Mon Tur: “Hi ha parelles en què un diu ‘bon dia’ i l’altre contesta ‘doncs tu, pitjor’”

Mon Tur (Barcelona, 1968) és advocada col·laborativa, mediadora familiar sistèmica i orientadora. Fa molts anys que es dedica a la resolució pacífica de conflictes familiars i és especialitzada en divorcis amistosos. Ha vist tantes vegades com s’arriba al punt de no-retorn en els conflictes de parella que ara, dos anys després d’haver escrit Divorcis amb amor, ha publicat Amor, hem de parlar, un llibre en què parla d’algunes estratègies per a sobreviure als conflictes i tenir relacions sanes. No dóna receptes màgiques i avisa que no sempre totes les parelles es poden salvar, però sí que fa reflexions molt útils que impliquen un canvi de paradigma important: substitueix la noció de sacrifici per la de solidaritat.

—Dieu que els conflictes de parella van escalant fins que arriba a un punt que són insostenibles. Com podem identificar que comencen a escalar i què podem fer per evitar-ho?
—Som força analfabets emocionalment i hauríem de ser assertius, connectar amb allò que sentim, amb allò que passa en la relació, amb com ens fa sentir allò que fa l’altre, i també tenir la capacitat de dir-ho. Hi ha gent que accepta coses inacceptables perquè no té la capacitat de dir: “No, això no m’agrada.” Aquí hi ha un component de gènere important: el patriarcat ens ha dit que, per a ser bones dones, hem de ser dones complaents i ens sembla que amb el nostre “no” l’altre s’enfadarà. Si s’enfada, haurà de gestionar el seu empipament.

—L’assertivitat implica saber posar límits i respectar-los sense comunicar-ho de manera agressiva.
—I és complicat per a tothom. Has de tenir la capacitat de sentir, de saber què sents, de transmetre-ho bé i de saber què fer amb allò que sent l’altre. No és gens fàcil, però, si no, què és una parella? Si no pots tenir aquest diàleg, si no pots dir “això no em fa sentir bé” o “això sí que em fa sentir bé i vull fer-ho més encara que no t’agradi”… Jo no sóc pas una salvadora de parelles, a vegades arriba a un punt que potser és millor no continuar. Per saber si una parella va pel camí d’estar malament, detectar el malestar és important. Quan tens parella no cal que tot sigui meravellós, però sí que has d’estar tranquil·la, en calma. Si sents malestar, alguna cosa no funciona.

—No una discussió esporàdica, sinó un malestar més constant.
—Exacte. I els conflictes no van sols. No tens un conflicte per la germana de la teva parella, sinó que això acompanya moltes coses. Hi ha parelles que entren en bucle, que arriben al punt que un diu “bon dia” i l’altre contesta “doncs tu, pitjor”. Per no arribar a aquesta situació tan complicada, abans cal haver detectat dificultats, mirar si ens barallem sempre per la mateixa qüestió. I l’escolta d’un mateix, veure que una cosa no funciona i intentar solucionar-la o acceptar que serà així.

—No sé si detectar el malestar en una relació és fàcil tenint en compte les idees sobre l’amor que hem rebut: hi ha aquest mite que l’amor és una cosa tortuosa, difícil, que sempre implica dificultats… Sembla que sense això no hi pugui haver amor i passió, com si hagués d’anar tot junt, l’amor-odi típic dels films.
—Són missatges com ara “qui et vol bé et farà plorar”, o que diuen que l’única cosa important és mantenir-se junts, que una relació és bona o no per si dura, no per la qualitat… Estem acostumats a aquest “fa quaranta anys que estan junts, que bé!”, quan hauríem d’acostumar-nos a dir “fa x anys que estan junts i estan molt bé!”. També hi influeix l’amor romàntic i el mite de la mitja taronja, que quan l’has trobada no l’has de deixar i has de resistir-ho tot. Al meu despatx vénen parelles que fa set anys que no tenen relacions sexuals ni fan res juntes. Cadascú fa la seva vida fins que apareix una tercera persona.

—No reaccionen fins que no arriba la infidelitat?
—Bé, no sé fins a quin punt pot considerar-se infidelitat en una relació en què ja no hi havia res… No ens movem de les relacions perquè vivim en una societat que les prioritza molt, siguin poliamoroses o de la mena que siguin. No has d’estar sol, has d’estar sempre amb algú, especialment les dones. Quan t’enamores d’algú altre, recuperes la il·lusió i deixes l’altra relació, però si no, t’hi quedes. Normalment, els homes es queden en les relacions fins que no en troben una altra, mentre que les dones tenen més tendència a sortir de les relacions que no els agraden.

