Moisès Fernández: “He rebut amenaces de mort i la meva dona, amenaces de violació, pel meu cas”

Moisès Fernández va ser condemnat a un any de presó per un delicte de desordres públics greus arran de la vaga general del 8 de novembre de 2017. Ara ha d’afrontar un nou judici relacionat amb aquella vaga i amb un dels episodis que es comenten en la primera sentència. Un motorista que era a la ronda de Dalt quan els manifestants van tallar-la l’acusa d’haver-lo agredit i haver-li malmès cinc dents, i per això la fiscalia li demana quatre anys i sis mesos de presó. Alhora, Fernández acusa el motorista d’haver-lo agredit a ell. Explica que sempre han tingut més proves a favor seu que no pas a favor del motorista, però que, tot i això, l’altra sentència va donar per provada l’agressió. Per tant, té poques esperances posades en aquest judici, que es farà dilluns a l’Audiència de Barcelona i que, a més, resoldrà la mateixa sala.

Parlem amb Moisès Fernández sobre el seu cas al Casal Popular 3 Voltes Rebel de Nou Barris, on ha estat implicat en diverses lluites veïnals. Diu que agraeix poder parlar després de tot aquest temps perquè, mentre que el motorista sí que ha tingut espai mediàtic, ell de moment no havia pogut explicar la seva versió. Explica que afronta el judici amb forces, però essent realista, i també relata com l’ha afectat un procés en què, fins i tot, ha rebut amenaces de l’extrema dreta.

—Què va passar el dia de la vaga del 8-N i per què us demanen gairebé cinc anys de presó?
—Era al tall de la ronda, on va aparèixer l’individu que m’acusa, amb una moto de gran cilindrada. Jo era a l’altra banda, però cridava tant i feia tant el boig amb la moto que ho vaig sentir. Donava cops d’accelerador i es tirava a sobre la gent fins al punt que amb la roda davantera va trencar una pancarta. El fet que em va remoure l’estómac és que tota la primera fila era formada per gent gran. Per aquesta sensació d’injustícia vaig decidir de saltar la mitjana i defensar la gent. Em vaig posar davant la moto, li vaig dir que es tranquil·litzés i que faríem obertures intermitents perquè passés. Ell em va començar a insultar i va accelerar més. Dues o tres persones em van ajudar a sostenir la moto i en una de les accelerades va patinar i va caure, i li va caure la moto sobre la cama. El vam ajudar a aixecar-se i llavors va donar una puntada de peu al pit a un senyor d’uns vuitanta anys i el va tombar. Vaig anar cap a ell i em va donar un cop a mi.

—Ell us acusa d’haver-lo agredit.
—Jo vaig fer un moviment amb les mans per defensar-me i potser amb la mà vaig arribar a tocar-li el casc. Si li hagués donat un cop o una empenta, seria impossible que li hagués volat les dents, com ell diu, perquè portava un casc. La gent ens va separar i des de la llunyania em va continuar insultant i fent-me fotografies. No tenia res a amagar, però si n’hagués sabut les conseqüències, m’hauria tapat més… No és el procés judicial i prou, són també les amenaces que hem rebut pel meu cas.

—Quina mena d’amenaces?
—A la meva dona la van assetjar per xarxes durant un temps amb insults racistes, amenaces de violació… Va entrar en pànic i ho va esborrar tot, per tant, no ho vam poder denunciar, però les meves amenaces a les xarxes sí que les vaig presentar com a prova. Les feien una cinquantena de perfils falsos, però vam aconseguir de localitzar dues persones i a una la vam portar a judici i el vam guanyar. L’altre que es va localitzar ha estat impossible de portar-lo a judici perquè viu fora d’Espanya i tampoc no s’han mogut gaire per agafar-lo. Jo sé qui va instigar les amenaces, perquè ho he investigat, i si la policia ho hagués volgut, també ho hauria esbrinat.

