! Rebel·lem-nos contra tot això.”

—I què heu après que no us hagi agradat?
—El que més em dol és veure que hi ha una administració, i parlo en general i no de partits polítics, que no és tan diferent de la de l’estat espanyol. D’alguna manera, l’administració s’ha espanyolitzat una mica, i dol veure-ho.

—Dieu que tenim una administració massa espanyolitzada?
—Sí. Progressivament, anem agafant mals vicis de qui precisament no hem d’agafar-ne, perquè són els qui no ens estimen. No hem de perdre de vista on hi ha el problema. L’estat espanyol és el problema de Catalunya. I dic l’estat, que quedi clar. Sovint els partits polítics independentistes estan més preocupats per l’altre partit polític que no pas de veure on hi ha el mal gros. Com a Cambra, no podem caure en aquest parany. El que ens fa mal és l’estat espanyol. Ara, aquí tampoc no ho fem tan bé com ho hauríem de fer. Ens oblidem massa que tenim un dèficit fiscal que fa por. M’agrada fer una comparativa molt visual: els Next Generation per a tot l’estat espanyol durant cinc anys són tres dèficits fiscals i mig. O sigui, si tu poses Catalunya i els Next Generation per a tot Espanya, Catalunya és més que un Next Generation anual. És més perquè en tres anys i mig tens l’equivalent a cinc anys de fons europeus. És com si regaléssim a Espanya els Next Generation. Em sembla tan bèstia, podríem estar molt millor en l’àmbit econòmic, en l’àmbit d’infrastructures, en l’àmbit de social, per descomptat amb la llengua, la cultura, els drets… en tants àmbits, si tinguéssim un estat propi. No són solament els més de 20.000 milions que se’n van, que és una passada, sinó que cal sumar-hi el cost d’oportunitat de no tenir-los i que generaries si els tinguessis. Pensem que és un 50% del pressupost actual de la Generalitat, que és el més gran de tota la història. I després, també cal comptar tot el temps que ens fan perdre defensant la llengua, lluitant contra la repressió… Som uns herois, però hauríem de poder viure sense ser-ho.