—Hi ha persones que continuen en algunes relacions simplement pel temps que hi han invertit. Això de “fa tant de temps que anem junts que si ho deixem hauré perdut molts anys de la meva vida”.
—Sí. Es basa en aquesta concepció de, com que ha de ser per sempre, si et divorcies has fracassat, com si tots els anys que queden enrere no tinguessin cap valor. Si dignifiques i honres tot allò que has viscut i dius “és meravellós tot el que hem passat junts, tenim uns fills en comú, una història, una casa, una hipoteca, però ara encararem la vida per separat”, això canvia. Ara vivim molt més que abans, això de “fins que la mort ens separi” és molt del segle XX. Era més fàcil perquè ens moríem abans. Però avui dia que potser morim a cent anys, passarem vuitanta anys amb la mateixa persona? Pot ser, però en quines condicions? Si estàs en parella, creix: la parella t’ofereix la possibilitat de discrepar, però, en canvi, per mantenir la relació, es fa veure que la discrepància no existeix. No, parla-ho i creixeu junts. Quan la superes, la relació és molt més sana.

—Cal encarar els conflictes i mirar de resoldre’ls, però què en penseu de la frase aquesta de “és que abans tot durava més, la gent ara ja no lluita”? Té un punt de veritat o solament és una manera de procurar que continuem suportant allò que suportàvem abans?
—Pot tenir un punt de veritat en el sentit que ara el benestar és molt prioritari per a tothom, però és una frase que té un biaix de gènere brutal, moltes vegades les parelles duraven per tot el que suportaven les dones. L’adulteri només existia per a les dones. Ells en cometien, però no era perseguit. Ells sortien de les relacions sense deixar-les, és evident. Charles Dickens va provar de tancar la seva dona en un manicomi, a vegades el divorci d’abans era fer coses com aquestes. Que les relacions no s’han sostingut després de l’enamorament perpètuament i meravellosament és un fet. I no és cert que la gent no lluiti per les relacions, de fet, la part que costa més és sortir-ne. La gent triga anys a prendre la decisió de divorciar-se i pateix molt, no és d’un dia per l’altre.

—Dieu que s’ha de tenir una actitud de col·laboració i de no-confrontació en les discussions de parella. Què voleu dir?
—Creiem que la millor defensa és un atac. Quan hi ha un conflicte, la gent té tendència a defensar-se. Cal canviar aquesta idea per la idea de, tenim visions diferents i això ens causa un conflicte. Com en sortim conjuntament? Perquè, si no, intentes de guanyar l’altre, i això té un cost molt elevat per a la parella. Cal sortir conjuntament dels conflictes, no intentar que l’altre els perdi.

—També recomaneu de tenir les converses necessàries fora de les discussions. Com es pot fer?
—En els moments de tensió i discussió, la ira et controla i no pots parlar i resoldre, tens ganes de dir a l’altre el nom del porc. Has de deixar que et passi l’enuig, esperar a estar més tranquil i buscar un altre moment. Tal com fem a la feina: buscar moments de reunió per parlar les coses de manera endreçada, no dir-li al teu cap allò que penses en un moment d’enuig.

—Dieu que les dificultats amb el sexe són un motiu habitual per al divorci. Què us trobeu?
—Sempre veig el pitjor moment de les parelles. No crec que ningú hagi de dir que el sexe és obligatori en una relació si hi ha gent que no vol tenir-ne, però un sexe satisfactori sí que acostuma a ser un símptoma de la bona salut d’una relació. En les parelles en conflicte veig que les relacions sexuals o bé no són satisfactòries per a un dels dos, i això costa de comunicar, o bé directament han desaparegut. Si en la parella va tot bé i això no els manca, endavant, però normalment veig que quan manca és perquè hi ha situacions de desencís, de no-relació…

—Potser no és solament que no hi hagi sexe, segurament la cosa més important és que tampoc no hi ha intimitat, afecte…
—Sí. Al llibre parlo del triangle de la intimitat, la passió i el compromís. La intimitat és sentir que pots despullar-te emocionalment davant l’altre. La passió bàsicament és el sexe, però no només, potser t’apassiona compartir tir amb arc amb la teva parella. Qui és ningú per a dir que això no ha de ser així? Però habitualment veiem que les parelles que no estan bé tampoc no tenen relacions sexuals o en tenen de molt insatisfactòries.