—Qui és?
—José Casado, regidor de Vox a Mataró, que és amic del motorista. Va fer córrer per xarxes un escrit amb fotografies meves i de la meva companya dient que jo era d’extrema esquerra i havia agredit un company seu, instigant que m’assetgessin. A ell no li han obert pas cap procés…

—Heu rebut més amenaces?
—Sí, m’han fet trucades amb amenaces de mort i posant-me el “Cara al sol”. En ple confinament van venir unes quantes vegades de matinada a casa cridant el meu nom i dient “Vamos a por ti, Moisès”, “Viva Vox y viva Franco”. La darrera vegada que van venir em van llançar ous a la finestra. Com que és una cosa que no fan de manera sistemàtica, no saps quin dia passarà i no pots reaccionar ni tenir-ne proves, per això no ho he denunciat. També tinc constància d’assetjament i d’una agressió al metro a Francisco Garrobo, que van condemnar amb mi en el primer judici.

—En el vostre cas hi ha diversos judicis: aquest a què feu referència, per desordres públics també arran de la vaga del 8-N i en el qual us van condemnar a un any de presó, el judici per les amenaces que heu rebut i el judici que teniu dilluns, en què hi ha acusacions creuades: acuseu el motorista d’agressió i el motorista us acusa del mateix. 
—Sí, però a ell només li demanen una indemnització, sense pena de presó, mentre que per a mi és un delicte penal.

—En l’altre judici ja es va parlar de la suposada agressió al motorista i el jutge la va donar per provada. No obstant això, Garrobo va explicar en una entrevista a VilaWeb que el motorista només havia presentat com a prova un informe de l’odontòleg, mentre que els testimonis de la policia estaven de part vostra.
—Sí, nosaltres tenim com a prova un vídeo en què es veu que no hi va haver agressió, però ja el vam presentar a l’anterior judici i no va servir. Els agents van dir que no presentava cap ferida oberta ni cap hemorràgia, no tenia cap lesió aparent i que, a més, estava molt alterat. Algun testimoni va dir que, si li haguessin fet un control, no hauria pogut continuar circulant, perquè semblava que anava força drogat. És un peça, però del costat que agrada a la justícia. Sabem que la seva germana milita a Vox, que ha fet accions amb Segadors del Maresme i que fins i tot ha participat en agressions. Hi ha un vídeo en què es veu com agredeix un fotoperiodista del Nacional. Es veu que militava a Plataforma per Catalunya i d’allà va fer el salt a Vox.

—També sospiteu que el motorista té algun contacte amb l’odontòleg que li va fer l’informe que dóna suport a la seva versió.
—Pel que hem pogut saber, en aquesta clínica dental havia treballat o treballava la seva germana. El forense del jutjat mateix tampoc no avala pas la seva versió. El pèrit diu que el problema que té a la boca és crònic, no apareix a causa d’un cop. De fet, dos dies després del 8-N va ser al programa Ara i aquí explicant que tenia por per la seva filla. Se li veu la boca i parla perfectament, sense tenir la boca inflamada.

—La sentència del judici per desordres públics ja dóna per provada l’agressió, i de fet, la fa servir per justificar la suposada violència que hi va haver aquell dia a la vaga. Com encareu el judici, tenint en compte això i que el judici el farà la mateixa sala?
—És un dels arguments per a condemnar-nos, i la sentència també dóna per provat que algú va estendre oli amb una garrafa i una escombra, tot i que aquests objectes no han aparegut mai i que els agents es van contradir. Si en l’altre judici es va considerar provat que l’agressió al motorista va existir, no cal tenir la carrera de dret per veure que em van al darrere, la cosa més lògica és pensar que em condemnaran. Encara que ho tinc força assumit, em sento amb forces… Tampoc no tinc gaires esperances en els recursos a instàncies nacionals ni crec que s’arribi a cap pacte que m’eviti la presó. Sincerament, tampoc no em faria gaire gràcia negociar amb una persona que m’està desgraciant la vida.