—En aquests casos, recomaneu de programar les relacions sexuals. Per què?
—Sí, perquè tenim la il·lusió que el sexe ha de ser espontani com a les pel·lícules, però no ens enganyem, quan tens la mare gran, els fills adolescents o la feina pel mig, només passarà si dius: “Aquest dissabte a la tarda, no sé si hi haurà sexe, però és per a nosaltres.”

—Un altre maldecap habitual: els conflictes familiars en parelles que també han de conviure amb els fills de l’altre, no solament els propis.
—Sí, les famílies reconstituïdes. Si no t’ubiques molt bé, els fills de l’altre poden ser un element de conflicte. Són sistemes de criança diferents, també hi ha l’ex-parella… A moltes parelles en aquesta situació els recomano que no convisquin, que cadascú visqui a casa seva amb els seus fills i, quan no els tinguin, estiguin junts. I la vida no dóna per a tenir pisos tan grans, és un element molt complex.

—Potser no havies triat de tenir una família nombrosa i després del divorci i de tornar-te a aparellar, de cop, te la trobes.
—I no has triat el tipus d’escola del fill de la teva parella, que potser no t’agrada gens, però resulta que comparteix molts moments amb els teus fills. A Suècia, a les noves parelles, en compte de dir-los padrastres o madrastres, els diuen bonus papa o bonus mama, en un sentit més positiu, de segona oportunitat. Però cal molta generositat i amor i no jutjar ni intervenir si no t’ho demanen. Allò de “mira què fa el teu fill, si fos el meu…”. Molta gent em diu: “Em fa triar entre ell o el meu fill.” I sempre tries el teu fill. És difícil no opinar sobre la criança d’aquell altre nen perquè viu amb tu, però pots arribar a acords: no ficar-te amb certes coses, però que el nen en respecti unes altres.

—Una altra font de conflicte: quant de temps passar amb la família política. Què recomanaríeu?
—En una entrevista que em van fer molta gent comentava: “He estat tota la vida anant amb els sogres i és horrible” i aquesta mena de coses. També hi ha gent que és molt feliç en aquesta situació, però si no és el cas, has de parlar-ho: “M’encanten els teus pares, però no vull destinar tot el meu temps a estar amb ells. Pactem-ho.” Tu no pots demanar a la teva parella que no vegi la seva família si és una família centrípeta, però has d’arribar a acords perquè potser no cal passar cada cap de setmana en família. O potser sí, però parlem-ne. Una clienta va anar de viatge amb la parella i la família, i el seu marit s’havia passat tot el viatge a l’habitació de l’hotel. No pots arribar a aquest punt, has de parlar-ho abans: “No vindré perquè no m’agrada això i allò.”

—Ser la persona que contradiu els mandats d’unió familiar a vegades és complicat.
—Si dius segons quines coses potser acabes marcat com el polèmic, però quina és l’alternativa, anar-hi sempre? Hi ha d’haver una opció madura, pactar: “Jo veuré el teu germà, que no em cau bé, en aquest moment i en aquest altre.” Estem acostumats a no parlar dels conflictes i continuar resistint, però això és un elefant a l’habitació que ens impedeix la mobilitat i que acaba sortint d’alguna manera, pots acabar contestant malament o tancat a l’habitació de l’hotel. No és millor ser sincer?

—Però també tenim interioritzada aquesta idea que cal fer sacrificis per la parella: “Hi vaig perquè és el que toca.”
—En una relació hi ha d’haver solidaritat, no sacrifici: “Entenc que has d’anar a veure els teus pares, entenc que està bé que jo hi vagi, però no hi aniré cada cap de setmana.” Si sento que faig una cosa que no m’agrada, que hi estic forçada, acabarà malament.

—Volia acabar demanant-vos per una darrera equivocació molt generalitzada que esmenteu al llibre: la fantasia de voler canviar l’altre. Us la trobeu sovint?
—No saps quants divorcis he fet en què m’han dit: “És que pensava que això ho acabaria canviant!” Hem de canviar perquè ho volem, no perquè un altre ens ho demani. Al principi de la relació és possible que, perquè l’altre ens ho demana, canviem alguna cosa, però ha d’estar molt interioritzat, ho hem de desitjar. L’amor significa respectar qui és i estimar-lo tal com és.