—Com ho heu entomat, emocionalment?
—Em fa ràbia i impotència. Sóc de sang calenta i confronto les injustícies, però sóc tranquil, no amenaço ningú. Que em molestin a mi, la meva companya i, fins i tot, algun dels meus germans fa pensar que en qualsevol país decent els qui haurien d’anar davant la justícia són ells. Que sigui jo qui té totes les paperetes per a entrar a la presó em causa contradicció i desconcert. Et preguntes si no has de ser dolent de veritat…

—Us ha afectat en el dia a dia, socialment o laboralment?
—Alguns companys de feina m’han culpat, directament, i m’han dit que si hagués estat treballant en comptes de ser allà, no m’hauria passat tot això. A més, vaig perdre una feina pel fet d’haver d’anar cada dos per tres al jutjat. El cap em va dir que no ho havia d’aguantar, allò, que eren unes pèrdues de temps que l’empresari no volia assumir. Ara treballo amb contracte indefinit com a tècnic de manteniment, i de moment no corro el risc de perdre la feina. Venia de patir la crisi econòmica i ara que remunto, em demanen cinc anys de presó…

—Quan us van condemnar amb Francisco Garrobo, vau lamentar que no es posés tant el focus mediàtic sobre els casos dels represaliats anònims. Heu trobat a faltar suports?
—Sobretot, el suport de polítics. Sembla que hagin fet la guerra per la seva banda. Sembla que, com que ja han aconseguit els indults, ara diuen paraules buides. No els veig pressionant de debò perquè s’aconsegueixi l’amnistia per a tots els represaliats. En un principi, semblava que tot es movia al seu voltant i s’aconseguien ràpidament els diners. Ara és diferent. A mi m’han demanat 48.000 euros de responsabilitat civil que aniran directament cap a aquest individu. M’ho demanen per avançat perquè es vegi bona fe per part meva. La Caixa de Solidaritat ens ha ajudat a aconseguir els diners, però fins llavors semblava que tot allò que s’aconseguia de pressa per als polítics costava molt per als altres. Perquè m’ho donessin, vaig haver de fer unes quantes entrevistes, i segur que Junqueras no ho ha fet… [Riu.] Em van demanar si tenia antecedents. Per què has de facilitar certes dades si ja se sap com és el teu cas, que ha estat en el context de la defensa de drets nacionals i humans? Finalment, ens van ajudar i van començar a ajudar més la gent del poble.

—Què heu trobat a faltar, dels partits?
—Jo vaig arribar a militar a ERC poc abans del referèndum. Vaig sortir-ne de seguida perquè veia que renunciaven molt ràpidament, però fins i tot havent estat militant, ningú del partit no ha vingut a cap manifestació ni cap de les vegades que he declarat. Partits, mitjans i entitats haurien de tenir la mateixa atenció per a tots els represaliats, i no tan sols els que podem entrar a la presó.

—Com creieu que s’hauria d’afrontar la repressió de manera col·lectiva?
—Cada cas s’hauria d’enfocar de manera particular, donar acompanyament personalitzat, a més d’ajuts econòmics. I el poble català ha de ser més valent. Hauríem de començar a no acatar les sentències. Em plantejo de no presentar-me a la presó quan hagi d’entrar, com Pablo Hasel, mirar de mediatitzar la detenció. Però jo sol contra tot un sistema és molt difícil. Hem de treure’ns la por i el llirisme, i cal una mica més de rauxa, sense fer el boig. Si un represaliat decideix de fer el que jo em plantejo, per què no hi pot haver 20.000 persones donant-hi suport? Això es mediatitza i genera un desgast a l’estat. O fer una manifestació només de represaliats, que amb tots els que som ja en fem una…

—Per acabar, us agradaria donar algun altre missatge?
—Dir a la gent que no es creguin tant el missatge polític, que siguem més autònoms. Que no esperem un Messies, un líder que ens guiï. I més valentia. Si jo he pogut continuar manifestant-me tot i l’amenaça d’entrar a la presó, ho pot fer més gent. Després de tot això, m’he mobilitzat més, no m’aturaran, perquè volen justament desmobilitzar. El que em desmobilitza una mica és la decepció amb els partits, però no la por. Veure que tot allò que has arriscat no ha servit per a assolir els objectius que prometien. Ens deien “pressioneu, pressioneu”, i ara ens han deixat tirats.